Bernie

Bernie Ecclestone, president de la FOA (Formula One Association)

Nascut a Suffolk, Anglaterra, el 1930. Pare pescador, mare a casa. L’home en si és baixet i de complexió fràgil. La cara recorda un paper rebregat, diries que s’ha passat la vida mirant el sol de cara. La intensitat i la forma de les arrugues al voltant dels ulls li donen sempre una aparença de màxima concentració i sembla tenir greus dificultats per somriure. Una cabellera abundant d’un blanc sense excusa corona un cap de dimensions en absoluta dissonància amb el seu metre seixanta d’alçada.
Per complir amb el ritual del vestir, una camisa blanca de cotó, uns pantalons negres i uns mocassins qualssevol fan el fet. Ni corbata ni accessoris prescindibles.
Aquest és, segons la revista Time, el 13è home més ric del Regne Unit, amb una fortuna aproximada de 2.200 milions de dòlars. En el món de la Fórmula 1 se’l coneix com “The Supremo” o “Mr. E” i no perquè si.
El jove Bernie de seguida destacà entre els seus companys de classe i no precisament per l’èxit acadèmic, que mai el va preocupar. Als 13 anys tenia clares dues coses: volia diners i adorava les motos. Com que mai ha estat home de perdre el temps, de seguida va tenir muntat un negoci de compra i venda de caramels, xocolatines, llaminadures, material escolar, apunts, etc. A l’escola es féu famós aviat, després al barri i finalment tota la ciutat n’havia sentit a parlar. Els diners o bé els reinvertia o bé organitzava, segons expliquen, festes memorables en hotels del centre de Londres, on no hi faltaven mai el xampany ni les noies, en tanta quantitat com fos necessària. La seva astúcia aviat va deixar petit el sistema educatiu públic de la Gran Bretanya i als 16 anys Ecclestone abandonà l’escola per dedicar-se a la seva passió: les motos. Primer aprenent l’ofici en un taller local, després amb el seu propi negoci de compra i venda de peces. Tant avançà en el món del motor que ben aviat posseïa equips de competició en campionats nacionals i més tard internacionals.
A principis dels setanta féu el salt definitiu a la primera divisió: compra l’equip Brabham de Fórmula 1. Un cop dins, de seguida s’adona que les coses no hi funcionaven bé i no podia fer altra cosa que posar-hi el que calgués perquè tot funcionés d’una altra manera. Ecclestone no és dels que es resignen a acceptar el que els ve donat com si fos una pedregada. Molts managers han estat excel·lents gestors d’equips de Fórmula 1, però sempre acceptant les condicions que existien. Bernie decidí que no n’hi havia prou i no va parar fins que va canviar l’esport de dalt a baix. Va agafar la responsabilitat de liderar la revolució dels equips contra la federació i va aconseguir passar de la possible desaparició d’una Fórmula 1 en franca decadència a convertir-la en un dels negocis més ben organitzats del món. No en tenia prou portant un equip, que decidí encarregar-se de tot l’esport i agafar les regnes de la FOA, la nova entitat que s’encarregaria, a partir del moment, de gestionar l’espectacle de la F1. També fou ell, per descomptat, qui la creà. Introduí una nova filosofia en un dels móns més tancats que hi ha, però és evident que si havia pogut amb els seus companys d’escola, no serien ara un obstacle una colla de britànics i francesos amb sobrepès sense cap idea interessant sobre què fer amb el seu esport.
Sovint l’acusen de mal educat, però de què realment pateix és d’una aguda intolerància a la imbecil·litat, a l’estupidesa ja sigui de col·legues, empleats o periodistes.
Al seu haver hi ha frases memorables: la primera que li recordo, la resposta a una periodista que se li dirigí en espanyol: “Crec que no val la pena parlar amb algú que no sap anglès”. Dels periodistes sempre ha deixat molt clar que no se’n fia i el moment àlgid d’aquesta actitud la tingué ara fa 2 anys. El director de la revista especialitzada F1 Racing, Matt Bishop, es disposava a entrevistar-lo quan Ecclestone plantificà dues gravadores sobre la taula i davant la sorpresa del periodista, li etzibà: “I know how you are all like, bastards: you never let the truth spoil a beautiful story”.
A Bernie Ecclestone també li vaig sentir la primera defensa decent de la monarquia. Fins al moment, mai no havia sentit ningú del meu voltant defensar aquesta institució amb l’aplom i la intel·ligència amb què ho va fer Mr. E aquell dia. Es pot dir que és ell qui me’n va convèncer, de les virtuts de la monarquia com a garantia d’un ordre i d’una estabilitat imprescindibles per al correcte funcionament de la democràcia i la llibertat.
Al cim del seu èxit i amb 70 anys, la rúbrica definitiva a una vida plena d’encerts i de saber fer les coses com s’han de fer: se’ns casa amb una top-model russa 30 anys més jove i encara té temps per deixar-nos en herència una fantàstica filla, amb qui, almenys a mi, no faria res complir el deure de l’espècie i tenir “The Supremo” com a sogre sempre fa il·lusió.