Tòpics

És fàcil sentir socialdemòcrates exclamar-se pel monopoli de què el capitalisme gaudeix des de finals del segle XXI, amb comptades i tràgiques excepcions (Corea del Nord, Cuba, França...). La majoria acostumen a acceptar-ne la superioritat, però sempre ho acompanyen d'una certa nostàlgia, nostàlgia de quan el capitalisme i el comunisme convivien i, en certa manera, competien (sempre m'ha semblat curiós que precisament ells enyorin tant la competència). La seva teoria és que l'existència del comunisme a la URSS suavitzava, d'alguna manera obligava el capitalisme a moderar els seus resultats més bèsties (noti's que utilitzo la seva terminologia) per fer-se més atractiu a les masses populars. Al desaparèixer la URSS aquesta restricció al capitalisme salvatge ja no hi és i, segons diuen, els especuladors campen al seu aire, les desigualtats no paren de créixer i el capitalisme ha perdut, en definitiva, aquesta figura que tant entusiasma als moderats (i afegeixo jo, més aviat limitadets): el rostre humà. No plorin.

He d'entendre que aquestes senyors també celebren que el veï apallissi la dona? Per allò de suavitzar els instints rebels de la seva pròpia esposa...