Evasió

L'evasió d'impostos, per norma general, em sembla un imperatiu moral de la mateixa categoria que l'objecció de consciència a l'hora de fer el servei militar. Si pogués montaria una fundació dedicada a donar suport legal de primer nivell a tot ciutadà acusat d'evadir impostos. Una bona manera d'incentivar-ne la pràctica, de socialitzar-ne l'accés. Perquè m'entenguin: que les despeses en advocats no siguin un obstacle per mirar d'evadir tants impostos com es pugui. Una manera prou ràpida d'acabar amb el tinglado de l'Estat del Benestar és potenciar la insubmissió fiscal generalitzada de les classes mitjanes-altes, que són qui al cap i a la fi aguanten sobre les seves espatlles tot aquest robatori institucionalitzat, amb la suor del seu treball diari, amb anys de sacrificis, formant-se, aprenent, lluitant sense descans per ser algun dia més productius, perquè encabat vingui el Leviatan i els confisqui el fruit del seu treball i si protesten i miren d'evitar-ho: a la presó, presó que no cal dir que han fer possible ells mateixos. Aquesta és la veritable injustícia del món d'avui. D'aquí hauria de venir la veritable revolució, d'aquells que paguen cada any desenes o centenars de milers d'euros al monstre col·lectivista tant si volen com si no.

Dit això, una reflexió: no hi ha ésser més repugnant i miserable al món que un socialdemòcrata que evadeix impostos. Si algun d'aquests ciutadans acusat d'evasió resulta que simultàniament a les pràctiques evasives ha defensat, directa o indirectament, res que tingui a veure amb la socialdemocràcia o la redistribució coactiva de la riquesa, no descansaria fins que l'Estat li hagués confiscat fins a l'últim calçotet de l'armari i s'hagués d'arrossegar pels passadissos de Can Brians vestit de color taronja. Fill de puta.