Solé Tura

"Porque Jordi Solé Tura era ante todo un hombre de progreso; al servicio de todas las luchas que tenían como objetivo y como norte el progreso de la humanidad. Todo aquello que podía permitir un futuro más solidario tenía en él un gran defensor. Era un hombre comprometido con la libertad (...)"

Miquel Roca Junyent, conegut socialista militant de CDC.

La simpatia generalitzada que desperta Jordi Solé Tura, ara mort, és una prova ben precisa de la necessitat d'aconseguir com més aviat millor un passaport amb les tapes blaves. Desconec si hi ha episodis semblants d'homenatge públic d'aquesta magnitud a un comunista convicte en el món que queda fora de les fronteres de Corea del Nord, Cuba i la Xina.

Em sembla groller de tan obvi recordar que haver participat de l'oposició al general Franco no implica haver lluitat per la llibertat de ningú. I que si la Constitució Espanyola ha funcionat raonablement bé em temo que deu ser més aviat a pesar de la presència de personatges com Solé Tura i Carrillo i no gràcies a ells. Vaja, ja els ho dic, jo crec que avui la Constitució Espanyola seria millor si no haguessin participat en la seva redacció personatges tan sinistres com aquest parell. I francament, d'algú que ja ben entrada l'edat adulta es declarava obertament maoista, se'm fa bastant difícil concebre que pugui haver lluitat mai per res que s'assembli a això que diuen "llibertat". Ho dic perquè o bé els nostres opinadors professionals encara no han entès aquesta distinció tan simple o bé ens prenen, als consumidors d'opinió, per més imbècils del que hem demostrat ser, cosa que francament té mèrit.

Un altre capítol pendent és que tots aquests opinadors tan prolífics ens expliquin què entenen per "lluita" i "sacrifici", perquè a vegades un té la sensació que tothom que era jove i d'algun partit comunista durant l'època franquista ja es pot considerar un "lluitador". Home, home, vol dir que no s'envalen una mica? Lluitar implica alguna cosa més que ser membre d'un partit polític prohibit mentre amplies estudis a l'École d'Hautes Études de París, no troben? No em malinterpretin: jo trobo molt més interessant estudiar a París que fer pallassades revolucionàries al claustre de la UB, però em sembla que el significat de la paraula lluitador no és prou elàstic com per encabir-hi aquestes realitats. Cap de les dues, de fet.

Novetats mediàtiques

Passats uns dies de vacances a Califòrnia, torno a llegir diaris i veig que al paisatge mediàtic peninsular li han sortit un parell de protuberàncies que deuen interessar a molta gent. Primer, el pamfletet del Juliana i companyia que han publicat un grapat de diaris en forma d'editorial. No sé si ja ho he dit altres vegades, però jo el que vull (utilitzo el verb voler només per falta de vocabulari; a mi, per ser exactes, se m'enrefot què passi amb l'Estatut, què diguin els del Tribunal Constitucional i encara més què digui l'Enric Juliana) és que el Constitucional escombri sense gaire contemplacions aquest munt de brossa socialdemòcrata que van perpetrar els individus que és costum dir, en una mostra de sentit de l'humor insòlita en els teòrics de la política i la societat, que ens "representen". No vull dir amb això que cregui que s'han d'abolir els parlaments. És un fet cert que els humans tenen la curiosa tendència, si se'ls deixa sols durant una temporada prou llarga, a fer-se lleis i parlaments a sobre. Desconec si, com passa amb d'altres tendències més primàries, és possible educar-nos per fer les coses d'una altra manera, però de moment sembla una bona opció acceptar els bolquers que ofereixen les constitucions, la separació de poders, la democràcia parlamentària i altres tecnologies raonablement enginyoses.

El que ja no m'empasso és la necessitat de participar de la ficció segons la qual aquesta gent representa res més que a ells mateixos. Crec que seria útil, ara que es parla tant de corrupció, desencís, etc. desempallegar-nos d'aquesta concepció mística dels diputats, regidors i altres malanomenats "representants" i tractar-los com el que són: esforçats fabricants d'uns productes, les lleis i les polítiques, que tenen algunes propietats peculiars. És important recordar que l'especialitat del producte no ha de confondre's amb l'especialitat de qui el produeix. Diguéssim que als senyors diputats també se'ls apliquen els descobriments d'aquesta branca de l'economia. I sabent això és molt més fàcil comprendre el perquè de la freqüència dels casos dits de corrupció, de la diarrea socialdemòcrata que l'Estatut pretén convertir en llei orgànica i de la qualitat sintàtica del text, si em permeten la reiteració.

Pel que fa a l'altra protuberància, amenaça seriosament amb doblar el nombre de productes periodístics online provinents d'una IP espanyola que val la pena visitar cada dia.