Perles de LV

1. No acabo d'entendre si aquest article se'n fot subtilment del sac de bajanades que cita o és simplement que a dia d'avui és una temeritat obrir un diari que no sigui el Wall Street Journal.

2. Atenció a la perla que ofereix Enric Juliana a l'article (que a priori havia jutjat prometedor) El efecto Modigliani: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable, decía Franco Modigliani, Nobel de Economía en 1985. Al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital. Ese es hoy el gran tema de España."

Bé, no sé qui li deu haver parlat de Modigliani al Juliana, però això que diu (després del primer punt) no té res a veure amb Modigliani ni amb cap efecte homònim. De fet ja comença malament, encara que s'intueix la idea: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable". Un cicle vital de consum estable, falta especificar.

El que diu la hipòtesi del cicle vital és que els consumidors intenten igualar el nivell de consum al llarg de la seva vida, de manera que si durant els primers anys guanyen pocs diners perquè, per exemple, estudien, però en guanyaran molts en el futur, s'endeutaran ara i ho tornaran després, quan tinguin ingressos. I si preveuen que durant els últims anys de la seva vida tampoc no guanyaran res, estalviaran quan treballin per poder seguir consumint al mateix nivell. Aquesta hipòtesi té unes implicacions empíriques molt fortes, que en general no s'acostumen a observar. I no és estrany: noti's que perquè aquesta igualació intertemporal estricta del consum sigui factible cal que es verifiquin un seguit de condicions bastant restrictives: que els consumidors siguin racionals, que tinguin informació perfecta sobre els seus ingressos presents i futurs i que els mercats siguin complets.

En fi, em podria allargar una mica més, però em sembla que ja es deuen adonar que aquesta hipòtesi no té res a veure amb el fet que "al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital."

Al món Modigliani, de fet, el que guanya 100 ja sap que després en guanyarà 80 i en aquest sentit ja haurà pres les decisions d'estalvi i consum oportunes i no li farà ni poc ni molt de mal, quan passi.

I si no s'ho esperava ja no parlem de l'efecte Modigliani, parlem simplement de que és una putada que se't cali foc a casa. Però per explicar això últim no cal citar premis Nobel d'Economia, no li sembla?