Albuquerque, Nou Mèxic

En Fred Cahill mira al seu voltant abans de confessar-nos, xiuxiuejant, que el gran problema dels Estats Units és que la gent és summament estúpida, so dumb. Ell i la seva dona seuen davant nostre al restaurant de l’Amtrak [cada àpat que fem al tren, amb aquest sistema tan peculiar d’anar omplint les taules, té l’al·licient de veure si tindrem sort amb els comensals i no ens donaran conversa.], ells camí de Los Angeles per fer un creuer; nosaltres cap a Flagstaff no se sap ben bé per què.

Explica, també amb to de confidència, que la televisió als Estats Units és tan dolenta amb l’objectiu d’estovar els cervells de la gent i que siguin més fàcils de controlar, perquè ja se sap que com més estúpid sigui el públic, més fàcil ho tenen els que manen per executar els seus plans. Un altre braç de la conspiració per estupiditzar el públic i fer-lo més obedient són les series amb escenes curtes i moviments ràpids de càmera que són la causa dels fracàs escolar perquè minen la capacitat de concentració, d’atenció prolongada, de la canalla. Els conspiradors, a més, infecten el menjar dels americans amb el permís de la FDA (l’agència federal que vetlla per la seguretat alimentaria i que algun amic seu ha rebatejat com a Federal Death Administration) gràcies a les connexions entre les empreses del sector i els polítics. Fan servir productes cada vegada més nocius perquè són més barats i, a més, tenen l’avantatge de provocar malalties greus que després tracten els seus amics de les empreses farmacèutiques. Es veu que un seu amic metge li ha preparat un recull en forma de llibre de tots els productes químics susceptibles de trobar-se als aliments que es venen a Amèrica, catalogats en funció del grau de perillositat per la salut humana. Sempre que va a comprar se l’emporta i escruta els ingredients de cada producte a la recerca de substàncies proscrites. És un procés llarg, hi dedica hores.

Una altra pota important d’aquesta putrefacció del sistema és la Reserva Federal, que segons explica el senyor Cahill és la banda de lladres més gran que mai s’hagi passejat pel planeta Terra. Segons ell són un grup de bancs privats que es reserven el dret a imprimir diners. Una estona abans havia dit que ell havia fet una vegada un curs d’economia i que no havia entès gran cosa, però de seguida s’anima a pronosticar que la inflació serà aviat un problema gravíssim i que els Estats Units són molt a la vora d’un cataclisme econòmic sense precedents. Demana que expliquem als nostres compatriotes que ells, els americans, no confien gens en el seu govern i no para de dir que entén que la gent odiï els Estats Units per totes les guerres que fan al món i tota la gent innocent que mata el seu exèrcit. Ja diuen que l’antiamericanisme l’han inventat els americans, com tot. No veu, en Fred, cap diferència entre l’Administració Obama i l’Administració Bush, perquè segons ell els qui manen de veritat no han canviat ni canviaran mai. El president s’escull molt abans del primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys assenyalats, ell està convençut que qui mana de veritat decideix qui jugarà el paper de President dels Estats Units i un cop decidit s’organitza la pantomima de les eleccions presidencials. Ja a les postres treu el fantasma de l’avi Bush, en Prescott, que donava finançament al govern d’Adolf Hitler. A Barcelona també l’he sentit alguna vegada, aquesta història. Em penso que a l’institut van portar una vegada algun conferenciant que ho explicava, però la veritat és que no hi parava mai gaire atenció jo, a les conferències aquestes que ens infligien de tant en tant.

La vida dels Cahill és curiosa: vivien a Los Angeles fins que fa 20 anys en Fred va decidir que l’aire estava massa contaminat pels seus fills i van agafar el cotxe per buscar una nova ciutat on instal·lar-se. Després de voltar per uns quants llocs es van quedar a Albuquerque, van traslladar-hi les seves coses i en Fred hi va muntar una empresa. Les temptacions d’eructar alguna obvietat sobre el somni americà o la seva manera de viure són extraordinàriament llamineres, però sempre he estat partidari de la contenció en aquestes coses. Sort que almenys no hem respost amb sinceritat quan tot just començar a sopar ens ha preguntat què ens havia semblat Albuquerque, Nou Mèxic.