Sucidis

L'Arcadi Espada diu avui que "El suicidio se está convirtiendo en un asunto importante del debate contemporáneo. Los números, inquietantes, están abriendo las grietas del tabú social y mediático."

Una ullada ràpida a les dades de l'INE sobre morts per suicidi dels últims anys permet construir el gràfic següent, que representa la taxa de sucidis a Espanya per cada 100.000 habitants. Sé que a la web hi ha dades anteriors al 1999, però són més difícils de processar i al preu que facturo les hores que dedico a escriure això (0,00 €, IVA inclòs) no puc dedicar-hi més temps.




En resum, entre 1999 i 2007 (últimes dades disponibles), la taxa de sucidis a Espanya ha baixat un 10%, de 8 a 7.2 sucidis per cada 100.000 habitants.

Una altra fet comentat és la incidència del suicidi entre els menors de 25 anys, que segons sembla és la principal causa de mortalitat per aquest grup d'edat. Bé, les mateixes dades de l'INE diuen que la història des de 1999 pels nens i joves entre 10 i 25 anys és la següent:

En resum, ha baixat un 36%. Repeteixo: 36% down. De 3.34 a 2.13 sucidis per cada 100.000 individus en aquest grup d'edat. Noti's, a més, que la taxa de sucidis dels joves és significativament inferior a la mitjana de la població.

És a dir, i com ja vaig escriure fa uns anys, el fet que la primera causa de mortalitat dels joves siguin els sucidis és una magnífica notícia si tenim em compte que la seva incidència no ha parat de baixar. Senyal que algú està fent una bona feina curant càncers, sides i evitant accidents de trànsit.

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'INE: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t15/p417/&file=inebase

John Allen Muhammad

L'estat de Virgínia va executar dimarts el senyor John Allen Muhammad, "el franctirador de Washington". A la CNN el Larry King feia un especial sobre el tema amb connexions periòdiques amb l'exterior del penal estatal Greensville, a Jarrat, un poblet molt petit del sud de Virgínia, tocant a Carolina del Nord. Tenia de convidats a un simpàtic exbotxí que explicava anècdotes de les execucions que havia gestionat quan estava en actiu i a l'excap de policia de Filadèlfia, que va comentar un parell de vegades com li agradaria ser ell mateix qui apretés el botó. -I wish I could be there, s'exclamava.- El Washington Post explicava al matí el cas del sr. Marion Lewis, el pare d'una de les víctimes, que havia promès un parell d'entrevistes a una cadena de televisió a canvi de les despeses per venir des de Utah a veure el cerimonial. Una entrevista es faria abans de l'execució i una després, per calibrar en directe i de forma clara i precisa la cara de la justícia satisfeta. Comenta, però, que no acaba d'estar conforme amb aquesta execució. Amb el mètode, concretament. Preferiria la guillotina. Els reportatges sobre el públic de les execucions destaquen pel consens al voltant de la decepció que s'enduen un cop acabada la cerimònia. Diuen que el procediment és anticlimàtic, una estafa, una aixecada de camisa. La gent espera veure un home histèric, suant, arrossegat pels guàrdies, suplicant per la seva vida i gemegant fins a l'últim moment i encabat una mort més feixuga, més sorollosa. Que es noti que l'estan matant, s'exclama algú. Hi ha qui sospita que els condemants hi van sedats. El Larry King li trasllada la pregunta a l'exbotxí que té al plató: explica que a totes les seves execucions oferien un tranquil·litzant al condemnat unes hores abans de la seva cita amb la farmaciola de l'estat, però tots el rebutjaven. El que sí que fan és fer-los beure molt de líquid durant les hores prèvies. Potser per això, fa un parell d'anys, el condemnat Christopher Newton va necessitar fer una pausa per anar al lavabo a mitja execució, mentre els tècnics intentaven una vegada i una altra trobar-li les venes.

Desigualtats

Una mesura que els economistes fan servir molt és el Producte Interior Brut (PIB): el valor monetari de tots els béns produïts dins d'un país al llarg d'un any. Els demano de nou que no em malinterpretin: a mi que el PIB pugi o baixi més depressa o més a poc a poc m'importa gairebé tan poc com la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.

El cas és que existeix una tradició molt arrelada entre els humans de patir per com es distribueix, entre els diferents individus que componen el que amb els anys i el temps ociós de generacions i generacions de pensadors s'ha anomenat "societat", aquest munt de coses que produim al cap de l'any. La desigualtat de renda, que es diu. No acostuma a agradar que, al cap de l'any, alguns individus es quedin coses per valor de milions mentre d'altres no es queden pràcticament res. Em sembla important discutir la relació entre el valor del que un individu es queda d'aquesta producció i la seva contribució a fer-la possible (relació que en economies de mercat acostuma a ser bastant estreta), però ho deixo per un altre dia. Avui en tinc prou amb fer notar que hi ha una preocupació generalitzada, sovint amb conseqüències polítiques importants, perquè alguns individus es queden moltes coses i altres individus molt poques. Entre aquestes conseqüències destaca la pulsió per la redistribució de renda que tenen la vastíssima majoria de governs del món.

Una tercer fenomen curiós que he observat amb els anys és el menyspreu que manifesten molts progressistes pel concepte del PIB i per la importància social que se li dona. Apunten al fet que el PIB no inclou moltes coses que els humans trobem tant o més valuosos que les andròmines que comprem i venem al mercat. Aconsellen, exigeixen, no obsessionar-se amb el PIB, amb la renda, perquè a la vida hi ha coses molt més importants.

A mi també m'ho sembla (suposo que per la llei dels grans nombres era inevitable que algun dia els progressistes i jo tinguéssim alguna opinió coincident). Crec que estem obsessionats amb el PIB i la renda i amb la seva distribució entre els individus.

Pensant una mica de seguida se m'acut un bé que els humans consideren valuós de forma gairebé unànime i que no acostuma a sortir al PIB: el sexe.

I és per això que m'agradaria veure els meus conciutadans progressistes preocupar-se pel fet que uns pocs mascles (a vegades anomenats alfa) i unes poques femelles (a vegades anomenades putes) s'emporten a casa un elevadíssim percentatge del PSB (Producte Sexual Brut, definit per mi com el nombre de polvos produits en un país al llarg d'un any) mentre d'altres passen mesos i fins i tot anys sense companyia sexual. De fet algun estudi suggereix que existeix entre els humans una desigualtat explosiva pel que fa a la renda sexual. I d'altres estudis suggereixen que la vida sexual és un component més important del benestar d'un individu que no pas la seva posició a la distribució de la renda monetària.

Res més.

Tea Party

El centre de Washington era avui ple de gent vinguda de tots els Estats Units per protestar contra els plans sanitaris governamentals i contra el Big Government en general. No he donat l'abast a fer fotografies de les pancartes que cadascú havia preparat per l'ocasió, des dels simples "Who is John Galt?" fins als més elaborats, com una vinyeta on s'hi apreciava Bin-Laden, Al-Zarqaui i altres terroristes islàmics i Barack Obama al costat dient - "Thank you guys, I'll take it from here!" Amb aquesta he rigut molt. També n'hi havia una altra que deia: "I'll keep my private health plan and you can keep the 'change', Mr. Obama". Gent molt meticulosa i amb un sentit de l'humor molt fi, aquests manifestants. Un simpàtic pare de família de Tennessee proposava "enterrar el programa sanitari públic juntament amb el Ted Kennedy" i un altre s'apuntava a la moda ecologista i suggeria "reciclar el Congrés". Alguns portaven reproduccions en cartró d'uns rifles formidables acompanys del lema "Keep YOUR hands off MY healthcare!" També hi havia variacions més animades d'aquest lema: "Keep your dirty socialist hands off my private healthcare". "Impeach Obama" era potser el més nombrós. Alguna família portava radiocassets on sonaven tota l'estona discursos del president Reagan mentre paraven un mantell a la gespa del Mall i es disposaven a endrapar una bona carretada de salsitxes i hamburgueses - Government is the problem!- s'anava sentint de tant en tant. Una nena asseguda en un cotxet portava un cartell on s'hi llegia "Mr. Obama, please, don't spend my future!" Un senyor alçava un cartró enorme, a la manera dels deu manaments, que deia: "G. Washington would hang the bastards. Join the 2nd Continental Militia!" Abundaven molt els retrats de l'Obama disfressat de Stalin o de Karl Marx, tots bastant elaborats. Un pare de New Jersey els deia als nens que si no creien vindria la Nancy Pelosi. -Do you want me to call her, really?- Els nanos feien cara d'aterrits (i no els en culpo, pobres).

Si aconsegueixo fer-me amb un cable, miraré de penjar algunes fotografies de l'esdeveniment.

Albuquerque, Nou Mèxic

En Fred Cahill mira al seu voltant abans de confessar-nos, xiuxiuejant, que el gran problema dels Estats Units és que la gent és summament estúpida, so dumb. Ell i la seva dona seuen davant nostre al restaurant de l’Amtrak [cada àpat que fem al tren, amb aquest sistema tan peculiar d’anar omplint les taules, té l’al·licient de veure si tindrem sort amb els comensals i no ens donaran conversa.], ells camí de Los Angeles per fer un creuer; nosaltres cap a Flagstaff no se sap ben bé per què.

Explica, també amb to de confidència, que la televisió als Estats Units és tan dolenta amb l’objectiu d’estovar els cervells de la gent i que siguin més fàcils de controlar, perquè ja se sap que com més estúpid sigui el públic, més fàcil ho tenen els que manen per executar els seus plans. Un altre braç de la conspiració per estupiditzar el públic i fer-lo més obedient són les series amb escenes curtes i moviments ràpids de càmera que són la causa dels fracàs escolar perquè minen la capacitat de concentració, d’atenció prolongada, de la canalla. Els conspiradors, a més, infecten el menjar dels americans amb el permís de la FDA (l’agència federal que vetlla per la seguretat alimentaria i que algun amic seu ha rebatejat com a Federal Death Administration) gràcies a les connexions entre les empreses del sector i els polítics. Fan servir productes cada vegada més nocius perquè són més barats i, a més, tenen l’avantatge de provocar malalties greus que després tracten els seus amics de les empreses farmacèutiques. Es veu que un seu amic metge li ha preparat un recull en forma de llibre de tots els productes químics susceptibles de trobar-se als aliments que es venen a Amèrica, catalogats en funció del grau de perillositat per la salut humana. Sempre que va a comprar se l’emporta i escruta els ingredients de cada producte a la recerca de substàncies proscrites. És un procés llarg, hi dedica hores.

Una altra pota important d’aquesta putrefacció del sistema és la Reserva Federal, que segons explica el senyor Cahill és la banda de lladres més gran que mai s’hagi passejat pel planeta Terra. Segons ell són un grup de bancs privats que es reserven el dret a imprimir diners. Una estona abans havia dit que ell havia fet una vegada un curs d’economia i que no havia entès gran cosa, però de seguida s’anima a pronosticar que la inflació serà aviat un problema gravíssim i que els Estats Units són molt a la vora d’un cataclisme econòmic sense precedents. Demana que expliquem als nostres compatriotes que ells, els americans, no confien gens en el seu govern i no para de dir que entén que la gent odiï els Estats Units per totes les guerres que fan al món i tota la gent innocent que mata el seu exèrcit. Ja diuen que l’antiamericanisme l’han inventat els americans, com tot. No veu, en Fred, cap diferència entre l’Administració Obama i l’Administració Bush, perquè segons ell els qui manen de veritat no han canviat ni canviaran mai. El president s’escull molt abans del primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys assenyalats, ell està convençut que qui mana de veritat decideix qui jugarà el paper de President dels Estats Units i un cop decidit s’organitza la pantomima de les eleccions presidencials. Ja a les postres treu el fantasma de l’avi Bush, en Prescott, que donava finançament al govern d’Adolf Hitler. A Barcelona també l’he sentit alguna vegada, aquesta història. Em penso que a l’institut van portar una vegada algun conferenciant que ho explicava, però la veritat és que no hi parava mai gaire atenció jo, a les conferències aquestes que ens infligien de tant en tant.

La vida dels Cahill és curiosa: vivien a Los Angeles fins que fa 20 anys en Fred va decidir que l’aire estava massa contaminat pels seus fills i van agafar el cotxe per buscar una nova ciutat on instal·lar-se. Després de voltar per uns quants llocs es van quedar a Albuquerque, van traslladar-hi les seves coses i en Fred hi va muntar una empresa. Les temptacions d’eructar alguna obvietat sobre el somni americà o la seva manera de viure són extraordinàriament llamineres, però sempre he estat partidari de la contenció en aquestes coses. Sort que almenys no hem respost amb sinceritat quan tot just començar a sopar ens ha preguntat què ens havia semblat Albuquerque, Nou Mèxic.

Menys atur?

La Leire Pajín i altres dirigents sociates celebren aquests dies la primera baixada de l'atur en 14 mesos (cal dir que per baixada de l'atur ells entenen la disminució del nombre d'aturats, no una retallada del subsidi d'atur, baixada que jo sí que celebraria gustosament). Com que amb el temps he après a desconfiar sempre de l'eufòria d'un sociata (i encara més d'una sociata), m'he pres la molèstia de visitar la web de l'INE i mirar la xifra d'aturats del mes de maig, l'última que ha sortit. Una primera idea que cal tenir clara per entendre la grolleria del discurs sociata és la de la naturalesa cíclica de l'atur. Pensin en la temperatura: les fluctuacions de la temperatura en un lloc determinat tenen tres components principals: l'hora del dia (al migdia fa més calor que a la nit, sigui hivern, estiu o primavera), el dia de l'any (a l'estiu fa més calor que a l'hivern, a qualsevol hora donada) i una tendència a llarg termini que segons diuen alguns últimament va cap amunt (a totes hores i dies de l'any), el que es coneix com "escalfament global". Molt bé. Ara provin d'imaginar-se un científic que vol demostrar que aquesta tendència, la de llarg termini, que ens diuen que va cap amunt, va en realitat cap avall. Què els semblaria si els digués que per demostrar-ho agafa la temperatura mitjana del mes de gener del 2009 i la compara amb la del mes de... juliol del 1999? Doncs una cosa semblant fa la Leire quan relaciona una disminució purament estacional de l'atur amb la recuperació econòmica. Afortunadament els funcionaris de l'INE publiquen dues series, una en brut, on compten sense més el nombre d'aturats registrats a l'INEM, i una de transformada per eliminar precisament aquest efecte estacional. Al gràfic de sota hi he posat les dues sèries per tots els mesos del 2009 fins al maig. No cal que els digui quina és cadascuna de les línies, suposo.

Vendre fum

Ara que tothom renega dels banquers i els acusa d'haver-se passat anys venent fum, celebro que sorgeixi aquesta iniciativa. La idea és monitoritzar les prediccions de tot tipus que apareixen cada dia als mitjans de comunicació i veure quins intel·lectuals amb tribuna pública, periodistes i bloggers cèlebres es dediquen, essencialment, al mateix negoci que els odiats banquers.