Em sap greu no haver escrit alguna cosa més sobre el president Bush, que tan bones estones ens ha fet passar a tots aquells que per obrir-nos camí entre la comèdia de la política fem servir l'algoritme bayesià de defensar sempre allò que més emprenya als progres. És veritat, de totes maneres, que Bush no entrarà al Hall of Fame liberal, ja ho he dit moltes vegades. Però això no crec que sigui precisament el que molesta a tots aquests que l'insulten i l'insultaran encara durant una temporada, fins que l'Obama prengui alguna decisió sensata.
A mi em sembla que el problema del Bush era la falta de cinisme: creia que hi havia unes coses importants a fer després de l'11 de Setembre i les ha fet sense amagar-se'n i sense patir gaire per les enquestes d'aprovació. Amb en Barack no hi comptin, per heroïcitats així.
L'Obama no té unes preferències sobre els principis que cal aplicar tan marcades com les del Bush, així que anirà satisfent la demanda dels opinadors i votants sobre la marxa. Una cosa que ha passat amb el Bush és que molta gent, als Estats Units, s'ha anat oblidant progressivament de l'11-S. No vull dir que no se'n recordin, però ha anat perdent presència, i és normal que sigui així, en les preocupacions de la gent. Per això precisament contractem a uns senyors i els donem un carregament d'armes: l'Estat. Divisió del treball. No seria pràctic que tot un país visqués amb aquesta obsessió. Mentre els ciutadans es preocupen de les seves coses el president es dedica a evitar un nou 11-S, però aquesta és una feina que porta anys i algunes decisions són comprensibles de seguida quan tothom, com el dia 12 de setembre del 2001, està molt preocupat per Al-Qaeda, però són més difícils de vendre quan ja fa 8 anys que van caure les torres i no s'ha tornat a sentir cap remor terrorista als Estats Units des d'aleshores. El que vull dir és que tota aquesta "desaprovació" a la gestió del Bush s'hauria d'estudiar més d'aprop, si em perdonen l'obvietat. I a mi, per exemple, que em debato encara entre l'anarco-capitalisme i el libertarianisme friedmanià, no m'agrada la Patriot Act (aprovada al Senat per 98-1, per cert), no m'agrada Guantànamo, no m'agrada gens que el govern torturi, etc. però no m'agrada siguin quines siguin les circumstàncies, per principis ètics que no depenen de la data de l'últim atemptat. I com que no palpo a l'ambient la mateixa consistència em veig obligat a veure la impopularitat del president sortint com una prova més de la teoria de Bryan Caplan sobre la irracionalitat dels votants i a no fer-ne massa cas a l'hora de treure conclusions sobre la 43a presidència dels Estats Units.
Dit això, estic impacient per veure com encaixarà el femer mediàtic català el sarau d'ahir a Washington: el discurs, els gestos de l'un i de l'altre, els xiulets, la sorollada insoportable que captaven els micròfons de la CNN (sobretot de gent que xisclava perquè l'Obama els passava per davant), etc. Jo m'he empassat tota la cerimònia perquè m'agrada no perdre'm cap detall dels procediments d'actes com aquests, però evidentment el contingut és d'un avorriment només equiparable a les sessions del Parlament de Catalunya.
Sobre això del femer: per anar fent boca, al telenotícies de TV3 ja explicaven aquest vespre que el vicepresident Cheney havia assistit a la cerimònia en una cadira de rodes, donant a entendre, amb una elecció de les paraules autènticament vomitiva, que era una mena de càstig per haver-se portat malament durant aquests anys.
La que m'ha semblat la pitjor frase del discurs de l'Obama:
"The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works - whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end."
