Repugnància: una restricció més
Dimecres passat a l'American Enterprise Institute de Washington parlaven de la repugnància com a restricció al funcionament del mercat. De la mateixa manera que molts països musulmans no permeten el cobrament d'interessos, a Occident encara no permetem la compra-venda d'òrgans, de cadàvers, de sexe, de droga, de passaports, etc. I perquè no? A mi no se m'acut cap argument ni ètic ni econòmic per impedir el comerç de cap d'aquests béns i serveis, però és evident que molta gent posaria el crit al cel davant una iniciativa per permetre'l.
El seminari de l'AEI oferia una explicació raonable: la repugnància. A molta gent li sembla repugnant, fastigós, que algú decideixi vendre's un ronyó. D'acord, a mi hi ha moltes coses que em repugnen (els moderats, els socioliberals, els gofres amb nata i xocolata, etc). Però no es tracta de veure què és més repugnant o de què sembla repugnant a un nombre més gran d'individus. La pregunta rellevant, em sembla, és si la mera repugnància justifica la provisió per part de l'Estat d'un mecanisme per impedir transaccions d'aquest tipus de béns (lleis, policia, presons, etc). A mi em sembla que no. Si responen que sí, que la repugnància és suficient per desenfundar el poder coercitiu de l'Estat, aleshores suposo que admetran, entre moltes altres coses, que si existeix un nombre suficient de gent a qui repugni que els homosexuals es casin caldrà prohibir-ho. Cosa que, si m'ho permeten, em semblaria repugnant.
Si responen que no, que la repugnància no és suficient, tenen dues opcions: convenir amb mi que cal legalitzar immediatament el comerç de tots aquests béns (i la meva llista no és exhaustiva) o bé justificar-me que aquest comerç es il·legal per motius que no tenen res a veure amb la repugnància que genera. Vostès diran.
enviat per El Director a la/es
8:30 p. m.
24 comentaris:
Socioliberals: comunistes amb bodes gais, no?
En un país ple de 'progres' com el nostre sortiria que la repugnància és prou vàlida com per a no admetre la legalització de tot això que esmentes. No ens aniria malament per argumentar que podríem fer desaparèixer l'Estat si fóssim molts a qui ens repugnés.
Crec que el primer que s'hauria de legalitzar és la contractació de sicaris per trencar les cames dels que et caiguin malament. Si un cop tenen les cames trencades, se'ls pot convèncer de que dónin el fetge per algun milionari cirròtic, "miel sobre hojuelas"
Bé, ja que estar d'acord amb tu seria massa fàcil, posaré algunes raons més enllà de la repugnància: la compra-venta lliure d'òrgans clarament perjudicaria a les persones de renda baixa que en necessitin un, per la qual cosa podria estar justificada l'intervenció de l'Estat per a redistribuir (aquest argument és bastant fluix...). De cadàvers, home si el que es mor deixa per escrit qui es queda amb el seu cadàver no hi ha "cap" problema. I de droga... tothom té clar que si t'hi enganxes acabes fet pols i tot i així hi ha gent que ho fa. No crec que es pugui parlar de la decisió de prendre drogues dures com la de qualsevol altra cosa. Dels altres béns/serveis (sexe i passaports) no veig perquè s'ha de prohibir-ne la seva compra-venta lliure.
Jordi , veiam noi ... ser liberal no és sinònim de tot val. El que avui plantejes no és ni tansols per prendre-s'ho seriosament. Fes-t'ho mirar.
què passa si ens repugnen els liberals?
Doncs que ets ben idiota si llegeixes aquest blog.
L'argument que he llegit per entre els comentaris de que no està bé comercialitzar amb òrgans perquè els pobres no els podrien comprar és ben ridícul. Jo no em podré comprar mai un Porsche 911 i no em dedico a reclamar que se'n prohibeixi el comerç.
Per la resta, ja veus que ningú ha estat capaç d'argumentar-te res en contra. I és que seria ben difícil trobar cap argument si no és apel·lant a la moral, aquesta cosa tan heterogènia qua fan servir els governs per prohibir-nos de decidir per nosaltres mateixos.
Home espiadimonis(si que tens baixes expectatives...)... No et moriràs oi per un Porsche? Però un òrgan et pot salvar la vida... Aquí si que hi falta lògica. Ara be, no te sentit de prohibir quelcom, t'hi vagi la vida o no només perquè hi poden accedir uns i altres no. Això es com l'argument comunistòide que diu que si no podem ser rics tots, només ho serà l'estat.
Abans de refutar cap argument, jo preguntaria al senyor de l'article per què la moral o els sentiments de la gent no son un bon motiu. Ja sé que mai es podrà satisfer a tothom, pero a grans trets potser si que es pot.
I qui determinaria la moral a seguir? L'església catòlica, l'estat?
Em sembla millor que sigui l'estat, que en teoria representa la majoria de la gent. Sempre hi haurà qui estarà en contra, pero es que mai plou a gust de tothom. El dir que "tot està permès", que alguns d'aqui proclamen, és una moral tan vàlida com la de l'església, si vols.
Així doncs, Senyor el perquè de tot plegat, vostè m'està dient que ja li està bé que l'Estat decideixi si una dona ha d'avortar o no per raons morals abans de deixar-li a ella aquesta decisió... Vostè pot, naturalment, entregar la seva llibertat i la seva capacitat de raciocini a l'Estat, però si us plau, no pretengui que també ho fem els demés. La meva moral ja me la faig jo, moltes gràcies.
D'altra banda, aquesta cançoneta de "tot està permès" que utilitzen els amics de l'intervencionisme i la intromissió estatal per blasmar el liberalisme, ens indica que aquells no saben molt bé el què és la veritable llibertat. Precisament, el primer axioma del liberalisme és que ningú no pot agredir a cap altre persona ni a les seves propietats. Si un hom entén això, ja està en el bon camí per entendre la resta.
Espero que no hagi agafat un tema tan delicat com l'abort per justificar el liberalisme en tots els àmbits. En qualsevol cas, es dóna sovint, que donades les limitacions que tenim a nivell individual, no podem abastar tot el coneixement. Per aixo, el tema del contracte social: es renuncia a una certa llibertat a canvi d'una seguretat que no tindriem en un altre cas a causa de la nostra ignorància. La seva moral se la fa vostè, com jo la meva tot i acceptar l'estat (a vegades penso que se m'imagina com una ovella); però encara que se la faci vostè, com justifica que la seva moral és millor que la meva, la de l'estat o la de l'església? Aquesta és la clau de la qüestió. M'agrada que parli d'axiomes, perque el deixa en evidència : l'axioma no es demostra, cosa que indica que no s'ha posat gaires preguntes més enllà del que li han explicat o ha llegit. Finalment, serà tan amable de dir-me en quin moment mencionava que algú agredís algú altre i respondre a la primera intervenció, cosa que encara no ha fet.
La meva moral, amic meu, no és pas millor que la seva, ni mai ho he dit ni mai ho he pretès. Però precisament per aquest fet, necessitem que hi hagi llibertat individual, perquè cadascú decideixi què ha de fer amb la seva vida i la seva moral. Pel que he pogut entendre, vostè no compraria ni vendria òrgans humans. Magnífic. Possiblement jo tampoc no ho faria. Però per més repugnància que ens pugui causar, hi deu haver algú al món que no n'hi causi en absolut, o si n'hi causa, els condicionants amb els quals visqui, facin que s'empassi els escrúpols i actui en conseqüència. Però com que la meva moral i la seva no són pas millor que la del senyor disposat a comprar o vendre, hem de deixar-li fer el què ell creu que li convé. Semblantment passa amb l'avortament, semblantment passa amb tot. Això és el què he volgut dir i no pas cap altre cosa.
El seu comentari té altres punts que m'agradaria rebatre, però el meu temps és limitat. Accepti les meves disculpes per aquest fet.
Je, je, je... Així que no hi ha cap moral millor que una altra? Té vostè el costum de dir moltes coses i justificar-ne molt poques. Ja veig que el seu temps és limitat, pero el seu rigor no ho hauria de ser. El que passa és que vostè és incapaç de demostrar si una moral és millor que una altra i per això es defensa dient que cadascú faci allò que li plagui. Això, però, té un punt d'arrogància en el sentit que vostè creu que la moral de qualsevol (1 persona) pot ser millor que la d'un ent com l'estat que en principi és el consens de com a minim el 50% + 1. Jo això ho veig dificil, sincerament. Segur que hi ha algun il.luminat que veu les coses d'una manera cristal.lina i sempre pot prendre la millor decisió. Pero si agafa vostè grans nombres, veurà que un conjunt de persones acostuma a tenir una visio més encertada del mon. Fins i tot en un estat amb tants defectes com el nostre.
Detall: Senyor liberal, una persona amb uns CONDICIONANTS que fan que s'empassi els escrupols és gaire lliure? Vull dir que en teoria havia de ser la seva moral la que li permetés fer segons què i per tant ell decidia lliurement, no?
Efectivament. Els liberals es preocupen de que cadascú pensi, cregui i moralitzi el que vulgui. Tanmateix, s'obliden de crear els condicionants perquè això sigui possible.
L'autèntic estat liberal hauria de ser aquell que, sense adoctrinar a ningú en cap fe/ideologia, lliutés per crear unes condicions socio-econòmiques mínimes que garantisin una autèntica llibertat de consciència per a tothom.
El liberalisme que es propugna per blogs com aquest és només una farsa justificadora de que alguns (molt pocs) puguin creure, filosofar i moralitzar tot el que vulguin a costa de que altres (la gran majoria) no tinguin ni el temps ni els recursos necessaris per fer-ho.
Liberalisme sí, però efectiu y per a tothom.
Però a veure jordi, tu et vendries un ronyo?
Ningú es vendria un ronyo si no fos perquè és desesperadament pobre i després se n'acabaria arrepentint. Per això no està permès perquè els rics no robin les poques coses que tenen els pobres una de les quals és el seu cos. Però bé ja sabem que a tu t'agradaria disposar dels recanvis pel teu cos a costa de la gent pobre i encara ens vindries dient que els has fet un favor.
Llavors també seria licit per tu que la gent criés nens per vendre'ls a peces no?
Aquest "liberalisme salvatge" del tot val (excepte "que ningú no pot agredir a cap altre persona ni a les seves propietats", a no ser, és clar, que l'agressor sigui més ric que la víctima, que aleshores si que està permès) té un nom: darwinisme social.
La llei natural del més fort aplicada a la societat humana.
Podem triar entre la dictadura de l'Estat i el seu intervencionisme o la dictadura de l'oligarquia conseqüent a l'aplicació del liberalisme darwinista.
Ambdues coses em desagraden, però almenys amb la primera dictadura som tots els ciutadans els que decidim qui governa. De l'altre manera, l'oligarquia econòmica faria i desfaria sense consultar a ningú.
I francament: crec que és inclús més fàcil per a una persona pobre arribar a ser un polític de renom en una societat com la nostra que a ser un multimilionari amb capacitat d'influència i decisió en un règim liberal-darwinista.
El liberalisme que proposeu es una aberració i un despropòsit. Això si, com a broma entre amics us queda molt bé i resulta inclús divertida.
Exactament igual passa amb el comunisme.
Evidentment que el comerç de tots aquests béns hauria de ser il•legal per qüestions molt més obvies que la repugnància que puguin causar. Em sap molt greu repetir-me però, i encara que no t'agradi el terme, la raó és purament moral. Igual que és il•legal la pornografia infantil i segons quins altres documents de caràcter sadomasoquistes, violents i demés. Per no apel•lar, està clar, a la violació directe a la llibertat individual (que tan us agrada als liberals). Perquè ja em diràs si a tu, tan polit que vas, t'agradaria massa que traginessin el teu cos amunt i avall com un ventilador o que fessin ús dels òrgans d'un col•lega teu, que segur també va molt polit, aprofitant que ja no es pot queixar.
A tot això també val a dir que si una cosa repugna, com és el cas, moltes vegades és perquè hom sap, intrínsecament, que és il•legal, que no està ben vista o bé resulta un insult per qualsevol sentit estètic. Una cosa porta a l'altra: les persones funcionem així. Com a mètode de defensa, d'adaptació a les circumstàncies o digues-li com vulguis, un rebutja tot allò que, socialment, és reprovable. Per tant, no ens facis escollir, als lectors, entre una cosa o l’altra perquè és obvi que una és conseqüència de l’altra.
A nivell personal, et diré, però, que des de fa dos dies, per casualitat, m'he dedicat a llegir-te una mica. Així, per entretenir-me. Em fas molta gràcia, de veritat. No comparteixo absolutament cap de les teves opinions apassionades (això ja t'ho deuen haver dit molts cops), però què vols que et digui? M'agrades
Tot i aixi, et noto un xic desassossegat...
Anna
Anna
Diuen que la ignorància és agosarada... i llegint els darrers comentaris, un s'adona de la certesa de la frase. No teniu ni idea del què és el liberalisme ni la llibertat individual i, malgrat tot, us atreviu a parlar-ne. Com a europeus, els vostres avantpassats us han tramés els gens de la conformitat davant els règims feudals en els quals vivim. És una cosa que sempre m'ha fet gràcia: us enculen i encara els hi doneu les gràcies. Viure per veure!
Diuen que l'anonimat també és agosarat. I llegint el teu comentari, senyor Anònim, i la seva fantàstica (per inexistent) argumentació, un se n'adona de la pobre persona que ets.
collons Jordi... Varia una mica!
musbayn, ets tan anònim tú com jo, i si hem de parlar de manca d'argumentació, no vols dir que hauries de començar per mirar el teu comentari? Clar, la teva argumentació és l'insult, oi? Ara ja hem vist qui és en realitat la pobre persona.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici