dilluns, de gener 21, 2008

Repugnància: una restricció més

Dimecres passat a l'American Enterprise Institute de Washington parlaven de la repugnància com a restricció al funcionament del mercat. De la mateixa manera que molts països musulmans no permeten el cobrament d'interessos, a Occident encara no permetem la compra-venda d'òrgans, de cadàvers, de sexe, de droga, de passaports, etc. I perquè no? A mi no se m'acut cap argument ni ètic ni econòmic per impedir el comerç de cap d'aquests béns i serveis, però és evident que molta gent posaria el crit al cel davant una iniciativa per permetre'l.
El seminari de l'AEI oferia una explicació raonable: la repugnància. A molta gent li sembla repugnant, fastigós, que algú decideixi vendre's un ronyó. D'acord, a mi hi ha moltes coses que em repugnen (els moderats, els socioliberals, els gofres amb nata i xocolata, etc). Però no es tracta de veure què és més repugnant o de què sembla repugnant a un nombre més gran d'individus. La pregunta rellevant, em sembla, és si la mera repugnància justifica la provisió per part de l'Estat d'un mecanisme per impedir transaccions d'aquest tipus de béns (lleis, policia, presons, etc). A mi em sembla que no. Si responen que sí, que la repugnància és suficient per desenfundar el poder coercitiu de l'Estat, aleshores suposo que admetran, entre moltes altres coses, que si existeix un nombre suficient de gent a qui repugni que els homosexuals es casin caldrà prohibir-ho. Cosa que, si m'ho permeten, em semblaria repugnant.
Si responen que no, que la repugnància no és suficient, tenen dues opcions: convenir amb mi que cal legalitzar immediatament el comerç de tots aquests béns (i la meva llista no és exhaustiva) o bé justificar-me que aquest comerç es il·legal per motius que no tenen res a veure amb la repugnància que genera. Vostès diran.

dimecres, de gener 09, 2008

American Gangster

American Gangster és una bona pel·lícula, però mentre la veia no deixava de remoure'm a la butaca fastiguejat, emprenyat. En Frank Lucas és un empresari d'èxit al Harlem de finals dels 60. Un traficant de drogues de primer nivell. Amb molt d'esforç arriba a ser el millor en el seu negoci, l'heroïna, essencialment perquè ven un producte millor que la competència (es veu que la porta directament del Sud-Est asiàtic, sense intermediaris i menys adulterada). Fins aquí com qualsevol empresari d'èxit: dona a la gent allò que vol, satisfà una demanda com qualsevol altra. El problema, en general, ve quan papa Estat decideix que els ciutadans que resideixen al territori que administra no són capaços de jutjar per ells mateixos si els convé o no fotre's heroina i... la prohibeix, envia els seus empleats uniformats a perseguir el tràfic de drogues i ja tenim organitzat l'enrenou de la lluita absurda que des de fa dècades enfronta els empresaris de la droga entre ells i amb l'Estat.
A mi em sembla una barbaritat que les drogues no siguin completament legals. Evidentment no he provat mai ni un mil·ligram de cap tipus de droga, de fet ni tant sols he fet una calada d'un cigarret. Em repugna, menyspreo i a vegades insulto a qui em fuma a la vora, però sempre em trobaran defensant el dret d'un individu a destrossar de la manera que més li plagui les seves propietats, començant, evidentment, pel seu cos.
Quin dret lesiona algú per vendre droga a qui li vol comprar (podem restringir-ho als majors d'edat)? Accepto respostes. Em fa especial fàstic la intervenció del detectiu Roberts (Russell Crowe) davant del tribunal: -'Aquest home [Lucas] és l'assassí de milers de persones [referint-se als morts pels efectes de la droga].- Va home, va!
I notin que no apel·lo al típic argument pseudoliberal segons el qual legalitzar les drogues acabaria estalviant vides i violència. Això m'és igual, pot ser que si o pot ser que no. No sóc conseqüencialista, jo. Tothom té dret a fer amb les seves propietats el que vulgui, per exemple: destruir-les, i no hi ha res més a dir.
M'anticipo a qui contesti que mentre la sanitat sigui pública cal que impedim que la gent es drogui, vagi sense casc a la moto o no porti el cinturó: no és veritat. Jo ja saben que sóc partidari d'acabar amb la sanitat pública, però suposo que convidran amb mi que el fet que jo em comprometi, sense el seu consentiment, a pagar-los la sanitat (amb els diners que em quedo del que guanyen, vulguin o no) no em dona dret a dir-los com han de viure, a exigir-los que s'abstinguin de res.

dissabte, de gener 05, 2008

Fàstic

Acabo de tornar de Nova York, així que estic de molt mala llet. Barcelona, una massa amorfa d'edificis esquifits, l'extensió socialista entre el Besòs i el Llobregat; una postal magnífica de l'esperit català: l'amor per l'equilibri, la moderació, el no passar-se, el raquitisme intel·lectual, en resum, la covardia. Miro per la finestra: Barcelona és un espai ple de socialdemòcrates anònims que amb el seu vot ens mantenen a tots sota la cotilla d'aquesta mediocritat repugnant, vomitiva, llefiscosa. Llibreries que pressionen al govern perquè no es puguin fer descomptes, farmàcies que impedeixen que es venguin medicaments als supermercats, diumenges foscos i deserts per protegir al petit comerç, Montilla, Zapatero, Chacón, la llei de paritat, El Periódico, El País, la Pompeu, aquests que diuen que cal regular l'alçada dels edificis perquè...'no volem semblar Manhattan, no?' Quin fàstic.
Fa poca estona que sóc aquí i ja torno a enyorar la ciutat que no dorm mai. Res de nou.

dimarts, de gener 01, 2008

Un any perdut

S'han complert molt pocs dels meus desitjos durant el 2007: seguim tenint educació i sanitat públiques, les drogues segueixen il·legals, els individus segueixen gaudint de drets independentment de la seva renda, no hem suprimit l'ONU, no s'han abolit els límits de velocitat a les autopistes, encara visc a Barcelona, els socialistes segueixen monopolitzant el govern i l'oposició a Espanya. Amb aquest panorama només em queda desitjar-los un millor any 2008.


Última posta de sol de l'any al Hudson.