Mas i els joves

Avui ha vingut Artur Mas a la Universitat.
A tres quarts de 12 arribo al pati entre els dos edificis i de seguida em submergeixo en l'essència dels estudis universitaris catalans de principis del segle XXI: badar al carrer, sempre lluny de classes, biblioteques o qualsevol cosa susceptible de produir algun fruit intel·lectual, per petit que sigui. Una munió de gent escolta amb l'interès propi d'aquest tipus d'actes els avenços discursius del secretari general de la JNC, Jordi Cuminal, flanquejat per un Smart amb el lema "Volem lligar amb tu!", que d'ara endavant tindrem ocasió de veure sovint circulant pel territori amb la intenció, imagino que lleugerament ingènua, de captar vots per CiU. Els cartells amb el lema citat s'han anat escampant per la Universitat els darrers dies, tot i que fins ahir no en vaig saber l'autoria, no sense una certa decepció, si dic la veritat.
A les 12 arriba el candidat Artur, a peu i com sempre impecable.
Tothom va passant cap a l'aula habilitada, que presenta de seguida un problema no massa difícil de preveure: escassetat d'espai. 200 persones s'han d'encabir en una aula dissenyada per acollir-ne 100. Avui , per sorpresa dels lectors de l'Estable i sense que serveixi de precedent, no suggereixo el meu remei màgic per solucionar aquest problema. Pujar preus no és una opció. Vist que és impossible aconseguir una sala més gran, tothom s'ha de col·locar com pot, aprofitant tots els racons de l'aula i oferint un ràpid test de l'enginy i la perícia dels universitaris catalans. Sembla que passem amb nota, és a dir, sec.
Després d'una altra breu introducció del jove Cuminal, Artur Mas s'alça, agafa el micro i comença amb força. Se'l veu còmode, els últims anys el deuen haver curtit molt en l'art del discurs públic. Aquell encarcarament del principi sembla haver deixat pas a una admirable fluidesa i en ocasions fins s'insinua un cert encant, un magnetisme personal gens menyspreable. El preuat carisma sembla que va germinant. És fàcil escoltar-lo i seguir-lo, el seu discurs no és fa pesat i transmet una sensació de frescor i franquesa que molts polítics voldrien. També és veritat que l'ambient no és gens hostil, cosa relativament sorprenent pel que es veu habitualment amb polítics no-progressistes que gosen visitar els temples universitaris. I molt reconfortant de cara a l'1 de Novembre.
Els primers compassos els dedica als incidents d'ahir a Martorell. Condemna sense pal·liatius dels atacs físics i verbals als dirigents del PP que entraven a un acte electoral. Es veu que ordes d'independentistes i socialistes van decidir que Acebes i Piqué no tenien dret a ser al seu poble i a sobre amb la barra de titllar-los de fatxes. Em temo que això deu passar a pocs llocs del món occidental. No m'imagino els líders del partit Conservador britànic rebent aquestes càlides acollides quan visiten Escòcia. Però és clar, el Regne Unit ens va donar la Revolució Industrial i Escòcia Adam Smith. És un altre món.
La resta del míting-conferència el dedica bàsicament a ressaltar la condició catalanista i l'amor al país, al nostre país, que fan de CiU una força política diferent dins l'espectre polític català. Les contraposicions amb el PSC de Montilla són constants i al meu parer molt encertades. Les advertències als possibles votants d'ERC també són habituals i necessàries per evitar disgustos: "pots votar ERC pensant en la independència i acabar-te trobant Pepe Montilla" presidint una simple Comunitat Autònoma, perquè això i no altra cosa és el que aquest 'eficient' cordovès, primer d'Iznájar, Córdoba i més tard de Cornellà de Llobregat, Córdoba, pensa que és Catalunya.
Acabat el discurs és el torn dels estudiants, el gran perill d'acabar odiant tota la teva generació. Aquesta vegada tothom està a l'alçada. Un factor important deu ser que Joan Saura també era a la Pompeu a la mateixa hora i tota la claca comunista que habitualment assisteix a aquests actes polítics deu estar enfeinada bavejant darrera seu, alguns fins i tot acusant-lo de reformista o coses pitjors.
Les preguntes versen sobre temes diversos, però totes tenen el seu interès. És cert que es troba a faltar una mica de mala llet, que sempre anima aquestes trobades. Fins i tot l'última, sobre immigració, traspassa lleugerament els límits de la correcció política i és acollida amb grans aplaudiments pels assistents. Estupefacte, em quedo. Al final resultarà que no està tot perdut, el llarg hivern progressista pot acabar desembocant en la inesperada primavera liberal i no haurà estat tot en va, al cap i a la fi.