Resposta

"No és qüestió de paternalisme. És qüestió de dignitat humana. Si estiguessis en la situació de moltes famílies catalanes que d'un dia per l'altre es troben amb l'avi/s postrat/s a un llit, que depenen física, econòmica i emocionalment de tu, potser t'agradaria rebre aquesta ajuda. Si una família no arriba a cobrir aquestes despeses, seria millor que l'Estat deixes morir a aquests avis?"

El comentari anterior bé podria ser un fragment de qualsevol manual de lògica com a exemple de fal·làcies argumentatives encadenades, una rere l'altra.
Que si m'agradaria rebre aquesta ajuda? Evidentment. Que m'agradaria que tot lector de l'Estable enviés immediatament un xec per valor de 500 euros al seu estimat director? No cal dir-ho.
Així, usuari anònim (no és qüestió de paternalisme, però et faria res firmar la propera vegada, per simple dignitat humana?), el teu argument deu ser el següent: Voler que et passi una cosa i que aquella cosa sigui objectivament justa són dues maneres de dir el mateix. Hem de deduir, per tant, i per ser consistents amb el teu argument, que donat que vull que m'envieu la quantitat esmentada, que m'agradaria, si tu vols, se segueix que l'enviament de 500 € al director de l'Estable és una qüestió de justícia. Poses les coses molt fàcils, company. Quantes dones han estat injustes amb mi i jo sense saber-ho. Si el teu únic recurs per anul·lar el meu argument és que a mi m'agradaria que em donessin l'ajut més val que ho deixem córrer.
Després baixes ja al ventre, a la víscera: deixar morir als pobres avis. Entendridor i francament desagradable, això d'utilitzar uns avis patint com a granada contra mi.
L'únic que deixes clar, però, és que no has entès ni un borral del que dic ni de la filosofia liberal (que vindria ser, si fa no fa, el mateix). Et formularé la teva pregunta amb una petita variació, si m'ho permets (a part de corregir les faltes d'ortografia i sintaxi):
Si una família no arriba a cobrir aquestes despeses, seria millor que l'usuari anònim deixés morir aquests avis?
Si la moral és una qüestió individual, i l'Estat no és un individu sinó una entitat jurídica, una ficció sense consciència, sentits ni sentiments de cap tipus, i en canvi tu, usuari anònim, si que n'ets un, no és encara molt pitjor que tu, persona lliure que pot decidir què fa amb el seu temps i els seus diners, deixi morir aquests pobres avis enlloc de córrer a socorre'ls o donar els diners necessaris a la seva família? Tu tens consciència, l'Estat no.
Simplement dic que cadascú faci la seva feina. I preocupar-se pel benestar dels necessitats és feina teva i meva, estimat lector. Una altra cosa és que sigui més comode delegar-ho tot al Déu socialdemòcrata elevat als altars durant el segle XX, l'Estat, mentre comentem les bondats del govern progressista al bar de la cantonada, aliens i completament despreocupats pel patiment inenarrable de tantíssima gent.

Quan el Déu era un altre ja es practicava aquest tipus de fe cega. Un exemple: Es llançava algú al riu lligat de peus i mans dins un sac amb pedres. Si Déu el volia salvar ja el salvaria. Doncs que sigui l'Estat qui s'encarregui dels avis, que jo votant cada 4 anys ja faig prou. No?