E

Discoteca del centre de Barcelona. Feia cinc mesos que no podia sortir amb la tranquil·litat de no haver-me de llevar l'endemà per anar a treballar.

Qui menys esperava trobar-me era precisament E. Veure-la de la manera que la vaig veure em va causar una profunda impressió. El temps és cruel amb qui no fa bondat.

L'havia vist per última vegada el juny del 2005, tot just acabant segon de Batxillerat. És possiblement una de les persones més miserables que he conegut mai, sense exagerar. Com a companys de classe sempre ens vam odiar en la distància, encara que més que odi potser seria més precís parlar de menyspreu, senzillament. Era un cas força comú de prepotència absolutament sobredimensionada, molt per sobre de les seves possibilitats intel·lectuals, morals i encara que ella no s'ho cregui, pobreta, físiques. No tot són coses dolentes en ella, és clar. Me'n recordo, per exemple, com comentàvem amb els companys que als 14 anys ja xupava polles amb molta més destresa que no pas resolia problemes de matemàtiques o redactava textos. Cadascú fa la seva feina. Després sembla que la seva carrera, de sempre prometedora en aquest camp, ha estat veritablement meteòrica i ara juga una altra lliga, la primera, on es veu que paguen molt millor. Amb el temps s'anava fent més insuportable, però els pits li creixien a un ritme similar al de la seva estupidesa i així anava tirant i compensant. No vaig trobar mai cap noi que la respectés el més mínim i fins en algun moment inspirava una certa compassió, però una fugaç conversa amb ella de seguida hi posava remei i restablia les condicions inicials de menyspreu.

Un dels moments estel·lars de la seva carrera acadèmica fou quan va preguntar indignada al professor de filosofia, el gran JF, perquè li havia posat només un quatre. - Perquè he estat generós, E, molt generós, quatre punts generós, per ser exactes- li va respondre.

Tornar-la a veure m'ha dut al pensament tots aquests records d'una adolescència no del tot superada. A la seva cara s'hi llegia deseperació, la desperació de qui mira un món que es va pensar que era seu fa anys i veu només un món que li escup a la cara en el moment menys esperat. El maquillatge, usat en quantitats industrials, impedeix, això si, fer-se una idea més precisa de quina és la magnitud dels estralls que la vida i la droga han deixat en una fesomia en altres temps impol·luta i francament atractiva.

Avui ens hem saludat. L'escena no deixava de tenir un cert encant pels amants de les situacions incòmodes. Anys de menyspreu condensats en un parell de petons gèlids i dos què tals d'absoluta indiferència no dissimulada. La seva mirada malda per conservar encara l'altivesa, els aires de suficiència, d'una suficiència postissa i desesperada, que sembla demanar a cada instant aquella mínima comprensió, un gest de tendresa fins i tot. M'ha commogut, he de confessar.

Ulls vermells, mirada perduda, pas vacil·lant.

Més tard he sabut que l'amic Igor, l'admiradíssim Igor, li ha donat tota la tendresa que requeria en l'incomparable entorn dels labavos de la discoteca.

És angoixant mirar-la ara i veure, en la memòria, aquella nena que va començar primer d'ESO no fa tants anys, amb el seu estoig de Disney i les llibretes ben ordenades a la motxilla acabada de comprar, amb la il·lusió per fer els deures cada dia i sortir a comprar roba amb les amigues el dissabte a la tarda. Tota ella convertida en una dramàtica caricatura d'allò que volia ser i no serà mai. Encara no té 20 anys i la cocaina ha fet la resta.