Poligamia
L'altre dia parlàvem de la poligamia amb uns companys. Observo que quan comentes amb un mascle la idea de la poligamia és fàcil que se t'exciti amb la idea de tenir quatre dones per barba. Res de nou. Quan esmentes la mateixa idea a una dona és fàcil que et miri amb menyspreu i faci notar la repugnància que sent pel teu masclisme (o segons com per tu mateix). Algunes, les més perspicaces, aprofiten per fer pedagogia i t'expliquen que també podria ser al revés: uns quants homes per cada dona. I de seguida et miren amb aquella cara de tonto de la classe convençut que acaba d'entendre un concepte fonamental.
El cas és que la imatge d'un home amb quatre dones pot ser molt llaminera per la majoria d'homes però té una implicació funesta precisament per aquesta majoria d'homes: un 75% es quedaria sense parella. A dos velas, que diuen en castellà. Això vol dir que un home (racional) només pot preferir la poligàmia en dos casos: 1. Si està segur de ser relativament millor que la majoria o 2. Si creu que a partir d'ara naixeran 4 dones per cada home. Perquè tal com estan les coses, diguéssim que la nua i no sé si masclista realitat és que neixen, aproximadament, la mateixa quantitat d'homes que de dones i per tant, i a diferència del què passa amb la riquesa, si jo en tinc dues tu et quedes sense. Com que la segona possibilitat és de materialització dubtosa, almenys a curt termini, ens queda que només una quarta part dels mascles en trauria alguna cosa; les tres quartes parts restants (majoria) perdrien el que tenien (és a dir, una dona. D'acord que amb diferents graus de lletjor i obesitat).
I a part dels mascles alfa (minoria) qui hi guanya amb la poligàmia? La resposta és ridículament evident: la gran majoria de dones. Per demostrar-ho n'hi ha prou amb recórrer a la idea bàsica de la preferència revelada: si la dona pot (perquè la poligamia permet, no obliga) quedar-se amb un home per ella sola i en canvi decideix compartir un altre home amb tres dones més és perquè li agrada més, ho prefereix, hi surt guanyant. Si un 75% de dones passa d'estar-se amb un home a compartir-ne un altre amb 3 dones més vol dir que un 75% de dones està millor que abans. Si no no tenien perquè fer-ho, no ho oblidem. Diguéssim que prefereixen un quart d'un mascle alfa que tot un mascle epsilon, utilitzant la nomenclatura de Huxley.
En resum, no entenc com les feministes no surten al carrer a demanar la legalització immediata de la poligamia.
enviat per El Director a la/es
3:12 a. m.
8 comentaris:
hahahahaha, quina mena de reflexions que fas. No entraré a valorar la poligàmia ni la poliàndria avui. Per a mi la monogàmia és ja un fet i realitat. Ara bé hi ha un acudit que m'ha vingut al pensament, avui
El càstic per haver-se casat amb quatre dones -exemple que tu poses- és tenir quatre sogres... pensa-ho, fa esgarrifar :-P
El feminisme individualista, una mena de feminisme llibertarià (postmodern, diuen els europeus) amb la canadenca anarcocapitalista Wendy McElroy al capdavant, defensa la llibertat de les persones adultes per a poder participar voluntàriament en matrimonis polígams de qualsevol tipus: poligínics, poliàndrics o una combinació dels anteriors.
Efectivament, Sr. Director, sembla clar que aquesta pràctica suposaria un desavantatge per als homes en general. Però és aquest un argument suficient per a justificar la seva prohibició? La qüestió cabdal que s'amaga darrere del debat sobre la criminalització o la legalització de la poligàmia és exactament la mateixa que la que hi ha darrere de la polèmica dels matrimonis homosexuals: senzillament, si els governs tenen o no legitimitat per a controlar i limitar les condicions d'un contracte matrimonial.
molta matemàtica per un tema com aquest...!
Bé, Jordi bé! Benvingut al club dels socialistes!! El plantejament que fas és el mateix que faig jo amb la riquesa: sols uns molt pocs gaudiran de riquesa, i la resta es quedara, com tu molt bé dius, "a dos velas". Ara, el que no entenc és per què dius que amb la riquesa no passa el mateix...
Un dia vaig sentir a dir, en referència a això que dius, que l'amor compleix la funció aquesta de redistribució. Un home per dona i per tota la vida.
Tot i que com ho planteges tu (monogamia i no amor) pot ser més encertat.
La riquesa pot augmentar (es crea: abans guanyava un euro, ara dos), en canvi el percentatge de dones és fix (abans naixia una dona per cada home i ara també). El senyor director deu trobar l'explicació a la pregunta tan senzilla i evident que consideraria normal que borrés el meu comentari.
P.S.:Què ho fa que hi ha gent que creu que la riquesa no es crea? Potser és que no en creen?
jejeje, gran article, ara bé, jo li faria unes petites modificacions, agafant el comentari del Sr. Moré...per exemple, de les 4 sogres, has d'escollir-ne una, les altres, repudiades totalment, també, per exemple, de les 4 o 5 dones...no hi ha número màxim, caldria establir un horari d'atenció i queixes, no sigui cas que et montin una manifestació; recordem alló de: 2 són uns quants i 3 multitud, cagat amb 5!!! Crec que aniriem per bon camí!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici