dimarts, de juliol 24, 2007

Agència Alimentària

Un símbol del paper que a parer dels anti-liberals ha de tenir l'Estat en les societats modernes és aquest tinglado de les agències de certificació alimentària, seguretat en els medicaments o com vulguin dir-ne. L'Estat, lladren, ha de garantir al ciutadà que allò que compra al supermercat, a la farmàcia o al pakistanès de sota casa no li farà mal. Un punt important i polèmic és el dels medicaments, la potestat d'autoritzar la venda de nous medicaments. A tal efecte molts Estats contemporanis crien i alimenten monstres burocràtics com la FDA (Food and Drug Administration) o el ministeri de Sanitat i Consum (que en règims preil·lustrats com l'espanyol acostuma a servir per col·locar dones ministres; les de la quota, ja saben). A la Xina tenen l'Administració General de Supervisió de Qualitat i precisament la setmana passa era notícia perquè n'executaven el director general, un tal Zheng Xiaoyu.
Xiaoyu era un il·lustre buròcrata del govern comunista de la Xina i el cim de la seva carrera l'havia fet precisament com a director general de l'agència de qualitat en l'alimentació i els medicaments. Era l'home que, al cap i a la fi, decidia quins medicaments es posaven a la venda i quins no. Dos problemes que de seguida salten a la vista:
1. Baixar la guàrdia. Si l'Estat convenç al ciutadà que es fa responsable de la seguretat dels medicaments, hom baixarà la guàrdia i comprarà els medicaments autoritzatsn sense fer gaires més preguntes.
No vull desviar-me del tema, però és un cas similar a l'estafa de què ha estat víctima tota la meva generació: l'educació. L'Estat va fer creure en un moment donat que es feia responsable dels plans educatius i el resultat és que hem sortit de l'Institut amb una preparació netament deficient; tot per haver seguit (obligats) els plans educatius criminals de la LOGSE. Un dia ja en parlaré més en detall. (De totes maneres no perdem la perspectiva: som la generació més ben educada de la història, no en tinc cap dubte).
2. Suborn. Donades les circumstàncies, un xalet a la costa i un maletí carregat de dòlars poden ser arguments tan o més vàlids per l'autorització d'un medicament com un feix d'estadístiques robustes...els buròcrates comunistes, al cap i a la fi, tenen uns gustos previsiblement similars als de qualsevol empresari obscenament capitalista. Només difereixen en els mètodes: robar o produir, respectivament.
Resultat, en el cas de la Xina: durant anys el director de l'oficina s'ha dedicat a acceptar suborns de tot arreu on vinguessin i ha anat autoritzant medicaments que sense el segell de la seva oficina no s'haurien pogut vendre mai (perquè ningú no se n'hauria refiat). I el cas és que hi ha ara mateix a la Xina milers de persones amb seqüel·les permanents: des de nens sords de per vida a dones estèrils i, és clar, una pila de morts. Això sí, tot segellat per l'Estat. Dormin tranquils.
Semblar ser que la bola es va fer massa grossa i els buròcrates que encara manaven més que en Zheng van decidir que el més prudent era fer-lo passar per un exemple de mal funcionari i treure-se'l de sobre. El 10 de juliol passat li administraven la injecció letal en una presó de la Xina, per corrupte, diuen. Maleïts cínics, dic.
És evident que el problema no era en Zheng sinó el sistema estatista de certificació sanitària, però de moment veig poques possibilitats que apliquin la injecció letal a tot aquest tinglado criminal i de conseqüències funestes per l'individu. Un no perd mai l'esperança.

10 comentaris:

Blogger Xevi ha dit...

Jo sóc de l'opinió que les agències de certificació haurien de ser un tràmit voluntari. L'Estat no hauria de ficar-se en aquest tema.

La gent aniria al supermercat i triaria l'aliment que volguès. Què passaria? Doncs que la gent tendiria a comprar aquell producte certificat.

11:53 a. m.  
Blogger Jordi Coll ha dit...

Jo segueixo sent partidari del foc.

12:28 p. m.  
Blogger Marchelo ha dit...

Director,

el anti-liberals lladren i els liberals ilustreu, no?

Ja que us agrada tant parlar dels analfabets, amb quin criteri podria decidir un ciutadà si el medicament que compra té unes mínimes garanties? Xevi, jo tinc estudis i la veritat és que no podria... i això que tinc un dret de vot qualificadíssim (molt més que els analfabets) perquè tinc 2 llicenciatures!

La certificació no pot ser un tràmit voluntari: molts de vosaltres confoneu liberalisme amb anarquisme. Si no hi hagués un organisme que comprobés la qualitat dels medicaments/aliments, els costos que generaria la defectuositat dels productes serien altíssims.

El tema de la corrupció no té res a veure amb que sigui un organisme estatal.

12:56 p. m.  
Blogger Marchelo ha dit...

Vet aquí el meu profile de mosca collonera comunista capità enciam:

Barcelona, 1983. Ecosubnormal aquí i allà. He estudiat Dret i Ciències del Treball per aconseguir la dictadura del proletariat. La meva ruta: Lenin, Marx, Capità enciam i Joan Saura. Els meus diaris: no en llegeixo per no contribuir en la talla d'arbres. El meu projecte polític: dictadura del proletariat. Liberalisme? Jo en dic pagar les partides de golf als rics, si m'ho permeten. Reciclo i estimo la mare Terra. Quan sigui gran em compraré una bici reciclable. Defenso el dret als palestins a poder recuperar el que és seu. Legalitzaria les drogues, tot i coincidir amb el Club dels Liberals. El meu president Fidel Castro, la meva primera dama, la Pasionaria. El millor conseller que ha tingut el Govern, Saura. El millor president que podria tenir Espanya, Llamazares. Pels Països Catalans: esperanto.

Salutacions camarades!

1:04 p. m.  
Anonymous Pau ha dit...

Estic d’acord amb en Xevi.

El mercat ha respost al problema “creant” aquestes empreses (privades) que es dediquen a l’expedició de certificats de garanties dels productes. Per això, se’m fa inimaginable la situació que planteja Marchelo. Els consumidors, encara que tinguin més de dues llicenciatures, no poden perdre el temps comprovant per si mateixos la validesa del bé que estan a punt de comprar. Què fan? “Deleguen” responsabilitats als agents especialitzats (així és com funciona el mercat).

Aquestes empreses, en expansió a Espanya en els darrers anys, tenen la capacitat i els incentius de fer-ho realment bé. Els ministeris de quotes acaben sent ben sobrers.

8:40 p. m.  
Blogger Xevi ha dit...

marchelo, realment creus que les empreses volen assassinar els seus compradors? Vaja, si jo sóc una empresa que es mou per la lògica de mercat, el que voldré és que els meus clients visquin el màxim de temps possible perquè així em comprin durant el màxim de temps possible.

No cal ser molt llest ni tenir dues licenciatures per triar entre un producte certificat (per tant amb una garantia) i un de no certificat.

10:19 p. m.  
Blogger Marchelo ha dit...

Xevi,

és evident que les empreses no volen matar als seus compradors. Però també ho és, que si certificar-se no és un tràmit obligatori, les empreses petites segurament el què faran, per reduir costos i ser més competitives, és invertir menys en les revisions de qualitat(hi ha hagut uns quants casos a Espanya sonats de contaminació en els aliments). Crec que ha de ser obligat per a totes les empreses tenir un producte certificat.

Ara, que l'entitat que gestioni la certificació sigui pública o privada ja és un altre tema...

9:46 a. m.  
Blogger Xevi ha dit...

Jo conec el cas d'un establiment tant net, tant net, que no et menteixo si et dic que s'hi podria menjar sopa als WC. Netíssim. Molt!

Tenien una cuinera que per una raó o altra es va fer portadora de la salmonel·la.

Va fer un dinar i molts clients (una seixantena) van agafar la salmonel·la.

Sanitat els ha expedientat en dient que ho tenien tot tant i tant malament.

I jo t'he dit que hi he estat i no havia vist mai un lloc tant i tant net.

El millor de tot és que per més controls que es fessin, això era impossible d'evitar (s'haurien de fer controls i anàlisis diaris als cuiners perquè això no passés i eliminar el risc), per més obligatori que fos el certificat. Per d'altra banda, ara una gent pringarà per una eventualitat que no es podia atacar (ni preveure, pq, com ja he dit, és absolutament impossible erradicar el risc).

M'han dit que al Bulli no fan servir ni la meitat de mesures de prevenció que la llei obliga. Pq? Doncs pq és el Bulli.

Millor que sigui voluntari, pq al cap i a la fi els que tenen contactes i són amics o poden subornar als empleats de l'Estat continuen fent-ho com volen.

A les empreses que es dediquen a certificar, i per tant el seu prestigi depén d'això és més difícil de subornar.

12:37 p. m.  
Blogger Xevi ha dit...

Ara bé, si l'Estat obliga per llei a inscriure't a una empresa de certificació, l'Empresa no tindrà l'incentiu de l'excel·lència, perquè faci el que faci les empreses l'hauran de contractar per força. Ara bé, si és voluntari, les empreses de certificació s'ho hauran de currar i fer-ho el màxim bé possible perquè algú les contracti. És per això que lo de l'obligatorietat no m'agrada.

12:40 p. m.  
Anonymous Marcos ha dit...

Avui, a la contra de la vanguardia, parla un premi nobel. Aqui teniu un argument més de la no conveniència de barrejar salut i peles...

RICHARD J.ROBERTS · PREMIO NOBEL DE MEDICINA 1993 "El fármaco que cura del todo no es rentable"LLUÍS AMIGUET - 27/07/2007
Tengo 63 años: lo peor de hacerte mayor es que das por seguras demasiadas verdades: es cuando necesitas nuevas preguntas.Nací en Derby: mi padre mecánico me regaló un juego de química... Y aún me divierte jugar. Casado, cuatro hijos; uno, tetrapléjico por un accidente, me anima a seguir investigando. Participo en el Campus Excelencia
- La investigación se puede planificar?

- Si yo fuera ministro de Ciencia, buscaría a gente entusiasta con proyectos interesantes; les daría el dinero justo para que no pudieran hacer nada más que investigar y les dejaría trabajar diez años para sorprendernos.

- Parece una buena política.

- Se suele creer que, para llegar muy lejos, tienes que apoyar la investigación básica; pero si quieres resultados más inmediatos y rentables, debes apostar por la aplicada...

- ¿Y no es así?

- A menudo, los descubrimientos más rentables se han hecho a partir de preguntas muy básicas. Así nació la gigantesca y billonaria industria biotech estadounidense para la que trabajo.

- ¿Cómo nació?

- La biotecnología surgió cuando gente apasionada se empezó a preguntar si podría clonar genes y empezó a estudiarlos y a intentar purificarlos.

- Toda una aventura.

- Sí, pero nadie esperaba hacerse rico con esas preguntas. Era difícil obtener fondos para investigar las respuestas hasta que Nixon lanzó la guerra contra el cáncer en 1971.

- ¿Fue científicamente productiva?

- Permitió, con una enorme cantidad de fondos públicos, mucha investigación, como la mía, que no servía directamente contra el cáncer, pero fue útil para entender los mecanismos que permiten la vida.

- ¿Qué descubrió usted?

- Phillip Allen Sharp y yo fuimos premiados por el descubrimiento de los intrones en el ADN eucariótico y el mecanismo de gen splicing (empalme de genes).

- ¿Para qué sirvió?

- Ese descubrimiento permitió entender cómo funciona el ADN y, sin embargo, sólo tiene una relación indirecta con el cáncer.

- ¿Qué modelo de investigación le parece más eficaz, el estadounidense o el europeo?

- Es obvio que el estadounidense, en el que toma parte activa el capital privado, es mucho más eficiente. Tómese por ejemplo el espectacular avance de la industria informática, donde es el dinero privado el que financia la investigación básica y aplicada, pero respecto a la industria de la salud... Tengo mis reservas.

- Le escucho.

- La investigación en la salud humana no puede depender tan sólo de su rentabilidad económica. Lo que es bueno para los dividendos de las empresas no siempre es bueno para las personas.

- Explíquese.

- La industria farmacéutica quiere servir a los mercados de capital...

- Como cualquier otra industria.

- Es que no es cualquier otra industria: estamos hablando de nuestra salud y nuestras vidas y las de nuestros hijos y millones de seres humanos.

- Pero si son rentables, investigarán mejor.

- Si sólo piensas en los beneficios, dejas de preocuparte por servir a los seres humanos.

- Por ejemplo...

- He comprobado como en algunos casos los investigadores dependientes de fondos privados hubieran descubierto medicinas muy eficaces que hubieran acabado por completo con una enfermedad...

- ¿Y por qué dejan de investigar?

- Porque las farmacéuticas a menudo no están tan interesadas en curarle a usted como en sacarle dinero, así que esa investigación, de repente, es desviada hacia el descubrimiento de medicinas que no curan del todo, sino que cronifican la enfermedad y le hacen experimentar una mejoría que desaparece cuando deja de tomar el medicamento.

- Es una grave acusación.

- Pues es habitual que las farmacéuticas estén interesadas en líneas de investigación no para curar sino sólo para cronificar dolencias con medicamentos cronificadores mucho más rentables que los que curan del todo y de una vez para siempre. Y no tiene más que seguir el análisis financiero de la industria farmacológica y comprobará lo que digo.

- Hay dividendos que matan.

- Por eso le decía que la salud no puede ser un mercado más ni puede entenderse tan sólo como un medio para ganar dinero. Y por eso creo que el modelo europeo mixto de capital público y privado es menos fácil que propicie ese tipo de abusos.

- ¿Un ejemplo de esos abusos?

- Se han dejado de investigar antibióticos porque son demasiado efectivos y curaban del todo. Como no se han desarrollado nuevos antibióticos, los microorganismos infecciosos se han vuelto resistentes y hoy la tuberculosis, que en mi niñez había sido derrotada, está resurgiendo y ha matado este año pasado a un millón de personas.

- ¿No me habla usted del Tercer Mundo?

- Ése es otro triste capítulo: apenas se investigan las enfermedades tercermundistas, porque los medicamentos que las combatirían no serían rentables. Pero yo le estoy hablando de nuestro Primer Mundo: la medicina que cura del todo no es rentable y por eso no investigan en ella.

- ¿Los políticos no intervienen?

- No se haga ilusiones: en nuestro sistema, los políticos son meros empleados de los grandes capitales, que invierten lo necesario para que salgan elegidos sus chicos, y si no salen, compran a los que son elegidos.

- De todo habrá.

- Al capital sólo le interesa multiplicarse. Casi todos los políticos - y sé de lo que hablo- dependen descaradamente de esas multinacionales farmacéuticas que financian sus campañas. Lo demás son palabras...



viernes, 27 de julio de 2007

La Contra | página nº 64 Más Noticias de
La Contra

LA EVOLUCIÓN
El Campus Excelencia reúne este año en Fuerteventura a 14 premios Nobel, un astronauta (López Alegría) y un puñado de doctorandos. El Nobel Richard Roberts hace gala en la isla de un sentido del humor muy británico: "Soy científico, pero creo en la magia, sólo tengo que empezar a decir: ´En mi último experimento...´, ¡y mis amigos desaparecen!". Roberts asegura que sólo ha fichado para su equipo a científicos que no supieran distinguir entre su trabajo y su ocio. Él mismo no deja la ciencia ni rodeado de doctorandos junto a la piscina del Kempinski, cuando ironiza sobre la noticia bomba que para la bioquímica han supuesto los avances en el MRNA: "¡Evolucionamos! ¡Está claro! Tal vez hacia nuestra propia extinción: ahora ya somos capaces de programarla".

4:28 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici