Tipus de libertarians

Hi ha dos tipus de libertarians: els conseqüencialistes i els deontològics. Bé, això als Estats Units; a Europa hi ha socialistes i prou.

Un conseqüencialista és libertarian com podria ser qualsevol altra cosa. Tot depèn de l'evidència empírica. Són utilitaristes i consideren que maximitzar la llibertat individual és la millor manera de maximitzar el benestar global, la utilitat social. Per això, i en tant que això sigui cert, són libertarians. Ara bé, si resulta que una intervenció governamental pot millorar els resultats efectius del mercat, la poden acceptar (això no ho faria mai un libertarian deontològic, o com a mínim no per aquest motiu). I la veritat és que sí, que és possible (repeteixo: possible) que una intervenció governamental superi en termes d'eficiència els resultats del mercat i sigui, per tant, desitjable si es pretén maximitzar alguna mesura de benestar agregat. Els economistes n'han trobat molts exemples: béns públics, externalitats, etc. És important insistir en què el govern pot millorar els resultats, però això no vol dir, ni molt menys, que necessariament els millori quan intervé. Els economistes liberals acostumen a ser d'aquest tipus; ja saben, partidaris del xec escolar i d'altres mesures socialdemòcrates amb disfressa de liberal.

Els libertarians deontològics, com jo, som immunes (pel que fa a l'elecció del rol de l'Estat que considerem èticament més defensable, en altres coses no!) a l'evidència empírica. Som uns fanàtics, si volen. Una vegada, aquest estiu, em van preguntar el següent: - Si es demostrés que l'aplicació estricta dels principis libertarians portaria al teu país a la ruina, a la misèria més absoluta, seguiries sent libertarian?

Abans de respondre prefereixo explicar-me una mica més. Un libertarian deontològic considera que la propietat més desitjable d'un esquema d'organització social és la de minimitzar la coacció a l'individu, res més. No volem maximitzar el PIB (o almenys no volem escollir el rol de l'Estat amb aquest criteri), ni que les empreses tinguin molts beneficis, ni que els rics siguin més rics o els pobres molt pobres; no, no, tot això a mi m'és igual. Minimitzar la coacció, és aquesta la idea amb què s'han de quedar. En última instància, tot i que això encara és objecte de debat, un libertarian no pot defensar cap esquema polític que comporti algun grau de coacció, per petit que sigui, sobre l'individu. Com que es fa difícil imaginar l'existència d'un Estat que satisfaci aquest criteri (gairebé per definició!) i no sembla que l'absència absoluta d'Estat sigui una perspectiva raonable per a gairebé ningú, alguns han provat de salvar el libertarianisme de la seva pròpia consistència, mirant d'escapar-se d'aquest cul-de-sac anarcocapitalista, argumentant que l'existència d'un Estat mínim (Nozick) és possible de justificar partint d'una situació on no existeix i avançant sense vulnerar, sense coaccionar, els drets individuals (valgui la redundància) de ningú. Un Estat mínim que evidentment no tindria cap funció redistributiva, només una policia, uns tribunals i un exèrcit.

Jo encara hi penso.

Però aquest estiu, i mentre les meves reflexions no donin algun altre fruit, em vaig veure obligat a respondre que sí. Una altra resposta és només compatible amb el primer tipus de libertarianisme.