Polítics valents

La diferència fonamental entre la política catalana i la nord-americana és l'exposició que els polítics estan disposats a assumir per les seves idees; el risc, si volen, de plantejar idees i principis amb els quals part de l'electorat pugui estar-hi en desacord sense necessitat de recórrer a segons interpretacions.

Tinc la sensació que a Amèrica hi ha més tolerància al risc de suscitar hostilitat, és a dir, més honestedat ideològica. A Catalunya és difícil llegir les propostes dels partits i detectar exactament què és el que no t'agrada. Sospito que un progre, si llegeix detingudament el programa del Partit Popular, ho tindria difícil per identificar els punts concrets que li generen, sense tenir en compte qui és que els proposa, l'hostilitat necessaria per negar-los el vot. El mateix em passa a mi amb gran part del programa dels socialistes. Una altra cosa és que ningú no se'ls creu; s'ha extés l'idea que no té cap mena de valor el que diguin o prometin els polítics. Si el PP proposa no sé quines ajudes als joves, com que tots sabem que són de dretes, no en fem cas, ens volen enganyar perquè els votem i després aplicar les seves veritables idees. Si Esquerra proposa donar facilitats a la creació d'empreses, com que tots sabem que són d'esquerres deu ser mentida, propaganda pura i dura per enganyar quatre liberals incauts.

Però el fet és que ben mirat tots vénen a dir el mateix i mai no surten d'uns límits ben definits sobre què es pot dir (a Europa totes les propostes s'encabeixen en el paradigma socialdemòcrata, de moment intocable) i com es pot dir (rigorosa correcció política).

Per això em criden l'atenció les paraules del candidat presidencial Rudolph Giuliani al Financial Times. Em criden l'atenció precisament per l'atreviment, pel risc que l'exalcalde assumeix quan afirma que celebra haver despedit 20.000 empleats públics de l'Ajuntament de Nova York o que pretén acabar amb un munt de programes federals si els nord-americans l'escullen President el 2008. Hi ha qui ho troba una barbaritat i motiu suficient per no votar mai al candidat republicà i en canvi molts ho consideren una prova de la seva idoneitat pel càrrec. Cadascú és lliure de contrastar les paraules del polític amb els seus principis ètics o amb què vulgui.

Un polític català no ho faria mai, precisament perquè són afirmacions que permeten un posicionament clar i diferenciat per part dels diferents segments de l'electorat. Aquí s'estilen més les generalitats benpensants i difícils de qüestionar siguin quines siguin les teves preferències. I al final només queda, a l'hora de votar, el prejudici; perquè al cap i a la fi de vot només en tenim un i d'una manera o altra ens hem de decidir.