Eleccions

Ja els he explicat moltes vegades quin és el meu criteri de decisió quan no disposo de prou informació: defensar allò que molesta a un nombre més gran de progres. És un raonament estrictament bayesià, de fet. Doncs això, ara que s'acosten eleccions als Estats Units i molts a Europa comencen a lladrar a favor dels demòcrates (sempre especificant que són gairebé tan dolents com els Republicans), em permeto aportar el meu granet de sorra al debat sobre què seria el millor per al planeta...

Algú dóna més? [Recordin el meu criteri!]

Via Can Coll.

Perles de LV

1. No acabo d'entendre si aquest article se'n fot subtilment del sac de bajanades que cita o és simplement que a dia d'avui és una temeritat obrir un diari que no sigui el Wall Street Journal.

2. Atenció a la perla que ofereix Enric Juliana a l'article (que a priori havia jutjat prometedor) El efecto Modigliani: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable, decía Franco Modigliani, Nobel de Economía en 1985. Al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital. Ese es hoy el gran tema de España."

Bé, no sé qui li deu haver parlat de Modigliani al Juliana, però això que diu (després del primer punt) no té res a veure amb Modigliani ni amb cap efecte homònim. De fet ja comença malament, encara que s'intueix la idea: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable". Un cicle vital de consum estable, falta especificar.

El que diu la hipòtesi del cicle vital és que els consumidors intenten igualar el nivell de consum al llarg de la seva vida, de manera que si durant els primers anys guanyen pocs diners perquè, per exemple, estudien, però en guanyaran molts en el futur, s'endeutaran ara i ho tornaran després, quan tinguin ingressos. I si preveuen que durant els últims anys de la seva vida tampoc no guanyaran res, estalviaran quan treballin per poder seguir consumint al mateix nivell. Aquesta hipòtesi té unes implicacions empíriques molt fortes, que en general no s'acostumen a observar. I no és estrany: noti's que perquè aquesta igualació intertemporal estricta del consum sigui factible cal que es verifiquin un seguit de condicions bastant restrictives: que els consumidors siguin racionals, que tinguin informació perfecta sobre els seus ingressos presents i futurs i que els mercats siguin complets.

En fi, em podria allargar una mica més, però em sembla que ja es deuen adonar que aquesta hipòtesi no té res a veure amb el fet que "al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital."

Al món Modigliani, de fet, el que guanya 100 ja sap que després en guanyarà 80 i en aquest sentit ja haurà pres les decisions d'estalvi i consum oportunes i no li farà ni poc ni molt de mal, quan passi.

I si no s'ho esperava ja no parlem de l'efecte Modigliani, parlem simplement de que és una putada que se't cali foc a casa. Però per explicar això últim no cal citar premis Nobel d'Economia, no li sembla?

Dret a vot

L'altre dia em va quedar pendent la reflexió sobre això del dret a vot dels immigrants. És important, primer, aclarir quin ha de ser el criteri per determinar qui pot i qui no pot votar en unes eleccions. I quin és? Cadascú dirà la seva, però em permeto esmentar alguns criteris que s'han fet servir al llarg de la història (són combinables, evidentment): pot votar qui contribueix a les arques de l'Estat en una determinada quantitat, qui pertanyi a determinades famílies, qui és home, qui és major d'edat, qui és pare de família, etc. N'hi ha molts, d'acord. Ara bé, em sembla que no tots són compatibles amb els criteris de justícia social, que, com a mínim a occident, semblen regir l'organització de la cosa pública.

Segons aquests criteris, no sembla que el dret a vot sigui cap privilegi atorgat per un Estat a les persones, sinó un més del paquet de drets fonamentals la garantia dels quals donen la màxima legitimitat possible a l'Estat (que per mi segueix sent ben poca, però això deixem-ho) per fer coses com cobrar-nos impostos o tancar-nos en gàbies.

Bé, si estan d'acord amb això, mirin d'evaluar aquest criteri per atorgar el dret a vot:

"podrà votar en un Estat X tot aquell ciutadà d'un Estat Y que resideixi a l'Estat X només si l'Estat Y reconeix també aquest dret als ciutadans de l'Estat X."

Els sembla aquest un criteri compatible amb els principis de justícia social d'Occident? O s'assembla més al criteri de "qui contribueixi més" o "qui sigui pare de família"?

I si creuen que és un criteri acceptable, també els semblaria acceptable reconèixer el "dret a un judici just" als ciutadans d'un altre Estat només si aquest altre Estat també el reconeix als ciutadans del primer? I sinó, quina és la diferència?

Doncs bé, ningú no ha posat el crit al cel quan els socialistes, entre les condicions per atorgar el dret a vot als immigrants, inclouen, sense immutar-se, aquest obscur principi de la "reciprocitat".

Vostès diran.

Quebec

Sóc a Montreal des de divendres al vespre. Quebec. Aquesta vegada no he creuat l'Atlàntic només per fer bullir l'olla a Manhattan de restaurant en restaurant amb corbates de barres i estrelles, ni per escriure pamflets antiecologistes per una fundació finançada per Exxon (aquesta és l'experiència que amb més orgull explicaré als meus fills, perquè prenguin exemple) i tampoc per anar a corroborar empíricament com perdem el temps a la universitat espanyola, com em tocava fer a Boston; ara treballaré i a sou d'un govern, com a bon economista liberal.

Al Quebec existeixen unes entitats públiques locals que es dediquen a proporcionar recursos a joves emprenedors que no tenen accés al crèdit bancari. Doncs bé, aquí em tenen. No s'espantin, segueixo pensant que és immoral que l'Estat s'encarregui de res més que no sigui la protecció dels drets de propietat, però vinc a veure què s'hi cou en aquestes oficines i sobretot què expliquen els emprenedors, si és que me'n deixen veure algun. És curiós això dels emprenedors: són la particula bàsica de l'economia productiva i la musa de les odes liberals a l'economia de mercat i en canvi no se m'acut un lloc on sigui més difícil trobar-ne algun que a les millors facultats d'economia del planeta. A mi mateix em fa una mandra que no se la poden imaginar començar a pensar en fer una empresa per satisfer els seus capritxos. Però el cas és que n'hi ha, costa de creure però és així.

De fet tot això ho explicava perquè tenia pendent parlar del tema aquest del dret a vot dels immigrants i quan fa cua a l'aeroport perquè una funcionària sense estudis superiors (com jo, de fet) li doni el vist-i-plau per entrar a treballar, un sempre es mira totes aquestes coses amb una perspectiva més...il·lustrada. Se m'ha fet tard, ho deixo per demà. Ja veuran com ens ho passarem molt bé, aquestes setmanes.

4 de Juliol

Si em permeten l'originalitat...

"We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty, and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed. That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness."

Ja saben que no sóc gens partidari de l'exaltació del sentiment de pertinença a cap entitat col·lectiva (inclosos els Estats Units), però sempre que arriba el 4 de juliol faig una visita a rightwingstuff.com i no es poden imginar com em diverteixo. Els deixo amb una mostra dels ítems que m'han semblat més divertits:

En fi, que passin un bon dia de la Independència.

Ministres

Llegeixo a La Vanguardia una notícia que il·lustra amb precisió el nivell dels ministres del govern socialista. Es veu que l'ecologista Miguel Sebastian es va presentar al Congrés sense corbata després d'haver ordenat que la temperatura del seu ministeri es mantingués a 24º per estalviar energia. Al president del Congrés, José Bono, exretirat de la política perquè a la vida hi ha[via] coses molt més importants, no li va fer gràcia la inciativa i va regalar-li una corbata a l'esmentat ecologista, que de totes maneres va preferir continuar amb el coll deslligat. En fi, el cas és que el ministre de dubtosa alfabetització Celestino Corbacho (noti's l'absència de coma davant del nom) ha corregut a solidaritzar-se amb Sebastiàn i tot plegat és encara més còmic:

"Por su parte, el ministro de Trabajo e Inmigración, Celestino Corbacho, se ha solidarizado hoy con Sebastián y tras participar en un acto oficial se ha quitado la corbata y se ha desabrochado el primer botón de la camisa, tras exclamar "¡y lo bien que se está!". Corbacho ha afirmado que a partir de la semana que viene no usará más la prenda, que no da "más seriedad" y que espera que "el presidente del gobierno no me riña".

No és cap broma.