Més sobre la redistribució
El post anterior no és una defensa del model d'impostos regressius, però entenc que l'adopció d'un model progressiu com el que tenim obliga a respondre el dilema que plantejava al post anterior. Com que ningú no s'ha atrevit a encarar el fons del problema, ho hauré de fer jo mateix, a veure si amb la meva ajuda se'n surten una mica millor:
Hi ha 2 respostes possibles pels seguiu defensant el model progressiu:
1. Sí, d'acord, és injust que una simple diferència en les preferències (teatre vs posta de sol) condemni a uns a treballar en benefici de tercers i a d'altres no, però i què? Estem disposats a acceptar una certa injustícia per aconseguir altres objectius (redistribució de renda, finançament de programes públics, etc) amb més facilitat.
Si consideren que és injust però no estan disposats a qüestionar la progressivitat dels impostos, no tenen altre remei que apuntar-se a aquesta opció. Convindran amb mi que és una ruta perillosa, però és una opció lògicament consistent.
2. No és injust i explicar perquè (jo en sóc incapaç).
enviat per El Director a la/es
4:41 p. m.
6 comentaris:
Jo també em veig incapaç de justificar-ho. Per què els estudiants que volen viatjar i treballen a l’estiu o durant el curs han de pagar més impostos que aquells que no viatgen? O per què els empleats que fan més hores extres en una mateixa empresa per permetre’s el niu de caviar contribueixen més a les arques de l’estat?
Se m’acudeixen, però, dues possibles justificacions.
En primer lloc (repeteixo), la despesa pública pot acabar repercutint més en el benestar dels treballadors que en el benestar dels no-treballadors (infraestructures, acompliment de contractes, seguretat). La segona resposta passa per relaxar el supòsit clàssic: tothom vol treballar però només uns quants poden fer-ho(A). Per això, no és injust que A pagui impostos perquè B, si pogués, estaria encantat de pagar impostos ja que això equivaldria a treballar.
Les dues respostes, malgrat tot, trontollen una mica.
M'hagués agradat més encarar el problema en un bar, prenent alguna cosa i després d'haver escoltat un gran recull de demagògia d'aspirants a economista. No ha pogut ser.
Primer,crec, caldria aclarir que el problema no és dir si els impostos son justos o no. El tema és dir si la recaptació progressiva és o no justa. Acceptem, doncs, que s'han de recaptar alguns impostos (això ho podem entendre com a mal menor, com a quelcom injust o com la conseqüència d'un contracte amb l'Estat d'impostos a canvi de seguretat).
Jo defenso el sistema progressiu, perquè entenc que la riquesa de la gent depèn de tres factors: efectivament, l'esforç; l'atzar i les habilitats innates. Exemple típic de situació injusta: aquell alumne que no estudia molt però té una gran memòria i molta sort i treu millor nota que un altre que s'esforça més.
El sistema progressiu fa que la gent amb més diners, o el que és el mateix, la gent que ha tingut més sort, que s'ha esforçat més i que ha nascut amb les millors habilitats pagui més que la resta. És just? Depèn. És just que una persona que s'esforça més que una altra pagui més impostos? Doncs clarament no. Però, és just que si dues persones s'esforcen igual i una té més sort i més capacitats innates, per tant és més rica, continuï pagant el mateix que l'altra? Aquesta situació comportaria que la persona rica gaudiria de recursos que no són fruit del seu esforç, sinó de la sort.
Segons Stiglitz, el no-compliment dels pressupòsits del mercat legitima la intervenció estatal, i aquest, crec modestament, és un exemple. El mercat no premia l'esforç únicament, sinó també la sort i les habilitats, i això es injust perquè ambdues últimes no deriven de decisions individuals. El sistema progressiu intenta mitigar aquesta deficiència. Equilibra el mercat intentant que la part de riquesa derivada de l'atzar repercuteixi (mitjançant la redistribució) en aquells sense sort o sense habilitats.
No sé què en penseu...
T’accepto, Julio, que els rics hagin de pagar més impostos que els pobres. Ja no només pel factor sort que menciones (una variable “comodín”, difícil de mesurar) sinó perquè la seva disposició a pagar és major i perquè obtenen (en teoria) més beneficis de l’estat (la seguretat és més valuosa per ells perquè tenen més possessions a mantenir, blabla). Discutir si la taxa ha de ser progressiva, regressiva o lineal no crec que sigui el tema que ens ocupa.
El que passa en aquesta situació és que el govern discrimina segons un criteri ben curiós (no m’atreviré a dir injust): és com si les persones que porten calçotets blancs haguessin de pagar més impostos en comparació a qui els duen vermells.
Reconec que l’exemple delatorrià ha estat excessivament simplificat. Però crec que hi ha casos en el món real que s’adeqüen molt bé al que estem discutint. Per exemple, imaginem dos treballadors que ocupen el mateix càrrec en una mateixa empresa i cobrant un mateix sou fix (mateixes habilitats i mateix “atzar”). L’únic que és variable són les hores extres (esforç). Com que al treballador A li agrada anar al teatre, s’ha de quedar més tard de les 5 per permetre’s el capritx mentre el treballador B pot tornar a casa. Conclusió: A paga més al fisc perquè li agrada anar al teatre.
Celebro molt l'elevació del debat, col·legues aspirants a economista demagog (valgui la redundància?). Si no us fa res responc amb un post, privilegis de ser "el Director"...
A la sanitat pública actual els metges cobren un sou mínim més uns "objectius". No entraré a valorar si és bo que un metge cobri més si mana fer menys radiografies (és un altre debat), però el que sí que és clar és que entre els objectius hi ha les guàrdies i tot això.
Amb el sou base el metge és en un tram d'impostos i si aconsegueix fer unes quantes guàrdies pot ser que guanyi suficient com per saltar de tram. Tinc constància d'un cas que és així, i que per no haver de pagar més impostos (perquè canviava de tram), el metge va decidir treballar menys.
Jo trobo ja absurds els impostos progressius, però que a sobre ho siguin per trams encara més.
M'acabo de baixar el programa de l'Agència Tributària per calcular l'Impost Revolucionari sobre Persones Físiques (IRPF). Si en un any guanyes 200.000 € et claven quasi un 40% en impostos. D'això se'n diu premiar l'esforç.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici