Pena de mort: no

És complicat ser liberal i ser partidari de la pena de mort. Coherència. Fins i tot davant de barbaritats del calibre de l’impost progressiu sobre la renda, l’educació pública o l’establiment d’un salari mínim, més por em fa encara la pena de mort. Donar-li aquest poder a l’Estat, el de matar a sang freda, sempre m’ha semblat una mala idea.
No negaré que moltes vegades em pot semblar just que determinat assassí acabi amb una injecció letal a les venes. I pot ser que sigui just, però això és un altre debat, un debat ètic, no de teoria de l’Estat.
La clau de la pena de mort, per mi, és en la concepció del rol de l’Estat: ens pregunten pel paper del Monstre i automàticament, tal i com estem ensinistrats, deixem anar la tríada màgica: seguretat, justícia i defensa. Seguretat i defensa, que de fet venen a ser el mateix, d’acord. Però justícia? Seria bo que acabéssim d’una vegada amb la idea absurda segons la qual és feina de l’Estat administrar justícia. No, no, miri’n: l’Estat, entitat més aviat abstracte, no té ni ha de tenir cap idea sobre què és la justícia i molt menys de com administrar-la. No és ningú per dir què és just i què no ni per repartir justícia com qui reparteix sacs de patates, subsidis d’atur o com pretenia fer Don Quijote.
Si és just o no un comportament és una qüestió que correspon a l’ètica individual, valgui la redundància, decidir. L’únic que ha de fer el maleit Leviatan és aplicar una serie de procediments perfectament definits, per assolir uns objectius pràctics molt concrets que contribueixen al manteniment d’un ordre estable, sense fer-ne cap valoració moral. En altres paraules: mentre no alteris aquest ordre imprescindible pel funcionament normal d’una economia de mercat i d’una societat lliure, valgui també la redundància, tu tens tot el dret a ser un grandíssim fill de puta i tractar injustament a qui et doni la gana.
Si l’Estat hagués d’impartir efectivament justícia, pensem-hi bé, la seva esfera d’acció s’hauria d’ampliar fins a límits autènticament asfixiants: adulteri, mentida, menyspreu i la llarga llista d’injustícies amb què ens obsequiem els humans amb freqüència diària. Això sense tenir en compte que primer hauria de decidir què és just i aquí sí que podríem tenir problemes dels grossos. No fa massa que els monarques absoluts feien executar la dissidència, per consideracions de justícia suposo. I els comunistes encara ho fan ara.
Fer passar un assassí per la forca per consideracions de justícia és, doncs, una extralimitació inadmissible de l’Estat en les seves funcions (un dels seus hobbies preferits). De fet tot el que faci l’Estat en nom de la justícia és molt perillós, com qualsevol cosa que faci sota el paraigües d’idees tan grandiloqüents.