Déjà vu

Explica X. Tafunell, a la seva História Económica de la España Contemporánea, que a l'Espanya del segle XVIII... 'la extracción de cereales y otros alimentos fuera del distrito local -el alfoz que envuelve las poblaciones- estaba sometida a un estricto control para evitar crisis de subsistencia'.

Fins que a mitjans de segle ... 'los gobernantes tuvieron la desdichada ocurrencia de decretar el libre comercio en un tiempo de cosechas deficientes, no tan sólo en España sino en toda Europa. Las consiguientes alzas de los precios fueron atribuidas por la opinión publica a las operaciones de los especuladores. En 1766 se desató una furiosa reacción de las clases populares urbanas contra las medidas liberalizadoras (motín de Esquilache), que a duras penas puedo ser sofocada. Sectores de poderosos locales atizaron el sentimiento popular antiliberalizador, temiendo perder el control de los mercados. (...)

Penso en Seattle (1999), Gènova (2000), José Bové, els polítics socialistes europeus, els polítics comunistes francesos (valgui la redundància), els perfectos idiotas latinoamericanos, els professors de secundària espanyols, el moviment anti-globalització en general, els que bramen contra l'especulació, l'oposició al lliure comerç, els americans que culpen a la Xina i a la Índia de tots els mals presents i futurs que els amenacen ...i resulta que al cap i a la fi no és res de nou. Però una cosa em crida l'atenció: el 1766 hi havia realment una crisi (encara que no precisament a causa de la liberalització, sinó més aviat tot i la liberalització); en canvi el món no havia vist mai una època de prosperitat que s'acostés ni remotament a la que hem viscut durant les últimes dècades del segle XX i la primera del XXI. Quin és, doncs, el problema? Estupidesa pura i simple? Suggerències benvingudes.