Els polítics socialistes (Zapatero, Mas, Aznar, Bush, Saura, Franco, Hitler*, etc) creuen que l'Estat s'ha d'encarregar de garantir a tothom qui ho necessiti unes 'mínimes' condicions de vida (sanitat, educació, atur, etc.) i per pagar tot això utilitzen el mecanisme dels impostos progressius. La meva pregunta és la següent: si es creuen amb el dret d'expropiar el fruit del treball d'algú per donar-lo a un altre, també veuen bé agafar persones ocioses i obligar-les, repeteixo, obligar-les sota pena de presó (com en el cas dels impostos), a dedicar algunes hores del seu temps a ajudar a qui ho necessiti? I si no, perquè no?
És evident que respondre que sí en un cas i que no en l'altre porta a una discriminació difícil de justificar. M'explico:
El senyor A, per ser feliç, necessita anar al teatre cada setmana. Per pagar l'entrada necessita guanyar diners i per guanyar-los es passa 40 hores cada setmana ficat en un vagó de metro portant gent amunt i avall. Un 30 % del que guanya s'ho queda l'Estat per ajudar a qui ho necessita.
El senyor B, per ser feliç, en té prou amb contemplar la posta de sol cada vespre. Li surt gratis. No treballa. No paga impostos. No contribueix a pagar els mínims de ningú.
La meva pregunta és: perquè el senyor A ha de dedicar 12 hores del seu temps a ajudar a qui ho necessita (el 30% de 40 hores) i el senyor B ni una?
És la preferència pel teatre sobre la posta de sol un argument per obligar algú a dedicar el seu temps a ajudar als altres?
I si, com em temo, no és això, què és?
Suggeriments benvinguts. [Dels col·legues de la web també, encara que agrairia que limitessin els insults a un parell per paràgraf i s'abstinguessin d'esmentar, per obvis, el meu fanatisme i la meva joventut].
* Fragments del Programa del Partit Nazi adoptat a Munich el 24 de Febrer de 1920:
"Pedimos que el gobierno emprenda la obligación de proveer a los ciudadanos con oportunidades adecuadas para el empleo y para ganarse la vida. (...) el gobierno debe proveer un aumento generalizado de todo nuestro sistema de educación. (...) El gobierno debe acometer la mejora de la salud".
[Nota pels que contesten que el sr. B no pot viure només de les postes: Evidentment el senyor A i el senyor B són abstraccions, suposo que els que estudiem economia hi estem tan acostumats que ja no ens estranya. Ja sé que ningú no pot viure només veient postes de sol, però això per aillar la qüestió moral que m'interessa no té cap rellevància. Per fer-ho més creïble poden pensar en treballar una hora més per pagar-se el teatre i per tant els impostos corresponents o no treballar-la i anar-se'n a veure la posta de sol, que és gratis. Així ho entenen millor?]
25 comentaris:
Aquest hipotètic senyor B, menja o viu de rendes?
Gràcies a Déu que ens has dit que Hitler era socialista. Sabent que el seu partit era el nacional socialista no ho hauria dit mai.
Rectifico el meu primer post: Aquest hipotètic senyor B, fa dejuni o viu de rendes?
P.D.: els anys no m'han perdonat!
per a riure una estona...cortesia d'elena la d'ICV que viu en un poble amb la bandera republicana (que jo sàpiga és tan inconstitucional, ens agradi o no la constitució, com la del agilucho): COMUNICADO DE ATTAC ESPAÑA.
¿Qué significan para la ciudadanía las rebajas de impuestos?
ATTAC informa a los ciudadanos y ciudadanas que, contrariamente a lo que actualmente nos están trasmitiendo los líderes
políticos del Gobierno de nuestro país y de la Oposición de derechas y centro-derecha, las rebajas sistemáticas de
impuestos sobre las rentas, los beneficios de las empresas y las transmisiones patrimoniales, así como la pretendida
abolición del impuesto sobre el patrimonio, no constituyen un beneficio para la ciudadanía, sino que en realidad
implican un claro retroceso en la garantía de prestación de servicios públicos esenciales y de las infraestructuras
públicas de las que nos beneficiamos todas y todos.
Si el Estado no dispone de ingresos suficientes no puede proveer y garantizar a los ciudadanos/as unos servicios públicos
de calidad (educativos, sanitarios, pensiones, servicios sociales, redes viarias, transportes colectivos, de promoción
cultural, o suministros). El deterioro de los servicios públicos, que lleva a su descrédito ante la ciudadanía, es el
principal argumento que emplean en la actualidad muchos gobiernos para privatizar servicios esenciales, basándose en la
falsa creencia, como a largo plazo se viene demostrando, de que la gestión privada es más eficaz.
Los ingresos fiscales son la base fundamental de los presupuestos públicos y constituyen una fuente de riqueza necesaria
para el desarrollo de lo común, de lo colectivo y de los derechos sociales, para la cohesión social, el Estado de Derecho y el
progreso económico y social. Así lo han entendido durante muchos años en Europa gobiernos de países con una mayor
presión fiscal que España: la media de la presión fiscal en la Europa de los 15 es 5 puntos superior a la de España.
Además estos mismos países conceden en sus presupuestos gran importancia al gasto social: la media del gasto social en
estos países es 6 puntos superior a la española, y así han podido desarrollar políticas de bienestar más satisfactorias. Pero
el Gobierno español quiere hacer creer a la ciudadanía que su política presupuestaria está generando tal superávit que es
posible abordar la supresión de los impuestos sobre el Patrimonio y Sucesiones, rebajas en los topes de IRPF y la reducción
gradual del impuesto de sociedades, sin que ello implique la reducción del gasto público y el deterioro en los servicios
públicos. Sin embargo, la realidad es bien distinta. Bajo la presión de los centros del poder económico, que quieren que
todo lo colectivo se mercantilice y pase a ser negocio, España sigue la pauta que el neoliberalismo está imponiendo en todo
el planeta: una reducción progresiva de los impuestos directos y una tendencia, cada vez mayor, a ir descargando de
responsabilidades y de gasto público al Estado en favor de la iniciativa privada para la prestación de Servicios Públicos.
ATTAC ha expresado en anteriores comunicados su rechazo a leyes tributarias concretas de carácter regresivo del actual
Gobierno y de gobiernos anteriores que suponían una disminución de los impuestos directos a las plusvalías de las
empresas y a los beneficios del capital, al mismo tiempo que tendían a cargar el peso contributivo sobre los impuestos
indirectos al consumo y sobre las rentas del trabajo y esto en una situación en donde año tras año las rentas del trabajo
disminuyen, en relación al PIB, y las del capital aumentan.
Añadimos a esto que la mera existencia de los llamados Paraísos Fiscales crea una competencia fiscal a la baja entre los
diversos países. Al tener estos Paraísos Fiscales una fiscalidad nula hacia los capitales foráneos y un régimen de opacidad,
atraen todo tipo de capitales legales ilegales y delictivos. Esto ayuda a crear una competencia impositiva y a que todos los
países rebajen sus impuestos. ATTAC viene denunciando reiteradamente las múltiples formas de que se sirven las
multinacionales, grandes empresas y grandes fortunas para efectuar evasión y fraude fiscal a través de sociedades pantalla
y cuentas opacas abiertas en filiales bancarias de Bancos Españoles y extranjeros en Paraísos Fiscales. Y por ello insiste a
los diversos Gobiernos para que no se reconozcan jurídicamente a estas sociedades y filiales establecidas en dichos
centros offshore, sin que hasta el momento ningún gobierno democráticamente constituido haya actuado lo más mínimo
contra esta realidad delictiva que socava nuestro sistema tributario y nuestra democracia.
Ante esta preocupante situación denunciamos la actitud del Gobierno del Estado Español y consideramos necesario que de
una vez se informe verazmente a la ciudadanía y que se promuevan acciones políticas para que se desarrolle una
cultura sobre la necesidad de los impuestos en lo que respecta al bienestar y la garantía de los derechos básicos de
ciudadanía y que persiga la evasión, fraude fiscal y lavado de dinero negro a través de los Paraísos Fiscales. ¡Bajar los
impuestos es socialmente reaccionario!
9 de Diciembre de 2007
Encara ric quan escolto a algun imbècil rematat que vota ICV o similar dir que l'estat hauria de pagar un sou X (la quantitat que l'imbècil acostuma a proposar és inversament proporcional al seu CI) a tots els ciutadans. O encara que sigui només als estudiants... O a les famílies nombroses.
Que té collons que l'estat hagi de pagar més diners a les famílies nombroses. Si no tenen diners per alimentar als fills, no haver-los tingut! Quins collons!
Que be que escriu en Jordi de la Torre, i que malament que escriu en Xevi.
El cas B no es tractaria d'una persona ociosa si no fes ús dels elements que disposa l'estat per al benestar dels seus habitants (ex: Seguretat Social, etc.).
Seria vista la seva vida com ociosa si volgués treure'n profit de l'estat sense aportar res a canvi.
Sobre el tema que disposes, que és interessant, jo preguntaria: una persona ha de tenir responsabilitat amb la societat on viu o, pel contrari i malgrat viure-hi, pot tenir la possibilitat de viure aïllat?
Humilment,
Gesrol.
Qui ha dit que els "socialistes" no volem que el senyor B també contribueixi?
Primer, un bon socialista no pot permetre que algú no rendeixi, i, en aquest sentit, ja es van inventar els gulags. Per tant, no és possible pensar que algú té una vida ociosa, perquè l'Estat l'ha d'obligar a rendir, i si no, per la força, i res de presons que ens surt més car el remei que la malaltia.
O naps o cols, o tots blancs o tots negres. Deixant de banda la joventut o el fanatisme això es una provocació. Em sembla que voler contestar aquest escrit per part d'alguns es una perdua de temps. És curiós pq aixo vol dir que al llarg de la historia tothom l'ha cagat, no se'n salva ningú tothom ha estat i és tontet, no ha existit mai una mínima redistribució que sortís mínimament rentable.. Per sort al món no tots o som moros o tots som cristians.
Brillant plantejament, Jordi. Dos apunts.
Seguint amb la teva retòrica, tot allò que ens vas vendre dels impostos de consum (un percentatge fix independentment del producte) tampoc està justificat perquè les persones que consumeixen més (el senyor A) paguen més impostos només per tenir gustos “materials”.
A més, jo tampoc trobo malament que els treballadors paguin més ja que els béns públics acaben repercutint més en ells que en els ociosos: més infraestructures, més productivitat, més salari.
Ara bé, aquest no és el tema. I com tu molt bé dius (pots patentar la teoria perquè crec que poca gent se li deu haver acudit) és que l’estat, si el que vol assegurar és un mínim de nivell de vida als ciutadans, ha d’obligar als ociosos a treballar. D’altra manera, estaria cometent una injustícia amb les persones de gustos més materials.
Xevi calla, fill meu, calla. Cada cop que escrius quelcom la cagues, ets insoportable.
Jordi,quan publiquis la novel·la de ciencia ficció econòmica que estàs fent ens ho faràs saber?
Xevi calla. Gran argument!
Però el que dic és ben veritat. Per què ha de subvencionar l'Estat el tenir més fills? Algú m'ho pot explicar?
L'autor ha eliminat aquest comentari.
La millor manera d'obligar a un ociós a treballar és no subvencionar-lo ni ajudar-lo de cap manera. És a dir: que no rebi ni assistència mèdica gratuïta (que no és gratuïta, no hi ha res gratis!), no donar-li menjar encara que es mori de fam, etc...
I si en un Estat lliberal hi ha gent que troba injust que els pobres es morin de fam, llavors la millor manera és crear societats d'almoïna, com ara Càrites i Creus Rojes, però que siguin finançades per associacions o capital privats, però en cap cas per l'Estat.
Art.128 1. Toda riqueza del país en sus distintas formas, y sea cual fuere su titularidad, está subordinada al interés general.
Per sort les constitucions i les lleis no són regides per principis físics. Lo de l'interès general cada cop ho veig menys clar. L'expropiació de la propietat privada és el paradigma del perjudici degut a l'interès general. Crec que la propietat privada ha de ser sagrada per molt interès general que hi hagi. Si tant interès i tant general és, bé que entre tots els interessats poden rascar-se la butxaca per comprar les terres que es volen expropiar, i no pas robar per la força i amb una compensació miserable.
Un bon argument.
Al vigilant de l'estable:
Imagina't que el ciutadà B no pot traballar perquè va tenir un accident quan era jove, o perquè va néixer amb malformació.
Creus que hem de deixar la seva supervivència en mans de la beneficència privada? O l'eliminem directament per que no emprenyi?
Ja saps, la desesperació pot ser tant molesta als qui no ho estàn....
Quan la beneficiència la regula l'estat, és ineficient (perquè la dona de maneres automàtiques, tothom hi té drets, és economia planificada i per tant hi ha algú que decideix, etc...)
Quan la beneficiència la donen les persones de forma voluntària i només a aquelles persones que realment la necessiten i/o mereixen, llavors és eficient.
L'Estat és una mena de casa de beneficiència obligatòria que, com és ben palès, actua de la manera menys eficient possible.
Afortunadament cap estat del món segueix les teories d'aquests petits talibans de la "llibertat per collons".
Afortunadament? Llibertat per collons?
Perdona, però en un món lliure podries continuar regalant diners si ho volguessis.
En canvi, en un món "socialista per collons" com és l'actual, ets obligat per la força a regalar diners a una colla d'incompetents i lladres anomenats Estat.
Molt bon exercici mental, sens dubte. Aquí va la meva possible resposta.
Aquí no es discuteix sobre la l'existència d'impostos o no, sinó sobre el model impositiu. El que es defensa aquí es un model regressiu, en el que tots dos agents han de pagar el mateix. Estan obligats a pagar el mateix, perquè sí, perquè es part de la premissa inicial. El senyor A té més que el senyor B, ja sigui per una elecció racional (en aquest cas) ja sigui per motius d'informació asimètrica, de divergències de dotacions al naixement, o de l'atzar(món real). Doncs, si estan obligats a pagar el mateix, perquè les premisses així ho diuen, la resposta és senzilla i és la que planteja el mateix Jordi: obligar a treballar a B pel mateix valor que l'imposta que ha pagat A.
Dit això, en un sistema progressiu, cadascú paga en funció de les seves possibilitats. Qui no té, no paga, i qui té, paga en funció del que tingui.
Si plantegem el tema al revés, m'esteu dient que el senyor B ha de treballar més perque al senyor A li agrada el teatre?
"Dit això, en un sistema progressiu, cadascú paga en funció de les seves possibilitats. Qui no té, no paga, i qui té, paga en funció del que tingui."
Però això no és una redistribució de la renta justa, perquè no tothom té més o menys en funció de les seves possibilitats. Hi ha gent que té moltes possibilitats i les malgasta o no li dóna la gana d'aprofitar-les, o prefereix i li agrada més treballar en d'altres coses on no té avantatge comparatiu, però que li reporta un benefici major (no pecuinari però sí emocional).
N. Gregory Mankiw; Principios de la Economía; Mc Graw Hill.
Els quatre primers principis, sobre la racionalitat de les eleccions dels individus.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici