Desigualtats

Una mesura que els economistes fan servir molt és el Producte Interior Brut (PIB): el valor monetari de tots els béns produïts dins d'un país al llarg d'un any. Els demano de nou que no em malinterpretin: a mi que el PIB pugi o baixi més depressa o més a poc a poc m'importa gairebé tan poc com la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.

El cas és que existeix una tradició molt arrelada entre els humans de patir per com es distribueix, entre els diferents individus que componen el que amb els anys i el temps ociós de generacions i generacions de pensadors s'ha anomenat "societat", aquest munt de coses que produim al cap de l'any. La desigualtat de renda, que es diu. No acostuma a agradar que, al cap de l'any, alguns individus es quedin coses per valor de milions mentre d'altres no es queden pràcticament res. Em sembla important discutir la relació entre el valor del que un individu es queda d'aquesta producció i la seva contribució a fer-la possible (relació que en economies de mercat acostuma a ser bastant estreta), però ho deixo per un altre dia. Avui en tinc prou amb fer notar que hi ha una preocupació generalitzada, sovint amb conseqüències polítiques importants, perquè alguns individus es queden moltes coses i altres individus molt poques. Entre aquestes conseqüències destaca la pulsió per la redistribució de renda que tenen la vastíssima majoria de governs del món.

Una tercer fenomen curiós que he observat amb els anys és el menyspreu que manifesten molts progressistes pel concepte del PIB i per la importància social que se li dona. Apunten al fet que el PIB no inclou moltes coses que els humans trobem tant o més valuosos que les andròmines que comprem i venem al mercat. Aconsellen, exigeixen, no obsessionar-se amb el PIB, amb la renda, perquè a la vida hi ha coses molt més importants.

A mi també m'ho sembla (suposo que per la llei dels grans nombres era inevitable que algun dia els progressistes i jo tinguéssim alguna opinió coincident). Crec que estem obsessionats amb el PIB i la renda i amb la seva distribució entre els individus.

Pensant una mica de seguida se m'acut un bé que els humans consideren valuós de forma gairebé unànime i que no acostuma a sortir al PIB: el sexe.

I és per això que m'agradaria veure els meus conciutadans progressistes preocupar-se pel fet que uns pocs mascles (a vegades anomenats alfa) i unes poques femelles (a vegades anomenades putes) s'emporten a casa un elevadíssim percentatge del PSB (Producte Sexual Brut, definit per mi com el nombre de polvos produits en un país al llarg d'un any) mentre d'altres passen mesos i fins i tot anys sense companyia sexual. De fet algun estudi suggereix que existeix entre els humans una desigualtat explosiva pel que fa a la renda sexual. I d'altres estudis suggereixen que la vida sexual és un component més important del benestar d'un individu que no pas la seva posició a la distribució de la renda monetària.

Res més.

Liberals pel PSC

Parla Xavier Trias:

Sóc liberal en economia i un socialdemòcrata social.

Algú sap si existeix un Hall of Fame de frases que tenen la curiosa propietat d'estar constituides exclusivament de bullshit?

P: A Barcelona, si els socialistes presenten una cabra, guanya la cabra.
R: Aquest cop ja no. I això de la cabra és injust, perquè Maragall va ser un gran alcalde i va fer una gran tasca de transformació de la ciutat.

Un breu apunt de lògica elemental: per refutar la proposició "si els sociates presenten una cabra, guanya la cabra" necessita un exemple de cabra presentada pels sociates que no guanyés les eleccions i no un exemple de no-cabra presentada pels sociates que guanyés les eleccions.

Li estan dient que els sociates guanyarien independentment de qui presentin, no que no hagin presentat mai a ningú vàlid. El fet que Maragall fos un gran alcalde no demostra que els ciutadans de Barcelona no facin efectivament el que diu el Sostres: votar a qualsevol candidat que presentin els sociates, encara que fos una cabra. I a més, què vol dir que és "injust"? Deu voler dir "fals", no? Aquests socialdemòcrates socials cada dia em posen més nerviós, sort que almenys són liberals en economia...

Barcelona té molts problemes i un d'ells és l'explotació esclava de la prostitució. Que ningú no s'enganyi: no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra. El 99% dels casos són persones explotades sovint per màfies. Amb la prostitució sóc abolicionista.

Li agrairé que m'adreci a l'estudi que ha establert que el 99% dels casos són persones explotades per màfies. A on l'han publicat? Quina metodologia? Quin nivell de confiança? O és que han entrevistat a totes les putes? Em temo que no sigui una altra afirmació "injusta", que diu vostè...

I sobre les putes, que vostè diu que no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra i que per tant les hem de prohibir...he d'entendre que també hem de prohibir el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona? Tinc entès que no escull lliurement aquesta feina...ell volia ser alcalde, pobre!

Tenim una realitat gai que hem d'atendre. És una població discreta, d'alt nivell adquisitiu i que no crea problemes. I això ens interessa.

Silenci, que parla el socialdemòcrata social. Així si fossin pobres deixarien d'interessar-nos? I si deixessin d'"interessar-nos", què se suposa que en faríem? Prohibir-los? Tancar-los?

P: Som una ciutat que tanca el cap de setmana.
R: Això s'ha de mantenir. Els botigueres són molt importants perquè donen vida a la ciutat. Podem parlar de flexibilitzar alguns aspectes de la llei d'horaris, però sempre d'acord amb ells, que són bàsics per a Barcelona i per a Catalunya.

Tornem-hi amb les afirmacions "injustes"

Les seves assumpcions:

1. Els botiguers són molt importants perquè donen vida a la ciutat.

Sí, però de dilluns a divendres i en hores d'oficina, no? La vida que no hi ha els diumenges perquè tot està tancat, és una vida de segona?

2. La liberalització d'horaris acabaria amb els botiguers.

Alguna evidència? Dades? Experiments aleatoris? Principis microeconòmics? Ha estat mai a Manhattan?

Law abiding

No em malinterpretin: jo no considero el respecte a les lleis vigents una guia de comportament més correcta del que la llista dels deu llibres més venuts ho seria del meu menú setmanal de lectures. Una altra cosa és la meva resignació a escollir, d'entre les alternatives de comportament, només entre aquelles que no em forcin a passar una temporada en una gàbia del govern. Fet aquest aclariment introductori, és un fet cert que durant els anys que fa que existeixo en la meva forma actual he percebut com a fenomen curiós l'assimilació que fan els meus conciutadans entre el que és "legal" i el que és "bo". Entre aquests conciutadans, en un petit abús semàntic que espero que em perdonin, hi incloc també els nord-americans, que tenen per costum fer servir com a elogi el ser respectuós amb les lleis, beign a law-abiding citizen i a vegades hi afegeixen la qualificació moral encara més ridícula de ser molt treballador, hard-working, però ja en parlarem un altre dia. En virtut d'aquest apreci que tenen els nord-americans pels comportaments que estiguin d'acord amb les preferències expressades en el munt de paperassa que dóna forma al seu Estat i essent un feix important i molt estimat d'aquest munt el que anomenen"Constitució", m'interessa que llegeixen el següent article:

"No title of nobility shall be granted by the United States: and no person holding any office of profit or trust under them, shall, without the consent of the Congress, accept of any present, emolument, office, or title, of any kind whatever, from any king, prince, or foreign state."

En principi, pel que he dit abans, això hauria de ser suficient per convèncer a la majoria de lectors nord-americans (en aquest cas una pura i evident construcció retòrica, però afortunadament no sóc el primer a treure el tema als Estats Units), fins i tot als que a part de l'Estable també llegeixin el New York Times, que el president Obama ha fet molt malament d'acceptar el premi. A hores d'ara, i en bona lògica bayesiana, l'estimació que els ciutadans partidaris dels comportaments law-abiding calculen de les qualitats morals de l'individu (una variable aleatòria difícil d'observar) s'hauria d'haver actualitzat a la baixa.

Pels pocs nord-americans que pensin el mateix que jo de les lleis i la nova informació deixi inalterada la seva estimació de la bondat del president, provin d'imaginar-se que a principis del mandat de George W. Bush un comitè escollit pel Parlament d'Israel i la composició del qual representi a escala la pròpia composició política d'aquest parlament hagués regalat un xec personal per valor d'un milió quatre-cents mil dòlars al president tot afirmant que "durant dècades el Comitè ha mirat d'estimular precisament la política internacional i les actituds a favor de les quals Bush és ara el principal portaveu."

Uncle Kurt

"THE YEAR WAS 2081, and everybody was finally equal. They weren’t only equal before God and the law. They were equal every which way. Nobody was smarter than anybody else. Nobody was better looking than anybody else. Nobody was stronger or quicker than anybody else. All this equality was due to the 211th, 212th, and 213th Amendments to the Constitution, and to the unceasing vigilance of agents of the United States Handicapper General.
Some things about living still weren’t quite right, though. April, for instance, still drove people crazy by not being springtime. And it was in that clammy month that the H-G men took George and Hazel Bergeron’s fourteen-year-old son, Harrison, away.
It was tragic, all right, but George and Hazel couldn’t think about it very hard. Hazel had a perfectly average intelligence, which meant she couldn’t think about anything except in short bursts. And George, while his intelligence was way above normal, had a little mental handicap radio in his ear. He was required by law to wear it at all times. It was tuned to a government transmitter. Every twenty seconds or so, the transmitter would send out some sharp noise to keep people like George from taking unfair advantage of their brains."

Harrison Bergeron, Kurt Vonnegut