Repugnància: una restricció més
Dimecres passat a l'American Enterprise Institute de Washington parlaven de la repugnància com a restricció al funcionament del mercat. De la mateixa manera que molts països musulmans no permeten el cobrament d'interessos, a Occident encara no permetem la compra-venda d'òrgans, de cadàvers, de sexe, de droga, de passaports, etc. I perquè no? A mi no se m'acut cap argument ni ètic ni econòmic per impedir el comerç de cap d'aquests béns i serveis, però és evident que molta gent posaria el crit al cel davant una iniciativa per permetre'l.
El seminari de l'AEI oferia una explicació raonable: la repugnància. A molta gent li sembla repugnant, fastigós, que algú decideixi vendre's un ronyó. D'acord, a mi hi ha moltes coses que em repugnen (els moderats, els socioliberals, els gofres amb nata i xocolata, etc). Però no es tracta de veure què és més repugnant o de què sembla repugnant a un nombre més gran d'individus. La pregunta rellevant, em sembla, és si la mera repugnància justifica la provisió per part de l'Estat d'un mecanisme per impedir transaccions d'aquest tipus de béns (lleis, policia, presons, etc). A mi em sembla que no. Si responen que sí, que la repugnància és suficient per desenfundar el poder coercitiu de l'Estat, aleshores suposo que admetran, entre moltes altres coses, que si existeix un nombre suficient de gent a qui repugni que els homosexuals es casin caldrà prohibir-ho. Cosa que, si m'ho permeten, em semblaria repugnant.
Si responen que no, que la repugnància no és suficient, tenen dues opcions: convenir amb mi que cal legalitzar immediatament el comerç de tots aquests béns (i la meva llista no és exhaustiva) o bé justificar-me que aquest comerç es il·legal per motius que no tenen res a veure amb la repugnància que genera. Vostès diran.