Com sou

Si no m'equivoco va ser Nietzsche qui va dir una cosa com ara: és difícil ser al costat dels amics quan tenen problemes, però és infinitament més difícil estar-hi quan tenen èxit.

Bé, dimecres passat ho vaig provar: un article ressaltant totes les meves suposades mancances, esbossant un perfil exageradament desolador de mi mateix, amb tot luxe de detall, ratllant en algun moment la sincera obscenitat. Sense pietat, sense autoindulgència. Va funcionar.

Encara m'imagino els somriures malèvols que a molts se'ls devien dibuixar a la cara, llegint una frase rere l'altre de flagell i automenyspreu.

Alguns em retreuen sovint la meva supèrbia, altres se senten agredits per la meva manera de parlar i d'explicar les coses. Sempre m'ha semblat un signe de feina ben feta, aquest despertar les ires de la mediocritat, de la massa espiritualment inerta que troba en la brillantor i l'èxit dels altres la seva pròpia desgràcia. Alguns només tenen oportunitat de somriure quan aquells del seu voltant mostren la seva feblesa, quan senten que algú els acompanya, encara que sigui de visita, en aquest pou fred i tenebrós de la gris i irrelevant existència on miren de passar el temps amb l'única companyia de la seva desolació.

Per tots vosaltres era l'article del dimecres, per regalar-vos el somriure que la vostra pròpia experiència us nega cada dia.

De res.