dilluns, de juliol 31, 2006

Diumenges (2)

Diumenge és absolutament desolador passejar per Barcelona. Sort, almenys, del retrat que hem pogut llegir de bon matí a ca l'Estable, que salva una mica la misèria que ens espera la resta del dia.
Si a més tens l'extravagant idea de voler sopar a algun lloc presentable la desolació ja es converteix directament en dubte existencial. Val la pena seguir?
A quarts de 7 el Sampaka de Consell de Cent ja és tancat i barrat i la xocolata desfeta ben freda que portava tot el dia esperant entre trucada i trucada, l'esperança que em fa arribar fins les 6 de la tarda sense defallir, no és més que una idea fracassada i el que queda és només la impotència del nen que ha d'esperar a l'endemà per obrir el regal. D'acord, primer set perdut, comencem de nou: prendrem unes tapes a cal Carlos Abellán, a Diputació amb Pg. de Gràcia. Llums apagats, porta tancada. L'obscuritat més absoluta, el no-res. Ja tard acabem rendint-nos i confiant en les coses de tota la vida: Starbucks. Bé, un lloc que obre. Amèrica.
Es fa l'hora de reservar per sopar i amb l'Albert, el Raul i l'Alex diem d'anar a l'Abasolo. Només diem, és clar, perquè quan arriba l'hora de reservar consultem i resulta que també són de la penya del diumenge tancat. Deu ser que diumenge la gent no ha de sopar i la nostra joventut ens impedia saber-ho. Ignorants de nosaltres, sempre havíem practicat l'estrany costum de menjar com qualsevol altre dia. El Caelis i l'Isidre tampoc ens atendrien, en el cas que decidíssim prescindir de racionalitats econòmiques limitadores de la creativitat i del bon gust. Ja vençuts, enfilem cap a Casa Fernández, portant entre tots la creu de saber que ens clavaran 45 € per menjar-ne 20. Alemenys tenen la decència d'obrir avui i això també es paga.
Ous amb foie, bistec de tonyina i el consuetudinari postre de xocolata pretenen justificar, tot i un servei d'una lentitud que arriba a fer-se curiosa, un preu de restaurant d'alt nivell.
Passem una nit agradable i paguem religiosament, però no podem deixar de mirar al cel i preguntar-nos perquè ens les fan aquestes coses, qui és que es va inventar això de tancar els diumenges. Si als hospitals hi són 24 h i l'assistència a la carretera també la fem sempre que volen, no veig perquè no tenim els restaurants i locals diversos oberts cada dia, sent com és que no perquè sigui diumenge deixem la gent de necessitar sopar.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

Enllaços a aquest missatge:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici