Villepin

Avui ens ha visitat tot un primer ministre francès i poeta a estones lliures, l'il·lustre Dominique Marie François René Galouzeau de Villepin, aprofitant una reunió del club de buròcrates pedants amb seu a Manhattan. La tempesta de neu que assota la costa nord-est dels EUA des d'ahir a la nit ens ha fet arribar tard a l'auditori principal de la Kennedy School of Government de Harvard, on DMFRGV oferia l'original xerrada “The United States and France: How Can We Face the Changing World Order?”. A la porta uns guardies malcarats ens han lladrat que no podiem entrar perquè era ple. Sort d'un estudiant que ens ha guiat per passadissos lúgubres, cuines incloses, i en cosa de minuts gaudíem de l'anglès amb fonètica parisenca d'en Galouzeau. De totes maneres cal reconèixer el mèrit de fer tota una conferència en un anglès correctíssim, luxe del tot impensable per indigents intel·lectuals com Zapatero o altres polítics peninsulars com González i Aznar.

No se li pot negar al primer ministre que és un autèntic seductor, do que de totes maneres no ha cregut necessari utilitzar mai davant l'electorat francès: recordem que és primer ministre sense haver-se presentat mai a unes eleccions. No deixo d'admirar la democràcia francesa, dubto que s'arribi mai enlloc a tan elevades cotes d'hipocresia i cinisme. Ni tant sols a la partitocràcia espanyola. A la catalana no sabria què dir-los.

De la xerrada en sí poca cosa: només crida l'atenció l'enorme quantitat de vegades que ha esmentat la necessitat de convocar Conferències internacionals, Comitès multipartits, Assamblees, Cimeres, etc, etc. Encara sort que entre una cosa i una altra he vingut en dejú. L'audiència ha aplaudit un parell de vegades, quan l'aristòcrata parlava de la necessitat europea de 'treballar més i millor' i quan ha afirmat que una 'democràcia no pot torturar'. Al final de la conferència torn de preguntes dels estudiants: conflictes a les banlieues, pena de mort, Orient Mitjà i eleccions presidencials franceses. No n'ha contestat cap, com és lògic, tot i dedicar deu minuts per pregunta a remuntar-se a la Revolució francesa i citar les màximes de la République insistentment.

La veritat és que hi anava més aviat amb l'esperança de trobar entre el públic exemplars harvardians com Mankiw o Barro, obviant per una tarda la vasta literatura econòmica relativa al cost d'oportunitat en l'ús del temps. En va. No és per casualitat que són catedràtics d'economia.