La feina del periodista

Fa un parell de setmanes passejava per Los Angeles amb uns amics amants del cinema que es morien de ganes de visitar els estudis de la Metro, a Hollywood. A la porta del complex ens van informar de la necessitat d'abonar 80 dòlars per persona pel tour estandard d'una hora. Tots vam estar d'acord en concloure que la nostra posició a la corba de demanda d'aquest particular servei quedava notablement a la dreta del punt d'equilibri feliçment establert pel mercat. Que era massa car, si volen.

A mi no m'acabava de convèncer la idea que ens quedéssim tots sense veure els estudis i de seguida se'm va acudir una possible solució, que vaig exposar als altres sis viatgers amb tota la innocència que el cinisme permet: - Entre tots em pagueu l'entrada només a mi i jo després us ho explico amb tot luxe de detall i em pregunteu tot el que volgueu, fins i tot-.

Els companys no van encaixar la proposta amb massa entusiasme, tot s'ha de dir; de fet tinc la sensació que no van acabar de copsar la lògica subjacent a la meva idea i el cas és que la van rebutjar amb tot tipus de comentaris degradants i només alguna concessió a l'originalitat.

He d'entendre que tampoc no compren diaris?