Dret a l'honor
Avui m'ho preguntaven i aquesta és la meva resposta: el dret a l'honor és una tonteria. Del tot absurd. Els processos legals per difamació o per lesions a l'honor també em semblen una atrocitat inexplicable si no és des del punt de vista dels advocats que s'hi guanyen la vida. Tot plegat té a veure amb la concepció liberal de la societat (perdó) i els drets de l'individu, una visió que avui en dia no és precisament la dominant, let's face it, enlloc del món.
Ràpidament: l'únic dret que l'Estat ha de garantir és el de la propietat privada, que en sentit ampli inclou la pròpia vida, el cos i també, evidentment, la ment. Els teus pensaments, perdonin si tot plegat els sona una mica ridícul, són teus, són propietat teva i per tant no són de ningú més i ningú no hi pot exercir cap dret. L'Estat tampoc.
L'honor (o si volen, la reputació), em sembla a mi, no és un atribut inherent a l'individu que l'ostenta (com és el cas de l'alçada o dels seus testicles) sinó que existeix única i exclusivament en les ments dels individus del voltant (noti's que això que dic no té res a veure amb el solipsisme epistemològic). D'aquí ve que atorgar a l'individu el dret a l'honor és donar-li poder sobre la propietat d'altres individus i de passada conferir a l'Estat la potestat de violar i regular (perdó) aquesta propietat. Deixem l'abstracció filosòfica: si jo considero, per exemple, que un tal José Luis Rodríguez Zapatero és un mentider (pels motius que siguin, fonamentats o no) aquest pensament no és propietat del senyor ZP sinó meva i per tant puc fer amb aquest pensament el que em doni la gana (per exemple difondre'l) mentre no violi la propietat (en sentit ampli) de ningú, propietat que com he intentat explicar no inclou l'honor personal. Difondre un pensament meu sobre qualsevol persona, per equivocat que sigui o per molt que el pugui perjudicar, no és gaire diferent que ensenyar casa teva al primer vianant.
enviat per El Director a la/es
12:50 a. m.
4 comentaris:
Si però, vols dir que això del Dret a l'honor no serveix per limitar que acusin de lladre a qui no ho és i coses per l'estil? Vaja, la veritat és que trobo que és una cosa molt subjectiva i no acabo d'entendre com en poden fer l'aplicació a dret però el que si és veritat que està bé que un no pugui difamar constament a un altre oi? NO ho tinc tan clar com tu tot això.
Sr. Director revisi els seus conceptes, el dret a l'honor, a que no hi hagi qui es posi en la teva vida privada, a qui no et difami per qualsevol motiu... és i ha de ser tant important com la propietat privada. Al final la propietat més gran que té l'ésser humà, prestada per D'u, és la seva vida.
Estic força d'acord amb tu, Jordi de la Torre.
D'alguna manera, si no existís el dret a l'honor, potser sí que hi hauria més difamació, però a l'haver-hi més difamació, el valor d'aquesta baixaria moltíssim, no? Així doncs, si eliminéssim aquest dret a l'honor potser aconseguiríem que la gent fos més crítica amb qualsevol difamació i no es cregués qualsevol cosa que qualsevol digués sobre un altre. A més, per a que qualcú es cregués una difamació, això obligaria a presentar proves i no pas simples rumors, potser...
Això per una banda. Per l'altra això de la propietat privada que dius, aquest enfoc el trobo molt acertat.
I aquí entraria l'apologia del terrorisme o del nazisme o el que sigui. Prohibir que qualcú pugui declarar-se d'acord amb el terrorisme ho trobo una barbaritat que atempta contra la llibertat d'expressió, i per tant contra la propietat privada que és el pensament de les persones. De la mateixa manera que el terrorisme, hi englobaríem el nazisme, comunisme, racisme, etc...
I que consti que estic en contra del nazisme i el comunisme i racisme... Però la llibertat és la llibertat, i la propietat privada és la propietat privada.
És molt bo el plantejament de què parteix aquest article. Però crec que té un problema fonamental: el context.
Sota les bases que tu exposes, d’informació perfecte, les bajanades tenen un efecte 0 sobre l’individu. L’intervenció governamental no pot fer res més que reduir el benestar.
El problema és la realitat amb què ens trobem. L’asimetria informativa fa que les tonteries orals i, de vegades, gratuïtes representin un cost per l’al•ludit(i més si tenen una àmplia projecció). Una “despesa” sense contrapartida.
Sense protecció davant la difamació, la teva marca registrada (“el teu honor”) seria una mena de bé públic costejat per tu sol.
Per això el dret d’honor actua com a dret de propietat (el millor remei de les mal anomenades externalitats). Has de tenir el dret de vendre’t “el teu honor” o de defensar-lo davant els tribunals.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici