Intimitat, privacitat

L'esquerra socialdemòcrata passa per creure amb entusiasme en el dret a la privacitat, a la intimitat, a la confidencialitat de les comunicacions i a no ser escorcollat arbitràriament fins a extrems humiliants abans de pujar a un avió. S'enfaden i fan soroll mediàtic quan es parla de controlar els correus electrònics, instal·lar càmeres a llocs públics per lluitar contra petits delictes o donar més marge a la policia per interrogar als sospitosos de terrorisme.

- Preservar el dret a la intimitat és primordial- bramen. -No s'hi val tot per lluitar contra el terrorisme-. -Si cedim, guanyen els terroristes,- he sentit dir. Bé, coincidim. El que no acabo d'entendre, i agrairia que algú m'expliqués, és per què tota aquesta xerrameca liberal defensora fins a les últimes conseqüències del dret a la intimitat expira quan el presumte delicte no és segrestar un avió i fer volar pels aires un edifici amb milers de persones a dins sinó dipositar discretament una part dels propis ingressos en un país amb una normativa tributària diferent. Un paradís fiscal, si volen.

De fet, el problema ja no és el dels paradisos fiscals, el problema el tenim aquí mateix: Hisenda pot demanar al meu banc, sense cap ordre judicial, que li passi tota la informació dels meus comptes i operacions. On són els defensors dels drets civils, els que posen el crit al cel perquè els miren la bossa abans de pujar a un avió?