Més compassió
El nord-americà per atzar Milton Friedman deia que rere la majoria d'arguments contra el lliure mercat és habitual trobar-hi una manca de fe en la llibertat mateixa. Fe que en el meu cas, i a parer del català per atzar Miquel Colomer, em converteix en un fanàtic. A mi no m'ha molestat mai gaire aquest qualificatiu i és evident que el fet que jo sigui un fanàtic no vol dir que no tingui raó. O en qualsevol cas no té cap sentit parlar de fanatisme, pietat, compassió i joventut quan el què es discuteix són fets: jo el que dic és que és mentida que la culpa de la misèria i de l'exclusió sigui del capitalisme o del liberalisme i el que vostè diu és que sense compassió el capitalisme es converteix en inhumà. Molt bé, i? Suposo que això val tan pel capitalisme, pel comunisme com pel tennis. Si vostè és un ser sense compassió no vingui a explicar-me històries del sistema i de les bosses de pobresa. Jo procuro ser compassiu i ajudar a la gent que estimo i conec. Vostè fa el mateix? Doncs tots feliços i deixi el sistema en pau. L'únic pseudoargument que li he llegit sembla ser aquest: la misèria i l'exclusió són culpa del capitalisme perquè jo, que defenso el contrari, sóc un fanàtic i un salvatge sense pietat. La resta (sent generosos) són tot afirmacions sense cap justificació. Diu que el sistema tendeix a excloure. I d'on ho treu això?
Molt breuement: el capitalisme, la llibertat econòmica, tenen a veure simplement amb la possibilitat d'intercanviar lliurement els béns de cadascú, el producte del treball personal, amb els béns d'altres individus, amb el producte del seu treball. És condició necessaria per a la realització d'un intercanvi el mutu acord, o no es produeix l'intercanvi i punt. Un exemple: vostè sap ensenyar llengua i literatura catalana i el senyor Adrià és bo preparant sopars. Vostè es dedica a les seves classes i el senyor Adrià al seu restaurant i encabat fan els intercanvis que creguin oportuns. Avisi'm quan detecti la tendència a generar bosses de pobresa i exclusió. La compassió i la pietat són assumptes personals que no veig què tenen a veure amb el joc d'intercanvis de l'economia liberal. Jo al mercat hi venc i compro coses i si el que vostè pretén és que em robin part del meu treball per donar-lo a qui el govern (no jo) considera que ho necessita, li trasllado la pregunta del meu admirat Walter Williams (també nord-americà per atzar): digui'm quina part del que jo produeixo li pertany a vostè i perquè.
I sí, al món hi ha gent despietada i sense compassió. Però això què hi té a veure? També hem de culpar l'antibiòtic de la persistència de la grip?
Al món d'avui segueixen existint la misèria i l'exclusió (tot i que a la baixa en les últimes dècades, per molt que els costi de creure als progres de manual) per infinitat de causes; causes que moltes vegades tenen a veure, precisament, amb els intents de posar traves al mercat. Vegin-se sinó les terribles conseqüències que tenen pels africans les subvencions agrícoles que concedeixen els governs dels països del primer món. Repeteixo: els governs, aquests senyors que tenen per missió controlar les salvatjades del capitalisme desbocat.
Un dubte que m'ha quedat de la seva declaració d'amor als Estats Units. Diu que els admira (entre d'altres coses) perquè han estat capaços d'engendrar ments tan lúcides i tan clares com Emerson o Thoreau, etc. Però no havíem quedat, unes línies més avall, que això de l'engendrament en un país o un família és una qüestió de pur atzar? Quin mèrit té, doncs, pels Estats Units que al seu si s'hi hagin engendrat aquests personatges? Si vol admiri al senyor Auster, però no al país que, com vostè bé diu, per atzar l'ha engendrat, suggereixo.
enviat per El Director a la/es
12:00 a. m.
6 comentaris:
Ben contestat, Sr. Director. Tanmateix, opino que ha estat vostè una mica tou: al capdavall, ha demostrat tenir més que prou d'aquesta compassió que li receptava el professor. I és que Déu n'hi do quins fums alliçonadors que gasta, aquest senyor!
P.D.: Potser no està de més que faci un petit aclariment per als lectors més atrafegats. A la rèplica, el Sr. Director fa notar que no es pot culpar l'antibiòtic de la persistència de la grip, justament perquè aquesta malaltia està provocada per una infecció vírica i, per tant, els antibiòtics són ineficaços per a combatre-la. Igualment, qualsevol sistema econòmic serà ineficaç per a combatre la crueltat de certes persones. El fet inevitable que a la societat hi hagi gent mancada d'humanitat no s'ha d'atribuir al sistema: l'economia no té res a veure amb els sentiments o la moral individuals.
No és pas la compassió el que ha de ser part del sistema. La compassió o manca d'aquesta, com s'ha dit, és una cosa personal de cadascú. El que ha de ser part del sistema és la prohibició.
La societat ha de prohibir robar, matar o causar mal als nostres veïns. Espero que en això estiguem d'acord. És per això que la visió idíl·lica del professor que ensenya català i el cuiner que prepara sopars i rep feliç el producte del seu treball és una distorsió de la realitat del capitalisme, en què la llibertat personal s'aplica precisament per permetre que l'emprenedor robi part del treball corresponent als seus treballadors (sí, sí: ROBI) i condemni de passada a morir de fam al país del qual provenen aquests treballadors (i per tant MATI). Perquè la fortuna d'aquest gran empresari no es correspon a la feina que fa, sinó a la feina que fan els altres. No és fruit del seu treball, perquè ningú treballa prou com per ser milionari. Així doncs, aquest home vulnera les lleis socials que haurien de ser aplicades a tothom. La llibertat té un límit. És el que se'n diu societat.
Per tant, l'intervencionisme del govern és absolutament necessari. La corrupció, no ens enganyem, es dóna quan el governant es converteix en empresari del seu petit regne, no al revés. No es tracta de compassió, es tracta de regles de convivència. De lleis. Perquè si el que volem és ser lliures de fer el que vulguem i fotre als nostres veïns com i quan ens vingui de gust ja podem prescindir de la societat i tornar-nos-en a la selva.
De fet l'economia liberal es basa en certa manera en l'egoïsme (sense judicis de valor) de cadascun dels compradors i venedors. Tenint en compte que la persona més egoïsta acostuma a ser la més despietada i amb menys compassió, el pretendre que els liberals siguem "menys despietats" i "tinguem més compassió" no és sinó pretrendre corrompre el mercat i dur-lo cap al socialisme.
Per cert, m'ha encantat la frase d'aquest Walter Williams. Sí senyor, me l'apunto perquè em sembla que l'empraré sovint.
Potser ara amb internet i la universalització de la pirateria la pregunta no té gaire sentit, però posem-nos en el cas: acceptaria un liberal que jo comprés els drets editorials de l'obra de Friedman i n'impedís la seva publicació?
M'agradaria contestar a en dreubarik:
La llibertat només ha de tenir el límit quan aquesta llimita la llibertat d'un altre. El que existeix de sempre és l'individu i l'Estat s'ha de configurar de tal manera que guaranteixi els drets i llibertats d'aquests individus.
Per tant, L'Estat ha d'aïllar els individus que posen trabes a la llibertat dels altres.
Et posaré un exemple, el més difícil de defensar: fa poc temps, un sud-coreà va produèixer una terrible matança a una Universitat dels Estats Units, país en el qual són legals les armes. I si jo vull tenir armes què? Per què ha de ser "mamà Estat" qui m'ha de dir el que tinc que fer?
Si mato llimitaré la llibertat a viure dels altres, una cosa fatal i de molt més pes que si em prohibeixen les armes i em deixen sense part de la meva cultura (cal recordar que els Estats Units van configurar-se en gran part per la lluita sacrificada en un territori hostil). Per tant, ara dic que l'Estat ha de guarantir les llibertats i apartar els individus que estàn en contra de la llibertat, en aquest cas seria arraconar un perturbat mental al lloc on li correspòn i impedir així que transgredeixi la llibertat dels altres. No és culpa de les armes de foc, si no d'algú que està en contra de la llibertat dels individus, com algú que escriu en aquest fòrum.
Ara et contesto a la referència que fas de l'empresari: en primer lloc, l'empresari ha estudiat per superar unes proves que li dónen accés al càrrec que desempenya, segons ho estableix la "societat". El treballador, o bé no li ha donat la gana d'estudiar i ha volgut guanyar diners aviat, o bé injustament no ha pogut accedir a l'educació, que en tot cas, i segons tú, deuria estar subjecta als designis estatals, per tant estàs culpant de la desigualtat de treballador-empresari a l'Estat o al treballador que lliurement ha decidit no estudiar.
M'apunto al fanatisme lliberal d'en Jordi la Torre, jo ja ho era, però em costava trobar gent així per aquesta part del món.
Sr. Director:
Ja que llegeixes FT, m'agradaria que em donéssis una previsió del sector inmobiliari a Espanya. Estic enterat de que s'han publicat diferents anàlisis i hipòtesis que no he tingut la oportunitat de llegir. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici