Geert Wilders - Fitna

Penjo el vídeo que ha preparat el diputat holandès Geert Wilders sobre l'Alcorà. Sembla ser que milers dels famosos "musulmans moderats" ja han sortit al carrer proclamant el seu odi a occident i el seu desig d'acabar amb els infidels.

Oposició dialogant?

A La Vanguardia li posen un semàfor verd al Rajoy perquè "parece decidido a imprimir un nuevo estilo, dialogante y constructivo, a la tarea de oposición, como lo evidenció ayer con su mano tendida a Zapatero frente a ETA". No, no, no ho tenen ben entès això. Comprenc que això del tòpic, de les idees prefabricades com a substitut del pensament, pot servir uns objectius d'eficiència energètica prou evidents, però de tant en tant convé fer un esforç. Ja està bé la cantarella aquesta de l'oposició constructiva, l'actitud dialogant i no sé quines collonades més. No, l'oposició ha de tenir mala hòstia, molta i molt mala hòstia, mossegar, atacar, no donar treva, marcar, humiliar, perseguir a tots els membres del govern i no perdonar-los ni la més lleu de les badades. A mort, o ells o nosaltres. Jo no vull que pactin res, vull que es barallin, que es diguin de tot, que s'insultin, que s'escridassin, que s'enfrontin al Parlament i als mitjans de comunicació, a tot arreu on puguin. No sé qui s'ha inventat la història de les bondats del pacte entre els partits, però no sé a qui beneficia que el govern i l'oposició es posin d'acord. Al ciutadà, ja els ho avanço, segur que no. A vegades escenifiquen, els molt brètols, un acord amb l'objectiu de "no utilitzar, amb fins electorals, l'assumpte X". Ah, bé, així el ciutadà no ha de poder escollir quines vol que siguin les prioritats de la lluita antiterrorista, no? Tota la resta sí, però això queda "fora del debat polític", "per sobre", encara tenen la barra de dir. I perquè? Que no és important? O és que no creuen que el ciutadà estigui preparat per decidir sobre coses tan delicades?

Vaja, en resum: res de diàleg constructiu, que són sociates, cony!

Assignatures

Com que no em vull veure obligat a seguir enredat ni una setmana més de les imprescindibles en la teranyina d'avorriment i mediocritat que forma, en general, el pla d'estudis de la universitat, fa un temps que em dedico a estudiar.

Aquest trimestre, per exemple, m'han sotmès a una assignatura espantosa: Sector Públic. És vomitiu, com si ens fessin estudiar amb tot luxe de detall el mecanisme de les cambres de gas dels nazis. Parlen de coses com la teoria de la imposició òptima, la incidència distributiva dels impostos, els criteris d'eficiència i equitat (!) que inspiren el disseny dels sistemes impositius, etc. El més repugnant és això de l'eficiència: la idea és que s'han de taxar més els béns amb elasticitats més baixes. Què vol dir això? Doncs que cal posar impostos sobre els béns amb demandes captives, per impedir al consumidor escapar-se de pagar l'impost (és a dir, si l'impost fa pujar el preu, no comprar el bé i punt). El Leviatan famolenc estudia amb meticulositat lecteriana els hàbits de les seves víctimes i clava els ullals quan sap que no es poden defensar. Per l'esquena en un carreró sense sortida. Fills de puta!

I quan ja estava prou marejat amb la porqueria que acabava de llegir, els tios encara surten amb el tema de... l'equitat. Equitat? Sí, abusant del poder que les matemàtiques donen a qui vulgui disfrassar les seves obsessions criminals de respostes racionals a problemàtiques socials, si em perdonen l'expressió, s'inventen una funció d'utilitat social i ens fan creure que si ens roben gairebé la meitat de la nostra feina no és perquè siguin uns xoriços sinó perquè maximitzen aquesta funció, que lògicament pot prendre la forma que plagui als esmentats xoriços. Aquesta funció, la construcció de la qual pot ser un exercici intel·lectual interessant, permet als governants dir que el benestar del senyor A val més que el del senyor B i per tant li fotrem 500 € a un per donar-li a l'altre i...la societat hi sortirà guanyant. Malparits.

Pecats

El Papa diu que contaminar i acumular 'excessiva' riquesa és pecat. Suposo que els progres que habitualment fustiguen l'Església tan aviat com es pronuncia sobre qualsevol cosa que no siguin els horaris de la missa de diumenge no trigaran a ridiculitzar les paraules de Benet XVI i a negar-li el dret, sinó legal com a mínim moral, a opinar sobre el que li vingui de gust. I sinó, he d'entendre que només es queixen, aquests progres, quan l'Església defensa alguna cosa que no els agrada? Quin és el problema, que els capellans es fiquen on no els demanen o que els capellans no són d'esquerres? I si el problema és aquest últim, he d'entendre que veuen igualment malament que qualsevol que no sigui d'esquerres, ja sigui capellà o cap de manteniment d'El Corte Inglés, opini? Perquè si quan els capellans s'apunten a la cantarella progressista, com ara, aleshores no passa res, deu ser que el problema no és que siguin capellans sinó que diguin el que diuen a vegades, no? També creuen que el Jordi de la Torre, que no és capellà, hauria de callar enlloc de dir les barbaritats que diu? O bé que el Papa no hauria de dir això dels rics? Vostès trien, una cosa o l'altra.

Spitzer/Kristen 2008

Diuen que a Wall Street brindaven amb xampany ahir, quan el client número 9 presentava la seva dimissió com a governador de l'Estat de Nova York. Fantàstic. El desig de venjança sempre m'ha semblat una de les sensacions més nobles de l'ànima humana. I la venjança satisfeta un dels plaers terrenals suprems. Què hi deu haver de més excitant que veure l'home que t'ha arruinat la vida dimitint, humiliat, arrossegant-se davant les càmeres i amb la carrera política finiquitada abans de començar. Això deuen haver sentit moltes de les víctimes de les temibles investigacions (que tantes vegades acabaven sense cap conseqüència legal, però amb carreres i reputacions arruinades per sempre). Deien que volia ser president. Je je. Al carrer. Spitzer era un d'aquests il·luminats perillosos, que volia redimir Nova York d'una pila de pecats. La prostitució, per exemple. O més exactament, volia guanyar unes eleccions. Un dels seus hobbies preferits era posar les grapes de la justícia governamental (si em permeten l'oxímoron) sobre els inversors de Wall Street, blanc sucós si un té aspiracions polítiques que han de ser validades per la massa que recela de tothom que guanya més diners. El seu modus operandi era el següent: iniciava una investigació contra un broker de Wall Street (milionari), l'acusava, per exemple, d'utilitzar informació privilegiada. Esbombava tots els detalls de les acusacions a la premsa, l'investigat perdia la feina, la reputació i molts diners. En una ocasió expliquen que va amenaçar a una de les seves víctimes que si no col·laborava el faria detenir davant de la seva filla de 7 anys i de la seva dona embarassada. Encabat el jutge no trobava cap indici de delicte i tot quedava en no-res. Discretament, l'oficina del Fiscal General informava que s'havia arxivat la investigació i a buscar la següent víctima. Etc. Un exemple més de les conseqüències nefastes del poder desenfrenat que donem al Leviatan fins i tot en les societats liberals d'Occident.

Avui, però, somric quan m'imagino la indescriptible satisfacció de venjança satisfeta que deu recórrer les avingudes de Manhattan des del districte financer fins a l'apartament del client número 9, l'exgovernador Elliot Spitzer.

Quatre comentaris

1. Cal reconèixer que són molt rucs tots aquests de l'esquerra que no milita al PSOE. ERC i Iniciativa, sobretot. Tota la campanya amb la cantarella aquesta de frenar la dreta i ai ai, que vindrà l'home del sac i plam, el PSOE els envia al grup mixt a tots plegats. Bravo. Suposo que pretenien lluitar contra les temptacions abstencionistes del seu electorat, però del seu esforç mobilitzador se n'ha beneficiat gairebé exclusivament...el PSOE. Què esperaven?

2. Prova de la distància entre els polítics i els seus electors és que els capos socialistes són llestos, molt llestos. Han venut la moto a la massa irracional que el PP crispa, que el PP atia la por, la desconfiança, el pessimisme, etc. El súmmum del cinisme és vendre tot aquest discurs mentre penges cartells com aquell del "Si tu no vas, ellos vuelven" amb siluetes tarantinianes de fons. I tenen la barra de dir que el PP fa el discurs de la por? Sí, què passa? I l'elector de cervell estàndard que s'alimenta exclusivament de tòpics (garant de l'hegemonia sociata) s'ho empassa sense protestar. Genial.

3. Noti's que excloent Catalunya, el PP guanyaria les eleccions (aquesta vegada per 2 diputats). O el que és el mateix, Catalunya fa la diferència, Catalunya és, en última instància, la responsable de donar quatre anys més de govern a aquest mentider compulsiu. Avui és d'aquells dies, com el de la macromanifestació contra l'enderrocament de Saddam Hussein el 2003 a Barcelona, o l'1 de Novembre del 2006 a peu d'urna, en què no és fàcil sentir-se orgullós de ser català. De fet, si pogués me n'anaria demà al matí cap a Nova York sense pensar-m'ho i sense cap remordiment.

4. I res, una bona notícia per acabar: els comunistes d'Izquierda Unida es queden pràcticament fora del Parlament. S'imaginen tota la política social, feminista i medioambiental que podran impulsar? Visca!

Vostès decideixen

De les eleccions d'avui en poden sortir 2 presidents del govern: Zapatero i Rajoy.

Si prefereixen al primer, tenen moltes maneres d'assegurar-se que el seu vot servirà per investir-lo president. Les principals: PSOE, CiU, Iniciativa i ERC. Qualsevol d'aquests poden tenir la certesa que per poc que puguin investiran president a l'home que va prometre solemnement que "apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya", que "no tornaria a asseure's amb ETA després de l'atemptat de la T4", que "retiraria les tropes de l'Irak si abans del mes de juny del 2004 no hi havia una resolució de l'ONU legitimant la presència de tropes estrangeres" [les va retirar a principis d'abril i poques setmanes després l'ONU va aprovar una resolució, amb el vot favorable d'Espanya, instant a enviar-hi tropes], l'home que, com a acte d'afirmació política, va decidir quedar-se assegut al pas de la bandera dels Estats Units en una desfilada militar a Madrid, l'artífex de la llei de paritat que pretén imposar a les empreses quantes dones han de tenir al seu Consell d'Administració, el president del govern d'Espanya que no ha estat rebut ni una sola vegada a la Casa Blanca en 4 anys de mandat, l'aliat de Castro, Hugo Chávez i Evo Morales, l'impulsor de l'Aliança de les Dictadures Tercermundistes (dita de Civilitzacions), el president que ha nomenat ministres del govern d'Espanya personatges com Miguel Ángel Morations (amic personal d'Arafat), Carme Chacón (exdoctora en dret), Bernat Joan (exrector de la Universitat d'Alacant i plurimedallista) o Joan Clos (impulsor, juntament amb Maragall, del Fòrum 2004). Etc.

Si prefereixen al segon només tenen una opció, igualment socialista, el PP.

Anava a dir que vostès decideixen, però no és veritat: desenganyin-se, el seu vot no serveix per a res, repeteixo: res de res. Val menys que el paper del sobre on el posen. Tenen més possibilitats de sortir al carrer a l'Hospitalet i no creuar-se amb un socialista que no de que el seu vot tingui algun efecte a les eleccions d'avui. Com ja he repetit mil vegades: l'única alternativa racional és no votar.

I ara, si em permeten, me'n vaig cap al col·legi!

Uns i altres

Quina sort que té el president Zapatero de tenir una oposició així, francament. Després d'haver-se carregat l'Estat de Dret asseient-se a negociar amb els assassins de l'Isaías, sembla que avui no hi haurà massives concentracions davant les seus del PSOE acusant al president i als seus sinistres sequaços d'assassins, criminals, culpables (i no ho dic pel GAL, aquesta vegada). Si hi ha concentracions de repulsa, no crec que els dirigents del PSOE hagin d'escapar-se com puguin davant dels intents d'agressió de la massa irracional, com suposo que recordaran que els va passar al Piqué i al Rato a Barcelona, fa 4 anys. Diuen que el govern del PP va mentir aleshores, que va intentar amagar que l'atemptat era dels musulmans i no dels bascos? No és veritat, una cosa és mentir i l'altra equivocar-se, però a més, home, què volen que els digui, el del PSOE no és que mentís ahir, es que s'ha passat 4 anys mentint sense descans sobre això i sobre tota la resta.

I no es posa vermell el ministre Rubalcaba quan declara, després de tot, que l'única certesa que poden tenir els assassins és que acabaran davant dels tribunals? Després d'haver donar ordres al fiscal general i als jutges, mentre parlava amb els terroristes, d'aplicar la llei 'tenint en compte les circumstàncies del moment'?

En fi, els deixo, per acabar i acompanyar-los en aquesta jornada de reflexió, amb les justes paraules del César Vidal ahir a La Linterna:

"Zapatero tendió la mano a los asesinos y mintió a los ciudadanos. Es justo que por su irresponsabilidad, indecencia, falta de escrúpulos y mentiras Zapatero pague su comportamiento. Y es justo que suceda en las elecciones del 9 de marzo. Usted es el culpable, señor presidente."

Fede i Chacón

El Federico, l'únic que fa un programa de radio que m'escolto (juntament amb La Linterna del César Vidal, els vespres a la Cope) donava la benvinguda aquest matí als indecisos que escolten la Cope seguint el consell del PSC.

Alguns eslògans:

-"Indeciso catalán que nos escuchas, quieres aún más corrupción? Pues vota a Carme Chacón!"

-"Más Filesa y Corrupción? Vota al partido de Chacón!"

-"Más Gal? Y más corrupción? Pues vota a Carme Chacón!"

Per cert, aquesta nit he estat a punt de vomitar quan he sentit a la Chacón dir que exigirien la publicació de les balances fiscals. Però aquesta dona no és ministra del govern que NO les publica? Tal com va la campanya, és possible que acabi votant i tot.

Debat

La setmana passada me'l vaig estalviar, però aquesta vegada sí que he vist el debat. Res d'interessant. Per jutjar als candidats, de totes maneres, cal no oblidar el tipus de demanda que ha de satisfer tot polític amb aspiracions a guanyar-se el suport de la massa de votants irracionals. Especialment il·lustratiu va ser el primer bloc, el d'economia, quan ZP i Rajoy es van dedicar a dissertar amb vehemència sobre les taxes de creixement dels preus de les patates, els ous i la llet. El candidat més socialista em va deixar una mica inquiet amb la proposta aquesta de crear un Observatori dels Preus. No és que em cregui res del que diu aquest senyor, però això sona tan estalinista que no se sap mai.

Després van dedicar uns minuts a discutir quina havia estat la primera pregunta de Rajoy com a cap de l'oposició. Zapatero hi va tornar quatre vegades.

També va ser graciós el bloc de política internacional. Guerra de l'Irak. Més inconsistències del president. Més vots, m'imagino.

Amb la política antiterrorista s'ha de reconèixer que Rajoy no va estar àgil, perquè amb el munt de bajanades que va deixar anar el president (allò del suport incondicional a la lluita antiterrorista, etc) no calia donar-hi gaires voltes. En un moment donat ZP va mirar la càmera i va evaquar un dels seus compromisos: donar suport al govern, sense condicions, per lluitar contra el terrorisme. Pam. Això després d'haver-se carregat l'Estat de Dret asseient-se a negociar amb una banda d'assassins i d'haver mentit sense miraments als ciutadans: recordin que després de l'atemptat de la T4 va afirmar solemnement, com fa ell quan es posa seriós, amb aquella cara de bofetada, que s'havia acabat el diàleg amb ETA. Poc després es va saber que s'havien tornat a trobar.

En fi, el debat no sé qui l'ha guanyat, entre d'altres coses perquè si guanyar vol dir convèncer a tots aquests votants irracionals, més aviat deu ser una bona senyal de solvència intel·lectual perdre estrepitosament. Ara bé, si he de triar entre aquests dos socialistes, em quedo amb el menys mentider.