Agència Alimentària

Un símbol del paper que a parer dels anti-liberals ha de tenir l'Estat en les societats modernes és aquest tinglado de les agències de certificació alimentària, seguretat en els medicaments o com vulguin dir-ne. L'Estat, lladren, ha de garantir al ciutadà que allò que compra al supermercat, a la farmàcia o al pakistanès de sota casa no li farà mal. Un punt important i polèmic és el dels medicaments, la potestat d'autoritzar la venda de nous medicaments. A tal efecte molts Estats contemporanis crien i alimenten monstres burocràtics com la FDA (Food and Drug Administration) o el ministeri de Sanitat i Consum (que en règims preil·lustrats com l'espanyol acostuma a servir per col·locar dones ministres; les de la quota, ja saben). A la Xina tenen l'Administració General de Supervisió de Qualitat i precisament la setmana passa era notícia perquè n'executaven el director general, un tal Zheng Xiaoyu.

Xiaoyu era un il·lustre buròcrata del govern comunista de la Xina i el cim de la seva carrera l'havia fet precisament com a director general de l'agència de qualitat en l'alimentació i els medicaments. Era l'home que, al cap i a la fi, decidia quins medicaments es posaven a la venda i quins no. Dos problemes que de seguida salten a la vista:

1. Baixar la guàrdia. Si l'Estat convenç al ciutadà que es fa responsable de la seguretat dels medicaments, hom baixarà la guàrdia i comprarà els medicaments autoritzatsn sense fer gaires més preguntes.

No vull desviar-me del tema, però és un cas similar a l'estafa de què ha estat víctima tota la meva generació: l'educació. L'Estat va fer creure en un moment donat que es feia responsable dels plans educatius i el resultat és que hem sortit de l'Institut amb una preparació netament deficient; tot per haver seguit (obligats) els plans educatius criminals de la LOGSE. Un dia ja en parlaré més en detall. (De totes maneres no perdem la perspectiva: som la generació més ben educada de la història, no en tinc cap dubte).

2. Suborn. Donades les circumstàncies, un xalet a la costa i un maletí carregat de dòlars poden ser arguments tan o més vàlids per l'autorització d'un medicament com un feix d'estadístiques robustes...els buròcrates comunistes, al cap i a la fi, tenen uns gustos previsiblement similars als de qualsevol empresari obscenament capitalista. Només difereixen en els mètodes: robar o produir, respectivament.

Resultat, en el cas de la Xina: durant anys el director de l'oficina s'ha dedicat a acceptar suborns de tot arreu on vinguessin i ha anat autoritzant medicaments que sense el segell de la seva oficina no s'haurien pogut vendre mai (perquè ningú no se n'hauria refiat). I el cas és que hi ha ara mateix a la Xina milers de persones amb seqüel·les permanents: des de nens sords de per vida a dones estèrils i, és clar, una pila de morts. Això sí, tot segellat per l'Estat. Dormin tranquils.

Semblar ser que la bola es va fer massa grossa i els buròcrates que encara manaven més que en Zheng van decidir que el més prudent era fer-lo passar per un exemple de mal funcionari i treure-se'l de sobre. El 10 de juliol passat li administraven la injecció letal en una presó de la Xina, per corrupte, diuen. Maleïts cínics, dic.

És evident que el problema no era en Zheng sinó el sistema estatista de certificació sanitària, però de moment veig poques possibilitats que apliquin la injecció letal a tot aquest tinglado criminal i de conseqüències funestes per l'individu. Un no perd mai l'esperança.