John Allen Muhammad

L'estat de Virgínia va executar dimarts el senyor John Allen Muhammad, "el franctirador de Washington". A la CNN el Larry King feia un especial sobre el tema amb connexions periòdiques amb l'exterior del penal estatal Greensville, a Jarrat, un poblet molt petit del sud de Virgínia, tocant a Carolina del Nord. Tenia de convidats a un simpàtic exbotxí que explicava anècdotes de les execucions que havia gestionat quan estava en actiu i a l'excap de policia de Filadèlfia, que va comentar un parell de vegades com li agradaria ser ell mateix qui apretés el botó. -I wish I could be there, s'exclamava.- El Washington Post explicava al matí el cas del sr. Marion Lewis, el pare d'una de les víctimes, que havia promès un parell d'entrevistes a una cadena de televisió a canvi de les despeses per venir des de Utah a veure el cerimonial. Una entrevista es faria abans de l'execució i una després, per calibrar en directe i de forma clara i precisa la cara de la justícia satisfeta. Comenta, però, que no acaba d'estar conforme amb aquesta execució. Amb el mètode, concretament. Preferiria la guillotina. Els reportatges sobre el públic de les execucions destaquen pel consens al voltant de la decepció que s'enduen un cop acabada la cerimònia. Diuen que el procediment és anticlimàtic, una estafa, una aixecada de camisa. La gent espera veure un home histèric, suant, arrossegat pels guàrdies, suplicant per la seva vida i gemegant fins a l'últim moment i encabat una mort més feixuga, més sorollosa. Que es noti que l'estan matant, s'exclama algú. Hi ha qui sospita que els condemants hi van sedats. El Larry King li trasllada la pregunta a l'exbotxí que té al plató: explica que a totes les seves execucions oferien un tranquil·litzant al condemnat unes hores abans de la seva cita amb la farmaciola de l'estat, però tots el rebutjaven. El que sí que fan és fer-los beure molt de líquid durant les hores prèvies. Potser per això, fa un parell d'anys, el condemnat Christopher Newton va necessitar fer una pausa per anar al lavabo a mitja execució, mentre els tècnics intentaven una vegada i una altra trobar-li les venes.

Fort Hood

Aquesta setmana he passat algunes tardes a la Borders fullejant Superfreakonomics, el segon llibre del professor Levitt i l'Stephen Dubner (el primer es deia Freakonomics). A mi el Levitt no m'acaba de fer el pes perquè un dia li vaig llegir que no era much of a libertarian, i això sempre em sap greu, sentimental com sóc. Diguéssim que ell és partidari d'abolir només les polítiques governamentals completament estúpides i a mi aquestes són precisament les que menys em preocupen. Però bé, deixem-ho per un altre dia. El cas és que fins i tot un fanàtic com jo està disposat a reconèixer el mèrit d'un moderat com ell quan aquest moderat té un blog a la web del New York Times i s'atreveix a escriure en un llibre l'afirmació següent:

"a person with neither a first nor last Muslim name stood only a 1 in 500,000 chance of being a terrorist, whereas for a person with both first and last Muslim names the odds went to 1:2,000."

És a dir, algú que tingui el nom i el cognom musulmans, segons les investigacions que citen al seu llibre, té una probabilitat 250 vegades més gran que la resta de ser un terrorista.

Per fer-se una idea de la magnitud d'aquesta diferència, pensin que alguns estudis situen el risc d'un conductor de patir un accident de cotxe amb un índex d'alcoholèmia que tripliqui el màxim permès a Espanya en unes 20 vegades el risc que tindria un conductor sobri. Noti's que els nostres polítics consideren que aquest factor de 20 és motiu suficient per enviar algú a la presó, encara que no hagi fet mai mal a ningú. Evidentment hi ha una diferència important entre una cosa i l'altra (vull dir encara més important que la que hi ha entre 20 i 250) i és que amb la concepció de llibertat amb què operen molts invididus, la decisió de beure i conduir és lliure però la de dir-se Mohammed Atta no...Fair enough. Però ja dic que això de la llibertat és un terreny relliscós, perquè als progressistes els agrada esgrimir, quan es parla de drogues, putes i òrgans en nom de la llibertat, que els que es droguen no ho fan lliurement, s'hi veuen forçats per l'entorn. Segurament sigui així, a mi la veritat és que no m'importa gaire; però si l'alcohol és una droga, tampoc no deu ser gaire culpa dels bevedors beure més del compte i si al beure perds el judici i la responsabilitat (circumstància que sovint es fa servir per atenuar la responsabilitat penal en aquells cerimonials tan còmics mitjançant els quals es diu que l'Estat imparteix "Justícia"), és difícil justificar que la decisió de conduir un cop borratxo no tingui el mateix problema que la de beure massa en primer lloc: no és lliure. Com dir-se Nidal Malik Hasan. Però menys perillós.

Desigualtats

Una mesura que els economistes fan servir molt és el Producte Interior Brut (PIB): el valor monetari de tots els béns produïts dins d'un país al llarg d'un any. Els demano de nou que no em malinterpretin: a mi que el PIB pugi o baixi més depressa o més a poc a poc m'importa gairebé tan poc com la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.

El cas és que existeix una tradició molt arrelada entre els humans de patir per com es distribueix, entre els diferents individus que componen el que amb els anys i el temps ociós de generacions i generacions de pensadors s'ha anomenat "societat", aquest munt de coses que produim al cap de l'any. La desigualtat de renda, que es diu. No acostuma a agradar que, al cap de l'any, alguns individus es quedin coses per valor de milions mentre d'altres no es queden pràcticament res. Em sembla important discutir la relació entre el valor del que un individu es queda d'aquesta producció i la seva contribució a fer-la possible (relació que en economies de mercat acostuma a ser bastant estreta), però ho deixo per un altre dia. Avui en tinc prou amb fer notar que hi ha una preocupació generalitzada, sovint amb conseqüències polítiques importants, perquè alguns individus es queden moltes coses i altres individus molt poques. Entre aquestes conseqüències destaca la pulsió per la redistribució de renda que tenen la vastíssima majoria de governs del món.

Una tercer fenomen curiós que he observat amb els anys és el menyspreu que manifesten molts progressistes pel concepte del PIB i per la importància social que se li dona. Apunten al fet que el PIB no inclou moltes coses que els humans trobem tant o més valuosos que les andròmines que comprem i venem al mercat. Aconsellen, exigeixen, no obsessionar-se amb el PIB, amb la renda, perquè a la vida hi ha coses molt més importants.

A mi també m'ho sembla (suposo que per la llei dels grans nombres era inevitable que algun dia els progressistes i jo tinguéssim alguna opinió coincident). Crec que estem obsessionats amb el PIB i la renda i amb la seva distribució entre els individus.

Pensant una mica de seguida se m'acut un bé que els humans consideren valuós de forma gairebé unànime i que no acostuma a sortir al PIB: el sexe.

I és per això que m'agradaria veure els meus conciutadans progressistes preocupar-se pel fet que uns pocs mascles (a vegades anomenats alfa) i unes poques femelles (a vegades anomenades putes) s'emporten a casa un elevadíssim percentatge del PSB (Producte Sexual Brut, definit per mi com el nombre de polvos produits en un país al llarg d'un any) mentre d'altres passen mesos i fins i tot anys sense companyia sexual. De fet algun estudi suggereix que existeix entre els humans una desigualtat explosiva pel que fa a la renda sexual. I d'altres estudis suggereixen que la vida sexual és un component més important del benestar d'un individu que no pas la seva posició a la distribució de la renda monetària.

Res més.

Liberals pel PSC

Parla Xavier Trias:

Sóc liberal en economia i un socialdemòcrata social.

Algú sap si existeix un Hall of Fame de frases que tenen la curiosa propietat d'estar constituides exclusivament de bullshit?

P: A Barcelona, si els socialistes presenten una cabra, guanya la cabra.
R: Aquest cop ja no. I això de la cabra és injust, perquè Maragall va ser un gran alcalde i va fer una gran tasca de transformació de la ciutat.

Un breu apunt de lògica elemental: per refutar la proposició "si els sociates presenten una cabra, guanya la cabra" necessita un exemple de cabra presentada pels sociates que no guanyés les eleccions i no un exemple de no-cabra presentada pels sociates que guanyés les eleccions.

Li estan dient que els sociates guanyarien independentment de qui presentin, no que no hagin presentat mai a ningú vàlid. El fet que Maragall fos un gran alcalde no demostra que els ciutadans de Barcelona no facin efectivament el que diu el Sostres: votar a qualsevol candidat que presentin els sociates, encara que fos una cabra. I a més, què vol dir que és "injust"? Deu voler dir "fals", no? Aquests socialdemòcrates socials cada dia em posen més nerviós, sort que almenys són liberals en economia...

Barcelona té molts problemes i un d'ells és l'explotació esclava de la prostitució. Que ningú no s'enganyi: no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra. El 99% dels casos són persones explotades sovint per màfies. Amb la prostitució sóc abolicionista.

Li agrairé que m'adreci a l'estudi que ha establert que el 99% dels casos són persones explotades per màfies. A on l'han publicat? Quina metodologia? Quin nivell de confiança? O és que han entrevistat a totes les putes? Em temo que no sigui una altra afirmació "injusta", que diu vostè...

I sobre les putes, que vostè diu que no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra i que per tant les hem de prohibir...he d'entendre que també hem de prohibir el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona? Tinc entès que no escull lliurement aquesta feina...ell volia ser alcalde, pobre!

Tenim una realitat gai que hem d'atendre. És una població discreta, d'alt nivell adquisitiu i que no crea problemes. I això ens interessa.

Silenci, que parla el socialdemòcrata social. Així si fossin pobres deixarien d'interessar-nos? I si deixessin d'"interessar-nos", què se suposa que en faríem? Prohibir-los? Tancar-los?

P: Som una ciutat que tanca el cap de setmana.
R: Això s'ha de mantenir. Els botigueres són molt importants perquè donen vida a la ciutat. Podem parlar de flexibilitzar alguns aspectes de la llei d'horaris, però sempre d'acord amb ells, que són bàsics per a Barcelona i per a Catalunya.

Tornem-hi amb les afirmacions "injustes"

Les seves assumpcions:

1. Els botiguers són molt importants perquè donen vida a la ciutat.

Sí, però de dilluns a divendres i en hores d'oficina, no? La vida que no hi ha els diumenges perquè tot està tancat, és una vida de segona?

2. La liberalització d'horaris acabaria amb els botiguers.

Alguna evidència? Dades? Experiments aleatoris? Principis microeconòmics? Ha estat mai a Manhattan?

Law abiding

No em malinterpretin: jo no considero el respecte a les lleis vigents una guia de comportament més correcta del que la llista dels deu llibres més venuts ho seria del meu menú setmanal de lectures. Una altra cosa és la meva resignació a escollir, d'entre les alternatives de comportament, només entre aquelles que no em forcin a passar una temporada en una gàbia del govern. Fet aquest aclariment introductori, és un fet cert que durant els anys que fa que existeixo en la meva forma actual he percebut com a fenomen curiós l'assimilació que fan els meus conciutadans entre el que és "legal" i el que és "bo". Entre aquests conciutadans, en un petit abús semàntic que espero que em perdonin, hi incloc també els nord-americans, que tenen per costum fer servir com a elogi el ser respectuós amb les lleis, beign a law-abiding citizen i a vegades hi afegeixen la qualificació moral encara més ridícula de ser molt treballador, hard-working, però ja en parlarem un altre dia. En virtut d'aquest apreci que tenen els nord-americans pels comportaments que estiguin d'acord amb les preferències expressades en el munt de paperassa que dóna forma al seu Estat i essent un feix important i molt estimat d'aquest munt el que anomenen"Constitució", m'interessa que llegeixen el següent article:

"No title of nobility shall be granted by the United States: and no person holding any office of profit or trust under them, shall, without the consent of the Congress, accept of any present, emolument, office, or title, of any kind whatever, from any king, prince, or foreign state."

En principi, pel que he dit abans, això hauria de ser suficient per convèncer a la majoria de lectors nord-americans (en aquest cas una pura i evident construcció retòrica, però afortunadament no sóc el primer a treure el tema als Estats Units), fins i tot als que a part de l'Estable també llegeixin el New York Times, que el president Obama ha fet molt malament d'acceptar el premi. A hores d'ara, i en bona lògica bayesiana, l'estimació que els ciutadans partidaris dels comportaments law-abiding calculen de les qualitats morals de l'individu (una variable aleatòria difícil d'observar) s'hauria d'haver actualitzat a la baixa.

Pels pocs nord-americans que pensin el mateix que jo de les lleis i la nova informació deixi inalterada la seva estimació de la bondat del president, provin d'imaginar-se que a principis del mandat de George W. Bush un comitè escollit pel Parlament d'Israel i la composició del qual representi a escala la pròpia composició política d'aquest parlament hagués regalat un xec personal per valor d'un milió quatre-cents mil dòlars al president tot afirmant que "durant dècades el Comitè ha mirat d'estimular precisament la política internacional i les actituds a favor de les quals Bush és ara el principal portaveu."

Uncle Kurt

"THE YEAR WAS 2081, and everybody was finally equal. They weren’t only equal before God and the law. They were equal every which way. Nobody was smarter than anybody else. Nobody was better looking than anybody else. Nobody was stronger or quicker than anybody else. All this equality was due to the 211th, 212th, and 213th Amendments to the Constitution, and to the unceasing vigilance of agents of the United States Handicapper General.
Some things about living still weren’t quite right, though. April, for instance, still drove people crazy by not being springtime. And it was in that clammy month that the H-G men took George and Hazel Bergeron’s fourteen-year-old son, Harrison, away.
It was tragic, all right, but George and Hazel couldn’t think about it very hard. Hazel had a perfectly average intelligence, which meant she couldn’t think about anything except in short bursts. And George, while his intelligence was way above normal, had a little mental handicap radio in his ear. He was required by law to wear it at all times. It was tuned to a government transmitter. Every twenty seconds or so, the transmitter would send out some sharp noise to keep people like George from taking unfair advantage of their brains."

Harrison Bergeron, Kurt Vonnegut

Ich gratuliere

Sembla que a Alemanya no ha arribat la bona nova que prediquen a tota hora els opinadors peninsulars: que el sistema d'economia "desregulada" està acabat i ara toca tornar a regular-ho tot i fer el govern ben gros, per evitar les crisis inherents al capitalisme (em sembla que ho fan anar així, més o menys).

Avui fins i tot un caplanià com jo es veu obligat a donar l'enhorabona a la massa electoral alemanya, primer pel mastegot sense pietat i sense precedents que li acaba d'administrar al partit Socialdemòcrata i segon per l'èxit del partit liberal FDP. El Wall Street Journal, suposo que encara una mica excitat per l'eufòria de veure en directe la roda de premsa dels sociates alemanys, ja parla de retallades d'impostos i de reformes del mercat laboral. I és veritat que el programa de l'FDP parla de desregulació, privatitzacions, retallar subsidis, modificar els termes de la negociació col·lectiva (és a dir, canya als sindicats) i en general de reduir el tamany del govern. Jo, com sempre que es parla de liberals a Europa, sóc escèptic. Al cap i a la fi tant aquests de l'FDP com la Merkel no són més que una versió una mica més instruïda de la socialdemocràcia europea de sempre i no crec que gosin (suposant que vulguin) tocar cap dels pilars fonamentals de l'estat de Benestar. Però ja saben allò de sempre, el principi bayesià que diu que si els progressistes fan cara de pomes agres, és que alguna cosa deu anar bé.