Oposició dialogant?

A La Vanguardia li posen un semàfor verd al Rajoy perquè "parece decidido a imprimir un nuevo estilo, dialogante y constructivo, a la tarea de oposición, como lo evidenció ayer con su mano tendida a Zapatero frente a ETA". No, no, no ho tenen ben entès això. Comprenc que això del tòpic, de les idees prefabricades com a substitut del pensament, pot servir uns objectius d'eficiència energètica prou evidents, però de tant en tant convé fer un esforç. Ja està bé la cantarella aquesta de l'oposició constructiva, l'actitud dialogant i no sé quines collonades més. No, l'oposició ha de tenir mala hòstia, molta i molt mala hòstia, mossegar, atacar, no donar treva, marcar, humiliar, perseguir a tots els membres del govern i no perdonar-los ni la més lleu de les badades. A mort, o ells o nosaltres. Jo no vull que pactin res, vull que es barallin, que es diguin de tot, que s'insultin, que s'escridassin, que s'enfrontin al Parlament i als mitjans de comunicació, a tot arreu on puguin. No sé qui s'ha inventat la història de les bondats del pacte entre els partits, però no sé a qui beneficia que el govern i l'oposició es posin d'acord. Al ciutadà, ja els ho avanço, segur que no. A vegades escenifiquen, els molt brètols, un acord amb l'objectiu de "no utilitzar, amb fins electorals, l'assumpte X". Ah, bé, així el ciutadà no ha de poder escollir quines vol que siguin les prioritats de la lluita antiterrorista, no? Tota la resta sí, però això queda "fora del debat polític", "per sobre", encara tenen la barra de dir. I perquè? Que no és important? O és que no creuen que el ciutadà estigui preparat per decidir sobre coses tan delicades?

Vaja, en resum: res de diàleg constructiu, que són sociates, cony!