L'escola de Chicago

William R. Harper sempre havia pensat en Richard T. Ely per dirigir el departament d’economia política que la Universitat de Chicago es disposava a inaugurar a principis de 1892. Des que havia accedit a la presidència, el febrer de 1891 i persuadit a acceptar la responsabilitat pel multimilionari filàntrop que finançava el projecte, John D. Rockefeller, tenia en ment construir una universitat enfocada a la recerca i una de les seves primeres decisions fou la de constituir un departament independent, el primer a l’Amèrica del Nord, per la jove ciència econòmica.

Ely passava els seus dies (infeliços segons expliquen) com a professor associat a la universitat John Hopkins. Fou un dels joves economistes que el 1885 fundaren l’Associació Econòmica Americana (American Economic Association, AEA) i intel·lectualment era un deixeble dels mètodes i enfocaments de l’Escola Històrica Alemanya. Ell i els altres fundadors de l’AEA rebutjaven les teories Ricardianes, la doctrina del laissez-faire i eren crítics amb el paper de les grans corporacions. Rebutjaven l’ortodoxia econòmica i defensaven una mena de keynesianisme avant-la-lettre. Suposo que els hauria qualificat de socialdemòcrates, si me’ls haguessin presentat. El cas és que Harper intentava per tots els mitjans fitxar Ely pel nou departament, van passar mesos i les negociacions sempre s’encallaven en el mateix punt...ni més ni menys que les exigències financeres exhorbitades de Mr. Anti-capitalisme-corporatiu-Ely. Il·lustratiu.
La relació entre els dos homes anava de mal en pitjor i un dia de desembre de 1891 William Harper va conèixer el professor de la universitat de Cornell James Laughlin, un liberal ortodox recalcitrant, que acostumava a comparar la doctrina econòmica clàssica amb la Bíblia i considerava heretgia tota desviació del paradigma ricardià, especialment les tesis Elyanes. La llegenda explica que després d’un debat sobre economia monetària a Nova York, Harper i Laughlin es van passar la nit sencera passejant pels carrers de Manhattan, fins que a les cinc de la matinada el darrer va accedir a dirigir l’aviat cèlebre departament d’economia política de la Universitat de Chicago. La resta és història: homes com Knight, Viner, anys més tard Stigler i, no cal dir-ho, Milton Friedman, van acabar de donar forma a l’Escola de Chicago.

I així és com l’egoisme desmesurat d’un socialdemòcrata de manual va permetre el naixement del corrent liberal més important en el pensament econòmic del segle XX.