Petards

A mi tampoc no m'agraden els petards, avui que és Sant Joan i tothom opina sobre el tema. Confesso que caminaria molt més tranquil pel carrer de davant de casa si els prohibissin, però admeto que un mínim apreci per la coherència m'impedeix demanar-ne la prohibició. M'explico: estic a favor del dret a posseir metralladores d'assalt a casa teva per volar el cervell a qui pretengui violar la teva propietat privada. La segona esmena a la Constitució dels Estats Units em sembla una genialitat. Jo sóc coherent. Bé. Seria interessant que el mateix apreci per la coherència el mostressin els buròcrates que ostenen el poder polític i de la mateixa manera que no ens permeten tenir armes a casa per defensar un dret bàsic com el de la propietat privada no permetessin que qualsevol bèstia de 15 anys circuli per la via pública amb mig quilo de pòlvora al damunt. O bé que ens deixin tenir armes a casa i, en bona lògica, comprar tants petards com ens doni la gana. Aleshores sí.

Gates

El professor Barro explica els mèrits relatius de Microsoft i de la fundació filantròpica de Bill Gates. En resum, Bill Gates ha aportat i és probable que aporti en el futur molt més a la societat a través de la seva empresa (precisament per això és l'home més ric del món, o gairebé) que no pas amb les donacions filantròpiques a la seva organització. Però sembla que ni ell mateix no ho entén.

Lliçons

Un comentarista qüestionava el meu article 'De veritat només n'hi ha una' esgrimint quatre idees de Popper. Deixant de banda algunes imprecisions pel que fa als ensenyaments exactes de Popper, el cas és que les hipotesis enunciatives de l'esquerra (especialment pel que fa a l'economia) pertanyen al conjunt de les hipotesis que ja han estat refutades empíricament. Popper explicava que un requisit perquè una teoria pugui rebre el nom de científica és que sigui incompatible amb determinades observacions empíriques. Per exemple: la proposició, intuitivament versemblant, 'tots els socialistes són deficients mentals' es podria considerar, en el moment de formular-se, científica, perquè una simple observació d'un socialista que no sigui deficient mental seria incompatible amb la seva veracitat. És falsable empíricament. És científica. D'acord. Popper defensa que tot bon científic ha d'intentar perpètuament refutar les seves pròpies teories, sí. L'actitud és aquesta. Però estarà d'acord amb mi que un cop una teoria ha estat refutada, per molt científica que fos (com la meva dels socialistes) ja no l'hem de seguir utilitzant. Una cosa és tenir la ment oberta i l'altra persistir en l'error. I negar que un Banc Central dependent del govern acaba portant inflacions més altes o que els impostos desincentiven el treball és precisament insistir amb proposicions falsades per múltiples experiències empíriques i per tant una actitud més aviat poc popperiana i notablement imbècil. Fixi's si m'ho crec que accepto que no tots els socialistes són deficients mentals. N'hi ha que són uns gàngsters, sense un pèl de tontos.

Popper

Prometo contestar el més aviat possible la pretesa lliçó de filosofia de la ciència (versió popperiana) que m'ofereix a la web del Salvador el comentarista Garfunkel. Gràcies per l'atenció, de totes maneres.

De veritat només n'hi ha una

Alguns m'han enviat mails preguntant-m'ho. Per qüestions d'eficiència responc aquí: no cal dir que discrepo absolutament del meu estimat amic pel que fa a la decisió d'oferir l'oportunitat d'exposició pública que la seva web significa a cada dia més personal, com ell mateix diu, amb moral d'esquerres i altres animalades per l'estil. Per catalana i independentista que sigui. El rerefons d'aquest respecte per l'esquerra que molts dels meus correligionaris liberals i altra gent de dretes tenen, i que no és cap secret que jo no comparteixo, cal buscar-lo, em sembla, en les conviccions filosòfiques més profundes de cadascú. Sí, ho han entès bé, no considero que l'esquerra, comunista, socialdemòcrata o simplement, i perdonin la redundància, imbècil, mereixi cap respecte. Sí que el mereixen les persones que militen en aquestes ideologies, ja sigui per deficiències analítiques o per mala hòstia egoísta. Convé deixar-ho clar: el respecte és per les persones, no per les idees absurdes.

Tot això té a veure amb la cantarella de les múltiples veritats, que no hi ha una sola veritat, que el món no funciona d'una manera, etc. Bajanades. Suposo que quan agafen un avió agraeixen que els enginyers que l'han dissenyat siguin del parer que el món funciona d'una manera (gravetat, fregaments, etc) no de dues o tres, totes igual de respectables. De veritat n'hi ha una, no dues. Que els impostos directes desincentiven el treball, que la redistribució coactiva de la riquesa implica expoliar a algú per donar-ho a algú altre, que un Banc Central que depengui del govern comporta inflacions per sobre de l'òptim o que el mercat (amb les condicions necessàries perquè funcioni) maximitza el benestar global no són opinions polítiques, són meres proposicions enunciatives, que indiquen com funciona el món. Negar-ho no és entrar en cap debat polític, és equivocar-se. O ser d'esquerres, si volen.

Final de lliga

No he entès mai quin problema hi ha amb les primes a tercers per guanyar un partit. Mentre es declarin a Hisenda (això de moment, fins que els ultraliberals salvatges arribem al poder i abolim la tributació directa. Noti's que si tots els impostos fossin indirectes no hi hauria cap problema amb les primes de sota mà: al comprar el Ferrari hauries de pagar l'impost sobre el consum igual que tothom). També té gràcia que una organització empíricament mafiosa com la Federació Espanyola de Fútbol imposi normes d'aquest tipus als equips. Per la reflexió queda la necessitat que al meu parer tenen els clubs seriosos de prescindir d'organitzacions criminals d'àmbit internacional com la FIFA i la UEFA. I per extensió de totes les federacions esportives nacionals. Lliga europea organitzada pels clubs importants i prou històries de seleccions nacionals que roben literalment als clubs i altres normatives absurdes. Tampoc no cal inventar res.

Una altra imatge lamentable és la de la revenda clandestina als carrers propers al Santiago Bernabéu. Primer, és evident que les entrades que el club posa a la venda haurien de ser molt més cares per equilibrar el mercat i evitar les imatges de cues interminables i de maneres alternatives d'equilibrar el mercat com trencar el nas al del costat. I després, si tu ets soci i prefereixes 600 € a veure el partit d'avui a la teva cadira i un senyor que no és soci prefereix pagar-te 600 € i veure'l, algú em pot explicar qui hi surt perdent, amb tot plegat?

Més compassió

El nord-americà per atzar Milton Friedman deia que rere la majoria d'arguments contra el lliure mercat és habitual trobar-hi una manca de fe en la llibertat mateixa. Fe que en el meu cas, i a parer del català per atzar Miquel Colomer, em converteix en un fanàtic. A mi no m'ha molestat mai gaire aquest qualificatiu i és evident que el fet que jo sigui un fanàtic no vol dir que no tingui raó. O en qualsevol cas no té cap sentit parlar de fanatisme, pietat, compassió i joventut quan el què es discuteix són fets: jo el que dic és que és mentida que la culpa de la misèria i de l'exclusió sigui del capitalisme o del liberalisme i el que vostè diu és que sense compassió el capitalisme es converteix en inhumà. Molt bé, i? Suposo que això val tan pel capitalisme, pel comunisme com pel tennis. Si vostè és un ser sense compassió no vingui a explicar-me històries del sistema i de les bosses de pobresa. Jo procuro ser compassiu i ajudar a la gent que estimo i conec. Vostè fa el mateix? Doncs tots feliços i deixi el sistema en pau. L'únic pseudoargument que li he llegit sembla ser aquest: la misèria i l'exclusió són culpa del capitalisme perquè jo, que defenso el contrari, sóc un fanàtic i un salvatge sense pietat. La resta (sent generosos) són tot afirmacions sense cap justificació. Diu que el sistema tendeix a excloure. I d'on ho treu això?

Molt breuement: el capitalisme, la llibertat econòmica, tenen a veure simplement amb la possibilitat d'intercanviar lliurement els béns de cadascú, el producte del treball personal, amb els béns d'altres individus, amb el producte del seu treball. És condició necessaria per a la realització d'un intercanvi el mutu acord, o no es produeix l'intercanvi i punt. Un exemple: vostè sap ensenyar llengua i literatura catalana i el senyor Adrià és bo preparant sopars. Vostè es dedica a les seves classes i el senyor Adrià al seu restaurant i encabat fan els intercanvis que creguin oportuns. Avisi'm quan detecti la tendència a generar bosses de pobresa i exclusió. La compassió i la pietat són assumptes personals que no veig què tenen a veure amb el joc d'intercanvis de l'economia liberal. Jo al mercat hi venc i compro coses i si el que vostè pretén és que em robin part del meu treball per donar-lo a qui el govern (no jo) considera que ho necessita, li trasllado la pregunta del meu admirat Walter Williams (també nord-americà per atzar): digui'm quina part del que jo produeixo li pertany a vostè i perquè.

I sí, al món hi ha gent despietada i sense compassió. Però això què hi té a veure? També hem de culpar l'antibiòtic de la persistència de la grip?

Al món d'avui segueixen existint la misèria i l'exclusió (tot i que a la baixa en les últimes dècades, per molt que els costi de creure als progres de manual) per infinitat de causes; causes que moltes vegades tenen a veure, precisament, amb els intents de posar traves al mercat. Vegin-se sinó les terribles conseqüències que tenen pels africans les subvencions agrícoles que concedeixen els governs dels països del primer món. Repeteixo: els governs, aquests senyors que tenen per missió controlar les salvatjades del capitalisme desbocat.

Un dubte que m'ha quedat de la seva declaració d'amor als Estats Units. Diu que els admira (entre d'altres coses) perquè han estat capaços d'engendrar ments tan lúcides i tan clares com Emerson o Thoreau, etc. Però no havíem quedat, unes línies més avall, que això de l'engendrament en un país o un família és una qüestió de pur atzar? Quin mèrit té, doncs, pels Estats Units que al seu si s'hi hagin engendrat aquests personatges? Si vol admiri al senyor Auster, però no al país que, com vostè bé diu, per atzar l'ha engendrat, suggereixo.

Articles compassius

Això de discutir amb professors d'institut ja em queda una mica lluny, però també és veritat que fa gràcia recordar aquelles memorables discussions amb els típics perdonavides socialistes que diuen allò tan suat de liberalisme malentès i capitalisme amb compassió, etc. Arrel del sopar de divendres, el professor Colomer ha escrit això sobre la discussió i sobre mi. Cal recordar que és professor de català, però ja sabem que a opinar d'economia tothom s'hi atreveix. Quan tingui una mica de temps, espero que avui o demà, contestaré, violant una vegada més la meva promesa de no tornar a discutir amb socialistes si no és cobrant.

Crònica d'un sopar

La carretera de Roses al Bulli és una meravella capaç de vèncer les resistències urbanites més furibundes a babejar amb la contemplació de la naturalesa. Les vistes recorden la costa californiana del sud de San Francisco, tot i que la intensa olor de mar no deixa lloc a l'ambigüitat: el Mediterrani s'ensuma abans de veure's. Hi ha qui diu que la carretera és el primer plat del Bulli; jo sóc més partidari de l'anxova amb truita de llet, però s'ha de reconèixer que la carretera és de les més maques que he fet mai.

Existeix la temptació de dir que sap greu que s'acabi la ruta panoràmica, però la veritat és que al veure aquest rètol, primera mostra de la línia austera del restaurant, costa no oblidar-se immediatament de les magnífiques panoràmiques i començar a pensar inexorablement en el festival que es prepara.

Gir pronunciat a la dreta i avall pel camí recargolat que porta al parking. Soroll de portes de cotxe que s'obren i es tanquen, avui som nou persones, amb tres cotxes diferents. Baixes i sospires mentre alces el cap i et rendeixes als últims raigs de sol sobre Cala Montjoi. L'intensíssima olor de mar i el soroll de l'aigua reculant sobre la platja després de cada onada et franquegen l'entrada a la masia que serveix d'edifici principal del restaurant.

És de rigor visitar la cuina tot just entrar, mentre el Salvador saluda els seus coneguts d'entre el servei. Impressiona veure la quantitat de gent que hi treballa, tots de negre rigorós. Un fet evident és que ser client del Bulli no és com anar a fer uns entrepans al bar de la cantonada i els primers en saber-ho són els propis responsables: el Ferran Adrià saluda personalment a cadascun dels clients a mesura que arriben a la cuina i durant tot el sopar el seu soci, el Juli Soler, es mou de taula en taula departint amb els clients amb el seu particular sentit de l'humor. De fet em sembla que aquest particular sentit de l'humor se'l reserva per la nostra taula, per la confiança que té amb el Salvador.

La logística del sopar, que dura unes sis hores, és la següent: els aperitius, si el temps ho permet, se serveixen a la terrassa, encabat es passa a dins pels plats principals i per les postres es torna a la terrassa. Hi ha una taula a la cuina que segons m'expliquen és espectacular, però jo encara no l'he pogut provar mai.

Un altre element important és la beguda: al final de la nit acaben caient sis magnums de xampany, de manera que a les tres de la matinada sortim d'allà amb una hòstia com un piano, dient que anirem a París directament i discutint sobre les maldats del sistema.

Em fa molta gràcia veure com alguns començals de la meva taula parlen de l'opressió capitalista i la misèria que comporta, etc. entre glopet i glopet de Böllinger del 90 i Gosset Grand Rosé. Intento fer notar la subtilesa de l'escena, però de seguida me'n dissuadeixen alguns amics més prudents.

No cal dir que no repeteixo res de l'any passat. Pels interessats, els detalls tècnics de l'àpat d'ahir:

Dry-préssec

Fruites LYO

Llavors d'or

Teula de blat de moro i plàtan

Merenga/profiterols de bleda-rave i iogurt

Catànies salades

Xocalata salada amb cassis, iogurt i pistatxo [no m'hagués fet res que fos xocolata de veritat a mi]

Airbag de parmesà

Cotnes de pistatxo amb gorgonzola

Pa de pessic de pistatxo amb mousse de llet àcida

Pa de pessic de sèsam i miso

Dacqoise de pinya verda i pinyons

Flors d'orxata

Bombons de mandarina, cacauet i curri

Fondant de gerds amb wasabi i vinagre de gerds

Iogurt d'ostres amb px en tempura

Mongeta amb cansalada Joselito

Dashi amb caviar de miso

Anxova amb pernil i "yuba" de iogurt

Clova de pinyons

Cous-cous de tomàquet amb oli-olives a la alfàbrega i parmesà

Risotto de cítrics

Nyoquis de polenta amb cafè, yuba al safrà i margarida

Espàrrecs amb diferents coccions

Navalla amb Laurencia

Won-ton líquid

Aleta de tauró amb shimensi

Espardenyes farcides de kalix amb panada d'enciam de mar i salicòrnia

Anguila-moll de l'òs de vedella amb fulles de mostassa

Suc de llebre

Torta Cañarejal amb fruits vermells

Fruites escarxades

Mango amb oliva negra i te fumat

Morphings...

En fi, reso per tornar-hi l'any que ve.

El Bulli

Si alguna cosa em feia il·lusió quan vaig aterrar a Barcelona el dia 21 era precisament el sopar al Bulli d'avui. El ritual complet s'allarga durant més de 24 hores. A les 11 del matí sortim de Barcelona amb el Manel Tirvió (el barman del Tirsa) i l'Anna. Afortunadament el Raül m'ha despertat aquest matí amb una trucada providencial i no he fet tard a la cita per iniciar el viatge cap a la primera escala, a l'hotel del golf de Peralada. L'ubicació del Bulli (prop de Roses) fa recomanable tenir habitació a la zona. D'aquesta manera tenim la possibilitat de passar el dia de concentració prèvia al sopar (també recomanable) entre piscines, jacuzzis i terrasses que ajuden a preparar el cos i la ment pel festival de la nit. El dinar havia de ser lleuger però s'acaba convertint en un àpat de dues hores, s'ha de dir que més llarg que bo. Mentre endrapo el conill farcit de foie el Manel ens distreu amb una pila d'anècdotes recollides durant la seva dilatada trajectòria de barman. Del Tirsa (TIRvió-SAles) n'he parlat alguna vegada, de totes maneres si els interessa saber-ne més només cal que llegeixin al Sostres de tant en tant. A un quart de vuit del vespre ens hem de trobar amb la resta de començals per enfilar la carretera del Bulli. Aquest any venen el Salvador i l'Anna (la seva nòvia), el Manel i l'Anna, el professor Colomer, l'Otger, el refutador Raül Alcón i la Blanca, també coblogger. De la metafísica del Bulli estic segur que demà els en parlaran els experts en la matèria: el Salvador i el Raül. A mi el que més em crida l'atenció és el tema del preu (veig pocs sorpresos a la sala). Al Bulli m'expliquen que cada any reben un milió de peticions de taula i només admeten 8.000 reserves. D'alguna manera s'ha de decidir qui en té i qui no i el més normal seria pujar el preu fins que només fossin 8.000 les persones disposades a pagar-lo. El Ferran Adrià prefereix mantenir els preus escandalosament baixos (un menú habitual i un generós assortiment de vins acaba sortint per menys de 300 euros per barba, poca cosa tenint en compte que estem parlant del millor restaurant del món segons la majoria de rankings). L'argument és que els diners no han de ser un impediment per venir al Bulli. Què passa? Evidentment el número de persones que hi sopen és el mateix, l'únic que d'aquesta manera l'impediment no són els teus diners sinó els teus contactes. Prova de reservar taula al Bulli sense conèixer ningú i després em parles d'impediments. A mi sempre m'ha semblat més just (i més eficient) el sistema de preus. I ara, si em permeten, baixo a banyar-me una estona, que convé assistir relaxat a la cerimònia de la nit.

ETA i ZP

ETA anuncia que trenca la treva. De Juana torna a la presó d'Aranjuez. Visca la independència política del poder judicial. Visca l'Estat de Dret.

De tota la història em quedo amb la cara de l'encarregat Zapatero. A hores d'ara no és cap secret per ningú que si aquest indigent intel·lectual presideix el govern d'Espanya alguna cosa hi té a veure el fet que el dia 11 de març fos Al-Qaeda i no ETA qui va fer volar els trens de Madrid. Pocs dubten que si no fos per la campanya progre que es va desencadenar entre l'11 i el 14 de març amb l'únic objectiu de desallotjar el Partit Popular de la Moncloa seria Mariano Rajoy i no ZP qui ocuparia la presidència del govern. Fins ara ZP ho ha tingut fàcil; amb la premsa fent-li la pilota amb una alegria que fa posar vermell i tot (amb les úniques excepcions de la Razón, el Mundo, la Cope i l'Estable) i una oposició descol·locada pel resultat electoral. A veure si s'avancen les eleccions i tenim l'oportunitat de treure'ns de sobre l'inútil integral que amb la seva irresponsabilitat i potineria ha acabat donant energia renovada a una organització criminal com ETA.

Escenes de la grandeur

Horari d'atenció al públic de l'oficina internacional d'una prestigiosa universitat de París: de 14 a 16.30h.

Economia competitiva: 20% d'impost sobre el consum.

Costa trobar un edifici important a París que no sigui oficial, que no tingui alguna cosa a veure amb el govern. Si fa no fa el mateix que costa trobar un edifici important a Nova York que sigui oficial, que tingui alguna cosa a veure amb el govern.

M'agrada fixar-me en els anuncis del metro de les ciutats on vaig. Fa un parell de setmanes al metro de Londres tot eren anuncis de vols, amb infinitat de companyies aèries i destinacions, però vols i prou. El mateix passava a Nova York i a Boston. A París tot són ofertes de packs de viatge.

Les cambreres del Costes. El foie i els macarrons amb múrgula del Costes. És evident que la factura té més a veure amb les primeres que amb els segons.

Entrecot de bou a la brasserie Lipp, al cor del Boulevard Saint Germain. Res no té pinta d'haver canviat des que Pla hi dinava.

Dinar a l'Atelier de Joël Robuchon. Espaguetis a la carbonara, fetge de vedella i guatlla farcida de foie. Una festa. I em diuen que els llagostins d'entrada estaven molt ben trobats, també.

L'anglès dels francesos. El francès dels parisencs.

París

Primera visita al París post-chiraquià. Em comprometo, passi el que passi, a honorar la llarga tradició de despotricar de França i els francesos tan bon punt tingui un ordinador a mà.

Immigrants

Avui es veu que arriben al port de Tarragona una colla d'immigrants africans. Suposo que tots coneixen la història: una barca amb 26 negres de nacionalitat més aviat incerta (sub-saharians en el newspeak de la correcció política) anava a la deriva prop de l'illa de Malta (entre Líbia i Sicília). Un pesquer català, el Montfalcó, els va rescatar després que d'altres vaixells de la zona ignoressin el deure d'auxili a una embarcació a la deriva. Ni les autoritats malteses ni les italianes (membres de la Unió Europea, cal recordar) no es van voler fer càrrec dels naufrags-immigrants i finalment el Clara Campoamor, un vaixell de l'armada espanyola, es va desplaçar des de Mallorca per anar-los a recollir i portar-los al port de Tarragona, a centenars de quilòmetres. Ara a veure què en fan a Tarragona d'aquests senyors. Es parla d'asil polític o de repatriacions, però el més fàcil és que acabin deambulant pels carrers d'alguna capital espanyola sense papers ni perspectives reals de ser repatriats. Ja saben que com a ultraliberal salvatge estic a favor de la lliure circulació de persones al món (evidentment sense dret a l'assistència mèdica ni a l'educació pagades per tothom, no perquè siguin immigrants, sinó perquè així hauria de ser per a qualsevol persona, d'aquí o de fora). I una altra idea: que vingui tothom que vulgui sempre i quan no li haguem de pagar el viatge nosaltres (no vull ni pensar què deu haver costat aquest rescat del Clara Campoamor). Em sembla ridícul que un vaixell espanyol s'hagi de desplaçar centenars de quilòmetres per recollir uns ciutadans africans (no espanyols, que tenia entès que eren per qui treballava l'armada espanyola) a pocs quilòmetres de la costa italiana. Si un vaixell de bandera espanyola (com el Montfalcó) rescata algun dia immigrants a la deriva entre Cuba i Florida també desplaçarem una nau de l'armada espanyola per portar-los a Tarragona? I si no, quina és la diferència?

Nota: Tot i que com a principi ningú no hauria de tenir dret a l'assistència mèdica ni a l'educació pagada per tots, estratègicament em sembla bé que la sanitat pública espanyola doni cobertura gratuïta a qualsevol persona que posi el peu a Espanya. A mig termini és la millor manera d'ofegar el sistema sanitari públic i veure's en la necessitat, inexorablement, de privatitzar-lo.