Assignatures

Com que no em vull veure obligat a seguir enredat ni una setmana més de les imprescindibles en la teranyina d'avorriment i mediocritat que forma, en general, el pla d'estudis de la universitat, fa un temps que em dedico a estudiar.

Aquest trimestre, per exemple, m'han sotmès a una assignatura espantosa: Sector Públic. És vomitiu, com si ens fessin estudiar amb tot luxe de detall el mecanisme de les cambres de gas dels nazis. Parlen de coses com la teoria de la imposició òptima, la incidència distributiva dels impostos, els criteris d'eficiència i equitat (!) que inspiren el disseny dels sistemes impositius, etc. El més repugnant és això de l'eficiència: la idea és que s'han de taxar més els béns amb elasticitats més baixes. Què vol dir això? Doncs que cal posar impostos sobre els béns amb demandes captives, per impedir al consumidor escapar-se de pagar l'impost (és a dir, si l'impost fa pujar el preu, no comprar el bé i punt). El Leviatan famolenc estudia amb meticulositat lecteriana els hàbits de les seves víctimes i clava els ullals quan sap que no es poden defensar. Per l'esquena en un carreró sense sortida. Fills de puta!

I quan ja estava prou marejat amb la porqueria que acabava de llegir, els tios encara surten amb el tema de... l'equitat. Equitat? Sí, abusant del poder que les matemàtiques donen a qui vulgui disfrassar les seves obsessions criminals de respostes racionals a problemàtiques socials, si em perdonen l'expressió, s'inventen una funció d'utilitat social i ens fan creure que si ens roben gairebé la meitat de la nostra feina no és perquè siguin uns xoriços sinó perquè maximitzen aquesta funció, que lògicament pot prendre la forma que plagui als esmentats xoriços. Aquesta funció, la construcció de la qual pot ser un exercici intel·lectual interessant, permet als governants dir que el benestar del senyor A val més que el del senyor B i per tant li fotrem 500 € a un per donar-li a l'altre i...la societat hi sortirà guanyant. Malparits.