Leaving New York

No m'agrada marxar de Nova York. Deixar enrere Manhattan i enfilar la I-95 és trist, el moment que sempre tens l'esperança que no arribarà mentre passeges per la Cinquena Avinguda i els gratacels de l'illa et protegeixen de tot i de tothom; una muralla que saps que tu mateix hauràs d'abandonar per afrontar de nou la rutina del món, un món que sembla a una distància tranquil·litzadora quan aixeques el cap des de qualsevol dels carrers amablement numerats i tres-cents metres de genialitat arquitectònica t'indiquen el camí a les estrelles.

Confesso que sento una profunda enveja per tots aquells que caminen al meu costat i no pertanyen a l'efímera categoria de visitants; tots els individus, New Yorkers en diuen, que veuen Nova York a l'aixecar-se i no només quan els somnis, a la nit, hi menen sense escales.

Les últimes hores a la ciutat són el moment de prometre-li fidelitat, lleialtat i tornar tan aviat com el compte corrent ho permeti. Però des de la finestreta entel·lada de l'autobus, mentre em rendeixo per última vegada a la silueta de Manhattan, no deixo de pensar, amb una certa angoixa, en les promeses que vaig fer fa més de sis anys, mentre contemplava aquesta mateixa escena fascinat per dues torres immenses que gosaven alçar el cap sobre una ciutat que ja aleshores uns individus havien decidit convertir en màrtir de l'ira islàmica.

De totes maneres, Nova York segueix tan viva com sempre i quin dia millor que Pasqua per celebrar-ho?