Pausa

P: Fa temps que no actualitzes l'Estable.
R: Sí.
P: Perquè?
R: No ho sé. Hi deu tenir a veure el fet que el temps sigui un recurs escàs, que els guanys d'escriure a l'Estable s'hagin mantingut constants des que vaig començar (a zero, per ser més exactes) mentre el conjunt d'assignacions alternatives del temps no para d'incloure nous elements de valor creixent. Per entendre'ns: escriure gratis aquí em resulta cada dia relativament més car i no cal que t'expliqui, precisament a tu, què passa quan un preu puja...
P: Això vol dir que el deixes?
R: No. Això vol dir que no sabia com explicar perquè fa més d'una setmana que no escric i per això he acabat inventant-me aquest diàleg.

Fiscals

Els demòcrates fa dies que porquegen l'assumpte dels 8 fiscals destituïts aquest mes pel departament de Justícia. Des que controlen el Congrés que no deixen de jugar-hi, talment com nens petits amb una nova joguina. L'últim que se'ls ha ficat al cap és fer declarar sota jurament una pila d'alts càrrecs de la Casa Blanca i del Departament de Justícia i els més joganers no paren de demanar la dimissió del Fiscal General, l'Alberto Gonzalez.

Abans de continuar cal dir que a mi personalment m'entusiasma veure com els diferents caps del Leviatan es mosseguen entre ells i tenen d'aquesta manera menys temps disponible per clavar les seves genives humides i famolenques a la vida i la renda de l'individu. En aquest sentit cal reconèixer l'incontestable paper de l'escàndol Lewinsky, durant l'era Clinton, a l'hora de frenar les mesures més perilloses del president demòcrata i la seva esposa: la Seguretat Social universal i pública, sense anar més lluny. És possible que aquesta sigui la millor herència que els Pares Fundadors han llegat a les futures generacions d'americans.

Dit això, és evident que les acusacions dels demòcrates són d'un ridícul europeu, si se'm permet l'adjectiu en la seva accepció d'hipòcrita i cínic. El que diuen és que rere les destitucions hi ha, agafin-se fort, motivacions polítiques. Sí, jo també m'estic recuperant de la sorpresa. Aquests demòcrates són més aguts del que em pensava. Per mi el cas és molt clar: el Fiscal Federal (US Attorney) a Nou Mèxic discrepa de la política de l'Administració sobre immigració i el de Califòrnia sobre la pena de mort i els foten al carrer. Algú m'explica quin és el problema? El Fiscal General marca la línia a seguir pels fiscals federals a tot el país i aquesta política és una, la mateixa per a tots. Si no ho tinc mal entès a Espanya també funciona de forma similar. Si algun fiscal no encaixa amb aquesta línia tenen tot el dret a destituir-lo. I això, per molt que els demòcrates populistes ho vulguin fer creure, no té res a veure amb la independència del poder judicial. Almenys jo no tenia entès que aquesta independència signifiqués que els Fiscals Federals han de funcionar com un mini-Parlament, amb diferents prioritats i sensibilitats polítiques.

La Constitució deixa ben clar el poder del President per nomenar i destituir com i quan li doni la gana tots els càrrecs polítics de l'Administració i el Fiscal General dels Estats Units, com tots els seus representats (US attorneys) als diferents Estats no són més que això. Cal no confondre aquests fiscals delegats amb els Fiscals Generals de cada Estat, escollits directament per la ciutadania de cadascun, o amb els jutges, que tot i ser en molts casos nomenats pel president (Tribunal Suprem, Corts d'Apel·lacions, etc) no poden ser destituits i no han d'obeir les directrius de l'Administració. Vull dir que les motivacions polítiques són motivacions perfectament legítimes per despatxar un càrrec de confiança.

Entenc que els demòcrates aprofitin qualsevol ocasió per fer la vida impossible al president Bush, costi el que costi, però el que no acabo de veure és perquè es presta la premsa a aquest tipus de jocs miserables.

Realitat

Repassant unes lectures per l'assignatura de filosofia de la ciència he topat amb aquesta perla de Bruno Latour i Steve Woolgar (The Social Construction of Scientific Facts):

'The set of statements considered too costly to modify constitute what is referred to as reality.'

Suposo que aquesta és una visió excessivament relativista sobre què és la realitat, però la veritat és que veig difícil trobar una expressió més precisa per definir els límits del que cadascú de nosaltres creu i sap (the set of statements considered too costly to modify).

Això m'ha recordat el que explicava fa temps el professor Ray: 'Libertarianism is far and away the most common political orientation among Mensans'. Recordin que Mensa és l'associació que exigeix, per ser-ne membre, l'únic requisit de pertanyer al 2% de la població amb un IQ més alt.

Definint la 'renda intel·lectual' com l'IQ i assumint costos marginals creixents en l'obtenció de coneixement, un simple problema d'optimització matemàtica permetria explicar perquè els socialistes (en sentit ampli) guanyen les eleccions a Catalunya i en canvi els libertarians cabem en un ascensor.

Realidad

Repasando unas lecturas para la asignatura de filosofía de la ciencia he topado con esta perla de Bruno Latour i Steve Woolgar (The Social Construction of Scientific Facts):

'The set of statements considered too costly to modify constitute what is referred to as reality.'

Supongo que ésta es una visión excesivamente relativista sobre qué es la realidad, pero la verdad es que veo difícil encontrar una expresión más precisa para definir los límites de lo que cada uno de nosotros cree o sabe (that is: the set of statements considered too costly to modify!).

Eso me recuerda lo que explicaba hace tiempo el profesor Ray: 'Libertarianism is far and away the most common political orientation among Mensans'. Recuerden que Mensa es la asociación que exige, para ser miembro, el único requisito de pertenecer al 2% de la población con un IQ más alto.
Definiendo la 'renta intelectual' como el IQ y asumiendo costes marginales crecientes en la obtención de conocimiento, un simple problema de optimización matemática permitiría explicar porque los socialistas (en sentido amplio) ganan las elecciones en Cataluña y sin embargo los libertarians cabemos en un ascensor.

Socialisme

Els socialistes a la llibertat de premsa: -'No voy a parar hasta joderte'.-

Així ho explicava Jordi Barbeta a La Vanguardia. No em sorprèn, ni m'alarma, que un delinqüent comú com Antonio Bolaños amenaci un periodista perquè no li agrada el que publica el seu diari. És una notícia poc rellevant, francament. El gos borda, tots ho sabem. Tampoc no em sorprèn que els socialistes posin l'esmentat delinqüent comú com a cap de premsa de la Presidència de la Generalitat. De fet, donat l'elevat nombre de delinqüents (alguns d'ells convictes) que conformen el partit socialista, la probabilitat que algun d'ells ostentés aquest càrrec era, a priori, inqüestionablement alta. Que els comunistes votessin a favor d'entregar la Generalitat al clan Montilla tampoc no hauria de sorprendre ningú a aquestes alçades.

L'únic que de veritat m'esgarrifa de tota aquesta història és pensar que els verdaders responsables de la misèria política i moral en què aquests personatges han convertit el govern de Catalunya són ni més ni menys que els xicots de l'Esquerra Republicana de Catalunya i sobretot de tots aquells votants que van tornar a donar el seu suport a la candidatura d'en Carod tot i saber perfectament que si podien tornarien a clavar-nos un tripartit, aquesta vegada amb el Montilla de president i el Bolaños de cap de premsa. Aquests són els responsables de les amenaces al periodista Barbeta, la resta no són més que conseqüències perfectament determinades i previsibles de la conjunció de socialisme i poder.

Dolce Gabbana

La setmana passada vaig llegir que Dolce Gabbana retirava tota la seva publicitat a Espanya com a protesta per les repetides traves i queixes de no sé quina associació feminista per un anunci que segons mugien les dites feministes mostrava una imatge degradant de la dona. La imatge de l'anunci és aquesta i aquí la deixo com a homenatge a una empresa valenta que s'atreveix a desafiar la correcció política. Tenen tot el meu suport i publicitat gratuita al meu blog sempre que vulguin...

Ajuda i gasolina

Lectura de la setmana: 'The white man's burden. Why the West's efforts to aid the rest have done so much ill and so little good', de l'economista de la NYU Bill Easterly.

Cada dia veig més clar que l'ajuda al desenvolupament vindria a ser com posar gasolina a un cotxe sense motor.

Villepin

Avui ens ha visitat tot un primer ministre francès i poeta a estones lliures, l'il·lustre Dominique Marie François René Galouzeau de Villepin, aprofitant una reunió del club de buròcrates pedants amb seu a Manhattan. La tempesta de neu que assota la costa nord-est dels EUA des d'ahir a la nit ens ha fet arribar tard a l'auditori principal de la Kennedy School of Government de Harvard, on DMFRGV oferia l'original xerrada “The United States and France: How Can We Face the Changing World Order?”. A la porta uns guardies malcarats ens han lladrat que no podiem entrar perquè era ple. Sort d'un estudiant que ens ha guiat per passadissos lúgubres, cuines incloses, i en cosa de minuts gaudíem de l'anglès amb fonètica parisenca d'en Galouzeau. De totes maneres cal reconèixer el mèrit de fer tota una conferència en un anglès correctíssim, luxe del tot impensable per indigents intel·lectuals com Zapatero o altres polítics peninsulars com González i Aznar.

No se li pot negar al primer ministre que és un autèntic seductor, do que de totes maneres no ha cregut necessari utilitzar mai davant l'electorat francès: recordem que és primer ministre sense haver-se presentat mai a unes eleccions. No deixo d'admirar la democràcia francesa, dubto que s'arribi mai enlloc a tan elevades cotes d'hipocresia i cinisme. Ni tant sols a la partitocràcia espanyola. A la catalana no sabria què dir-los.

De la xerrada en sí poca cosa: només crida l'atenció l'enorme quantitat de vegades que ha esmentat la necessitat de convocar Conferències internacionals, Comitès multipartits, Assamblees, Cimeres, etc, etc. Encara sort que entre una cosa i una altra he vingut en dejú. L'audiència ha aplaudit un parell de vegades, quan l'aristòcrata parlava de la necessitat europea de 'treballar més i millor' i quan ha afirmat que una 'democràcia no pot torturar'. Al final de la conferència torn de preguntes dels estudiants: conflictes a les banlieues, pena de mort, Orient Mitjà i eleccions presidencials franceses. No n'ha contestat cap, com és lògic, tot i dedicar deu minuts per pregunta a remuntar-se a la Revolució francesa i citar les màximes de la République insistentment.

La veritat és que hi anava més aviat amb l'esperança de trobar entre el públic exemplars harvardians com Mankiw o Barro, obviant per una tarda la vasta literatura econòmica relativa al cost d'oportunitat en l'ús del temps. En va. No és per casualitat que són catedràtics d'economia.

Segona esmena

'The right of the people to keep and bear arms shall not be infringed'. Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units.

Tot i això les autoritats locals i progres del District of Columbia (Washington) havien tingut la pensada de prohibir absolutament als ciutadans de la capital tenir armes de foc operatives a casa, un atemptat més contra la preuada llibertat individual, valgui la redundància, consagrada a la mateixa Constitució nord-americana, llibertat que necessàriament passa per permetre als ciutadans disposar dels mitjants necessaris per defensar la seva integritat física i la seva propietat privada.

La divisió de poders, que aquí funciona, anuncia bones notícies aquesta setmana: la Cort d'Apel·lacions del Estats Units acaba de declarar inconstitucional la prohibició promulgada pel govern local de DC. Els advocats de 13 estats, liderats pel fiscal general de Texas, han col·laborat en l'apel·lació contra la llei del District of Columbia: el mateix Texas, Alabama, Arkansas, Colorado, Florida, Georgia, Michigan, Minnesota, Nebraska, North Dakota, Ohio, Utah i Wyoming. Un pot preguntar-se perquè tots aquests estats es molesten a intervenir directament en un assumpte que els queda més aviat lluny i els afecta més aviat poc. La resposta, em sembla a mi, cal buscar-la en la ceguera estratègica dels polítics locals de Washington: enfurismats per la decisió judicial, els ha faltat temps per anunciar una contraapel·lació, aquesta vegada ni més ni menys que al Tribunal Suprem dels Estats Units. Charlton Heston i la NRA deuen estar-ho celebrant a hores d'ara. Com jo. No la decisió de la Cort d'Apel·lacions sinó la tossuderia suicida dels polítics washingtonians de fer pronunciar el màxim òrgan judicial del país sobre la prohibició explícita de posseir armes de foc, assumpte sobre el qual la Constitució sembla prou clara. Si tot va bé, quan aquest es pronunciï, amb tota seguretat en el mateix sentit que la Cort d'Apel·lacions, estarem davant del precedent definitiu que invalidarà qualsevol intent futur per part dels Estats de negar als seus ciutadans el dret a defensar la seva vida i la de la seva família amb els mitjans que calgui. Enlloc de modificar la llei i seguir el model d'altres Estats, que fan pràcticament impossible la possessió d'armes sense prohibir-la explícitament, la rebequeria d'aquests polítics acabarà sent la millor aliada dels partidaris del dret a posseir armes de foc.

Jo ja tinc el meu distintiu:

Califòrnia

Una petita mostra de la ruta per Califòrnia:

La Dodge Caravan que ens ha servit per recorrer prop de 900 milles, el vuitè en dèiem.

Creuant el Golden Gate, San Francisco.

Passeig marítim de Santa Barbara.

Circuit de Laguna Seca, prop de Monterey. Corkscrew curve.

El director de l'Estable al pier de Santa Monica, on rodaven Pacific Blue.

Als turons de Hollywood, les mítiques lletres a dalt a l'esquerra.

A la platja de San Diego, sóc el de l'esquerra...

Veler a San Diego, última parada.

Walter Reed

El Washington Post va destapar fa uns dies el que es coneix com l'escàndol del Walter Reed, l'hospital militar de Washington on reben tractament la majoria de ferits de l'exèrcit nord-americà. L'atenció mèdica als militars és un programa estrictament governamental, lluny dels tentacles perversos del mercat i és un dels exemples que freqüenten els progres per defensar la sanitat pública. El cas és que el mateix Paul Krugman, sacerdot de l'esquerra nord-americana que passa per ser un bon economista i conegut sobretot per castigar-nos a diari amb els seus articles soporífers al New York Times, oferia fa uns mesos aquesta perla:

'Well, I know about a health care system that has been highly successful in containing costs, yet provides excellent care. And the story of this system's success provides a helpful corrective to anti-government ideology. For the government doesn't just pay the bills in this system -- it runs the hospitals and clinics.
No, I'm not talking about some faraway country. The system in question is our very own Veterans Health Administration, whose success story is one of the best-kept secrets in the American policy debate.'

Ara se'ns posa patriòtic i tot l'amic del Michael Moore. No deixa de ser curiós com els progres aprofiten el malvat exèrcit nord-americà i les seves pràctiques quan els convé. La tossuda realitat, però, sembla que rebutja insistentment encabir-se a la columna profètica que en Paul té al NYT.

Els recomano l'article complet del Post sobre el meravellós èxit d'aquest programa sanitari públic. Només un extracte, purament anecdòtic: 'Signs of neglect are everywhere: mouse droppings, belly-up cockroaches [escarbats], stained carpets, cheap mattresses.'

Seguint la lògica krugmaniana i amb les noves evidències destapades pel Post, m'atreviria a proposar la següent afirmaciò, estrictament equivalent a la ressaltada en negreta i per tant de ben segur acceptada pel prestigiós economista i els seus súbdits:

'And the story of this system's failure provides a helpful corrective to pro-government ideology'

Ja sigui a Barcelona, a Brussel·les o a Washington, la salut no és cosa perquè hi juguin els buròcrates del govern, encara qui sigui, està vist, el govern nord-americà.

Back

Senyors: I'm back. Ja que ho pregunten: Califòrnia és espectacular, sempre havia cregut que un no ha visitat els EUA sinó hi passa alguna vegada i es confirma que tenia tota la raó. Si volen saber-ho em quedo amb San Francisco, però ja intentaré explicar-los més coses amb calma. El cas és que quan estic de vacances no llegeixo mai diaris ni segueixo res que s'assembli a l'actualitat, de manera que torno i em trobo pagines senceres de sorpreses per descobrir i de demagògia per cuinar i servir amb tots els ingredients acumulats. Espero que m'hagin trobat a faltar.

Spring Break

Marxo de vacances. En diuen Spring Break, són deu dies de festa que aquí tothom aprofita per marxar com més lluny millor. L'estrella és Florida i els seus 27 graus, però nosaltres teníem ganes de més quilòmetres i aquesta tarda volem cap a San Francisco, Califòrnia. Com es poden imaginar aquest és un dels viatges que sempre he volgut fer. La idea és llogar un furgoneta típica americana a San Francisco i baixar per la Route 1, vorejant el Pacífic: Santa Cruz, Monterey, Santa Barbara, Santa Monica, Los Angeles i San Diego. No s'emocionen de pensar la de tonelades de CO2 que deixarem anar? S'admeten apostes, com sempre. Poden consultar l'itinerari, si volen. El cas és que fins dilluns de la setmana que ve no tornaré a seure al meu despatx de l'Estable, amb totes les eines necessàries per complir el meu deure en la batalla que desinteressadament lluitem contra l'Estat del Benestar. I pensar que tot és per deixar un món més lliure als nostres fills... som una colla de sentimentals, no cal que m'ho diguin. De totes maneres m'anirà bé descansar uns dies i a vostès m'imagino que també. Poden aprofitar el temps, mentrestant, per acostumar-se a visitar tres webs que haurien de ser visita obligatòria per tots aquells que acostumen a comentar aquí:

Marginal Revolution

Greg Mankiw

Econolog

Això no vol dir que des de Califòrnia no escrigui res, però suposo que amb menys carrega ideològica i menor freqüència. Si no és que m'avorreixo molt.

Nota: He notat la tendència que tenen alguns de convertir debats sobre qualsevol tema en discussions sobre la meva estupidesa, la meva ignorància sobre política internacional o el poder adquisitiu de la meva família. Per no barrejar coses, obro el post de sota (sota l'enquesta) per tots aquells que no puguin reprimir les ganes d'insultar-me durant aquests dies de festa.

Enquesta

Abans de marxar, els resultats de l'enquesta de la setmana:






Cor dividit entre els lectors de l'Estable.

L'opinió majoritària és que he de tornar, per diversos motius:

Noti's que les imatges de l'esquerra corresponen a dos votants confirmats de les categories corresponents.

Ets un...

Green government

L'editorial del WSJ d'avui es fa ressò de la proposta de la Senadora Barbara Boxer, de Califòrnia, d'exigir al govern federal que estalvïi energia en les seves activitats.

'Don't you think it's time the federal government were a model of energy efficiency?" diu.

El diari s'hi adhereix amb entusiasme i afegeix:

'Of course, it follows from all this that the best way to make the federal government more energy efficient would be to undertake a government-wide policy of . . . lights out, permanently. Save the environment; kill a federal program.'

Henry David Thoreau

Henry David Thoreau estava com un llum. Hi ha un cert consens al respecte i llegint Walden un se sent inclinat a sumar-s'hi. Dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana enmig del bosc. Bé, de fet només a una milla d'una barriada de Concord, Massachusetts. Una mica com el nen que marxa de casa i es queda al jardí, instal.lat en una barraca. Una quants tòpics sobre els mals del diner i el consum i algunes idees sobre l'encaix de l'home a la natura.

Però l'interessant de Thoreau, pels liberals, és el pamflet 'Civil Disobedience', redactat el 1848 en plena controvèrsia per l'esclavatge i la guerra EUA-Mèxic. Comença citant la màxima Jeffersoniana 'That government is best which governs the least' i de seguida ofereix la seva particular revisió: 'That government is best which governs not at all'. Compara els legisladors i les seves traves a la iniciativa individual amb els bandits que sabotejaven vies de tren: 'If one were to judge these men [els legisladors] wholly by the effects of their actions and not partly by their intentions, they would deserve to be classed and punished with those mischievous persons who put obstructions on the railroads'

Thoreau defensava la insubmissió fiscal i de fet ell mateix va passar una nit a la presó per negar-se a pagar els impostos que li demanaven. -Your money or your life!- posa en boca de l'Estat. I estem parlant del que es diu poll tax, una única quantitat, normalment petita, que pagava tothom igual. Si aixequés el cap i veiés com els Estats moderns posen les grapes sobre prop del 50% de la nostra renda abans que nosaltres mateixos la percebem no dubto que hauria exigit ser empresonat a perpetuitat. I és que de la seva experiència a la presó va concloure que aquell era l'únic lloc on un home just es podia considerar de veritat lliure, l'única posició que li permetia no ser responsable, per acció o omissió, del funcionament d'aquesta perversa institució anomenada Estat. De fet va demanar que se l'exclogués del cens de l'Església (cens que feia servir l'Estat per recol·lectar impostos de diversos tipus), club al qual ell no havia demanat mai pertànyer. Fins i tot va fer arribar aquesta nota a les autoritats locals perquè no li demanessin més diners: 'Know all men by these presents, that I, Henry Thoreau, do not wish to be regarded as a member of any incorporated society which I have not joined'.

És veritat que de fet gran part d'aquest rebuig a l'Estat és conseqüència de la repulsió que sentia per una institució que permetia l'esclavatge i mantenia una guerra amb Mèxic, però no es poden negar els ecos libertarians d'aquest text del deixeble principal de Ralph Waldo Emerson.

Abstenció

Mentrestant el FT destaca les últimes bestieses dels candidats a la presidència de la République:

Ségolène Royal: 'Alcatel is a profitable company and it wants to cut jobs in France. That is unacceptable'. Suposo que la senyora Ségolène deu preferir que Alcatel despedeixi empleats quan ja no tingui beneficis, així a més de tenir treballadors a l'atur, a França tindran una de les principals empreses en bancarrota per no haver pres les decisions correctes a temps. Brillantíssim.

Dominique de Villepin: 'No compulsory redundancies can be justified. The R&D centres must remain on our territory. The state will play its role to defend these principles.'

Nicolas Sarkozy [Expressant el seu suport als subsidis agrícoles europeus]: 'Security of food supply is a strategic issue that cannot be left at the mercy of commodity traders in London and New York'. Millor a mercè dels buròcrates i del lobby dels agricultors a Brussel·les? I després alguns tindran la barra de dir que la pobresa de l'Àfrica és culpa de la globalització.

A vegades un dóna gràcies per no haver de votar a França amb aquest panorama.

Eco Gore

The Wall Street Journal dedica tot un editorial al propagandista recentment oscaritzat Al Gore.

Alguns extractes:

'Did you know that Mr. Gore's house uses more electricity in a month than the average household in a year?

'(...) a heated poolhouse that burns more natural gas than most of us can afford to use while heating houses that shelter people, as opposed to swimming lanes.'

'The pleasures of affluence take energy, whether they be relaxing in a hot tub after a long day of predicting the end of the Greenland ice sheet, or flying in a private jet to talk political strategy with Leo DiCaprio. You never know where you're going to leave your next carbon footprint.'

Aquest últim paràgraf m'ha fet molta gràcia.

Mites

Tom Palmer i els seus Twenty myths about markets
Vagin fent.