dijous, d’agost 30, 2007

John Galt, cansat

Avui tenia previst compartir amb vostès quatre reflexions sobre la pobresa, que no dubto que m'haurien valgut una bona pila d'insults (totes dins del marc de la teoria econòmica neoclàssica més ortodoxa, per això no dubto dels insults). Abans d'escriure-ho, abans de dedicar tres quarts d'hora del meu temps a pensar com ordenar de la millor manera que sé les meves idees per fer-les tan digeribles com pugués, he llegit l'article que em dedica l'Àstrid i m'ha fet pensar una mica. El seu article és un model de pensament feble difícilment superable. Però tampoc no tinc ganes d'entrar ara a exposar el munt d'inconsistències tan internes com externes que conté.
Mira Àstrid, si de veritat cregués que el més important a la vida és guanyar 'la meva partida i que als altres els donin pel cul', com dius tu, et puc assegurar que no perdria ni un sol segon del meu temps escrivint un blog i molt menys encara discutint amb el teu amic veterinari, amb el professor de català de Sant Just o amb l'islamista de l'Hospitalet. De fet, molts (gent bastant més intel·ligent que els teus amics, t'ho asseguro) no entenen perquè segueixo intentant exposar enmig d'aquest galliner de comunistes i altres ignorants les idees que ells només discuteixen entre manuals de teoria econòmica i adversaris que saben que la pobresa del món no té res a veure amb una conspiració de les multinacionals i que el millor que pot fer un jove de vint anys al respecte no és plorar amb mocs, com també dius tu. Però sóc un putu sentimental de merda, un romàntic que enlloc de preparar-se sense distreure's per entrar a la universitat de Chicago tan aviat com pugui i deixar de perdre el temps amb nul·litats intel·lectuals com alguns dels que col·laboren aquí es dedica a explicar tan bé com sap i tan aviat com pot tot allò que aprèn dels manuals i que, honestament, està convençut del bé que suposa per a tothom accedir-hi. No sóc liberal per fer emprenyar ningú i cada vegada estic més fart de rebre, a canvi de les meves hores i la meva energia mental, insults i més insults, mentre d'altres, com el teu amic veterinari, s'emporten 500 € al mes. M'has fet pensar, sí senyora, que ja en tinc prou de regalar-vos lliçons gratuïtes d'economia, de regalar-vos les meves idees, el meu temps, les meves reflexions, el fruit del meu treball, del meu esforç. No crec que hagis llegit mai Ayn Rand, però no podia acabar d'altra manera: Who is John Galt?

5 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

Si necessita que els que estem d'acord amb vosté i aprenem dels seus posts l'afalaguem també podem fer-ho si vol, però normalment els que fan més soroll són els que menys comprenen.

I on és l'article al qual replica Sr.Director? Aniria tan bé que enllaces més!

6:25 a. m.  
Blogger Guillem Laporta ha dit...

Deixa d'escriure-hi. No val la pena discutir amb parets. I menys parets tontes.

10:36 a. m.  
Blogger Nairu ha dit...

He leído el artículo de Àstrid. Sus argumentos son tan tontos que no hay por donde cogerlos. ¿ Así que no se puede ser liberal a los 20 años porque no toca ?
¿ Desde cuando un librepensador se guía por lo que toque o deje de tocar ?
Me imagino quiénes se ofrecen como voluntarios para determinar qué es lo que toca.

11:20 a. m.  
Blogger Nairu ha dit...

No hay que temer quedarse solo cuando se tiene la certeza de estar haciendo lo correcto. Te pasa com a Iracundo o a Zola.

Umbral lo diría así:
Grande es de la Torre por sus artículos, pero aún resulta más grande desafiando la opinión inmensa y abrumadora, porque bien es sabido que los necios y los malvados están siempre en mayoría. de la Torre está solo ¿ Y qué ? Éste es el destino de todo el que piensa por cuenta propia ...
El marchar de acuerdo con la opinión es en los hombres de talento un certificado de cobardía.

11:27 a. m.  
Anonymous Riberenc ha dit...

Acabo de llegir l'absurd libel que li adreça la tal Àstrid, Sr. Director (em nego, com fa vostè, a anomenar-lo article: per respecte als bons professionals que s'hi dediquen). Està pèssimament redactat, malgrat que l'autora es vanta de superar-lo àmpliament en l'art d'escriure —"ajuntar paraules" i encara gràcies trobo que és l'expressió més escaient en el seu cas, un cop que he desaprofitat part del meu temps en passar els ulls per les seves darreres "creacions literàries"—.

No esmerçaré, però, un sol segon en exposar les nombroses bajanies que apareixen en aquell escrit. Ja sap, per allò del cost d'oportunitat. I perquè és del tot innecessari, puix que el text palesa a meravella la incapacitat intel·lectual d'aquesta jove. Cregui'm, val més dir aquestes coses pel seu nom i deixar-se estar de metàfores compassives: la mare dels ous no és que la noia sigui comunista, sinó que és més curta que el dia de sant Tomàs.

És pecat que persones de tan poc nivell siguin poderoses de provocar-li sentiments de frustració i impotència. He comprovat que vostè fins i tot s'escarrassa a disputar amb uns gramaticastres que han endegat en la seva secció una estúpida polèmica sobre correcció sintàctica. No tinc altres tornes que fer-li'n retret, Sr. Director.

Igualment, aquestes dades i tomades que manté amb els altres col·laboradors de la pàgina són vuits i nous i cartes que no lliguen. La seva intenció de fer entenedora la teoria econòmica és molt lloable i espero que no hi renunciï pas ara, però ha de comprendre que amb tot les seves reflexions seguiran sense interessar a un munt de gent a la qual d'economia ja li està bé no saber-ne ni semença, i que practicar la pedagogia amb certs individus és picar ferro fred. No només perquè siguin progressistes cosits de prejudicis antiliberals, sinó perquè probablement l'economia els sembli abstrusa o massa mundana per a incloure-la entre els seus elevats interessos; i de segur, després de llegir els seus articles es queden a l'escapça, incapaços d'apreciar les seves valuoses aportacions.

Sr. Director, vostè té una ment lògica, científica, positiva, metòdica, analítica. Es veu d'una hora lluny que està condemnat a no entendre's amb la majoria de col·laboradors, que en general galegen un pensament progre, irregular i sentimental (diguem que són purament "de lletres", en un sentit pejoratiu de l'expressió) i pel que sembla alguns gasten ínfules de gran literat. Crec que el Salvador Sostres s'ha rodejat d'un amàs de mediocritat i, a l'igual de vostè, jo opino que en aquella pàgina sobra gent.

1:41 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici