Comentaris de divendres

El socialista José Bono, exretirat de la política perquè a la vida hi ha coses més importants i actual president del Congrés dels Diputats, torna a dir que ja està, que després d'aquest càrrec se'n va, que es retira de la política definitivament.

Bé, suposo que això serà sempre que no tingui alguna oferta més llaminera per seguir passejant-se pel país sent algú, però el que m'ha fet pensar de les seves declaracions és aquest comentari que il·lustra tan bé la misèria de la partitocràcia espanyola:

'Bono, por otro lado, ha asegurado no arrepentirse de no haber aceptado la propuesta inicial de Zapatero de presentarse a las elecciones municipales como candidato a la Alcaldía de Madrid."Cuando me habló del asunto le dije que le agradecía el honor", ha explicado, aunque posteriormente rechazó el ofrecimiento argumentando que sería "imperdonable" ser candidato a la Alcaldía de una ciudad en la que no había nacido y en la que ni siquiera vive.'

Als Estats Units, per exemple, a ningú no li passa pel cap que el president o un líder d'un partit es dediqui a escollir candidats a alcaldies i que algú encara s'ho prengui com un honor, això de ser assenyalat pel dit recompensador. A Espanya les coses funcionen així: l'únic que compta és l'obediència al partit. I quin és el resultat? Doncs que ens trobem amb persones d'un talent intel·lectual tan escàs com Zapatero o Montilla ocupant els càrrecs més importants de l'Estat. Ja sé que és molt evident, però mira, em molesta tant que no me'n puc estar.