divendres, de gener 30, 2009

Segregació

"In the latest example – studied by the economists Esther Duflo, Pascaline Dupas and Michael Kremer – 121 Kenyan schools were given a grant to hire an extra teacher and so split one large reception class into two smaller classes. In 61 randomly chosen schools the students were streamed by ability; in the other 60, they were randomly assigned to their classes. The result: better grades for everybody in the streamed classes, whether they were originally judged to be high, medium or low ability."

dimarts, de gener 27, 2009

Una mica tard

"Pude equivocarme pero no engañé".

José Luis Rodríguez Zapatero, sobre els seus pronòstics excessivament optimistes durant la campanya (ie, equivocats) sobre la crisi a Espanya.

Bé, celebro que fins i tot el president Zapatero sigui capaç d'interioritzar la diferència fonamental entre equivocar-se i enganyar. Demanarà ara disculpes a Ángel Acebes?

dilluns, de gener 26, 2009

Bona feina

Estic molt content amb l'actuació del govern català durant la ventolera dels últims dies: no fer res. No és broma, ja saben que en el meu ideal de societat, el paper del govern és més aviat esquifit i no inclou, evidentment, decidir sobre l'idoneitat de celebrar competicions esportives, decretar un toc de queda perquè fa vent o sortir a la tele a dir-nos que anem amb compte. Ara bé, dedueixo dels resultats de les últimes eleccions (i de totes les anteriors) que els meus conciutadans no comparteixen en una proporció gaire elevada les meves opinions sobre el rol de l'Estat. Així que confio que després dels nens morts a Sant Boi, el sempre exigent votant català no deixarà passar l'oportunitat per castigar severament a uns polítics que han fallat una vegada més a les obligacions per les quals els van escollir. I sinó que votin liberal.

dijous, de gener 22, 2009

Estímul públic

"The financial crisis and possible depression do not invalidate everything we have learned about macroeconomics since 1936."

Això explica el professor Barro en un article brillant al WSJ sobre el mites de la despesa pública i el PIB. Si saben anglès vagin a l'original, però per qui no en sàpiga aquí tenen el meu resum:
Molts governs (el nord-americà i l'espanyol inclosos) volen lluitar contra la crisi amb programes d'augment mastodòntic de la despesa pública. Però té algun sentit això?
El primer punt que és important no oblidar és el següent: si la crisi és un shock negatiu en el nivell de producció, l'única manera que té la despesa pública de tenir algun impacte contra la crisi és afectar d'alguna manera precisament això, el nivell de producció. La pregunta immediata, per tant, és quin efecte té un augment de la despesa pública sobre el PIB (no sobre la taxa de pobresa, la cobertura sanitària o els ajuts a la cultura, que poden ser coses molt desitjables, però no tenen res a veure amb l'objectiu que ens ocupa). Molt bé. Precisament aquí, a la resposta a aquesta pregunta, és on se separen els diferents corrents de macroeconomistes.
Al final totes les diferències es redueixen a diferents hipòtesis sobre el valor d'un numeret que han bajejat amb el nom de Multiplicador de la Despesa Pública (ja veuen que també incloc el cognom). La idea és mesurar en quants euros puja la producció per cada euro extra que gasta el govern. És a dir, si el Multiplicador és igual a 1, essencialment la despesa pública és un free lunch, perquè per cada euro de més que gasta el govern, l'economia produeix béns per valor d'1 euro extra. Si el MDP és més gran que 1, el miracle és encara més espectacular: per cada euro de més que gasta el govern, l'economia produeix per valor de més d'1 euro extra. El somni de tots els governs, suposo.
I què passaria si el multiplicador fos zero? Doncs que el PIB no canvia i si puja la despesa pública (per exemple, per fer una carretera), algú ha de deixar de gastar per aquest valor en una altra banda, amb la qual cosa d'estímul res de res. Si el MDP està entre 0 i 1 el que passa és que la producció augmenta però no prou com per compensar l'augment de la despesa pública, amb la qual cosa algú, en una altra banda, haurà de deixar de gastar per cobrir la diferència.
I ja ho endevinen, suposo: el professor Barro s'ha dedicat a fer alguns estudis economètrics per estimar el valor d'aquest numeret i ha trobat que en temps de guerra se situa al voltant de 0,8 i en temps de pau no és significativament diferent de 0.

L'altra transició

Per descansar una mica de la pudor que fa la gran bossa d'escombraries de la política espanyola, m'ha agradat llegir al Wall Street Journal aquesta carta de les filles del Bush a les filles de l'Obama. M'ha semblat una idea prou maca.

dimecres, de gener 21, 2009

Doctor Sebastián

El ministre Sebastián ens demana que consumim productes espanyols per salvar 120.000 llocs de treball. Molt bé. Crec que és important per l'Europa que tan li agrada al president Zapatero que aquestes declaracions creuin els Pirineus i debilitin una mica més, si és possible, la imatge exterior d'aquesta gran bossa d'escombraries polítiques que gràcies als vots dels catalans ocupa el govern d'Espanya.
Una proposta com la del ministre pot explicar-se a partir de dues hipòtesis diferents (tres si comptem la possibilitat que et surti aquest conjunt de paraules fent soroll a l'atzar, però la probabilitat és molt i molt petita), que de forma molt estilitzada vindrien a ser les següents: 1. ets un ignorant o 2. tens molta mala hòstia. I el cas és que Miguel Sebastián, a diferència de tots els altres ministres (potser amb l'excepció de Pedro Solbes), no és cap ignorant en economia: va fer el doctorat a la Universitat de Minnesota al costat de grans mestres de la ciència econòmica, així que disculpin si els descobreixo una vegada més la sopa d'all: els sociates tenen molta mala hòstia.
Seria interessant conèixer la reacció que tindria aquest senyor o el president que batrà tots els récords d'atur a Espanya si algun ministre alemany suggerís el mateix als seus conciutadans. En fi, ja veuen en què queda tota la comèdia europeista d'aquests individus. Si almenys algun votant fos prou irracional per informar-se abans de votar...

dimarts, de gener 20, 2009

Nova Era

Em sap greu no haver escrit alguna cosa més sobre el president Bush, que tan bones estones ens ha fet passar a tots aquells que per obrir-nos camí entre la comèdia de la política fem servir l'algoritme bayesià de defensar sempre allò que més emprenya als progres. És veritat, de totes maneres, que Bush no entrarà al Hall of Fame liberal, ja ho he dit moltes vegades. Però això no crec que sigui precisament el que molesta a tots aquests que l'insulten i l'insultaran encara durant una temporada, fins que l'Obama prengui alguna decisió sensata.
A mi em sembla que el problema del Bush era la falta de cinisme: creia que hi havia unes coses importants a fer després de l'11 de Setembre i les ha fet sense amagar-se'n i sense patir gaire per les enquestes d'aprovació. Amb en Barack no hi comptin, per heroïcitats així.
L'Obama no té unes preferències sobre els principis que cal aplicar tan marcades com les del Bush, així que anirà satisfent la demanda dels opinadors i votants sobre la marxa. Una cosa que ha passat amb el Bush és que molta gent, als Estats Units, s'ha anat oblidant progressivament de l'11-S. No vull dir que no se'n recordin, però ha anat perdent presència, i és normal que sigui així, en les preocupacions de la gent. Per això precisament contractem a uns senyors i els donem un carregament d'armes: l'Estat. Divisió del treball. No seria pràctic que tot un país visqués amb aquesta obsessió. Mentre els ciutadans es preocupen de les seves coses el president es dedica a evitar un nou 11-S, però aquesta és una feina que porta anys i algunes decisions són comprensibles de seguida quan tothom, com el dia 12 de setembre del 2001, està molt preocupat per Al-Qaeda, però són més difícils de vendre quan ja fa 8 anys que van caure les torres i no s'ha tornat a sentir cap remor terrorista als Estats Units des d'aleshores. El que vull dir és que tota aquesta "desaprovació" a la gestió del Bush s'hauria d'estudiar més d'aprop, si em perdonen l'obvietat. I a mi, per exemple, que em debato encara entre l'anarco-capitalisme i el libertarianisme friedmanià, no m'agrada la Patriot Act (aprovada al Senat per 98-1, per cert), no m'agrada Guantànamo, no m'agrada gens que el govern torturi, etc. però no m'agrada siguin quines siguin les circumstàncies, per principis ètics que no depenen de la data de l'últim atemptat. I com que no palpo a l'ambient la mateixa consistència em veig obligat a veure la impopularitat del president sortint com una prova més de la teoria de Bryan Caplan sobre la irracionalitat dels votants i a no fer-ne massa cas a l'hora de treure conclusions sobre la 43a presidència dels Estats Units.
Dit això, estic impacient per veure com encaixarà el femer mediàtic català el sarau d'ahir a Washington: el discurs, els gestos de l'un i de l'altre, els xiulets, la sorollada insoportable que captaven els micròfons de la CNN (sobretot de gent que xisclava perquè l'Obama els passava per davant), etc. Jo m'he empassat tota la cerimònia perquè m'agrada no perdre'm cap detall dels procediments d'actes com aquests, però evidentment el contingut és d'un avorriment només equiparable a les sessions del Parlament de Catalunya.
Sobre això del femer: per anar fent boca, al telenotícies de TV3 ja explicaven aquest vespre que el vicepresident Cheney havia assistit a la cerimònia en una cadira de rodes, donant a entendre, amb una elecció de les paraules autènticament vomitiva, que era una mena de càstig per haver-se portat malament durant aquests anys.
La que m'ha semblat la pitjor frase del discurs de l'Obama:
"The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works - whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end."

divendres, de gener 16, 2009

Gràcies, 43


També el poden llegir aquí.

Sospito que el paràgraf que més molestarà a la progressia nord-americana i a Europa és el següent:
"I have often spoken to you about good and evil. This has made some uncomfortable. But good and evil are present in this world, and between the two there can be no compromise. Murdering the innocent to advance an ideology is wrong every time, everywhere. Freeing people from oppression and despair is eternally right. This Nation must continue to speak out for justice and truth. We must always be willing to act in their defense and to advance the cause of peace."

dimecres, de gener 14, 2009

Franquesa

Mar Jiménez: "El capitalisme no desapareixerà..."
J.A. González Casanova:"Perquè el capitalisme desaparegués caldria impulsar una política socialdemòcrata mundial: es necessita un govern mundial, que hauria de ser federal i socialista. Un govern que hauria impulsat unes accions fonamentals: primer, crear una policia i un codi penal internacional que conduís a un camp de concentració els genocides econòmics i financers culpables d'un delicte contra la humanitat; segon, salvar el medi ambient; i tercer, distribuir la riquesa mundials de manera equitativa. Evidentment tot això és una utopia però algun dia serà inevitable."

Una mica més avall el professor dóna mostres d'una saviesa encara més refinada:

J.A.G.C: "Per mi, l'astrologia és una ciència superior a totes les ciències, que dóna l'explicació dels fenòmens personals i mundials."

dimecres, de gener 07, 2009

Notes de les vacances

Més d'acord amb la meva ganduleria per escriure, aquí tenen alguns apunts de les meves vacances nadalenques ben lluny de la gàbia socialdemòcrata:



Ja veuen quin sidral s'està organitzant a Washington.


Aquí tenen la meva preferida, que ja és a l'armari:



Els horaris d'obertura d'un supermercat-drogueria de Manhattan el dia 1 de gener:


No cal dir que un dels lobbies més influents a Catalunya, el del petit comerç, no té tanta força als Estats Units...i com ja he dit alguna vegada, Manhattan no sembla precisament el retrat de la ciutat fantasma a què la llibertat d'horaris comercials ens abocaria inexorablement segons una pila d'opinadors i polítics peninsulars.


I abans de marxar una visita, en plena crisi, al megamall de Crossgates, a Albany. No hi ha com tenir un mercat laboral flexible:



En fi, l'enveja de sempre i fins a la propera.