Vacances

Marxo una setmana a Nova York. Aquests són els posts que fan més il·lusió.

Baròmetre

He visitat el blog del Miquel Iceta. No ho faig gaire sovint per aquell problema de vòmits que els he comentat alguna vegada. En fi, el cas és que el dia 23 el Miquel comentava el Baròmetre de desembre que publica el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (un organisme més a suprimir tant aviat com sigui possible) i deia que estava molt content perquè el PSC puja en intenció de vot tant a les espanyoles com a les catalanes.

He fet una ullada al baròmetre que comenta. Perquè es facin una idea de la representativitat de l'enquesta, aquesta és la distribució de les respostes a la pregunta: A qui va votar a les últimes eleccions autonòmiques?

PPC: 2,8 %

CiU: 21,4 %

ERC: 16,8 %

PSC: 31,7 %

ICV/EUiA: 7,5 %

C's: 1,3 %

I aquests els resultats de les eleccions del Novembre del 2006:

PPC: 10,65%

CiU: 31,52 %

ERC: 14,3%

PSC: 26.82%

ICV: 9.52 %

Suposo que no cal que digui gran cosa més.

Un resultat del baròmetre que m'ha deixat una mica inquiet (tot i saber el biaix de la mostra) és a la pregunta 23: Si vostè s’hagués de situar en una escala de l’1 al 10, on 1 és extrema esquerra i 10 és extrema dreta, en quin punt se situaria vostè?

M'he pres la llibertat de construir un parell de gràfics amb les respostes:

1. Densitat:

2. Distribució. El segon gràfic permet veure el percentatge de persones a l'esquerra de qualsevol posició política donada (eix horitzontal) mirant directament el valor de l'eix vertical. Espero que la simpàtica il·lustració del gràfic ho faci més entenedor:

Vegin com algú que s'ubica en la posició 6 (centre dreta moderat) en l'eix esquerra-dreta (1-10) té un... 90% de la població a l'esquerra! Té mèrit que un país segueixi més o menys funcionant amb una concepció predominant del món tan radicalment estúpida.

Bon Nadal

Els regals de Nadal, Reis, etc. són un monument a la ineficiència; no els repetiré ara el que ja vaig explicar-los per Halloween. Ara bé, la vida és un joc d'equilibris i trade-offs i en casos com aquest em debato entre la més estricta racionalitat econòmica i l'assaboriment d'un dels meus plaers preferits: la pràctica d'activitats que molesten als progres. Sento sovint, especialment per aquestes dates, llargues lletanies en contra del consumisme nadalenc, sobre el materialisme que impregna aquestes festes i com aquest les allunya del seu autèntic esperit, que segons sembla té a veure amb no comprar coses. L'espectacle dels carrers comercials plens a vessar de gent comprant regals és quelcom que molesta a la progressia europea i, en conseqüència (per un raonament bayesià) és molt possible que sigui positiu per a la immensa majoria de mortals. No m'estranyaria que recentment hagin descobert que tota aquesta orgia consumista és d'allò més nociva pel nostre planeta moribund...així que si em permeten els recomanaré que no només vagin a comprar molt sinó que hi vagin amb el seu vehicle privat ple fins dalt de carburant. Si tenen un tot terreny molt millor, no hi ha com circular per Barcelona amb una bèstia d'aquestes enormes i una simpàtica enganxina al vidre del darrera, com la que em va regalar un bon amic americà aquest estiu: Altres postals que traspuen esperit nadalenc:

En fi, bon Nadal a tothom!

Solucions hipòcrites

Tornant al tema de l'ocupació femenina, per lluitar contra la prostitució a Sevilla se'ls ha acudit multar els clients amb 3.000 €. Les autoritats progressistes volen penalitzar-ne la pràctica però que no sembli que castiguen a un col·lectiu desafavorit (perdonin la paraula) com figura que són les putes. Els dolents són els clients, porcs insensibles que s'aprofiten (previ pagament, però es veu que això no importa) de la situació desesperada d'aquestes noies.

Com a producte comercialitzable per la premsa governamental i comestible per a la massa de votants irracionals, valgui la redundància, la mesura està bé, però hi ha un parell de coses a comentar.

Primer: un amic meu s'ha comprat un cotxe i ha pagat una multa de 3.500 €. En diuen IVA. L'estiu passat, que vaig treballar durant 4 mesos, vaig pagar, per aquest fet, una multa de 600 €. En deien IRPF, si no recordo malament. La comèdia de la multa no és més que una manera camuflada de regular la prostitució i que tributi com qualsevol altra activitat econòmica. Que no expliquin històrietes de noies desafavorides ni de veins que es queixen. Volen que paguin impostos com tothom i avall. La tarifa impositiva no crec que sigui gaire més alta que la del meu amic per comprar el cotxe: pensin que tothom que es compra un cotxe nou ha de pagar el 16% de multa/IVA, en canvi la probabilitat que t'enganxin i et puguin fer pagar la multa per anar de putes al carrer és, sospito, baixa. Per tant el cost esperat per transacció (3.000*p de que t'enganxin) deu ser similar.

Segon: és mentida que la multa/impost la paguin els clients exclusivament i no les noies desafavorides. Els economistes van descobrir fa temps que un impost sobre una transacció el paguen les dues parts i la proporció només depèn de les respectives elasticitats. Si la multa recau sobre els clients les putes es veuran obligades a baixar preus i la diferència entre el nou preu i l'anterior no és més que la seva contribució a la multa.

No sé perquè no es legalitza la prostitució sense més problemes i es cobra l'IVA com en qualsevol altre negoci.

Respostes

El post anterior ha generat un debat que promet més alegries que els insults habituals:

L'amic Pau, des de la terra del profeta, dóna alguna pista per justificar que qui treballa pagui més impostos que qui no treballa: " la despesa pública pot acabar repercutint més en el benestar dels treballadors que en el benestar dels no-treballadors (infraestructures, acompliment de contractes, seguretat)"

Estic d'acord amb l'anàlisi, però no veig perquè algú que treballa es beneficia més de les transferències als necessitats que algú que no treballa. En el cas dels béns públics que esmenta, d'acord, però aquest és un altre cas. Si l'argument és l'obligació moral de proveir a qui ho necessita del mínim per viure, no veig que el fet de treballar o no treballar canvii aquesta obligació. Si no pagues impostos, doncs a treballar directament per satisfer aquesta obligació de ""solidaritat""que l'Estat ens imposa, no?

El segon camí que insinua, el de la impossibilitat de treballar... bé, aquest també és un altre cas. Però no soluciona el dilema de la situació hipotètica que jo plantejava al post anterior: els dos poden treballar, o poden treballar més, però per les seves preferències un ho fa i l'altre no. És veritat que es pot fer molt difícil discriminar quin és el cas i per tant ens podem veure obligats a acceptar una certa dosi d'injustícia per consideracions pragmàtiques, però diguem-ho clar: és injust.

L'amic Julio, com jo des la pàtria natal del nou profeta, ofereix una justificació dels impostos progressius d'acord amb el model estandard de no taxar l'esforç sinó les circumstàncies alienes a la voluntat del subjecte que contribueixen a incrementar-ne la renda. Sobre aquest tema és interessant l'article del Greg Mankiw sobre la necessitat, per consistència, d'introduir un impost sobre l'alçada dels individus. Aquest és un debat de gran profunditat, que té a veure amb l'economia, la filosofia i la neurobiologia, etc. Al cap i a la fi, no pot ser també la disposició a l'esforç, la capacitat de concentració (a part de la intel·ligència) una característica aliena a la voluntat? I aquesta mateixa voluntat, si s'arriba també a explicar amb relacions neuronals perfectament modelitzables...no passarà a ser també una característica de la mateixa categoria que la intel·ligència o l'atractiu físic?

De totes maneres, la situació que jo plantejava pretenia mostrar dos individus iguals en tot excepte en la preferència entre dues alternatives d'oci, una de cara i una de barata. Justifica aquesta única diferència la contribució extra a l'esforç redistributiu? I si és així, perquè?

Ens hem allunyat una mica de la qüestió que pretenia exposar i que el Pau sintetitza molt bé: "El que passa en aquesta situació és que el govern discrimina segons un criteri ben curiós (no m’atreviré a dir injust): és com si les persones que porten calçotets blancs haguessin de pagar més impostos en comparació a qui els duen vermells".

Endavant els economistes demagogs...

Més sobre la redistribució

El post anterior no és una defensa del model d'impostos regressius, però entenc que l'adopció d'un model progressiu com el que tenim obliga a respondre el dilema que plantejava al post anterior. Com que ningú no s'ha atrevit a encarar el fons del problema, ho hauré de fer jo mateix, a veure si amb la meva ajuda se'n surten una mica millor:

Hi ha 2 respostes possibles pels seguiu defensant el model progressiu:

1. Sí, d'acord, és injust que una simple diferència en les preferències (teatre vs posta de sol) condemni a uns a treballar en benefici de tercers i a d'altres no, però i què? Estem disposats a acceptar una certa injustícia per aconseguir altres objectius (redistribució de renda, finançament de programes públics, etc) amb més facilitat.

Si consideren que és injust però no estan disposats a qüestionar la progressivitat dels impostos, no tenen altre remei que apuntar-se a aquesta opció. Convindran amb mi que és una ruta perillosa, però és una opció lògicament consistent.

2. No és injust i explicar perquè (jo en sóc incapaç).

Redistribució i discriminació

Els polítics socialistes (Zapatero, Mas, Aznar, Bush, Saura, Franco, Hitler*, etc) creuen que l'Estat s'ha d'encarregar de garantir a tothom qui ho necessiti unes 'mínimes' condicions de vida (sanitat, educació, atur, etc.) i per pagar tot això utilitzen el mecanisme dels impostos progressius. La meva pregunta és la següent: si es creuen amb el dret d'expropiar el fruit del treball d'algú per donar-lo a un altre, també veuen bé agafar persones ocioses i obligar-les, repeteixo, obligar-les sota pena de presó (com en el cas dels impostos), a dedicar algunes hores del seu temps a ajudar a qui ho necessiti? I si no, perquè no?

És evident que respondre que sí en un cas i que no en l'altre porta a una discriminació difícil de justificar. M'explico:

El senyor A, per ser feliç, necessita anar al teatre cada setmana. Per pagar l'entrada necessita guanyar diners i per guanyar-los es passa 40 hores cada setmana ficat en un vagó de metro portant gent amunt i avall. Un 30 % del que guanya s'ho queda l'Estat per ajudar a qui ho necessita.

El senyor B, per ser feliç, en té prou amb contemplar la posta de sol cada vespre. Li surt gratis. No treballa. No paga impostos. No contribueix a pagar els mínims de ningú.

La meva pregunta és: perquè el senyor A ha de dedicar 12 hores del seu temps a ajudar a qui ho necessita (el 30% de 40 hores) i el senyor B ni una?

És la preferència pel teatre sobre la posta de sol un argument per obligar algú a dedicar el seu temps a ajudar als altres?

I si, com em temo, no és això, què és?

Suggeriments benvinguts. [Dels col·legues de la web també, encara que agrairia que limitessin els insults a un parell per paràgraf i s'abstinguessin d'esmentar, per obvis, el meu fanatisme i la meva joventut].

* Fragments del Programa del Partit Nazi adoptat a Munich el 24 de Febrer de 1920:
"Pedimos que el gobierno emprenda la obligación de proveer a los ciudadanos con oportunidades adecuadas para el empleo y para ganarse la vida. (...) el gobierno debe proveer un aumento generalizado de todo nuestro sistema de educación. (...) El gobierno debe acometer la mejora de la salud".

[Nota pels que contesten que el sr. B no pot viure només de les postes: Evidentment el senyor A i el senyor B són abstraccions, suposo que els que estudiem economia hi estem tan acostumats que ja no ens estranya. Ja sé que ningú no pot viure només veient postes de sol, però això per aillar la qüestió moral que m'interessa no té cap rellevància. Per fer-ho més creïble poden pensar en treballar una hora més per pagar-se el teatre i per tant els impostos corresponents o no treballar-la i anar-se'n a veure la posta de sol, que és gratis. Així ho entenen millor?]

Lladres

Ahir vaig tornar a treure el sopar sentint el comunista Herrera parlant del dictamen del Consell Consultiu sobre el lloguer forçós. Ja sé que és una mesura propagandista, cheap talk per vendre al seu electorat que fan política d'habitatge quan l'únic que fan és aprovar una llei que saben perfectament que és inaplicable. Però de de totes maneres em cabreja, així que si mai em faig prou ric compraré tants pisos com pugui i els faré precintar tots. Sí, tinc mil tres-cents quaranta pisos buits, i què? A aquests extrems caldrà arribar per ensenyar als comunistes què vol dir propietat PRIVADA.

Seducció

Aquests dies d'estudi i examens són un caldo de cultiu immillorable per generar reflexions sobre la naturalesa i causes del sistema universitari i sobretot per anar donant forma mental al rebuig intuitiu, passional, que m'inspira el funcionament de la meva universitat.

Amb els recursos que tenim avui (bàsicament Internet) em sembla evident que la feina del professor es redueix, exclusivament, a la seducció. Els llibres expliquen i demostren teoremes amb molta més eficàcia que la immensa majoria de professors i si vols apunts, notes, etc. clica aquí. Però queda, com deia, la seducció per la matèria. A mi m'és pràcticament impossible dedicar el meu temps i la meva atenció a comprendre una cosa que no m'interessa, per això em costa tant l'economia financera, la comptabilitat o plegar camises de màniga llarga.

I la majoria no ho tenen en compte. O potser tant se'ls en fot.