Halloween

Arriba Halloween. Als molts llocs del món la canalla passa per les cases dient allò del 'trick-or-treat', els adults els donen llaminadures i... els economistes posen el crit al cel; segur que ho han endevinat: és terriblement ineficient regalar llaminadures. I, de fet, regalar qualsevol cosa. Per garantir l'eficiència d'un regal un s'hauria d'assegurar que allò que compra és exactament allò que el receptor del regal es compraria si disposés dels diners que val el regal. Si no és així vol dir que es dilapiden recursos. Com que això és tan evident i tot i així els regals en espècies segueixen a l'ordre del dia, la teoria econòmica s'ha vist en l'obligació de trobar-hi una explicació racional: un regal és un senyal. El seu valor pel receptor té més a veure amb la informació que li dona sobre qui el fa que amb el seu valor monetari. En una parella, per exemple, un regal informa del grau d'interès que té un per l'altre, de l'esforç que ha dedicat a informar-se dels seus gustos, del temps que ha necessitat per aconseguir-lo, etc. Una suma de diners dona molt poca informació, per això no s'aconsella donar-li un sobret amb bitllets de colors a la nòvia. Bé, d'acord, és una ineficiència que serveix a uns objectius racionals. Això val pels regals d'aniversari, de Nadal, etc. però... i les llaminadures de Halloween què? A mi no em sembla que regalar dolços a tort i a dret a la canalla que pica a la porta sigui una solució a cap problema d'informació assimètrica, és ineficiència pura i dura. Conclusió: que regalin diners i tots hi sortirem guanyant. Com comentava en Kevin Hassett 'We have left Halloween to the ghouls and demons for far too long. It is time we give it to the economists, and let them fix it once and for all!

Som uns romàntics.

Principis

Sense recórrer a les pomes o als caramels, què vol dir que 2 més 3 és igual a 5 o que 2 per 2 és igual a 4? Què hi ha darrera d'aquestes expressions? Què és una suma? Remenant per internet m'ha cridat l'atenció aquest fragment de Principia Mathematica, de Bertrand Russell:

Grotesc

Grotesc l'espectacle que ofereix el país amb l'enrenou del Sergi Xavier i l'agressió de l'altre dia als Ferrocarrils. Que surti el ministre de Justícia a fer declaracions de lectora del diari Qué?, va home va! I la ministra d'exteriors d'Equador a donar-nos lliçons d'urbanitat, això ja és per partir-se de riure (una coneguda equatoriana m'explicava no fa gaire que havia perdut dos fills, degollats, en baralles urbanes a Quito). Mirin, aquest noi, el tal Sergi Xavier, deu ser un desgraciat i ja vaig dir ahir que em semblaria molt bé que algú li trenqués la cara, però francament, ja començo a estar fart del linxament social, de l'elevació d'un cas d'agressió (com n'hi ha milers a Espanya cada any) a drama nacional que deu justificar poc menys que canvis constitucionals. Benvinguts al planeta Terra, sí, hi ha gent així, no ho sabien? Jo mateix he presenciat casos semblants al metro de Barcelona: fa cosa d'un any, estació de Verdaguer, passadís entre la línia 5 i la 4, un noi li clava una patada a la panxa a un altre mentre li pregunta: - Qué miras, so memo?- Cau a terra i encara li fot una altra patada a la panxa i se'n va tan tranquil, davant la indiferència de tothom (sí, la meva també). O sense anar més lluny, fa un parell de setmanes, davant d'una discoteca de Barcelona, vaig ser testimoni d'una agressió molt més violenta que la que ens té a tots en estat de xoc. Em poden creure. Al meu institut vaig presenciar agressions de característiques similars i moltes vegades més dures i alguns amics de la rodalia de Barcelona m'expliquen sovint les barbaritats que feien al seus instituts públics. Entenc que el vídeo ajuda molt a excitar l'espectador ociós, el mateix que s'indigna escarxofat al sofà de casa mentre espera que serveixin el dinar perquè uns marines americans han pelat a no sé quants "iraquians innocents" en l'assalt a una casa de Bagdad. Jutges implacables, ja se sap. En fi, ara es veu que el "sistema fracassa", etc. perquè un orangutà li fot una patada a una noia equatoriana...per favor.

Més racisme

Un votant va agredir una noia l'altre dia als Ferrocarrils. Tothom ressalta el fet que la noia té nacionalitat equatoriana; però què més hi fa? I el pitjor de tot és que es veu que la llei preveu penes més dures per una agressió racista que per una agressió no racista. Vaja, que si no ho entenc malament, és penalment més greu pegar a una ciutadana de l'Equador que a una ciutadana del Regne Unit (a no ser, suposo, que sigui negra). I tot allò de la igualtat davant la llei, etc? Imposar penes més dures per un mateix comportament en funció de la raça de la víctima equival a imposar una sanció neta al fet de ser racista, a un simple estat psicològic, l'hostilitat cap a una raça. La sanció per l'agressió més la sanció per ser tan mala persona, no? Absurd. A mi sempre m'havien ensenyat que "el pensament no delinqueix". Em sembla que jo tinc dret a tenir preferències definides sobre el conjunt de races (ser racista si volen) sempre que les meves preferències (tan perverses com vulguin) no lesionin els drets de ningú; i en cas que els lesionin, (per exemple, que un dia li foti una pallissa a un negre) doncs la sanció hauria de ser per aquest fet, per la pallissa, i no per les meves preferències psicològiques perverses. Pensin que si ser mala persona fos delicte els sociates no podrien ni presentar llistes electorals.

Una consideració lateral: prova que l'Estat fracassa a l'hora d'impartir justícia (jo sempre he dit que no és la seva feina) és que al votant que comentàvem, aquest noi que anava borratxo, és possible que no li passi gran cosa. La meva idea de justícia (bastant senzilla) contempla com a resposta òptima a l'actuació d'aquest individu (en termes d'estricta justícia) que li rebentin la cara. Que algú m'expliqui a quina idea de justícia respon (repteixo: justícia, no em vinguin amb altres consideracions d'ordre, etc) que d'aquí uns quants mesos el condemnin a uns alguns caps de setmana d'arrest domiciliari. I lògicament que no vull que l'Estat li trenqui la cara, el que vull dir és que l'Estat s'encarrega de garantir un ordre social que pot estar inspirat en algunes idees de justícia social, sí, però que no és cert que imparteixi justícia en casos concrets.

Acudits

Acudits d'economistes.

M'ha fet gràcia aquest:

You might be an economist if... you've spent your whole career at a university or other public sector job talking about how great the private sector is.

Watson el racista

En James Watson torna a encabritar els guardians de la correcció política i del pensament anestesiat. Com a codescobridor de l'estructura de l'ADN (premi Nobel de Medecina i Fisologia 1962) és un dels científics vius més cèlebres i gaudeix d'una situació financera prou sòlida com per permetre's qüestionar els dogmes de la correcció política, penetrar en els tabús de la ciència moderna i fer afirmacions que arruinarien la vida professional i segurament personal d'un científic sense les seves credencials i comoditat financera.

En una entrevista al Sunday Times, diumenge passat, l'eminent científic va manifestar que és pessimista pel que fa al futur del continent Africà 'perquè totes les polítiques socials dissenyades per Occident parteixen del supòsit que la seva intel·ligència (la dels africans) és la mateixa que la nostra (els occidentals) mentre que les investigacions apunten que 'això no és realment així'. Ja es poden imaginar que l'esquadró d'afusellament mediàtic té les armes carregades i ha disparat els primers trets a l'heretge.

En perfecta lògica evolutiva, el professor Watson explica: “no hi ha cap raó ferma per anticipar que les capacitats intel·lectuals de pobles separats geogràficament en la seva evolució es comprovi que han evolucionat idènticament. La nostra voluntat de reservar un mateix poder de raonament com alguna herència universal de la humanitat no serà suficient per fer que sigui així" (les traduccions, tan literals com n'he sigut capaç, són meves perquè no em fio de cap traducció de les que he llegit a la premsa espanyola, deixo l'original per si algú hi troba algun matís que se m'hagi escapat: 'there is no firm reason to anticipate that the intellectual capacities of peoples geographically separated in their evolution should prove to have evolved identically. Our wanting to reserve equal powers of reason as some universal heritage of humanity will not be enough to make it so”).

El Doctor Watson explica que en menys de deu anys espera que els científics identifiquin els gens responsables de les diferències en capacitat intel·lectual entre persones (i grups de persones, com les races o els sexes). Si la intel·ligència (IQ) és un tret genètic, no em sembla que el fet d'afirmar que la distribució de la variable 'coeficient intel·lectual' sobre el conjunt de la població africana presenta paràmetres diferents que la distribució d'aquesta variable sobre la població occidental pugui ser qualificat de racista. O almenys tan poc racista com constatar que tenim un color de pell diferent, cosa sobre la qual hi ha poc debat. Es podrà discutir si és cert o fals i això la ciència (espero que sense prejudicis) s'encarregarà d'estudiar-ho i aquí no hi ha lloc per parlar de racisme. Podrien ser racistes les conclusions ètiques que (mitjançant un sistema ètic particular) es traguessin a partir d'aquestes constatacions, però en cap cas les constatacions en sí. I sembla mentida que encara això s'hagi de recordar mentre els periodístes crucifiquen al savi nord-americà.

Un altre debat, on pot estar equivocat el doctor Watson encara que l'encerti (i jo no ho sé) en el tema de les diferències d'intel·ligència, és el de la rellevància efectiva de l'IQ sobre el desenvolupament econòmic.

Si volen dir que els sembla lleig, desagradable, incòmode, emprenyador, perillós, etc. que els occidentals siguin en general més intel·ligents que els africans doncs molt bé, però no cal que insultin als científics amb poc sentit de l'estètica que pretenen descriure la realitat per lletja que sigui.

Nobel

No sabia res dels guanyadors del Nobel d'Economia d'aquest any. Pel que veig a les seves biografies, dos dels tres de fet són matemàtics (els dos tenen un PhD in Applied Math de la Universitat Harvard). Em fa l'efecte que el Nobel d'Economia és l'únic premi Nobel que molt sovint recau en matemàtics professionals (que es dediquen a la recerca econòmica). La recerca en teoría econòmica, avui, consisteix essencialment en la identificació de l'estructura matemàtica de la realitat econòmica, de manera que té tot el sentit del món que els qui arriben més lluny en aquest camp siguin els qui millor coneixen la naturalesa del llenguatge matemàtic. Els estudiants d'economia ens trobem sovint que hem d'utilitzar un llenguatge que no dominem prou. Si volen el meu consell (el d'un estudiant de 3er d'Economia) a algú que es vulgui dedicar a la investigació econòmica, és aquest: estudiar matemàtiques a la Universitat i després ja treuran el cap i seran els reis de les facultats d'economia.

Esclaus

Sovint s'utilitza l'argument utilitarista per justificar l'impost progressiu sobre la renda i les transferències redistributives. La utilitat marginal decreixent del diner garanteix que expropiar una part dels ingressos d'aquells amb rendes més elevades (posem del 10% més ric) i transferir-los a individus amb rendes baixes (posem el 90% restant) maximitza el benestar global, la suma de benestars individuals. Molt bé. Ara m'agradaria que construissin un argument utilitarista per oposar-se a l'esclavatge suposant que els esclaus representessin el 10 % de la població (i fossin extraordinàriament productius) i els amos el 90% restant.

Un senyor condemnat

No m'acaba de fer el pes el tractament que dóna la premsa al cas del sacerdot argentí condemnat a cadena perpètua per tortures durant la dictadura. Insisteixen molt amb el fet que era capellà i la veritat és que jo no veig la rellevància d'aquesta circumstància, la professió d'aquest senyor. Seria estrany veure La Vanguardia titulant: 'Un economista condenado a cadena perpetua por crímenes durante la dictadura argentina'. Què més hi fa que sigui economista, psicòleg, advocat o capellà?

Premsa

El merder del Singular Digital ofereix un retrat exacte, molt honest, d'un problema fonamental del país: la covardia subvencionada. I no ho dic pel Marc Àlvaro; ja vaig dir que a mi m'agrada, és dels pocs articulistes que llegeixo regularment, però també és veritat que no el conec personalment i vés a saber quin peu calça. L'article del Vila al Singular, el que ha desencadenat aquest enrenou, a mi no em va semblar res greu; bé, un retrat, una advertència, una denúncia genèrica que se servia lògicament d'exemples rellevants, com el del Marc Àlvaro, però que en cap cas em va semblar un atac personal al periodista.

Avui en Sostres explica com funciona el Singular i el pitjor de tot és això que diu de les subvencions: -shhht...vigila què dius, que aviat tocarà repartir subvencions- Benvinguts a la Península Ibèrica. Hi ha qui no es posa vermell quan defensa les subvencions a la premsa amb l'argument que cal garantir-ne la independència dels 'poders econòmics'. No sé si independència vol dir simplement que un tal Antonio Bolaño, que lògicament ostenta molt poder polític (coactiu) i més aviat poc d'econòmic (per allò que dic sempre, que per guanyar diners cal fer alguna cosa útil als altres) decideix a quin clan periodístic donen els meus diners, però suposo que estaran amb mi que això no és exactament l'ideal de premsa que facilita el control ciutadà del poder. Més aviat facilita, la subvenció, el control polític de [la ment del] ciutadà, garvellant la informació que es publica amb el sedàs de qui reparteix les subvencions. Al metro, mirant els diaris que llegeix la gent, a vegades em faig creus que encara el país funcioni com funciona i que els sociates no treguin majoria absoluta. El Periódico, el País, la paperassa gratuïta, el Público, la Vanguardia, l'Avui segons com s'hi posa; tots els fan més o menys el joc.

Si volen que els digui la veritat, quan respiro més independència és quan escolto el Jiménez Losantos cada matí. Sense anar més lluny, la setmana passada comentava que al rei Joan Carles l'haurien de fotre a la presó per xoriço. No sé si algun periodista independent ho inclourà també en aquests pamflets contra la Cope que publiquen de tant en tant.

Vel, pesats

Enrenou al femer informatiu català perquè una nena va a classe amb el famós vel. Jo no crec que hagin d'existir escoles públiques, ja ho saben. Alguns amics americans en diuen camps d'adoctrinament infantil i tal com ara tracten el tema del vel em sembla que tenen més raó que no es pensen. Però aquí quin és el problema? Els drets de qui es veuen lesionats perquè una nena porti un vel a classe?

Si no se'n lesiona cap, l'Estat (i per tant les escoles públiques, que no són més que oficines de l'Estat) que tregui les seves grapes ensangonades de l'assumpte i s'ocupi d'altres coses, que prou feina té per dir-nos com ens hem de vestir.

Si es lesiona algun dret només pot ser el de la pròpia nena que porta el vel, en el cas que els pares l'obliguin a portar-lo. I aquí ve el debat sobre l'autonomia dels menors d'edat i on s'han de posar els límits a l'autoritat dels pares. De totes maneres, si els pares no són capaços de tenir cura del seu fill ens hem de creure que l'Estat i els seus empleats (directors i professors d'escoles) sí que en serà? Que m'ho expliquin millor.

Al final l'únic problema, em sembla a mi, és que ens molesta que a classe hi hagi una nena amb un vel al cap; doncs bé, a mi també em molestava, quan anava a l'institut, passar-me el dia envoltat de socialistes i ecologistes amb samarretes del Che i no per això demanava que no els deixessin entrar a classe. Entre d'altres coses perquè ens hauríem quedat sense la majoria de professors.

Com a reflexió final, estaria bé que els directors i professors aquests que tan es preocupen per la laicitat dels centres (en el sentit estricte de fer la guitza als creients de qualsevol religió) , per la igualtat, la no discriminació i d'altres collonades equivalents ens ensenyessin alguna cosa de matemàtiques i de llengua i si no els fa res ja decidiré jo què m'hi poso sobre el cap.

Contaminem massa?

A l'Àgora parlava una senyora, una tal Comella, que segons diuen es guanya la vida exercint de directora general de 'qualitat ambiental' a la Generalitat. He tret tot el sopar.

La directora, estètica Rosa Regàs, defensava l'últim acudit de l'ecogovern català per lluitar contra la contaminació atmosfèrica: reduir a 80 km la velocitat permesa a les carreteres de tota l'àrea de Barcelona, etc. Criminalització de l'automobilista, res de nou. Fa poc la premsa governamental catalana, si em permeten la redundància, embrutava papers lladrant no sé què de milers de morts i d'una pila de nens malalts per culpa de no complir amb les normatives ambientals que perpetren els euroburòcrates de Brussel·les. Continuo amb el costum de llegir el diari en dejú, per evitar disgustos com el d'aquesta nit.

A mi el tema de l'aire net em sembla interessant i segur que cal parlar-ne, però parlar-ne de veritat, no combregar com un ramat d'ovelles amb la propaganda ecologista:

1. Cal fer-se la idea que el nivell òptim de contaminació atmosfèrica, de porqueria a l'aire, no és zero. L'aire impol·lut, pur, fresc està bé, però ens surt a compte renunciar a una certa puresa per tenir cotxes, avions i aires acondicionats. En general: el nivell òptim és aquell a partir del qual el benefici d'un increment marginal de porqueria a l'aire no supera el cost. Sembla prou evident, però conec molta gent que no ho acaba d'entendre.

2. Estem realment, ara mateix, a Barcelona, per sobre d'aquest òptim? I en quina quantitat? Aquesta és la pregunta rellevant, no si l'aire està o no contaminat i molesta als ecologistes perquè quan venen de fer voluntariat al tercer món i aterren al Prat veuen "un nuvolet marró" sobre Barcelona.

3. En cas que estiguem per sobre d'aquest òptim, cosa que desconec, quines mesures són més eficients? Segur que limitar la velocitat a 80 km és la manera més eficient d'apropar-se a l'òptim? (ie: de totes les mesures possibles, la que ens obliga a renunciar a menys coses per obtenir una reducció determinada de contaminació).

4. La meva hipòtesi de treball: aquest projecte és una simple bajanada estètica sense cap efecte sobre la contaminació.