L'Estable

Los nueve magistrados del Tribunal Supremo de los Estados Unidos escuchan esta mañana en Washington los argumentos del caso McDonald vs Chicago. El veredicto de los jueces, que se espera para los próximos días, marcará un hito importante en la jurisprudencia sobre la naturaleza y los límites del derecho de los ciudadanos a poseer y llevar armas recogido en la Segunda Enmienda de la Constitución.

El caso, que llega al Tribunal Supremo después de pasar por distintas cortes de apelaciones inferiores, enfrenta al ciudadano Otis McDonald con el ayuntamiento de Chicago por una ordenanza municipal, en vigor desde 1982, que impide la adquisición de nuevas armas de fuego en la ciudad.

El abogado Alan Gura, que presentará los argumentos principales contra la ordenanza, es el mismo que se encargó en 2008 de defender en el Supremo, con éxito, el recurso contra una ley similar del Distrito de Columbia (la ciudad de Washington). En aquella ocasión el Tribunal estimó el recurso y declaró inconstitucional la ley municipal, pero en su decisión escrita fundamentó su veredicto en el hecho de que el Distrito no es un estado de la Unión, si no un enclave bajo jurisdicción federal. Aquí radica precisamente lo esencial del caso de hoy: determinar si la prohibición recogida por la Segunda Enmienda de restringir el derecho de los ciudadanos a poseer y llevar armas vincula sólo al gobierno federal o es aplicable también a los Estados y municipios. El debate se extiende mucho más allá de la discusión sobre el derecho a llevar armas y tiene implicaciones directas sobre la manera de entender y proteger los derechos de los ciudadanos en los Estados Unidos.

El llamado Bill of Rights se refiere en los EEUU a las diez primeras enmiendas a la Constitución. Desde aproximadamente los tiempos de la Guerra Civil existe un debate legal y político sobre el alcance de estos derechos, que consisten básicamente en límites a lo que el gobierno puede hacer con sus ciudadanos. Originalmente se entendieron estos derechos solamente como límites a los actos del gobierno federal, pero no vinculantes para los gobiernos estatales y municipales (que ya tienen sus propias constituciones y leyes fundamentales). Con la abolición de la esclavitud surgió la necesidad de garantizar que los Estados del sur no legislaran para contrarrestar los efectos de la abolición federal y es por eso que se promulgó la Decimocuarta Enmienda, que explicitaba en su sección primera que “todas las personas nacidas o naturalizadas en los Estados Unidos son ciudadanos de los Estados Unidos y del Estado en el cual residen” que “ningún Estado podrá aprobar ni aplicar ninguna ley que restrinja los privilegios o inmunidades de los ciudadanos de los Estados Unidos” y que “ningún Estado privará a una persona de la vida, la libertad o la propiedad sin el adecuado proceso legal; y tampoco denegará a ninguna persona bajo su jurisdicción la igual protección de las leyes”

Durante los últimos 130 años la jurisprudencia del Tribunal Supremo ha ido “incorporando” progresivamente muchos de los derechos del Bill of Rights a los actos de los Estados y municipios y no sólo a los del gobierno federal, fundamentando frecuentemente sus decisiones en la segunda parte de la sección, la clausula del “due process of law” o “proceso legal adecuado” y no en la clausula llamada de “los privilegios o inmunidades”. La razón es que el propio Tribunal, en el caso clásico de 1873 llamado “de los mataderos” (cinco años después de la aprobación de la Enmienda) interpretó que la frase “ningún Estado podrá aprobar ni aplicar ninguna ley que restrinja los privilegios o inmunidades de los ciudadanos de los Estados Unidos” se refiere sólo a los derechos federales protegidos positivamente por el gobierno de los Estados Unidos (el acceso a puertos y aguas navegables, el derecho al sufragio activo y la protección de la Marina en alta mar, por ejemplo; de ahí la expresión “privilegios e inmunidades”) y no a los ahora llamados “derechos”, que derivan simplemente de los límites a la actuación del gobierno federal y que se explican por la desconfianza de los fundadores hacia esta institución en concreto y no por ninguna voluntad de conceder derechos individuales.

Así pues, lo que seguramente convertirá el caso de hoy en histórico es la posibilidad que los magistrados revoquen la decisión del “caso de los mataderos” y cambien para siempre la interpretación legal de la cláusula de “los privilegios e inmunidades”, abriendo así la puerta a la incorporación de un puñado de derechos a la esfera estatal y municipal. Es por eso que las posiciones de los políticos y columnistas habituales respecto al caso de hoy no reflejan la división habitual entre partidarios de la libertad de tener y llevar armas y partidarios de restringirla o eliminarla. Muchos progresistas entienden que el cambio doctrinal implícito en la aceptación del recurso del jubilado Otis McDonald les permitirá en el futuro argumentar a favor de la garantía estatal de derechos económicos, laborales o hasta ambientales con el peso de una sentencia del Tribunal Supremo. Y la Asociación Nacional del Rifle, que desconfía de los argumentos del abogado Gura, ha mandado a su propio abogado al Supremo para argumentar también en contra de la ordenanza de Chicago pero con una línea argumental distinta.

La sanidad de EEUU, una verdad incómoda

2010-03-01T21:08:00.001+01:00

Article meu a Factual.

Año 1 Después del Estímulo

2010-02-24T21:47:00.000+01:00

Primer aniversario del plan de estímulo económico de la Administración Obama. A mí no me preocupa demasiado si el llamado estímulo cumple o no con los deseos de sus promotores y jaleadores porque no veo ninguna razón para encargar al Estado la pesadísima labor de luchar contra las fluctuaciones periódicas de la producción. (...) Article a Factual (gratis).

En bones mans

2010-02-11T16:52:00.001+01:00

Alguns arguments esgrimits per la banda aquesta de "Jueces para la Democracia" contra el processament de Baltasar Garzón:

"La causa se abrió exclusivamente a instancias de asociaciones que podrían calificarse como de extrema derecha, herederas ideológicas del franquismo"

"La actuación del juez [Garzón] es jurídicamente discutible y, por lo tanto, no opuesta frontalmente a la legalidad." (Aquest em sembla especialment ben trobat, i més venint d'una associació de jutges).

"No puede llamarse `prevaricadora´ a una actuación que, acertada o equivocadamente desde una perspectiva jurídica, trata de dar respuesta a las demandas de las víctimas de crímenes contra la humanidad, así declarados por las Naciones Unidas en 1946, por el Consejo de Europa y el Parlamento Europeo".

Dinero y política

2010-01-27T15:02:00.001+01:00

Parece que la reciente decisión del Supremo de los Estados Unidos ha molestado a Obama y a los editorialistas progresistas. El presidente habló enseguida de una “victoria crucial para las petroleras, los bancos de Wall Street, las aseguradoras médicas y otros intereses poderosos que utilizan su poder para ahogar las voces de los americanos de a pie”.

Bien, puede que los bancos vayan a gastar...[Factual, ara gratis]

La culpa de la crisi

2010-01-19T16:07:00.001+01:00

Article a Factual (avui gratis).

La justificación del nuevo impuesto

2010-01-14T21:15:00.000+01:00

Obama y su equipo ofrecen principalmente dos argumentos para justificar el nuevo impuesto sobre los mayores bancos de inversión que operan en los Estados Unidos: la necesidad de recuperar totalmente los costes para el contribuyente del llamado...seguir leyendo en Factual.

Solé Tura

2009-12-05T22:40:00.003+01:00

"Porque Jordi Solé Tura era ante todo un hombre de progreso; al servicio de todas las luchas que tenían como objetivo y como norte el progreso de la humanidad. Todo aquello que podía permitir un futuro más solidario tenía en él un gran defensor. Era un hombre comprometido con la libertad (...)"

Miquel Roca Junyent, conegut socialista militant de CDC.

La simpatia generalitzada que desperta Jordi Solé Tura, ara mort, és una prova ben precisa de la necessitat d'aconseguir com més aviat millor un passaport amb les tapes blaves. Desconec si hi ha episodis semblants d'homenatge públic d'aquesta magnitud a un comunista convicte en el món que queda fora de les fronteres de Corea del Nord, Cuba i la Xina.

Em sembla groller de tan obvi recordar que haver participat de l'oposició al general Franco no implica haver lluitat per la llibertat de ningú. I que si la Constitució Espanyola ha funcionat raonablement bé em temo que deu ser més aviat a pesar de la presència de personatges com Solé Tura i Carrillo i no gràcies a ells. Vaja, ja els ho dic, jo crec que avui la Constitució Espanyola seria millor si no haguessin participat en la seva redacció personatges tan sinistres com aquest parell. I francament, d'algú que ja ben entrada l'edat adulta es declarava obertament maoista, se'm fa bastant difícil concebre que pugui haver lluitat mai per res que s'assembli a això que diuen "llibertat". Ho dic perquè o bé els nostres opinadors professionals encara no han entès aquesta distinció tan simple o bé ens prenen, als consumidors d'opinió, per més imbècils del que hem demostrat ser, cosa que francament té mèrit.

Un altre capítol pendent és que tots aquests opinadors tan prolífics ens expliquin què entenen per "lluita" i "sacrifici", perquè a vegades un té la sensació que tothom que era jove i d'algun partit comunista durant l'època franquista ja es pot considerar un "lluitador". Home, home, vol dir que no s'envalen una mica? Lluitar implica alguna cosa més que ser membre d'un partit polític prohibit mentre amplies estudis a l'École d'Hautes Études de París, no troben? No em malinterpretin: jo trobo molt més interessant estudiar a París que fer pallassades revolucionàries al claustre de la UB, però em sembla que el significat de la paraula lluitador no és prou elàstic com per encabir-hi aquestes realitats. Cap de les dues, de fet.

Novetats mediàtiques

2009-12-01T03:10:00.007+01:00

Passats uns dies de vacances a Califòrnia, torno a llegir diaris i veig que al paisatge mediàtic peninsular li han sortit un parell de protuberàncies que deuen interessar a molta gent. Primer, el pamfletet del Juliana i companyia que han publicat un grapat de diaris en forma d'editorial. No sé si ja ho he dit altres vegades, però jo el que vull (utilitzo el verb voler només per falta de vocabulari; a mi, per ser exactes, se m'enrefot què passi amb l'Estatut, què diguin els del Tribunal Constitucional i encara més què digui l'Enric Juliana) és que el Constitucional escombri sense gaire contemplacions aquest munt de brossa socialdemòcrata que van perpetrar els individus que és costum dir, en una mostra de sentit de l'humor insòlita en els teòrics de la política i la societat, que ens "representen". No vull dir amb això que cregui que s'han d'abolir els parlaments. És un fet cert que els humans tenen la curiosa tendència, si se'ls deixa sols durant una temporada prou llarga, a fer-se lleis i parlaments a sobre. Desconec si, com passa amb d'altres tendències més primàries, és possible educar-nos per fer les coses d'una altra manera, però de moment sembla una bona opció acceptar els bolquers que ofereixen les constitucions, la separació de poders, la democràcia parlamentària i altres tecnologies raonablement enginyoses.

El que ja no m'empasso és la necessitat de participar de la ficció segons la qual aquesta gent representa res més que a ells mateixos. Crec que seria útil, ara que es parla tant de corrupció, desencís, etc. desempallegar-nos d'aquesta concepció mística dels diputats, regidors i altres malanomenats "representants" i tractar-los com el que són: esforçats fabricants d'uns productes, les lleis i les polítiques, que tenen algunes propietats peculiars. És important recordar que l'especialitat del producte no ha de confondre's amb l'especialitat de qui el produeix. Diguéssim que als senyors diputats també se'ls apliquen els descobriments d'aquesta branca de l'economia. I sabent això és molt més fàcil comprendre el perquè de la freqüència dels casos dits de corrupció, de la diarrea socialdemòcrata que l'Estatut pretén convertir en llei orgànica i de la qualitat sintàtica del text, si em permeten la reiteració.

Pel que fa a l'altra protuberància, amenaça seriosament amb doblar el nombre de productes periodístics online provinents d'una IP espanyola que val la pena visitar cada dia.

Sucidis

2009-11-21T19:50:00.007+01:00

L'Arcadi Espada diu avui que "El suicidio se está convirtiendo en un asunto importante del debate contemporáneo. Los números, inquietantes, están abriendo las grietas del tabú social y mediático."

Una ullada ràpida a les dades de l'INE sobre morts per suicidi dels últims anys permet construir el gràfic següent, que representa la taxa de sucidis a Espanya per cada 100.000 habitants. Sé que a la web hi ha dades anteriors al 1999, però són més difícils de processar i al preu que facturo les hores que dedico a escriure això (0,00 €, IVA inclòs) no puc dedicar-hi més temps.

En resum, entre 1999 i 2007 (últimes dades disponibles), la taxa de sucidis a Espanya ha baixat un 10%, de 8 a 7.2 sucidis per cada 100.000 habitants.

Una altra fet comentat és la incidència del suicidi entre els menors de 25 anys, que segons sembla és la principal causa de mortalitat per aquest grup d'edat. Bé, les mateixes dades de l'INE diuen que la història des de 1999 pels nens i joves entre 10 i 25 anys és la següent:

En resum, ha baixat un 36%. Repeteixo: 36% down. De 3.34 a 2.13 sucidis per cada 100.000 individus en aquest grup d'edat. Noti's, a més, que la taxa de sucidis dels joves és significativament inferior a la mitjana de la població.

És a dir, i com ja vaig escriure fa uns anys, el fet que la primera causa de mortalitat dels joves siguin els sucidis és una magnífica notícia si tenim em compte que la seva incidència no ha parat de baixar. Senyal que algú està fent una bona feina curant càncers, sides i evitant accidents de trànsit.

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'INE: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t15/p417/&file=inebase

John Allen Muhammad

2009-11-12T17:00:00.001+01:00

L'estat de Virgínia va executar dimarts el senyor John Allen Muhammad, "el franctirador de Washington". A la CNN el Larry King feia un especial sobre el tema amb connexions periòdiques amb l'exterior del penal estatal Greensville, a Jarrat, un poblet molt petit del sud de Virgínia, tocant a Carolina del Nord. Tenia de convidats a un simpàtic exbotxí que explicava anècdotes de les execucions que havia gestionat quan estava en actiu i a l'excap de policia de Filadèlfia, que va comentar un parell de vegades com li agradaria ser ell mateix qui apretés el botó. -I wish I could be there, s'exclamava.- El Washington Post explicava al matí el cas del sr. Marion Lewis, el pare d'una de les víctimes, que havia promès un parell d'entrevistes a una cadena de televisió a canvi de les despeses per venir des de Utah a veure el cerimonial. Una entrevista es faria abans de l'execució i una després, per calibrar en directe i de forma clara i precisa la cara de la justícia satisfeta. Comenta, però, que no acaba d'estar conforme amb aquesta execució. Amb el mètode, concretament. Preferiria la guillotina. Els reportatges sobre el públic de les execucions destaquen pel consens al voltant de la decepció que s'enduen un cop acabada la cerimònia. Diuen que el procediment és anticlimàtic, una estafa, una aixecada de camisa. La gent espera veure un home histèric, suant, arrossegat pels guàrdies, suplicant per la seva vida i gemegant fins a l'últim moment i encabat una mort més feixuga, més sorollosa. Que es noti que l'estan matant, s'exclama algú. Hi ha qui sospita que els condemants hi van sedats. El Larry King li trasllada la pregunta a l'exbotxí que té al plató: explica que a totes les seves execucions oferien un tranquil·litzant al condemnat unes hores abans de la seva cita amb la farmaciola de l'estat, però tots el rebutjaven. El que sí que fan és fer-los beure molt de líquid durant les hores prèvies. Potser per això, fa un parell d'anys, el condemnat Christopher Newton va necessitar fer una pausa per anar al lavabo a mitja execució, mentre els tècnics intentaven una vegada i una altra trobar-li les venes.

Fort Hood

2009-11-08T06:16:00.004+01:00

Aquesta setmana he passat algunes tardes a la Borders fullejant Superfreakonomics, el segon llibre del professor Levitt i l'Stephen Dubner (el primer es deia Freakonomics). A mi el Levitt no m'acaba de fer el pes perquè un dia li vaig llegir que no era much of a libertarian, i això sempre em sap greu, sentimental com sóc. Diguéssim que ell és partidari d'abolir només les polítiques governamentals completament estúpides i a mi aquestes són precisament les que menys em preocupen. Però bé, deixem-ho per un altre dia. El cas és que fins i tot un fanàtic com jo està disposat a reconèixer el mèrit d'un moderat com ell quan aquest moderat té un blog a la web del New York Times i s'atreveix a escriure en un llibre l'afirmació següent:

"a person with neither a first nor last Muslim name stood only a 1 in 500,000 chance of being a terrorist, whereas for a person with both first and last Muslim names the odds went to 1:2,000."

És a dir, algú que tingui el nom i el cognom musulmans, segons les investigacions que citen al seu llibre, té una probabilitat 250 vegades més gran que la resta de ser un terrorista.

Per fer-se una idea de la magnitud d'aquesta diferència, pensin que alguns estudis situen el risc d'un conductor de patir un accident de cotxe amb un índex d'alcoholèmia que tripliqui el màxim permès a Espanya en unes 20 vegades el risc que tindria un conductor sobri. Noti's que els nostres polítics consideren que aquest factor de 20 és motiu suficient per enviar algú a la presó, encara que no hagi fet mai mal a ningú. Evidentment hi ha una diferència important entre una cosa i l'altra (vull dir encara més important que la que hi ha entre 20 i 250) i és que amb la concepció de llibertat amb què operen molts invididus, la decisió de beure i conduir és lliure però la de dir-se Mohammed Atta no...Fair enough. Però ja dic que això de la llibertat és un terreny relliscós, perquè als progressistes els agrada esgrimir, quan es parla de drogues, putes i òrgans en nom de la llibertat, que els que es droguen no ho fan lliurement, s'hi veuen forçats per l'entorn. Segurament sigui així, a mi la veritat és que no m'importa gaire; però si l'alcohol és una droga, tampoc no deu ser gaire culpa dels bevedors beure més del compte i si al beure perds el judici i la responsabilitat (circumstància que sovint es fa servir per atenuar la responsabilitat penal en aquells cerimonials tan còmics mitjançant els quals es diu que l'Estat imparteix "Justícia"), és difícil justificar que la decisió de conduir un cop borratxo no tingui el mateix problema que la de beure massa en primer lloc: no és lliure. Com dir-se Nidal Malik Hasan. Però menys perillós.

Desigualtats

2009-10-24T05:22:00.005+02:00

Una mesura que els economistes fan servir molt és el Producte Interior Brut (PIB): el valor monetari de tots els béns produïts dins d'un país al llarg d'un any. Els demano de nou que no em malinterpretin: a mi que el PIB pugi o baixi més depressa o més a poc a poc m'importa gairebé tan poc com la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.

El cas és que existeix una tradició molt arrelada entre els humans de patir per com es distribueix, entre els diferents individus que componen el que amb els anys i el temps ociós de generacions i generacions de pensadors s'ha anomenat "societat", aquest munt de coses que produim al cap de l'any. La desigualtat de renda, que es diu. No acostuma a agradar que, al cap de l'any, alguns individus es quedin coses per valor de milions mentre d'altres no es queden pràcticament res. Em sembla important discutir la relació entre el valor del que un individu es queda d'aquesta producció i la seva contribució a fer-la possible (relació que en economies de mercat acostuma a ser bastant estreta), però ho deixo per un altre dia. Avui en tinc prou amb fer notar que hi ha una preocupació generalitzada, sovint amb conseqüències polítiques importants, perquè alguns individus es queden moltes coses i altres individus molt poques. Entre aquestes conseqüències destaca la pulsió per la redistribució de renda que tenen la vastíssima majoria de governs del món.

Una tercer fenomen curiós que he observat amb els anys és el menyspreu que manifesten molts progressistes pel concepte del PIB i per la importància social que se li dona. Apunten al fet que el PIB no inclou moltes coses que els humans trobem tant o més valuosos que les andròmines que comprem i venem al mercat. Aconsellen, exigeixen, no obsessionar-se amb el PIB, amb la renda, perquè a la vida hi ha coses molt més importants.

A mi també m'ho sembla (suposo que per la llei dels grans nombres era inevitable que algun dia els progressistes i jo tinguéssim alguna opinió coincident). Crec que estem obsessionats amb el PIB i la renda i amb la seva distribució entre els individus.

Pensant una mica de seguida se m'acut un bé que els humans consideren valuós de forma gairebé unànime i que no acostuma a sortir al PIB: el sexe.

I és per això que m'agradaria veure els meus conciutadans progressistes preocupar-se pel fet que uns pocs mascles (a vegades anomenats alfa) i unes poques femelles (a vegades anomenades putes) s'emporten a casa un elevadíssim percentatge del PSB (Producte Sexual Brut, definit per mi com el nombre de polvos produits en un país al llarg d'un any) mentre d'altres passen mesos i fins i tot anys sense companyia sexual. De fet algun estudi suggereix que existeix entre els humans una desigualtat explosiva pel que fa a la renda sexual. I d'altres estudis suggereixen que la vida sexual és un component més important del benestar d'un individu que no pas la seva posició a la distribució de la renda monetària.

Res més.

Liberals pel PSC

2009-10-19T06:54:00.003+02:00

Parla Xavier Trias:

Sóc liberal en economia i un socialdemòcrata social.

Algú sap si existeix un Hall of Fame de frases que tenen la curiosa propietat d'estar constituides exclusivament de bullshit?

P: A Barcelona, si els socialistes presenten una cabra, guanya la cabra.
R: Aquest cop ja no. I això de la cabra és injust, perquè Maragall va ser un gran alcalde i va fer una gran tasca de transformació de la ciutat.

Un breu apunt de lògica elemental: per refutar la proposició "si els sociates presenten una cabra, guanya la cabra" necessita un exemple de cabra presentada pels sociates que no guanyés les eleccions i no un exemple de no-cabra presentada pels sociates que guanyés les eleccions.

Li estan dient que els sociates guanyarien independentment de qui presentin, no que no hagin presentat mai a ningú vàlid. El fet que Maragall fos un gran alcalde no demostra que els ciutadans de Barcelona no facin efectivament el que diu el Sostres: votar a qualsevol candidat que presentin els sociates, encara que fos una cabra. I a més, què vol dir que és "injust"? Deu voler dir "fals", no? Aquests socialdemòcrates socials cada dia em posen més nerviós, sort que almenys són liberals en economia...

Barcelona té molts problemes i un d'ells és l'explotació esclava de la prostitució. Que ningú no s'enganyi: no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra. El 99% dels casos són persones explotades sovint per màfies. Amb la prostitució sóc abolicionista.

Li agrairé que m'adreci a l'estudi que ha establert que el 99% dels casos són persones explotades per màfies. A on l'han publicat? Quina metodologia? Quin nivell de confiança? O és que han entrevistat a totes les putes? Em temo que no sigui una altra afirmació "injusta", que diu vostè...

I sobre les putes, que vostè diu que no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra i que per tant les hem de prohibir...he d'entendre que també hem de prohibir el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona? Tinc entès que no escull lliurement aquesta feina...ell volia ser alcalde, pobre!

Tenim una realitat gai que hem d'atendre. És una població discreta, d'alt nivell adquisitiu i que no crea problemes. I això ens interessa.

Silenci, que parla el socialdemòcrata social. Així si fossin pobres deixarien d'interessar-nos? I si deixessin d'"interessar-nos", què se suposa que en faríem? Prohibir-los? Tancar-los?

P: Som una ciutat que tanca el cap de setmana.
R: Això s'ha de mantenir. Els botigueres són molt importants perquè donen vida a la ciutat. Podem parlar de flexibilitzar alguns aspectes de la llei d'horaris, però sempre d'acord amb ells, que són bàsics per a Barcelona i per a Catalunya.

Tornem-hi amb les afirmacions "injustes"

Les seves assumpcions:

1. Els botiguers són molt importants perquè donen vida a la ciutat.

Sí, però de dilluns a divendres i en hores d'oficina, no? La vida que no hi ha els diumenges perquè tot està tancat, és una vida de segona?

2. La liberalització d'horaris acabaria amb els botiguers.

Alguna evidència? Dades? Experiments aleatoris? Principis microeconòmics? Ha estat mai a Manhattan?

Law abiding

2009-10-17T03:19:00.003+02:00

No em malinterpretin: jo no considero el respecte a les lleis vigents una guia de comportament més correcta del que la llista dels deu llibres més venuts ho seria del meu menú setmanal de lectures. Una altra cosa és la meva resignació a escollir, d'entre les alternatives de comportament, només entre aquelles que no em forcin a passar una temporada en una gàbia del govern. Fet aquest aclariment introductori, és un fet cert que durant els anys que fa que existeixo en la meva forma actual he percebut com a fenomen curiós l'assimilació que fan els meus conciutadans entre el que és "legal" i el que és "bo". Entre aquests conciutadans, en un petit abús semàntic que espero que em perdonin, hi incloc també els nord-americans, que tenen per costum fer servir com a elogi el ser respectuós amb les lleis, beign a law-abiding citizen i a vegades hi afegeixen la qualificació moral encara més ridícula de ser molt treballador, hard-working, però ja en parlarem un altre dia. En virtut d'aquest apreci que tenen els nord-americans pels comportaments que estiguin d'acord amb les preferències expressades en el munt de paperassa que dóna forma al seu Estat i essent un feix important i molt estimat d'aquest munt el que anomenen"Constitució", m'interessa que llegeixen el següent article:

"No title of nobility shall be granted by the United States: and no person holding any office of profit or trust under them, shall, without the consent of the Congress, accept of any present, emolument, office, or title, of any kind whatever, from any king, prince, or foreign state."

En principi, pel que he dit abans, això hauria de ser suficient per convèncer a la majoria de lectors nord-americans (en aquest cas una pura i evident construcció retòrica, però afortunadament no sóc el primer a treure el tema als Estats Units), fins i tot als que a part de l'Estable també llegeixin el New York Times, que el president Obama ha fet molt malament d'acceptar el premi. A hores d'ara, i en bona lògica bayesiana, l'estimació que els ciutadans partidaris dels comportaments law-abiding calculen de les qualitats morals de l'individu (una variable aleatòria difícil d'observar) s'hauria d'haver actualitzat a la baixa.

Pels pocs nord-americans que pensin el mateix que jo de les lleis i la nova informació deixi inalterada la seva estimació de la bondat del president, provin d'imaginar-se que a principis del mandat de George W. Bush un comitè escollit pel Parlament d'Israel i la composició del qual representi a escala la pròpia composició política d'aquest parlament hagués regalat un xec personal per valor d'un milió quatre-cents mil dòlars al president tot afirmant que "durant dècades el Comitè ha mirat d'estimular precisament la política internacional i les actituds a favor de les quals Bush és ara el principal portaveu."

Uncle Kurt

2009-10-08T07:17:00.003+02:00

"THE YEAR WAS 2081, and everybody was finally equal. They weren’t only equal before God and the law. They were equal every which way. Nobody was smarter than anybody else. Nobody was better looking than anybody else. Nobody was stronger or quicker than anybody else. All this equality was due to the 211th, 212th, and 213th Amendments to the Constitution, and to the unceasing vigilance of agents of the United States Handicapper General.
Some things about living still weren’t quite right, though. April, for instance, still drove people crazy by not being springtime. And it was in that clammy month that the H-G men took George and Hazel Bergeron’s fourteen-year-old son, Harrison, away.
It was tragic, all right, but George and Hazel couldn’t think about it very hard. Hazel had a perfectly average intelligence, which meant she couldn’t think about anything except in short bursts. And George, while his intelligence was way above normal, had a little mental handicap radio in his ear. He was required by law to wear it at all times. It was tuned to a government transmitter. Every twenty seconds or so, the transmitter would send out some sharp noise to keep people like George from taking unfair advantage of their brains."

Harrison Bergeron, Kurt Vonnegut

Ich gratuliere

2009-09-28T05:10:00.005+02:00

Sembla que a Alemanya no ha arribat la bona nova que prediquen a tota hora els opinadors peninsulars: que el sistema d'economia "desregulada" està acabat i ara toca tornar a regular-ho tot i fer el govern ben gros, per evitar les crisis inherents al capitalisme (em sembla que ho fan anar així, més o menys).

Avui fins i tot un caplanià com jo es veu obligat a donar l'enhorabona a la massa electoral alemanya, primer pel mastegot sense pietat i sense precedents que li acaba d'administrar al partit Socialdemòcrata i segon per l'èxit del partit liberal FDP. El Wall Street Journal, suposo que encara una mica excitat per l'eufòria de veure en directe la roda de premsa dels sociates alemanys, ja parla de retallades d'impostos i de reformes del mercat laboral. I és veritat que el programa de l'FDP parla de desregulació, privatitzacions, retallar subsidis, modificar els termes de la negociació col·lectiva (és a dir, canya als sindicats) i en general de reduir el tamany del govern. Jo, com sempre que es parla de liberals a Europa, sóc escèptic. Al cap i a la fi tant aquests de l'FDP com la Merkel no són més que una versió una mica més instruïda de la socialdemocràcia europea de sempre i no crec que gosin (suposant que vulguin) tocar cap dels pilars fonamentals de l'estat de Benestar. Però ja saben allò de sempre, el principi bayesià que diu que si els progressistes fan cara de pomes agres, és que alguna cosa deu anar bé.

Assassinat sí, robatori no

2009-09-20T04:46:00.003+02:00

Es veu que dimarts passat un parell d'empleats de l'estat d'Ohio van tenir molts problemes quan intentaven assassinar el ciutadà Romell Broom. El tenien lligat de peus i mans a una camilla i la idea era clavar-li un parell d'agulles (una a cada braç) per procedir a subministrar-li unes substàncies mortíferes (a través d'una de les dues agulles, l'altra és només per no haver de tornar a començar el procediment si la primera falla ). Després de dues hores sacsejant-li els braços i les cames, buscant una vena per foradar, els empleats de l'estat van parlar amb el governador i l'assassinat es va posposar fins la setmana que ve. Ara tocarà preparar bé el segon assalt a les venes del senyor Broom, que mentrestant es recupera a l'infermeria de la presó d'aquest intent frustrat d'enviar-lo a l'altre barri amb segell governamental. Desconec si faran un assaig general previ a l'execució, com es feia amb la cadira elèctrica, però no seria estrany.

El cas és que ahir, passejant pel centre de Washington, comentava això de la pena de mort als Estats Units amb un català progressista que també viu aquí.

Català Progressista: És una vergonya que aquest país tingui pena de mort.
Català Ultraliberal: Però són les lleis que volen tenir. És la seva manera de conviure, si em permets utilitzar una expressió d'aquestes que us agraden tant als comunistes.
CP: És igual, una execució és un assassinat i punt. És igual si a molta gent li sembla bé. És immoral com qualsevol altre assassinat. I no em diguis comunista, home.
CU: Perdó. Així vols dir que es pot parlar d'assassinat, encara que sigui producte d'un acord social establert mitjançant uns procediments modèlics en un estat de dret com aquest?
CP: És clar! Què més hi fa?
CU: No res, és que jo ahir deia que els impostos són un robatori i em vas dir que no, perquè són producte d'un acord social establert mitjançant uns procediments determinats, bla, bla.
CP: No és el mateix.
CU: Ah.

El meu referèndum

2009-09-14T03:29:00.005+02:00

Avui, diumenge, he dedicat el dia a fer totes les compres importants que havia de fer per instal·lar-me al nou pis. Ja els he explicat alguna vegada que quan sóc als Estats Units miro de comprar només els diumenges, si pot ser a la nit, mentre penso en la misèria del toc de queda comercial català.

Sobre això d'Arenys, a mi aquestes pallassades em fan gràcia perquè ajuden a minar la credibilitat de les estructures governamentals entre els ciutadans i això sempre pot anar bé. Ara, a mi el que em faria il·lusió de veritat seria una demostració d'odi a l'estat, a la pròpia idea de l'estat, especialment en la seva versió socialdemòcrata, tan formidable com la d'ahir a Washington. S'imaginen 50.000 persones baixant el Passeig de Gràcia cridant a favor de l'abolició de l'educació i la sanitat públiques? Permetin-me que em posi una mica tendre, només d'imaginar-m'ho. Ja saben que sóc molt sensible. Algun poble amb ganes de cridar l'atenció s'hi vol apuntar?

I un referèndum a Llavaneres o a Sant Vicenç de Montalt preguntant als seus empadronats quin hauria de ser el tipus màxim de l'IRPF?

Tea Party

2009-09-13T05:57:00.002+02:00

El centre de Washington era avui ple de gent vinguda de tots els Estats Units per protestar contra els plans sanitaris governamentals i contra el Big Government en general. No he donat l'abast a fer fotografies de les pancartes que cadascú havia preparat per l'ocasió, des dels simples "Who is John Galt?" fins als més elaborats, com una vinyeta on s'hi apreciava Bin-Laden, Al-Zarqaui i altres terroristes islàmics i Barack Obama al costat dient - "Thank you guys, I'll take it from here!" Amb aquesta he rigut molt. També n'hi havia una altra que deia: "I'll keep my private health plan and you can keep the 'change', Mr. Obama". Gent molt meticulosa i amb un sentit de l'humor molt fi, aquests manifestants. Un simpàtic pare de família de Tennessee proposava "enterrar el programa sanitari públic juntament amb el Ted Kennedy" i un altre s'apuntava a la moda ecologista i suggeria "reciclar el Congrés". Alguns portaven reproduccions en cartró d'uns rifles formidables acompanys del lema "Keep YOUR hands off MY healthcare!" També hi havia variacions més animades d'aquest lema: "Keep your dirty socialist hands off my private healthcare". "Impeach Obama" era potser el més nombrós. Alguna família portava radiocassets on sonaven tota l'estona discursos del president Reagan mentre paraven un mantell a la gespa del Mall i es disposaven a endrapar una bona carretada de salsitxes i hamburgueses - Government is the problem!- s'anava sentint de tant en tant. Una nena asseguda en un cotxet portava un cartell on s'hi llegia "Mr. Obama, please, don't spend my future!" Un senyor alçava un cartró enorme, a la manera dels deu manaments, que deia: "G. Washington would hang the bastards. Join the 2nd Continental Militia!" Abundaven molt els retrats de l'Obama disfressat de Stalin o de Karl Marx, tots bastant elaborats. Un pare de New Jersey els deia als nens que si no creien vindria la Nancy Pelosi. -Do you want me to call her, really?- Els nanos feien cara d'aterrits (i no els en culpo, pobres).

Si aconsegueixo fer-me amb un cable, miraré de penjar algunes fotografies de l'esdeveniment.

Albuquerque, Nou Mèxic

2009-08-22T08:10:00.003+02:00

En Fred Cahill mira al seu voltant abans de confessar-nos, xiuxiuejant, que el gran problema dels Estats Units és que la gent és summament estúpida, so dumb. Ell i la seva dona seuen davant nostre al restaurant de l’Amtrak [cada àpat que fem al tren, amb aquest sistema tan peculiar d’anar omplint les taules, té l’al·licient de veure si tindrem sort amb els comensals i no ens donaran conversa.], ells camí de Los Angeles per fer un creuer; nosaltres cap a Flagstaff no se sap ben bé per què.

Explica, també amb to de confidència, que la televisió als Estats Units és tan dolenta amb l’objectiu d’estovar els cervells de la gent i que siguin més fàcils de controlar, perquè ja se sap que com més estúpid sigui el públic, més fàcil ho tenen els que manen per executar els seus plans. Un altre braç de la conspiració per estupiditzar el públic i fer-lo més obedient són les series amb escenes curtes i moviments ràpids de càmera que són la causa dels fracàs escolar perquè minen la capacitat de concentració, d’atenció prolongada, de la canalla. Els conspiradors, a més, infecten el menjar dels americans amb el permís de la FDA (l’agència federal que vetlla per la seguretat alimentaria i que algun amic seu ha rebatejat com a Federal Death Administration) gràcies a les connexions entre les empreses del sector i els polítics. Fan servir productes cada vegada més nocius perquè són més barats i, a més, tenen l’avantatge de provocar malalties greus que després tracten els seus amics de les empreses farmacèutiques. Es veu que un seu amic metge li ha preparat un recull en forma de llibre de tots els productes químics susceptibles de trobar-se als aliments que es venen a Amèrica, catalogats en funció del grau de perillositat per la salut humana. Sempre que va a comprar se l’emporta i escruta els ingredients de cada producte a la recerca de substàncies proscrites. És un procés llarg, hi dedica hores.

Una altra pota important d’aquesta putrefacció del sistema és la Reserva Federal, que segons explica el senyor Cahill és la banda de lladres més gran que mai s’hagi passejat pel planeta Terra. Segons ell són un grup de bancs privats que es reserven el dret a imprimir diners. Una estona abans havia dit que ell havia fet una vegada un curs d’economia i que no havia entès gran cosa, però de seguida s’anima a pronosticar que la inflació serà aviat un problema gravíssim i que els Estats Units són molt a la vora d’un cataclisme econòmic sense precedents. Demana que expliquem als nostres compatriotes que ells, els americans, no confien gens en el seu govern i no para de dir que entén que la gent odiï els Estats Units per totes les guerres que fan al món i tota la gent innocent que mata el seu exèrcit. Ja diuen que l’antiamericanisme l’han inventat els americans, com tot. No veu, en Fred, cap diferència entre l’Administració Obama i l’Administració Bush, perquè segons ell els qui manen de veritat no han canviat ni canviaran mai. El president s’escull molt abans del primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys assenyalats, ell està convençut que qui mana de veritat decideix qui jugarà el paper de President dels Estats Units i un cop decidit s’organitza la pantomima de les eleccions presidencials. Ja a les postres treu el fantasma de l’avi Bush, en Prescott, que donava finançament al govern d’Adolf Hitler. A Barcelona també l’he sentit alguna vegada, aquesta història. Em penso que a l’institut van portar una vegada algun conferenciant que ho explicava, però la veritat és que no hi parava mai gaire atenció jo, a les conferències aquestes que ens infligien de tant en tant.

La vida dels Cahill és curiosa: vivien a Los Angeles fins que fa 20 anys en Fred va decidir que l’aire estava massa contaminat pels seus fills i van agafar el cotxe per buscar una nova ciutat on instal·lar-se. Després de voltar per uns quants llocs es van quedar a Albuquerque, van traslladar-hi les seves coses i en Fred hi va muntar una empresa. Les temptacions d’eructar alguna obvietat sobre el somni americà o la seva manera de viure són extraordinàriament llamineres, però sempre he estat partidari de la contenció en aquestes coses. Sort que almenys no hem respost amb sinceritat quan tot just començar a sopar ens ha preguntat què ens havia semblat Albuquerque, Nou Mèxic.

Reinserció

2009-07-13T19:42:00.004+02:00

El pensament socialdemòcrata, si em permeten la drecera lingüística oximorònica, ofereix sovint anècdotes divertides. Els opinadors ortodoxos, per una banda, tenen per costum alliçonar-nos sobre les bondats de la reinserció dels delinqüents i el dret que té tothom a una segona oportunitat. Molt bé. No és que a mi m'importi gaire això de la reinserció (de fet se me'n refot) però ja em sembla bé posar una camisa de força ben gruixuda a la justícia governamental, si em permeten una altra vegada l'oxímoron. El cas és que reaccionen indignats, els autèntics socialdemòcrates, gent sofisticada que no es deixa arrossegar per instints tan primàris com la venjança, quan algú parla de la cadena perpètua o de la pena de mort. Acusen de feixistes (no acostumen a tenir gaire vocabulari) a qui no s'agenolla immediatament davant l'altar de la mítica reinserció. Silenci respectuós. Preneu i mengeu-ne tots, que aquest és el progrés fet paraula.

Molt bé.

I amb aquestes arriba el jutge Chin, condemna Bernard Madoff a passar-se 150 anys en una gàbia propietat del govern (per si algun socialdemòcrata no és capaç de fer els càlculs: hi passarà la resta de la seva vida) i la carraca sociata de sempre corre a celebrar-ho. - Coi de banquers sense escrúpols, Massa poc! - comenten els ex tèorics de la reinserció.

Volen dir que si l'home, enlloc d'un frau financer a gran escala, hagués fet volar pels aires un edifici ple de gent, les ganes de reinsertar-lo que deuen sentir les ments socialdemòcrates a banda i banda de l'Atlàntic no s'haurien fet sentir amb una mica més d'insistència?

www.nosuccessions.org

2009-07-01T10:18:00.001+02:00

Gairebé he plorat d'emoció quan he llegit a La Vanguardia, aquest matí, que s'ha constituit una associació ciutadana per exigir la supressió de l'impost de successions:

http://www.nosuccessions.org/

http://www.nosuccessions.org/

http://www.nosuccessions.org/

http://www.nosuccessions.org/

http://www.nosuccessions.org/

M'ha fet especial il·lusió perquè l'altre dia precisament sortia a TV3 aquell senyor tan pesat i avorrit, el Guillem López Casasnovas (el pitjor professor que he tingut mai a la UPF en totes i cadascuna de les dimensions rellevants per avaluar-los, de veritat, és horrorós), lladrant que no s'ha d'abolir aquest impost perquè grava una "renda no guanyada". És la carraca sociata de sempre però en aquest cas amb una carcassa més avorrida del normal, per les qualitat especials del subjecte. A veure, ex (afortunadament!) professor, vostè deu ser dels que creu que un individu ha de justificar davant de la societat (o de vostè, potser) que és mereixedor dels actius de què disposa, no? Es veu, a ulls de la tropa de sociates que dominen l'opinió pública, que no n'hi ha prou amb obtenir el que tinguis sense haver coaccionat a ningú, a més a més un "s'ho ha de merèixer", s'ho ha d'haver "guanyat" i si no el govern té dret a expropiar-t'ho. Ja se li veuen les orelles a l'activista meritocràtic que porta a dins, ex professor. Ah, el mèrit! Quina idea més llaminera pels nostres cervellets evolucionats! Jo a vegades també em quedo una estona contemplant el concepte i gairebé puc sentir com el cervell m'allibera substàncies d'allò més plaents. Em sembla (no ho sé segur) que deu ser una combinació de compostos químics similar a la que es devia segregar només de pensar que l'assassí de la pròpia filla era a punt de fregir com un bistec en una cadira de fusta al penal de San Quentin. El que passa, ex professor, és que fins i tot la gent com vostè celebra que amb el temps, i molta feina, haguem après a posar una mica de distància entre el procedir de l'estat en el seu tracte amb els ciutadans i aquestes segregacions cerebrals (que es poden seguir disfrutant en privat, no pateixi).
És evident que encara queda molta feina per fer.

La Milagros i la prostitució

2009-06-18T23:54:00.005+02:00

Fa dies que els volia parlar d'aquesta perla que oferia la Milagros Pérez Oliva a El País sobre la prostitució:

"La prostitución siempre se ha nutrido de la pobreza [sí, com la construcció, el servei dels restaurants o el futbol professional], pero esta nueva esclavitud [nova, Milagros? Mira que n’he arribat a sentir, de tonteries sobre el tema, però que és un fenomen nou és la primera vegada. Potser hauria de llegir més El País] está ahora en manos de poderosas mafias internacionales, cada vez más violentas [això té alguna base empírica o és només la vella tradició oral del periodisme, que tot és cada vegada més greu i terrible?] que trafican con mujeres, con armas y con drogas. ¿Qué garantía tiene el diario de que esas atractivas chicas que se ofrecen en sus páginas no son esclavas sexuales de esas mafias? [Home, jo tampoc no tinc cap garantia que tu no siguis una esclava d’aquestes màfies, però si el que et preocupa és l’esclavitud, tinc entès que ja està prohibida i perseguida severament, almenys aquí, així que si el teu diari té alguna sospita que algun dels seus anunciants té dones en règim d’esclavatge, que el denunciï de seguida; no acabo de veure clar que la solució sigui simplement deixar de publicar-los els anuncis.] El que la prostitución no esté prohibida no significa que los medios no tengamos responsabilidad [responsabilitat de què, Milagros? d'assegurar-vos que es prohibeixi aviat per satisfer els vostres deliris progres però sense perdre-hi diners respecte la competència?]. Y aquí entra en juego un nuevo factor a considerar. Conforme la realidad se vuelve más cruda y más cruel [sí, abans tothom viva molt millor, ja ho sabem, especialment les putes. Quins temps!] también aumenta la sensibilidad social [De totes maneres, en honor a la veritat, cal dir que potser sí que hi ha alguna relació causal entre aquest augment de la sensibilitat social que dius i la cruesa de les condicions de les putes. El que no tinc tan clar és el sentit de la causalitat. Al cap i a la fi, sempre que la prostitució ha estat tolerada i acceptada per la societat, com a la Grècia clàssica i a l’Holanda d’avui, les seves condicions de feina i de vida, pel que expliquen, han estat sensiblement millors. A l’Iran d’avui, en canvi, conegut per la seva ultrasensibilitat social amb el tema (per motius religiosos) tenen el costum de matar-les a cops de roc]. Cada vez es más difícil mirar hacia otro lado. Y la misma sensibilidad [estupidesa, en dic jo, però vaja] que lleva a muchas personas a dejar de comprar zapatillas deportivas fabricadas por manos infantiles [sí, gran èxit, els nens passen precisament a prostituir-se] o consumir perca del Nilo por la forma en que se pesca puede considerar intolerable que haya discrepancia entre lo que un diario proclama y lo que hace. Si muchas entidades financieras, empresas y grandes multinacionales se han visto obligadas a acuñar términos como banca ética, comercio justo o responsabilidad social de la empresa [sí, acuñar términos i ja està, perquè la realitat que pretenen descriure aquests términos és més aviat difusa…afortunadament], es porque cada vez hay más ciudadanos a los que no les da igual cómo se consiguen los beneficios.
Ése es el signo de los tiempos que vienen, y ésa es la sensibilidad que predomina entre los lectores que estos días me han llamado. ¿Son estos lectores un reducto de fundamentalistas de lo políticamente correcto? Valorarlo así podría ser un error [sí, i també podria no ser-ho].
No quiero, queridos lectores, que por tratar de ser ponderada en mis argumentaciones, crean que soy ambigua [no pateixis, Milagros, que no ho hem cregut ni un moment, et coneixem prou bé]. Esta Defensora considera que esos anuncios no deberían publicarse en este diario. Sé que se trata de una muy vieja polémica y que los tiempos de crisis que vivimos no son los más propicios para tomar una decisión de esta naturaleza. Pero teniendo en cuenta que la vicepresidenta del Gobierno se ha mostrado dispuesta a intervenir [gràcies a Déu, ja estic molt més tranquil] para que la prensa deje de publicar anuncios de contactos [prohibir-ho, vols dir?], tal vez fuera buena idea acelerar el debate [sí, accelerar-lo tant que amb prou feines si el veiem, no? Ja me’ls conec els debats dels progres]. Mejor dar ejemplo, como hemos hecho otras veces, que actuar obligados [home, sí, però sempre que valgui la pena actuar, i és això el que discutim precisament]."

Fitxatges

2009-06-16T18:51:00.003+02:00

La compra de l'actiu 'Cristiano Ronaldo' per part del Real Madrid és una magnífica ocasió per calibrar de forma neta, precisa, el nivell d'estupidesa dels periodistes i polítics peninsulars. Primer hi ha tota la currua de radiofonistes, normalment de la classe hooligan, d'aquests que criden com esperitats quan marca el Barça i que tot el dia fan metàfores absurdes entre el Barça i Catalunya. Però d'aquests mira, ja m'ho esperava, perquè si tens aquesta patologia és normal que siguis incapaç de reaccionar com una persona educada a l'Europa de l'era post-dòlmens quan el Madrid paga molts diners per un jugador. El fonamentalisme religiós ja les té, aquestes coses, i no vull dir que no ens n'haguem de preocupar, però és un problema que ja tenim classificat. El que més m'amoïna és la reacció que apel·la a les propietats ètiques del fitxatge, al fet que no és adequat que algú gasti tants diners en això mentre hi ha gent que en guanya tan pocs o no té feina. I no només són opinadors professionals que d'alguna manera han d'omplir pàgines de diari (i que fan molt mal), ara també s'hi apunten els nostres diputats. Es veu que els comunistes d'ICV volen que el Congrés limiti els diners que es gasten els clubs en fitxatges i sous de jugadors. I de seguida s'han apuntat a la festa (encara que sense ser partidaris d'aprovar res, només per quedar bé amb la massa indignada, suposo) els portaveus de CiU i PNB. Vegin les declaracions, inquietants, terribles del tal Josu Erkoreka:

"sería bueno adoptar medidas tanto internas como en el ámbito internacional para poner coto a una carrera de gasto que no es productiva y no está en la buena línea de la economía, que constituye un elemento perturbador para el desarrollo económico armónico y que no tiene beneficios sociales evidentes ".

Al món més enllà de la jurisdicció dels diputats espanyols, mentrestant, la companyia aèria de low cost Air Asia ha anunciat fa una estona, a la Fira Aeronàutica de París, que compra 10 avions Airbus A350 per 2.400 milions de dòlars, és a dir, 240 milions cadascun. Indignant, suposo.

Han tornat a guanyar

2009-06-08T22:00:00.000+02:00

Si les eleccions d'ahir haguessin servit per escollir els 135 diputats del Parlament de Catalunya, la cosa hauria anat de la següent manera:

Tripartit: PSC 53, ERC 13 i IC-V 7. Total: 73. Recordin que la xifra màgica que els mantindria oberta la porta dels Audis i de la llotja del Camp Nou és de 68.

Socialdemòcrates fora del Tripartit: CiU 36, PP 26.

Menys atur?

2009-06-04T14:00:00.001+02:00

La Leire Pajín i altres dirigents sociates celebren aquests dies la primera baixada de l'atur en 14 mesos (cal dir que per baixada de l'atur ells entenen la disminució del nombre d'aturats, no una retallada del subsidi d'atur, baixada que jo sí que celebraria gustosament). Com que amb el temps he après a desconfiar sempre de l'eufòria d'un sociata (i encara més d'una sociata), m'he pres la molèstia de visitar la web de l'INE i mirar la xifra d'aturats del mes de maig, l'última que ha sortit. Una primera idea que cal tenir clara per entendre la grolleria del discurs sociata és la de la naturalesa cíclica de l'atur. Pensin en la temperatura: les fluctuacions de la temperatura en un lloc determinat tenen tres components principals: l'hora del dia (al migdia fa més calor que a la nit, sigui hivern, estiu o primavera), el dia de l'any (a l'estiu fa més calor que a l'hivern, a qualsevol hora donada) i una tendència a llarg termini que segons diuen alguns últimament va cap amunt (a totes hores i dies de l'any), el que es coneix com "escalfament global". Molt bé. Ara provin d'imaginar-se un científic que vol demostrar que aquesta tendència, la de llarg termini, que ens diuen que va cap amunt, va en realitat cap avall. Què els semblaria si els digués que per demostrar-ho agafa la temperatura mitjana del mes de gener del 2009 i la compara amb la del mes de... juliol del 1999? Doncs una cosa semblant fa la Leire quan relaciona una disminució purament estacional de l'atur amb la recuperació econòmica. Afortunadament els funcionaris de l'INE publiquen dues series, una en brut, on compten sense més el nombre d'aturats registrats a l'INEM, i una de transformada per eliminar precisament aquest efecte estacional. Al gràfic de sota hi he posat les dues sèries per tots els mesos del 2009 fins al maig. No cal que els digui quina és cadascuna de les línies, suposo.

Imagine

2009-06-01T16:32:00.014+02:00

Hi he anat a parar llegint The God Delusion, l'últim llibre de Richard Dawkins. M'ha semblat prou divertit.

Jo també tinc algunes propostes...si algú en té més, endavant.

Imagine No Socialdemocrats:

Imagine No Hypocrites:

Imagine No DGT:

Imagine No UPF PAS [Personal d'Administració i Serveis]:

Imagine No US Army:

Imagine No Irak War:

Imagine No Afghanistan War:

Imagine No European Islamists:

[Theo Van Gogh]

Trias Fargas

2009-05-25T22:39:00.003+02:00

Aquí tenen el comentari més divertit que he llegit a la biografia de l'històric dirigent socialdemòcrata català Ramon Trias Fargas. Noti's que a la Catalunya del toc de queda comercial sempre se l'ha etiquetat, a Trias Fargas, de liberal; jo, si m'ho permeten, prefereixo passar l'adjectiu pel factor de conversió estàndard que hem d'aplicar els ultraliberals salvatges quan expliquem l'espectre polític català a individus alfabetitzats:

"La gent no li perdona [a Jordi Pujol] el seu èxit econòmic i els sembla massa que ara, a més, el vulgui tenir polític. És curiós com la gent reacciona acusant Pujol de prepotència econòmica perquè ell personalment ha fet una gran fortuna que gasta lliurement (Enciclopèdia Catalana, Convergència Democràtica, etc.). A Reventós ningú li critica res i és més ric que Pujol per herència de Don Jaume Carner i per haver-se casat amb una latifundista del Vendrell, al Penedès, i a més és l'home més avar d'Europa Occidental. I té una explicació: tenir diners per herència i casar-se per quartos no és un mèrit i la gent no se sent vexada i ser ronyós és un vici que complau la gent. Però guanyar-se una fortuna a palos i després ser generós, és massa. A mi mateix, que ni he heretat una fortuna ni l'he feta, de totes maneres, quan la gent, per la TV, es va enterar que tenia un fill subnormal, crec que vaig guanyar punts. El públic va quedar content que jo tingués una desgràcia personal a casa."

Foix, l'economista

2009-05-11T13:07:00.004+02:00

"Aquella filosofía [la de Margaret Thatcher i Ronald Reagan] rompía con la hegemonía del laborismo desbordado por los sindicatos, pero introducía unas actitudes ultra liberales que nos han conducido a la presente crisis."

Lluís Foix.

Si el senyor Foix és capaç d'aportar alguna evidència empírica que confirmi la seva hipòtesi haurà resolt una de les grans preguntes que mira de respondre la ciència econòmica: per què de tant en tant la producció deixa de créixer i fins i tot cau?

Fins que ha arribat el senyor Foix i la seva aportació innovadora es parlava de coses com les rigideses de preus, la demanda agregada o les fluctuacions tecnològiques. Hi havia (i pels que no han llegit el seu article suposo que continua havent-hi) un debat intens i, per mi, profundament avorrit, sobre aquestes curioses fluctuacions periòdiques de la producció ple de matrius enormes i tècniques economètriques d'última generació. I ara arriba aquest senyor i ens explica que la crisi d'avui és culpa d'un shock ideològic que es va produir fa exactament 30 anys. Home, Lluís, vols dir que tot era tan senzill? Perquè a veure, Foix, això d'adelgazamiento del Estado que diu que explica les desgràcies modernes...sí que és veritat que durant el mandat de la Thatcher el tamany de l'Estat britànic es va reduir (de 43% del PIB a 36%), però el 1990 ella va plegar i els governs que s'han succeït durant els últims 20 anys (sobretot laboristes) han portat la dimensió del govern una altra vegada als nivells previs a l'irrupció de la Dama de Ferro. De fet, el 2008 la proporció de despesa pública sobre el PIB del Regne Unit era del 41%, exactament igual que el 1970 i 6 punts per sobre del nivell de 1960!

Una altra cosa, Lluís, és la teva preocupació per les desigualtats que diuen uns economistes de la LSE que assoten el Regne Unit des dels temps de la tieta Margaret. Potser sí i ja saben que a mi m'importa encara menys que els resultats de les eleccions europees, això de la desigualtat de renda, però convé evitar la temptació de cosir tots els problemes del món en un gran drap intel·lectual impossible de fotre a la rentadora. És molt feixuc. I poc higiènic.

Víctimes del cervell

2009-04-30T13:14:00.005+02:00

El fet que idees com aquesta o aquesta i que individus com aquest i aquest altre tinguin i hagin tingut durant tants anys l'èxit conegut i patit per tothom em sembla un dels enigmes més fascinants del comportament humà. És probable que arribar a comprendre'n les causes i poder combatre-les sigui un dels avenços més importants per eixamplar en totes les dimensions els horitzons de benestar de les generacions futures. Francament, no crec que sigui més important vèncer el càncer que trobar la vacuna cognitiva contra els biaixos que mantenen a mitja humanitat en la misèria i a l'altra mitja, la que es pot permetre dedicar una part del seu temps a la reflexió intel·lectual (si em permenten el groller abús semàntic), sota aquest recel gutural permanent vers l'economia de mercat. I si els sembla exagerat, visitin Seül i després Pyongyang.

El professor Pinker en parla al seu últim llibre:

"The logic of the market remains cognitively unnatural. People all over the world think that every object has an intrinic fair price (as opposed to being worth whatever people are willing to pay for it at the time), that middlemen are parasites (despite the service they render in gathering goods from distant places and making them conveniently available to buyers), and that charging interest is immoral (despite the fact that money is more valuable to people at some times than at others). These fallacies come naturally to an Exchange mindset in which distributions are fair only when equivalent quantities of stuff change hands. The mental model of face-to-face, tit-for-tat exchanges is ill-equipped to handle the abstruse apparatus of a market economy."

Steven Pinker, The Stuff of Thought.

Vendre fum

2009-04-08T14:39:00.003+02:00

Ara que tothom renega dels banquers i els acusa d'haver-se passat anys venent fum, celebro que sorgeixi aquesta iniciativa. La idea és monitoritzar les prediccions de tot tipus que apareixen cada dia als mitjans de comunicació i veure quins intel·lectuals amb tribuna pública, periodistes i bloggers cèlebres es dediquen, essencialment, al mateix negoci que els odiats banquers.

Bona Mens

2009-04-02T12:23:00.003+02:00

Deu ser per què encara hi ha estudiants que ho són més enllà del sentit purament administratiu de la paraula, és a dir, que estudien alguna cosa, que ha sorgit aquesta iniciativa, tan lloable com candidata a la irrellevància amb què es recompensa l'esforç intel·lectual a Catalunya.

Així ho explica un dels autors.

Oncle Murray

2009-04-01T10:09:00.002+02:00

"The libertarian who wants to replace government by private enterprises in the above areas [educació, sanitat...] is thus treated in the same way as he would be if the government had, for various reasons, been supplying shoes as a tax-financed monopoly from time immemorial.. How would most of the public treat the libertarian who now came along to advocate that the government get out of the shoe business and throw it open to private enterprise? He would undoubtedly be treated as follows: people would cry, "How could you? You are opposed to the public, and to poor people, wearing shoes! And who would supply shoes to the public if the government got out of the business? Tell us that! Be constructive! It's easy to be negative and smart-alecky about government; but tell us who would supply shoes? Which people? How many shoe stores would be available in each city and town? How would the shoe firms be capitalized? How many brands would there be? What material would they use? What lasts? What would be the pricing arrangements for shoes? Wouldn't regulation of the shoe industry be needed to see to it that the product is sound? And who would supply the poor with shoes? Suppose a poor person didn't have the money to buy a pair?"

Murray Rothbard, For a New Liberty.

Hemeroteca

2009-03-26T23:26:00.001+01:00

A la web de La Vanguardia hi han instal·lat una hemeroteca magnífica i aquest matí m'he dedicat a fullejar l'exemplar del 23 de gener de 1987. No pensava que informativament fos cap dia destacable, però per mi és un dia prou important (vaig néixer) i m'ha fet gràcia saber quines notícies llegia la gent mentre venien cap a la Dexeus a veure'm per primera vegada.
I furgant amunt i avall he topat amb aquesta notícia:

"Un funcionario de EE.UU se suicida ante la TV durante una rueda de prensa"

La història i el vídeo són brutals, de veritat. Ara, ja els aviso que si són sensibles a les escenes dures més val que no el mirin sencer.

Per error

2009-03-25T19:40:00.000+01:00

Expliquen que el matemàtic George Dantzig, quan estudiava a Berkeley, un dia va arribar tard a una classe de Mathematical Statistics (li posen aquest nom i no simplement Statistics per deixar ben clar el pa que s'hi dona i evitar que se'ls esmunyi a la classe gent d'empresarials). Quan va entrar va veure que a la pissarra hi havia escrits dos problemes i els va apuntar de seguida a la llibreta convençut que eren deures per la setmana següent (tinguin en compte que en aquella època no hi havia presentacions de Powerpoint ni cap dels altres instruments diàbolics que han acabat amb l'interès de les classes). Sembla ser que mentre els feia va trobar-los una mica més complicats de l'habitual i els va acabar entregant fora de termini, una mica avergonyit. Al cap d'una setmana el professor el va anar a veure tot exaltat: els problemes, com el professor havia explicat abans que arribés en Dantzig, no eren deures: eren dos teoremes indemostrats (conjectures, per ser més exactes) i el fill de puta els acabava de demostrar. Per error.

En fi, confio que sigui mentida.

Protecció Suïssa

2009-03-20T09:53:00.002+01:00

L'extorsió a les autoritats suïsses per part dels governs occidentals perquè reveli als recaptadors corresponents les dades de ciutadans estrangers que hi tenen comptes fa unes setmanes que s'ha intensificat. Els molesta, cada vegada que exigeixen ficar les grapes als comptes d'algun dels seus ciutadans, topar amb la famosa Llei de Bancs que protegeix el secret de les dades dels comptes mantinguts en qualsevol banc de la Confederació. Cal dir que és curiosa la posició de països com França, que fins i tot davant de violacions flagrants dels drets humans a càrrec de dictadures brutals considera que ha de prevaldre la sobirania de cada Estat sobre el seu territori (Iugoslàvia, Iraq...), però sembla ser que quan es tracta de l'evasió fiscal, tota pressió és poca i si cal forçar un país a canviar les seves lleis o a saltar-se-les directament, so be it. En fi, d'aquesta assimetria ja en vaig parlar l'altre dia.

El cas és que no és la primera vegada que un govern estranger posa les autoritats suïsses contra les cordes perquè reveli dades de comptes d'estrangers. No sé si estan al corrent sobre el primer episodi d'aquest tipus que va tenir una certa rellevància mediàtica: 1934.

El govern del canceller Adolf Hitler mira per totes les vies, incloent el soborn directe a banquers i autoritats, d'aconseguir informació sobre els comptes que ciutadans alemanys jueus, considerats Enemics de l'Estat, mantenien al país veí. El Parlament suís va aprovar finalment una llei que protegia el secret dels comptes bancaris i preveia càstigs severs per a qualsevol que la violés.

I bé, és precisament contra aquesta llei que lluiten ara les autoritats fiscals nord-americanes i europees.

Ells sabran, però em sembla que convé no oblidar els motius que la van engendrar.

Intimitat, privacitat

2009-03-13T14:32:00.003+01:00

L'esquerra socialdemòcrata passa per creure amb entusiasme en el dret a la privacitat, a la intimitat, a la confidencialitat de les comunicacions i a no ser escorcollat arbitràriament fins a extrems humiliants abans de pujar a un avió. S'enfaden i fan soroll mediàtic quan es parla de controlar els correus electrònics, instal·lar càmeres a llocs públics per lluitar contra petits delictes o donar més marge a la policia per interrogar als sospitosos de terrorisme.

- Preservar el dret a la intimitat és primordial- bramen. -No s'hi val tot per lluitar contra el terrorisme-. -Si cedim, guanyen els terroristes,- he sentit dir. Bé, coincidim. El que no acabo d'entendre, i agrairia que algú m'expliqués, és per què tota aquesta xerrameca liberal defensora fins a les últimes conseqüències del dret a la intimitat expira quan el presumte delicte no és segrestar un avió i fer volar pels aires un edifici amb milers de persones a dins sinó dipositar discretament una part dels propis ingressos en un país amb una normativa tributària diferent. Un paradís fiscal, si volen.

De fet, el problema ja no és el dels paradisos fiscals, el problema el tenim aquí mateix: Hisenda pot demanar al meu banc, sense cap ordre judicial, que li passi tota la informació dels meus comptes i operacions. On són els defensors dels drets civils, els que posen el crit al cel perquè els miren la bossa abans de pujar a un avió?

Bones notícies

2009-03-01T22:20:00.003+01:00

No segueixo amb gaire detall el femer socialdemòcrata de la política espanyola, però avui no em puc estar de celebrar que els sociates perden una petita part de la seva omnipotència: Galícia.

I això de la omnipotència sociata no és cap exageració: si viuen a Barcelona, o a qualsevol de les capitals de província catalanes, el 100% dels seus impostos els administra el PSOE.

Amb les eleccions d'avui també és veritat que hi ha el perill que els sociates posin les grapes al govern basc i a mi aquest tal Patxi López em fa venir gairebé tanta vomitera com el Zapatero, però la perspectiva de veure com aquella banda de socialistes i comunistes que regentaven Galícia perden la feina és molt reconfortant, no m'ho poden negar.

Les altres víctimes

2009-02-17T16:14:00.007+01:00

En dies com avui és útil recordar que a més dels assalariats amb rendes altes hi ha unes altres víctimes dels tinglados occidentals dits del Benestar; unes víctimes, les de les fotos, que acostumen a suscitar més compassió entre les classes benpensants, si em permeten l'oxímoron. I si no expliquin-me per què, si no és per protegir el nostre sistema sanitari coactiu, la nostra educació pública i, sobretot, els salaris dels nostres conciutadans menys traçuts,- repeteixo i vull una resposta: per què?-no permetem que qui vulgui venir a vendre el seu treball a Espanya ho faci lliurement, sense haver d'arriscar la vida (i per tant, a vegades, perdre-la) d'aquesta manera?

Més Wilders

2009-02-16T10:47:00.003+01:00

Un parell de coses que m'atreveixo a dir en defensa dels qui, en nom de la llibertat d'expressió, creiem en el dret de Wilders d'entrar al Regne Unit a ensenyar el seu documental a la Cambra dels Lords:

1. No crec que la llibertat d'expressió hagi de ser un dret reconegut només a qui el defensa. Igual que a mi m'atenen a l'ambulatori de la seguretat social, pensi el que pensi de la sanitat pública i del cobrament d'impostos. I suposo que qui s'oposa a la tortura de terroristes no deu creure que el respecte al dret a la integritat física o a la vida tingui gaire a veure amb la teva opinió sobre aquest dret.

M'agradaria, evidentment, que el govern, com potser fa el Foreign Office amb el Geert, fes seva la meva lògica i acabés amb la sanitat pública, sempre i quan, evidentment, la fes seva per a tothom i no només per als ultraliberals salvatges. Però em sembla que el govern té altres plans i està bé (o en tot cas no se m'acut una alternativa millor) que els executi sempre que respecti tots els procediments. Vull dir que si el Geert vol prohibir l'Alcorà, doncs molt bé, que ho digui i ja en parlarem, sempre seguint els procediments, però no crec que un govern democràtic es pugui permetre jugar a "fer-te provar la teva medecina" d'aquesta manera tan barroera.

2. Dit això, tampoc no crec que sigui equivalent l'amenaça que el Geert al·lega que suposa l'Alcorà, que incita directament a assassinar infidels, és a dir, una exhortació a "pertorbar la seguretat pública" i l'amenaça de segon ordre, per reacció, que suposa ofendre, molestar als musulmans. Que jo sàpiga en Geert no demana que s'assassini a ningú per creure o no creure en alguna cosa. L'Alcorà, diuen alguns, sí. Si alguns musulmans, veient el vídeo, decideixen cremar una Ambaixada, doncs sí, és un problema ben gros, però no és el mateix. Això sí, no perdo l'esperança que almenys servirà perquè alguns deixin de veure d'una vegada la fam com a causa del terrorisme islàmic.

Wilders de nou

2009-02-13T10:23:00.002+01:00

Arriben males notícies des del Regne Unit: a l'aeroport de Heathrow, la policia ha denegat l'entrada al país al diputat holandès Geert Wilders, l'autor d'aquell documental sobre l'Islam, Fitna, que va treure al carrer les masses d'islamistes moderats per demanar-ne l'execució immediata. El diputat pretenia parlar sobre el seu documental a la Cambra dels Lords, convidat per Lord Malcom Pearson, però el Foreign Office ha considerat que la seva presència al país suposava "una amenaça a interessos fonamentals de la societat" i l'ha enviat de tornada a casa després de retenir-lo durant unes hores a l'aeroport.

Però el govern de Sa Majestat no n'ha tingut prou admetent simplement que no estaven disposats a assumir el cost dels saraus que s'organitzen cada vegada que es fa publicitat d'aquest vídeo, a portar amb discreció aquesta nova humiliació del fonamentalisme a l'Estat de Dret i a resar perquè la gent se n'oblidi de seguida.

No senyor, ha hagut de sortir un portaveu del Ministeri a donar substància ètica al que podia haver passat per simple covardia, pronunciant una frase que em sembla inquietant en boca d'un govern democràtic, que figura que entén el seu paper en un Estat de Dret:

"The government opposes extremism in all its forms."

I tan ample.

Si volen poden llegir la versió de Wilders al seu blog.

VP

2009-02-11T22:35:00.002+01:00

Començo l'últim del Valentí Puig, Moderantismo, una reflexión para España, i no han passat 25 pàgines que ja he d'interrompre la lectura i venir al despatx de l'Estable per compartir amb vostès aquesta mostra de genialitat del mestre:

"hizo mucho más por la emancipación de la mujer el invento de la lavadora automática que los libros - tan tediosos - de Simone de Beauvoir"

Ja saben que a mi no m'agrada gens el discurs de la moderació i del terme mig perquè sóc un fanàtic molt perillós. I que sempe m'han semblat, aquestes idees, collonades que serveixen per impedir que les propostes ultraliberals de lògica incontestable es converteixin en reformes socials immediatament, però escolta, estic disposat a tolerar un cert grau de moderantisme si ens ha de permetre consumir comentaris tan graciosos!

Perspectiva

2009-02-09T21:39:00.003+01:00

Vegin què escrivia el pamfletista James Callender, amb l'aprovació del candidat Thomas Jefferson, sobre el President Adams abans de les eleccions de l'any 1800:

'Callender called Adams "a repulsive pedant", a "gross hypocrite" and "in his private life, one of the most egregious fools upon the continent." Adams was "that strange compound of ignorance and ferocity, of deceit and weakness," a "hideous hermaphroditical character which has neither the force and firmness of a man, nor the gentleness and sensibility of a woman." '

Biografia de John Adams, David McCullough

I encara hi ha corresponsals que pensen i escriuen que Karl Rove va inventar les estratègies de campanya agressives. I polítics nord-americans que parlen de la crispació de la política nacional contemporània com si fos un trencament amb una llarga tradició de fair play, respecte i sentit d'Estat. I gent que no entén res de res, vaja.

Més Barro

2009-02-06T13:47:00.002+01:00

Entrevista al professor Barro.

Fragments:

Sobre els plans d'augment de la despesa pública als Estats Units:

"I mean democrats were waiting with all these ridiculous projects, and now they've got an excuse to bring it through politically."

Sobre Paul Krugman, líder intel·lectual de l'esquerra nord-americana i economista en el temps que li queda lliure:

"the guy has never done any work in Keynesian macroeconomics, which I actually did. He has never even done any work on that. His work is in trade stuff. He did excellent work, but it has nothing to do with what he's writing about."

I sobre la majoria d'economistes que prediquen les bondats de l'estímul públic:

"Most economists haven't really been thinking about this issue, they haven't really focused on it. It's not their specialty. Most economists today, they haven't really been thinking about this kind of multiplier issue. Which goes back to that first question you asked about how come now we're so worried about this. I don't think most economists are focused on this, or that they're familiar with the empirical evidence. I don't think they've really worked on the theory. So I don't know, maybe they have some opinion that they got from graduate school or something. "

Ja veuen que el professor Barro no està gaire content amb el soroll mediàtic i polític que se sent als Estats Units (provocat moltes vegades pels mateixos economistes) al voltant de la resposta del govern a la crisi. Tinc curiositat per saber què pensaria el professor si obrís algun dia la premsa espanyola i llegís, per exemple, els diagnòstics i prescripcions amb què ens obsequien freqüentment experts de la talla de Lluís Foix o Alfredo Abián.

Segregació

2009-01-30T13:20:00.000+01:00

"In the latest example – studied by the economists Esther Duflo, Pascaline Dupas and Michael Kremer – 121 Kenyan schools were given a grant to hire an extra teacher and so split one large reception class into two smaller classes. In 61 randomly chosen schools the students were streamed by ability; in the other 60, they were randomly assigned to their classes. The result: better grades for everybody in the streamed classes, whether they were originally judged to be high, medium or low ability."

Una mica tard

2009-01-27T14:42:00.002+01:00

"Pude equivocarme pero no engañé".

José Luis Rodríguez Zapatero, sobre els seus pronòstics excessivament optimistes durant la campanya (ie, equivocats) sobre la crisi a Espanya.

Bé, celebro que fins i tot el president Zapatero sigui capaç d'interioritzar la diferència fonamental entre equivocar-se i enganyar. Demanarà ara disculpes a Ángel Acebes?

Bona feina

2009-01-26T10:03:00.002+01:00

Estic molt content amb l'actuació del govern català durant la ventolera dels últims dies: no fer res. No és broma, ja saben que en el meu ideal de societat, el paper del govern és més aviat esquifit i no inclou, evidentment, decidir sobre l'idoneitat de celebrar competicions esportives, decretar un toc de queda perquè fa vent o sortir a la tele a dir-nos que anem amb compte. Ara bé, dedueixo dels resultats de les últimes eleccions (i de totes les anteriors) que els meus conciutadans no comparteixen en una proporció gaire elevada les meves opinions sobre el rol de l'Estat. Així que confio que després dels nens morts a Sant Boi, el sempre exigent votant català no deixarà passar l'oportunitat per castigar severament a uns polítics que han fallat una vegada més a les obligacions per les quals els van escollir. I sinó que votin liberal.

Estímul públic

2009-01-22T18:00:00.001+01:00

"The financial crisis and possible depression do not invalidate everything we have learned about macroeconomics since 1936."

Això explica el professor Barro en un article brillant al WSJ sobre el mites de la despesa pública i el PIB. Si saben anglès vagin a l'original, però per qui no en sàpiga aquí tenen el meu resum:

Molts governs (el nord-americà i l'espanyol inclosos) volen lluitar contra la crisi amb programes d'augment mastodòntic de la despesa pública. Però té algun sentit això?

El primer punt que és important no oblidar és el següent: si la crisi és un shock negatiu en el nivell de producció, l'única manera que té la despesa pública de tenir algun impacte contra la crisi és afectar d'alguna manera precisament això, el nivell de producció. La pregunta immediata, per tant, és quin efecte té un augment de la despesa pública sobre el PIB (no sobre la taxa de pobresa, la cobertura sanitària o els ajuts a la cultura, que poden ser coses molt desitjables, però no tenen res a veure amb l'objectiu que ens ocupa). Molt bé. Precisament aquí, a la resposta a aquesta pregunta, és on se separen els diferents corrents de macroeconomistes.

Al final totes les diferències es redueixen a diferents hipòtesis sobre el valor d'un numeret que han bajejat amb el nom de Multiplicador de la Despesa Pública (ja veuen que també incloc el cognom). La idea és mesurar en quants euros puja la producció per cada euro extra que gasta el govern. És a dir, si el Multiplicador és igual a 1, essencialment la despesa pública és un free lunch, perquè per cada euro de més que gasta el govern, l'economia produeix béns per valor d'1 euro extra. Si el MDP és més gran que 1, el miracle és encara més espectacular: per cada euro de més que gasta el govern, l'economia produeix per valor de més d'1 euro extra. El somni de tots els governs, suposo.

I què passaria si el multiplicador fos zero? Doncs que el PIB no canvia i si puja la despesa pública (per exemple, per fer una carretera), algú ha de deixar de gastar per aquest valor en una altra banda, amb la qual cosa d'estímul res de res. Si el MDP està entre 0 i 1 el que passa és que la producció augmenta però no prou com per compensar l'augment de la despesa pública, amb la qual cosa algú, en una altra banda, haurà de deixar de gastar per cobrir la diferència.

I ja ho endevinen, suposo: el professor Barro s'ha dedicat a fer alguns estudis economètrics per estimar el valor d'aquest numeret i ha trobat que en temps de guerra se situa al voltant de 0,8 i en temps de pau no és significativament diferent de 0.

L'altra transició

2009-01-22T12:16:00.002+01:00

Per descansar una mica de la pudor que fa la gran bossa d'escombraries de la política espanyola, m'ha agradat llegir al Wall Street Journal aquesta carta de les filles del Bush a les filles de l'Obama. M'ha semblat una idea prou maca.

Doctor Sebastián

2009-01-21T21:47:00.004+01:00

El ministre Sebastián ens demana que consumim productes espanyols per salvar 120.000 llocs de treball. Molt bé. Crec que és important per l'Europa que tan li agrada al president Zapatero que aquestes declaracions creuin els Pirineus i debilitin una mica més, si és possible, la imatge exterior d'aquesta gran bossa d'escombraries polítiques que gràcies als vots dels catalans ocupa el govern d'Espanya.

Una proposta com la del ministre pot explicar-se a partir de dues hipòtesis diferents (tres si comptem la possibilitat que et surti aquest conjunt de paraules fent soroll a l'atzar, però la probabilitat és molt i molt petita), que de forma molt estilitzada vindrien a ser les següents: 1. ets un ignorant o 2. tens molta mala hòstia. I el cas és que Miguel Sebastián, a diferència de tots els altres ministres (potser amb l'excepció de Pedro Solbes), no és cap ignorant en economia: va fer el doctorat a la Universitat de Minnesota al costat de grans mestres de la ciència econòmica, així que disculpin si els descobreixo una vegada més la sopa d'all: els sociates tenen molta mala hòstia.

Seria interessant conèixer la reacció que tindria aquest senyor o el president que batrà tots els récords d'atur a Espanya si algun ministre alemany suggerís el mateix als seus conciutadans. En fi, ja veuen en què queda tota la comèdia europeista d'aquests individus. Si almenys algun votant fos prou irracional per informar-se abans de votar...

Nova Era

2009-01-20T23:17:00.003+01:00

Em sap greu no haver escrit alguna cosa més sobre el president Bush, que tan bones estones ens ha fet passar a tots aquells que per obrir-nos camí entre la comèdia de la política fem servir l'algoritme bayesià de defensar sempre allò que més emprenya als progres. És veritat, de totes maneres, que Bush no entrarà al Hall of Fame liberal, ja ho he dit moltes vegades. Però això no crec que sigui precisament el que molesta a tots aquests que l'insulten i l'insultaran encara durant una temporada, fins que l'Obama prengui alguna decisió sensata.

A mi em sembla que el problema del Bush era la falta de cinisme: creia que hi havia unes coses importants a fer després de l'11 de Setembre i les ha fet sense amagar-se'n i sense patir gaire per les enquestes d'aprovació. Amb en Barack no hi comptin, per heroïcitats així.

L'Obama no té unes preferències sobre els principis que cal aplicar tan marcades com les del Bush, així que anirà satisfent la demanda dels opinadors i votants sobre la marxa. Una cosa que ha passat amb el Bush és que molta gent, als Estats Units, s'ha anat oblidant progressivament de l'11-S. No vull dir que no se'n recordin, però ha anat perdent presència, i és normal que sigui així, en les preocupacions de la gent. Per això precisament contractem a uns senyors i els donem un carregament d'armes: l'Estat. Divisió del treball. No seria pràctic que tot un país visqués amb aquesta obsessió. Mentre els ciutadans es preocupen de les seves coses el president es dedica a evitar un nou 11-S, però aquesta és una feina que porta anys i algunes decisions són comprensibles de seguida quan tothom, com el dia 12 de setembre del 2001, està molt preocupat per Al-Qaeda, però són més difícils de vendre quan ja fa 8 anys que van caure les torres i no s'ha tornat a sentir cap remor terrorista als Estats Units des d'aleshores. El que vull dir és que tota aquesta "desaprovació" a la gestió del Bush s'hauria d'estudiar més d'aprop, si em perdonen l'obvietat. I a mi, per exemple, que em debato encara entre l'anarco-capitalisme i el libertarianisme friedmanià, no m'agrada la Patriot Act (aprovada al Senat per 98-1, per cert), no m'agrada Guantànamo, no m'agrada gens que el govern torturi, etc. però no m'agrada siguin quines siguin les circumstàncies, per principis ètics que no depenen de la data de l'últim atemptat. I com que no palpo a l'ambient la mateixa consistència em veig obligat a veure la impopularitat del president sortint com una prova més de la teoria de Bryan Caplan sobre la irracionalitat dels votants i a no fer-ne massa cas a l'hora de treure conclusions sobre la 43a presidència dels Estats Units.

Dit això, estic impacient per veure com encaixarà el femer mediàtic català el sarau d'ahir a Washington: el discurs, els gestos de l'un i de l'altre, els xiulets, la sorollada insoportable que captaven els micròfons de la CNN (sobretot de gent que xisclava perquè l'Obama els passava per davant), etc. Jo m'he empassat tota la cerimònia perquè m'agrada no perdre'm cap detall dels procediments d'actes com aquests, però evidentment el contingut és d'un avorriment només equiparable a les sessions del Parlament de Catalunya.
Sobre això del femer: per anar fent boca, al telenotícies de TV3 ja explicaven aquest vespre que el vicepresident Cheney havia assistit a la cerimònia en una cadira de rodes, donant a entendre, amb una elecció de les paraules autènticament vomitiva, que era una mena de càstig per haver-se portat malament durant aquests anys.

La que m'ha semblat la pitjor frase del discurs de l'Obama:

"The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works - whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end."

Gràcies, 43

2009-01-16T10:08:00.002+01:00

També el poden llegir aquí.

Sospito que el paràgraf que més molestarà a la progressia nord-americana i a Europa és el següent:

"I have often spoken to you about good and evil. This has made some uncomfortable. But good and evil are present in this world, and between the two there can be no compromise. Murdering the innocent to advance an ideology is wrong every time, everywhere. Freeing people from oppression and despair is eternally right. This Nation must continue to speak out for justice and truth. We must always be willing to act in their defense and to advance the cause of peace."

Franquesa

2009-01-14T17:48:00.001+01:00

Mar Jiménez: "El capitalisme no desapareixerà..."
J.A. González Casanova:"Perquè el capitalisme desaparegués caldria impulsar una política socialdemòcrata mundial: es necessita un govern mundial, que hauria de ser federal i socialista. Un govern que hauria impulsat unes accions fonamentals: primer, crear una policia i un codi penal internacional que conduís a un camp de concentració els genocides econòmics i financers culpables d'un delicte contra la humanitat; segon, salvar el medi ambient; i tercer, distribuir la riquesa mundials de manera equitativa. Evidentment tot això és una utopia però algun dia serà inevitable."

Una mica més avall el professor dóna mostres d'una saviesa encara més refinada:

J.A.G.C: "Per mi, l'astrologia és una ciència superior a totes les ciències, que dóna l'explicació dels fenòmens personals i mundials."

Notes de les vacances

2009-01-07T00:49:00.005+01:00

Més d'acord amb la meva ganduleria per escriure, aquí tenen alguns apunts de les meves vacances nadalenques ben lluny de la gàbia socialdemòcrata:

Ja veuen quin sidral s'està organitzant a Washington.

Aquí tenen la meva preferida, que ja és a l'armari:

Els horaris d'obertura d'un supermercat-drogueria de Manhattan el dia 1 de gener:

No cal dir que un dels lobbies més influents a Catalunya, el del petit comerç, no té tanta força als Estats Units...i com ja he dit alguna vegada, Manhattan no sembla precisament el retrat de la ciutat fantasma a què la llibertat d'horaris comercials ens abocaria inexorablement segons una pila d'opinadors i polítics peninsulars.

I abans de marxar una visita, en plena crisi, al megamall de Crossgates, a Albany. No hi ha com tenir un mercat laboral flexible:

En fi, l'enveja de sempre i fins a la propera.

Cap d'any de crisi

2008-12-27T23:32:00.002+01:00

Piràmides

2008-12-17T09:52:00.003+01:00

"Put Madoff In Charge of Social Security", diu un editorial del Wall Street Journal d'avui. Suposo que molts dels que aquests dies tornaran a fustigar al capitalisme, la "desregulació" i el president Reagan perquè el senyor Madoff ha estafat a una pila d'inversors no acabaran d'entendre la broma. M'explico: a Espanya fa molts anys que tenim muntada una piràmide de dimensions molt més bèsties que la del senyor Madoff, se'n diu "sistema públic de pensions", segur que n'han sentit a parlar.

Com funciona una piràmide? Els diners que entren avui, amb la promesa d'un rendiment futur, serveixen per a pagar els rendiments promesos als inversors d'ahir. I els diners que entrin demà dels nous inversors serviran per pagar els rendiments promesos als senyors que han entrat avui. La idea és que mentre la base segueixi creixent (és a dir, l'esquema segueixi tenint forma de piràmide) serà possible oferir un rendiment a tothom.

Com funciona la Seguretat Social? Els diners que entren avui, amb la promesa d'una pensió futura, serveixen per a pagar les pensions promeses als contribuents d'ahir. I els diners que entrin demà dels nous contribuents serviran per pagar les pensions promeses als senyors que han entrat avui. La idea és que mentre la base segueixi creixent (és a dir, l'esquema segueixi tenint forma de piràmide) serà possible pagar una pensió a tothom. No els resulta familiar?

Evidentment hi ha una diferència important: quan algú decideix no entrar a la piràmide del senyor Madoff, el senyor Madoff ja es pot començar a buscar un bon advocat si no vol acabar entre reixes.

En el cas de les pensions públiques, en canvi, quan algú decidiex no entrar a la piràmide del govern, aquest algú ja es pot començar a buscar un bon advocat si no vol acabar entre reixes.

Comentaris de divendres (2)

2008-11-28T13:36:00.001+01:00

Llegint el diari també m'ha fet gràcia aquest viatger ecosocialista que milita a CiU, el tal Guardans, que avui es permet censurar el comportament de l'Esperanza Aguirre a Bombay de marxar cames ajudeu-me amb el primer avió de tornada cap a la civilització. A mi els eurodiputats (excepte alguns polonesos, que miren de rebentar tot el que poden) em fan molt mala espina: treballen per un organisme que jo suprimiria tan depressa que no tindrien ni temps de portar-me les factures de l'últim sopar a càrrec del contribuent. Passejant entre els edificis de la burocràcia comunitària a Brussel·les sempre em pregunto quants apartaments podríem fer si els enderroquéssim tots i subastéssim els solars.

Comentaris de divendres

2008-11-28T12:55:00.003+01:00

El socialista José Bono, exretirat de la política perquè a la vida hi ha coses més importants i actual president del Congrés dels Diputats, torna a dir que ja està, que després d'aquest càrrec se'n va, que es retira de la política definitivament.

Bé, suposo que això serà sempre que no tingui alguna oferta més llaminera per seguir passejant-se pel país sent algú, però el que m'ha fet pensar de les seves declaracions és aquest comentari que il·lustra tan bé la misèria de la partitocràcia espanyola:

'Bono, por otro lado, ha asegurado no arrepentirse de no haber aceptado la propuesta inicial de Zapatero de presentarse a las elecciones municipales como candidato a la Alcaldía de Madrid."Cuando me habló del asunto le dije que le agradecía el honor", ha explicado, aunque posteriormente rechazó el ofrecimiento argumentando que sería "imperdonable" ser candidato a la Alcaldía de una ciudad en la que no había nacido y en la que ni siquiera vive.'

Als Estats Units, per exemple, a ningú no li passa pel cap que el president o un líder d'un partit es dediqui a escollir candidats a alcaldies i que algú encara s'ho prengui com un honor, això de ser assenyalat pel dit recompensador. A Espanya les coses funcionen així: l'únic que compta és l'obediència al partit. I quin és el resultat? Doncs que ens trobem amb persones d'un talent intel·lectual tan escàs com Zapatero o Montilla ocupant els càrrecs més importants de l'Estat. Ja sé que és molt evident, però mira, em molesta tant que no me'n puc estar.

La càrrega de la prova

2008-11-24T00:00:00.000+01:00

En dret es parla sovint de la càrrega de la prova i de la presumció d'innocència. La idea és la següent: davant d'un delicte, l'acusació és qui ha de demostrar que l'acusat n'és efectivament el responsable i no a la inversa. Per entendre'ns: si algú t'acusa d'haver matat al teu veí, per esquivar la presó no cal que tu demostris que no ho has fet, n'hi ha prou amb que el fiscal, o qui sigui l'acusació, no pugui demostrar que ho has fet. És un matís crucial, suposo que es veu de seguida. A mi em sembla un mecanisme molt encertat i suposo que el consens és ampli: imposar mesures tan dures com tancar algú durant anys en una gàbia necessita, per gaudir d'una certa legitimitat, l'utilització d'un mecanisme que minimitzi el risc d'imposició sobre innocents.

Doncs una impotència semblant a la de l'acusat a qui se li viola la presumpció d'innocència deu ser la que sentim els liberals quan ens veiem obligats a lluitar contra la prohibició d'obrir la teva botiga a l'hora que et doni la gana, contra la prohibició de drogar-se, contra les traves a la prostitució, a l'eutanàsia o al lliure comerç.

Són mesures que s'adopten generalment per satisfer els interessos d'alguna minoria i en canvi, a qui suggereix suprimir-les, se li demanen de seguida les mil i una proves de que la seva supressió no "desertitzarà els centres de les ciutats", "acabarà amb l'agricultura europea", o "arruinarà la salut de la població".

Què volen que els digui, a mi em semblaria més raonable que fossin els partidaris del toc de queda comercial, per exemple, els responsables de demostrar, amb dades fiables i hipòtesis contrastades, que el cataclisme seria de la magnitud que diuen i que no estem davant dels interessos gremials de tota la vida.

A la mínima expressió

2008-11-15T12:48:00.004+01:00

Els mags de les idees que treballen pel refundador Zapatero li han preparat un document sobre la crisi abans que marxés a fer el ridícul a Washington que diu coses com aquesta:

"La progresiva globalización económica y de los flujos financieros se fue gestando en ese contexto ideológico neoliberal que abogaba por la desregulación total de los mercados y la reducción del Estado a su mínima expresión."

Quan ho he vist de seguida he buscat algunes dades històriques que capturin aquest procés de "reducció de l'Estat a la seva mínima expressió" i m'he pres la llibertat de construir aquest gràfic, que mostra la despesa del govern sobre el Producte Interior Brut als Estats Units des de l'any 1960 fins avui:

Noti's que mentre l'any 1960 la despesa pública sobre el PIB era una mica inferior al 29%, a finals d'aquest any ratlla el 37%. És curiós que d'un augment, repeteixo: augment, de gairebé 10 punts percentuals (sobre una quantitat, a més, molt més gran) se'n digui ara "reducció a la mínima expressió". Si s'hi fixen veuran també que els dos únics anys on la despesa pública ha superat el 37% del PIB són sota la presidència de Bush pare i sota la presidència de... Ronald Reagan!
La línia negra mostra la línia de tendència: ja veuen que apunta més aviat amunt...

Noti'n, també, que la caiguda més espectacular de la despesa pública es produeix precisament sota la presidència de...Bill Clinton! Un altre neocon, suposo.

I què passa amb els augments més espectaculars? Doncs que corresponen a les presidències de Gerald Ford, Bush pare i Bush fill...

Ja m'imagino que molts diran que aquest augment sostingut de la despesa pública als EUA des de 1960 és culpa de la despesa militar. Lamento aixafar-los la guitarra, però és mentida. Vegin el següent gràfic (despesa militar sobre el PIB) i especialment la línia negra, la de tendència.

Perdonin la mala qualitat dels gràfics, però no m'hi he pogut entretenir més. Les dades es poden consultar a http://www.usgovernmentspending.com/

The Economist

2008-11-12T19:02:00.001+01:00

Ira de la progressia catalana contra la revista britànica de centreesquerra The Economist. Jo no hi he tingut mai gaire fe: la setmana passada, sense anar més lluny, demanaven el vot per Barack Obama.

Fumar

2008-11-09T00:00:00.000+01:00

"Those who argue that smoking should be restricted because of the costs to the National Health Service are on even thinner ice. If I offered to pay for your private medical insurance out of the goodness of my heart, you would be unimpressed, and rightly so, if I then turned round and claimed that your smoking was now costing me money and so I had the right to hide your cigarettes. Similarly, the UK’s decision to fund healthcare from tax revenues does not thereby give the government the right to restrict our freedom to take personal risks."

Tim Harford, fa molt de temps.

Lògica

2008-11-08T13:29:00.003+01:00

Escriu José Antich a La Vanguardia que "la lógica se ha acabado imponiendo y tras muchos vericuetos España estará en la cumbre de Washington convocada por el presidente Bush". Desconec què entén el senyor Antich per lògica, però si pretén decidir qui ha d'anar a la cimera fent servir el criteri "d'allò que sigui lògic" i les premisses són les que són, és a dir, la cimera ha de reunir els membres del G8 i del G20 i Espanya no pertany a cap dels dos grups, suposo que no cal cap expert per entendre que la lògica, almenys la que a mi m'han ensenyat, diu que Espanya no hi ha de ser, a la cimera aquesta. Una altra cosa és que l'Antich entengui lògica com el mètode per deduir, d'uns premisses donades, "allò que millor s'ajusta als desitjos del president del govern de torn". Però una reformulació tan bèstia dels mecansimes del pensament humà em sembla una mica per sobre de les possibilitats del director de La Vanguardia.

Resultats

2008-11-05T22:03:00.003+01:00

Eufòria entre la progressia europea per la victòria d'Obama. A mi em costa il·lusionar-me amb cap polític, gairebé per definició, però la veritat és que aquest home té pinta de ser bastant intel·ligent i preparat. Tota comparació amb els polítics de la península és, evidentment, desoladora per tots aquells que encara no tenim passaport nord-americà.

Dit això, a mi no em sembla que el resultat d'ahir sigui la revolució, el terratrèmol social ni la ruptura radical amb cap tradició política (el reaganisme, he sentit que diuen alguns) que proclamen els opinadors catalans. Bàsicament, l'Obama ha guanyat al Nord-Est (Nova Anglaterra, Nova York), als Grans Llacs i a la costa del Pacífic. És a dir, on sempre guanyen els demòcrates. Estaran d'acord amb mi que una victòria en aquestes coordenades no té res d'històric per un demòcrata. És cert que també ha guanyat alguns estats no tan típicament demòcrates: Ohio, Indiana o Virgínia, per exemple. I què passa, sobretot, a Ohio i a Indiana? Doncs que hi ha molts obrers que han perdut la feina o tenen por de perdre-la aviat perquè les fàbriques es traslladen a països amb mà d'obra més barata. I què ofereix l'Obama? Proteccionisme, no signar tractats de lliure comerç si els socis no imposen regulacions laborals semblants a les americanes i traves a les empreses que se'n vulguin anar a l'estranger a produir. A mi això no em sona a cap "revolució de l'esperança", més aviat em sona al vell populisme econòmic disfressat amb la carota tan suada de la "nova manera de fer política que arriba a Washington". El McCain, tot i no ser cap exemple de liberalisme, és significativament menys partidari de posar traves a la llibertat de comerciar.

Obama també ha guanyat Nou Mèxic, que acostuma a votar republicà. I què passa a Nou Mèxic? Que està ple de mexicans il·legals. Així que suposo que no els sorprendrà si els dic que el senador Obama ha manifestat moltes menys ganes de legalitzar immigrants que no pas el senador McCain o el president Bush, molt més favorables a l'arribada d'estrangers. I no cal dir que els il·legals no voten, però els seus veïns atemorits per l'amenaça chicana sí. Una prova més del corrent d'esperança, de la il·lusió del "Yes, we can"?

I després tenim Florida, que a les dues últimes eleccions va votar republicà per marges més aviat estrets (especialment al 2000, com recordaran) i ara s'ha inclinat per l'Obama amb un marge també bastant estret.

Bé, suposo que la gran onada d'esperança que recórre Amèrica i sacseja les "estructures de poder establertes" no consisteix en el canvi d'opinió d'uns quants jubilats a Florida, d'uns obrers del Midwest que volen salvar el cul com tothom i d'uns quants cowboys espantats per la immigració, no?

Perquè fora d'això, Amèrica segueix amb les idees tan clares com sempre: pot creuar els Estats Units de dalt a baix des de Houston, Texas, fins a Bismarck, Dakota del Nord, sense passar per un sol comptat que s'hagi inclinat per Obama. I el mateix des de Savanah, Georgia, fins a Billings, Montana. Ja veuran que hi ha un bon tros...

No vull dir que la victòria de l'Obama no sigui rotunda, és evident que ha guanyat sobradament i també és evident que a molta gent li fa molta il·lusió que un home com Obama arribi a la Casa Blanca. D'acord. Però sense exagerar, que prou excitats estan els progres europeus!

Política exterior

2008-10-23T09:49:00.004+02:00

Es veu que a la cimera per "refundar el capitalisme" no hi han convidat al diputat més espavilat del PSOE...i es veu que hi han convidat als líders de països de la talla d'Argentina, Sudàfrica, Indonesia o Turquia. D'això se'n diu política exterior, eh José Luis!

Però la pregunta és: de què et sorprens, José Luis?

Més sobre la crisi

2008-10-16T00:07:00.003+02:00

Sento tantes bestieses, veig tanta alegria a la cara dels antiliberals de sempre, que em veig obligat a comentar alguna cosa més sobre la crisi:

Un estudi del Institute of Medicine diu que el 1999 van morir als Estats Units 98.000 persones a causa d'errors mèdics. Un altre estudi, de HealthGrades, identificava 195.000 morts als EUA per aquesta causa l'any 2004. Una veritable tragèdia, no els sembla? I tot per l'error d'uns individus educats, amb accés a la tecnologia més sofisticada i amb uns ingressos elevadíssims. A moltes universitats americanes, per exemple, els únics professors que cobren més que els de finances són els de medecina. I ara què? Condemnem la medecina moderna a la foguera? Tornem als xamans i als bruixots? Ens manifestem davant dels hospitals? Exigim que l'Estat posi un inspector a cada quiròfan?

Ara tornem als mercats financers. El que hi ha passat, essencialment, és que una bona pila de senyors s'han equivocat. Res més. Van sobrevalorar el valor d'uns actius i s'han trobat que ara tenen molt menys del que es pensaven. A més, al vendre i revendre els actius i els seus derivats per tot arreu, molts altres senyors al món tenen trossets d'aquests actius que valen molt menys del que tothom es pensava. I com que ningú no sap ben bé qui té què, per prudència elemental ningú no és gaire partidari de deixar diners al veí, no fos cas. De moment no entro en més detalls, l'important és quedar-se amb això: a la base de tot el merder hi ha l'error humà. Ni una conxorxa corporativa per dominar el món ni la llavor de la destrucció del sistema: uns senyors que s'equivoquen, com els policies, els metges, els bombers, els mestres i les secretàries ho fan cada dia de l'any.

Molt bé, dit això, ara toca inspeccionar algunes bajanades que he sentit. Comencem per aquestes tres, més endavanat ja en posaré més:

1. La crisi demostra que el capitalisme salvatge no funciona. Home, si la crisi demostra que el sistema actual no funciona (i jo crec que no és així), aleshores el que no funciona és la socialdemocràcia, perquè si vostès anomenen capitalisme salvatge a un món on el govern gasta la meitat del Producte Interior Brut, tinc curiositat per saber quina deu ser la diferència entre la seva idea de capitalisme moderat i la seva idea de maoisme ortodox.

2. No hi ha dret: quan els bancs tenen beneficis, se'ls queden tots ells i ara que tenen pèrdues ens les hem de carregar tots. Em pregunto si han sentit a parlar mai de l'impost de societats. Saben que a molts països s'acosta al 50% dels beneficis? Doncs recordin-ho quan diguin això de "quedars-se tots els beneficis".

3. Torna Keynes. Calla i aprèn economia.

Nobel

2008-10-13T13:17:00.002+02:00

Ja tenim Nobel d'Economia 2008: Paul Krugman.

Així ho explica el comitè:

http://nobelprize.org/nobel_prizes/economics/laureates/2008/ecoadv08.pdf

http://nobelprize.org/nobel_prizes/economics/laureates/2008/info.pdf

Crisi

2008-10-09T23:45:00.002+02:00

Els opinadors progres ja fa dies que fan soroll i embruten papers amb les seves idees sobre la crisi dels mercats financers. No cauré en el parany d'intentar explicar-los jo què passa, evidentment, perquè no en tinc ni idea. I si volen un consell, per a la majoria de vostès, especialment si no són economistes, és que no ho intentin entendre. No val la pena l'esforç (i els resultats serien, en la majoria de casos, ben incerts). És més complicat del que es pensen.

Però sobretot, no facin ni cas de ningú que en parli sense ser economista. No sé si se'n recorden d'aquell anunci que passava el govern fa uns anys, amb una peixatera recomanant medicaments a les clientes. El missatge venia a ser que cadascú hi entén d'unes coses i no d'altres...doncs això, oblidin tot el que hagin llegit sobre la naturalesa i causes de la crisi que no vingui d'un economista. I en aquest cas, igualment, molta precaució. Molta, perquè veig que fins i tot el Nobel Joseph Stiglitz es deixa portar per l'eufòria progre i l'altre dia comparava els problemes actuals en alguns mercats amb la caiguda del mur de Berlín.

En fi, el cas és que he sentit dir que aquesta crisi acaba d'una vegada per totes amb la ideologia del "lliure mercat" i que torna la regulació, l'Estat, la cosa pública, les agències governamentals, bla, bla... Bé, si és tan senzill com això, si una crisi financera permet condemnar a les calderes de l'infern al capitalisme, em pregunto què fa que tots aquests "intel·lectuals" no siguin anarquistes radicals després del tast que el segle XX ens ha ofert de les meravelles del poder governamental.

Història d'un esclau

2008-10-06T23:27:00.003+02:00

Quan pensin amb l'Estat democràtic, no els farà cap mal recordar la "Història d'un esclau" de Robert Nozick...

Reflexionin atentament sobre cada evolució, de la 1 a la 9:

"1. Tenim un esclau completament a mercè dels capritxos d'un amo cruel. L'apallissa sovint, el fa treballar a les nits, etc.

2. L'amo és més amable i només l'apallissa per infraccions especificades de les seves normes (no complir les quotes de producció, etc). Dóna a l'esclau una mica de temps lliure.

3. L'amo té un grup d'esclaus i decideix com distribuir les coses entre ells (menjar, dormir, etc) seguints uns principis raonables (segons la necessitat, el mèrit, etc).

4. L'amo permet als esclaus quatre dies lliures i els requereix que treballin només tres dies cada setmana a la seva plantació.

5. L'amo permet als esclaus d'anar a treballar a la ciutat (o allà on vulguin) a canvi d'un salari. Només els exigeix que li enviin tres setenes parts d'aquest salari. També conserva la potestat de cridar-los a la plantació de nou si sorgeix alguna emergència que l'amenaça; i abaixar o apujar els tres setens que els exigeix del seu sou. També conserva el poder de restringir la participació dels seus esclaus en activitats perilloses que amenacin el seu retorn financer, per exemple: escalar muntanyes o fumar.

6. L'amo permet que tots els seus 10.000 esclaus, excepte tu, votin i prenguin decisions col·lectives. Hi ha discussions lliures i obertes i tenen el poder de determinar a quin ús posen el percentatge que decideixin quedar-se del sou de cadascun (el teu inclòs), quines activitats cal prohibir, etc.

[En aquest pas, si és irreversible, es pot considerar que es produeix un canvi d'amo: de l'anterior ara l'esclau passa tenir-ne 10.000.

7. Tot i que encara no pots votar, et donen la llibertat d'entrar a les discussions dels 10.000, intentar persuadir-los perquè adoptin polítiques i perquè et tractin a tu i a ells mateixos d'una determinada manera. Aleshores ells voten per decidir sobre les polítiques que cobreixen el gran abast del seus poders.

8. En reconeixement de les teves aportacions a la discussió, els 10.000 et permeten votar en cas d'empat. Després de la discussió poses el teu vot dins d'una papereta segellada i ells voten. En l'eventualitat que es produeixi un empat, obren el teu sobre i compten el teu vot. Encara no s'ha donat mai aquesta circumstància.

9. Llencen el teu vot amb el de tots els altres. Si estan empatats, el teu vot decideix. Si no, no té absolutament cap efecte sobre el resultat electoral.

I ara la pregunta és, quina transició del cas 1 al cas 9 fa que deixi de ser la història d'un esclau?"

Robert Nozick. Anarchy, State and Utopia.

Preparats?

2008-08-31T17:52:00.003+02:00

Molts s'enfoten de la Sarah Palin, l'escollida per John McCain per acompanyar-lo al ticket presidencial republicà. Diuen que no té cap experiència, que no sap res de política internacional, que no és ningú, etc, etc.

I deu ser cert que no compta amb una experiència gaire extensa per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El que és evident, però, és que no seria l'únic cas de polític exitós amb una carrera autènticament meteòrica, vegin sinó el cas següent, que els resultarà prou familiar...

Diputat ras al Congrés dels Diputats per la província de Léon, el 1986.
Secretari General de la Federació Socialista de León, 1988.
Secretari General del PSOE, 2000.
President del Govern d'Espanya, 2004.

Per cert, algú em pot trobar això sobre Zapatero?

Eleccions

2008-08-29T22:46:00.003+02:00

Dues coses a comentar: el discurs d'acceptació de l'Obama i la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin.

Del discurs suposo que no queda gran cosa a dir. Com cada quatre anys, des dels temps de George Washington, un nou il·luminat predica que ara sí, que ara la situació és tan dramàtica pel país que no n'hi ha prou amb un canvi d'administració convencional, és el moment de fer les coses d'una altra manera, restaurar el somni americà, retornar l'esperança i la confiança en aquest país, acabar amb les pràctiques endogàmiques de Washington DC, etc, etc. Si miren el discurs del candidat George Bush el 2000 veuran que no diuen coses gaire diferents. A mi em molesta bastant tot aquest ambient de canvi d'era en què els candidats pretenen instal·lar-se a cada elecció. I em fa encara més rabia que els periodistes els segueixin la corrent.

Extractes del discurs:

"I get it. I realize that I am not the likeliest candidate for this office. I don't fit the typical pedigree, and I haven't spent my career in the halls of Washington".

"You have shown what history teaches us - that at defining moments like this one [i com el 1960, 64, 68...2000, 2004, no?] the change we need doesn't come from Washington. Change comes to Washington."

Vaja, xerrameca típica de candidat presidencial. El discurs té algun moment emocionant, quan parla de la seva àvia, per exemple. A mi, però, m'ha deixat una mica preocupat per una cosa: l'absència absoluta d'humor. Me l'he llegit i escoltat de dalt a baix i no hi he trobat ni un sol comentari d'autoparòdia, ni un sol acudit, res de res. Em preocupa. Em temo que Barack Obama no sigui un d'aquests il·luminats que es prenen massa seriosament, que no són capaços de riure's una mica d'ells mateixos i de la gran comèdia que interpreten com a candidats presidencials. Als discursos de George Bush sempre hi ha aquest gest de complicitat, algun comentari irònic, autoburlesc. La setmana que ve veurem què fa McCain, tot i que em temo que també és dels que es pensen de veritat que redimiran Amèrica i el món dels seus pecats. Mala tria, aquesta vegada.

I sobre la Sarah Palin, bé, em sembla que el McCain l'ha encertat molt més que l'Obama, amb això del vicepresident. I anunciar-ho ara és una manera brillant de robar-li protagonisme després del discurs. I el que diu tothom: atraurà vots de la Hillary, és jove, ve d'Alaska (es veu que com més lluny de Washington millor) i la veritat és que no en sé gran cosa més. Es veu que va estudiar periodisme. Això si fos a Espanya em preocuparia, però afortunadament als Estats Units un no s'especialitza com aquí des de primer de carrera, així que deu saber alguna cosa més (de fet té un minor en political science, també).

Drames

2008-08-27T00:19:00.003+02:00

El Néstor Ortiz, un mexicà de les rodalies de la capital, fa 10 anys que viu a Califòrnia amb els seus dos fills. Un il·legal, que en diuen. Fa un parell de setmanes, en un control rutinari de trànsit, una patrulla el va detenir perquè no portava carnet de conduir. De fet no en portava perquè no en tenia. Els sense papers no en poden tenir. Després de 10 anys als Estats Units, una família, dos fills, una casa als afores d'una ciutat californiana i un Chevy Suburban al seu nom, el Néstor s'esperava ahir davant la porta de ferro negra per on cada dia els oficials d'immigració nord-americans empenyen a uns 700 mexicans, entre San Diego i Tijuana. Un deportat més. Algú ha pintat amb lletres ben grans "The End" a la paret, al costat de la porta.

És la tercera vegada en 10 dies que el Néstor passa per aquí. Primer va intentar tornar pel desert d'Arizona, després de pagar 3000$ a un "guia" i l'últim intent el va fer escalant una reixa rovellada de 7 metres entre San Ysidro i Tijuana. Encara va amb crosses i els metges que l'examinen quan arriba a Mèxic diuen que pot perdre un peu a causa de les ferides que arrossega.

Un cop a Tijuana, per tercera vegada, truca a la seva família, a Califòrnia. Els diu que amb prou feines pot caminar del dolor i que no ho pot tornar a intentar. És una conversa dura, el Néstor plora quan es despedeix del seu fill de 17 anys. Després parla amb el seu fill més gran, de 23 anys. Li demana que tingui cura del petit i li recomana que posi el cotxe al seu nom.

Doncs ara pensin que cada dia hi ha 700 mexicans, amb històries semblants, moltes segur que encara més dramàtiques, que travessen aquesta porta infame. I aquest només és un dels punts de deportació cap a Mèxic.

I saben quin acostuma a ser l'argument que permet a tants nord-americans i europeus dormir ben tranquils mentre els seus governs cometen aquestes salvatjades? No ho endevinen?

L'Estat del Benestar.

És per això que sempre dic que els tinglados occidentals que reben aquest nom són doblement immorals: primer perquè descansen sobre el principi d'expropiar a uns el seu treball perquè en gaudeixin uns altres i segon perquè serveix a molts il·luminats per legimitar el règim d'apartheid nacional on estem instal·lats.

Eleccions als EUA

2008-08-25T15:41:00.006+02:00

S'acosten eleccions als Estats Units i suposo que la massa progressista europea té intenció, com és habitual, de desitjar (perquè afortunadament és l'únic que poden fer) que guanyi el candidat demòcrata. A mi, si volen que els ho digui, em satisfà que ho tinguin tan clar, especialment perquè faria molt més dolça la victòria republicana. Recordo amb especial tendresa la victòria històrica de Bush el 2004, davant del multimilionari francòfil John Kerry: alguns amics americans de seguida es van enfundar samarretes amb la llegenda "Take this liberal, 4 more years!". Jo, per la meva banda, sempre vaig preferir l'eslògan, menys agressiu i molt més informatiu, "Bush is a socialist".

En fi, ja em perdonaran que no pugui evitar posar-me una mica sentimental quan recordo que a vegades les coses no surten com els progres voldrien.

He de dir, de totes maneres, que a mi els republicans no em fan gaire el pes; al cap i a la fi, des de 1981 hem tingut 20 anys de presidents republicans i encara no ens hem desempallegat del Medicare, el Medicaid ni altres projectes col·lectivistes per l'estil. Tampoc no han acabat amb les subvencions a l'agricultura, no han abolit els aranzels comercials i la frontera mexicana (i aviat la canadenca) és cada dia més inexpugnable, així que de liberals res de res. A més hi ha el tema de les traves a la investigació amb cèl·lules mare, als matrimonis homosexuals, al consum d'alcohol i drogues (gairebé la meitat dels presos als EUA ho són per culpa de l'absurda lluita governamental contra les drogues), la guerra de l'Irak i l'aberració de Guantanamo. És veritat que si Hillary Clinton s'hagués sortit amb la seva durant el mandat del seu marit ara els Estats Units viurien sota la llosa de la medicina socialitzada que tan bé coneixem els europeus. I és veritat també que els pitjors presidents nord-americans del segle XX, F.D.Roosevelt i Jimmy Carter, són tots dos demòcrates de pedra picada. Del primer encara en paguen la factura ara i al segon el van despatxar abans que pogués fer gaire mal (anava a dir el mateix de Kennedy, però m'ha semblat massa cruel). Però el que també és evident, comptat i debatut, és que els republicans no són un exemple de liberalisme gaire notable.

Dit això, ara comença la convenció demòcrata i em sembla interessant fer una ullada cínicoliberal al ticket d'aquest partit. Començaré per Joe Biden, el futur aspirant a la vicepresidència.

Com que no sóc, a Déu gràcies, cap analista polític, seré molt breu:

"I mean, you got the first mainstream african-american who is articulate and bright and clean and a nice looking guy. I mean, that's a storybook, man!"

Joe Biden sobre Barack Obama, 31 de gener de 2007.

"You cannot go into a Seven-Eleven or Dunkin Donuts unless you have a slightly indian accent"

Joe Biden sobre els indis a Delaware.

Ja en seguirem parlant més endavant.

Inaudit

2008-08-24T07:27:00.003+02:00

El que escriu la tal Mar Jiménez avui a l'Avui és tan repugnant que ha aconseguit pertorbar el meu exili quebequès i enviar-me al despatx de l'Estable amb urgència inaudita.

La veritat és que tot l'article, un comentari d'un editorial del New York Times, és un munt de porqueria tan densa, tan tupida, que es fa difícil escollir per on començar, però ho intentaré: aprèn anglès.

Perquè a veure, Mar, si havies obert alguna vegada el New York Times (i havies entès alguna cosa) no se m'acut com podries haver escrit això:

"el gran diari mundial exigint que les immenses corporacions que operen als Estats Units paguin l'impost de societats per tal de corregir els números vermells. No parlen de reduir la despesa pública. Exigeixen el pagament d'impostos! I a les grans corporacions! Inaudit."

Inaudit, Mar, seria que algun dia el New York Times no fes un editorial culpant de tots els mals del món a les grans corporacions americanes i a les retallades d'impostos del Bush!

Però vegin quina és la lògica: com que el NYT és un diari nord-americà...alehop: el "pensament" preprogramat que permet als progres moure's per un món ple de perills amb la mínima despesa energètica els el fa identificar automàticament com a partidari de tot allò que detesten. I si algun dia, amb molt d'esforç, se sobreposen a la mandra mental inherent a l'esquerra i llegeixen directament un article del NYT, es queden meravellats de veure que és encara més progre que ells! I amb un mal de cap horrible, m'imagino.

Quan ja havia digerit aquest primer munt d'excrements periodístics, em trobo això, encara més alarmant:

"¿Passarà algun dia per aquestes terres que un diari estatal exigeixi al govern o al candidat(a) de torn que s'apugin els impostos als més rics i que s'acabi amb l'enginyeria financera de les superbeneficiades corporacions?"

Perquè mira, no entendre l'anglès encara, però ni el català ni el castellà? Has obert alguna vegada El País, El Periódico, El Público o l'Avui? Si de veritat coneixes algun diari espanyol que no sigui partidari d'espoliar els "rics", fes-m'ho saber de seguida.

Després hi ha la subtil manipulació del que diu l'article:

"una recent investigació de la Government Accountability Office ha mostrat que almenys dos terços de les empreses nord-americanes no paguen impostos. Grans empreses amb més de 250 milions de dòlars en actius i més de 50 milions de dòlars en vendes s'estalvien retre comptes a l'Oncle Sam amb afinades estratègies financeres." Mar Jiménez.

"An investigation by the Government Accountability Office found that almost two-thirds of companies in the United States usually pay no corporate income taxes. Big companies, those with more than $50 million in sales or $250 million in assets, are less likely to avoid Uncle Sam altogether. Still, about a quarter of them report no tax liability either."

Ja veuen que, sense dir cap mentida, la Mar no transmet exactament l'esperit del paràgraf...

En fi, el que sempre els dic: www.wsj.com

La llei seca

2008-08-03T06:40:00.004+02:00

Me'n recordo que no fa massa, per ridiculitzar la legislació paternalista que prohibeix als individus fer coses com drogar-se, conduir sense cinturó de seguretat o sense casc, fèiem servir el contraexemple, aleshores absurd, de la imposició per llei d'una dieta sana. Era graciós, suposo que per inversemblant. Doncs mirin com van les coses que la setmana passada, a Califòrnia, el governador Schwarzenegger (una mena d'ecosocialista afiliat al Partit Republicà, qui ho havia de dir!), va signar una llei que prohibeix als restaurants utilitzar greixos trans perquè es veu que ens fan posar massa grassos. Sembla ser que la Nanny no creu que els californians siguin capaços de no menjar-ne si no volen estar grassos (perquè fins ara m'imagino que ja devia ser il·legal irrompre a casa d'algú amb una galleda de greixos trans i ficar-li gola avall amb un embut).

Però el tobogan orwellià no s'acaba aquí: llegeixo a Slate que l'Ajuntament de Los Angeles acaba d'aprovar una ordenança prohibint l'obertura de nous restaurants de Fast-Food en un barri pobre de la ciutat perquè els buròcrates locals estan preocupats per la incidència de l'obesitat entre els individus de rendes baixes. Estem parlant de ciutadans adults, sí.

En fi, no sé quin devia ser l'ambient quan es va aprovar la 18a esmena (la Llei Seca), però sospito que no gaire diferent. Ja no costa tant d'imaginar-se McDonald's clandestins on tots aquells poc preocupats per l'obesitat es reuneixen per atipar-se d'hamburgueses i McNuggets. Haurem de buscar nous contraexemples absurds; espero que aquesta vegada durin més.

Eleccions

2008-07-31T16:31:00.003+02:00

Ja els he explicat moltes vegades quin és el meu criteri de decisió quan no disposo de prou informació: defensar allò que molesta a un nombre més gran de progres. És un raonament estrictament bayesià, de fet. Doncs això, ara que s'acosten eleccions als Estats Units i molts a Europa comencen a lladrar a favor dels demòcrates (sempre especificant que són gairebé tan dolents com els Republicans), em permeto aportar el meu granet de sorra al debat sobre què seria el millor per al planeta...

Algú dóna més? [Recordin el meu criteri!]

Via Can Coll.

Perles de LV

2008-07-27T15:12:00.006+02:00

1. No acabo d'entendre si aquest article se'n fot subtilment del sac de bajanades que cita o és simplement que a dia d'avui és una temeritat obrir un diari que no sigui el Wall Street Journal.

2. Atenció a la perla que ofereix Enric Juliana a l'article (que a priori havia jutjat prometedor) El efecto Modigliani: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable, decía Franco Modigliani, Nobel de Economía en 1985. Al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital. Ese es hoy el gran tema de España."

Bé, no sé qui li deu haver parlat de Modigliani al Juliana, però això que diu (després del primer punt) no té res a veure amb Modigliani ni amb cap efecte homònim. De fet ja comença malament, encara que s'intueix la idea: "La gente gasta y ahorra deseando un ciclo vital estable". Un cicle vital de consum estable, falta especificar.

El que diu la hipòtesi del cicle vital és que els consumidors intenten igualar el nivell de consum al llarg de la seva vida, de manera que si durant els primers anys guanyen pocs diners perquè, per exemple, estudien, però en guanyaran molts en el futur, s'endeutaran ara i ho tornaran després, quan tinguin ingressos. I si preveuen que durant els últims anys de la seva vida tampoc no guanyaran res, estalviaran quan treballin per poder seguir consumint al mateix nivell. Aquesta hipòtesi té unes implicacions empíriques molt fortes, que en general no s'acostumen a observar. I no és estrany: noti's que perquè aquesta igualació intertemporal estricta del consum sigui factible cal que es verifiquin un seguit de condicions bastant restrictives: que els consumidors siguin racionals, que tinguin informació perfecta sobre els seus ingressos presents i futurs i que els mercats siguin complets.

En fi, em podria allargar una mica més, però em sembla que ja es deuen adonar que aquesta hipòtesi no té res a veure amb el fet que "al que gana cien le dolerá mucho bajar a ochenta, aunque antes sólo ganase sesenta, porque el antes ya no existe como perspectiva vital."

Al món Modigliani, de fet, el que guanya 100 ja sap que després en guanyarà 80 i en aquest sentit ja haurà pres les decisions d'estalvi i consum oportunes i no li farà ni poc ni molt de mal, quan passi.

I si no s'ho esperava ja no parlem de l'efecte Modigliani, parlem simplement de que és una putada que se't cali foc a casa. Però per explicar això últim no cal citar premis Nobel d'Economia, no li sembla?

Dret a vot

2008-07-20T16:13:00.003+02:00

L'altre dia em va quedar pendent la reflexió sobre això del dret a vot dels immigrants. És important, primer, aclarir quin ha de ser el criteri per determinar qui pot i qui no pot votar en unes eleccions. I quin és? Cadascú dirà la seva, però em permeto esmentar alguns criteris que s'han fet servir al llarg de la història (són combinables, evidentment): pot votar qui contribueix a les arques de l'Estat en una determinada quantitat, qui pertanyi a determinades famílies, qui és home, qui és major d'edat, qui és pare de família, etc. N'hi ha molts, d'acord. Ara bé, em sembla que no tots són compatibles amb els criteris de justícia social, que, com a mínim a occident, semblen regir l'organització de la cosa pública.

Segons aquests criteris, no sembla que el dret a vot sigui cap privilegi atorgat per un Estat a les persones, sinó un més del paquet de drets fonamentals la garantia dels quals donen la màxima legitimitat possible a l'Estat (que per mi segueix sent ben poca, però això deixem-ho) per fer coses com cobrar-nos impostos o tancar-nos en gàbies.

Bé, si estan d'acord amb això, mirin d'evaluar aquest criteri per atorgar el dret a vot:

"podrà votar en un Estat X tot aquell ciutadà d'un Estat Y que resideixi a l'Estat X només si l'Estat Y reconeix també aquest dret als ciutadans de l'Estat X."

Els sembla aquest un criteri compatible amb els principis de justícia social d'Occident? O s'assembla més al criteri de "qui contribueixi més" o "qui sigui pare de família"?

I si creuen que és un criteri acceptable, també els semblaria acceptable reconèixer el "dret a un judici just" als ciutadans d'un altre Estat només si aquest altre Estat també el reconeix als ciutadans del primer? I sinó, quina és la diferència?

Doncs bé, ningú no ha posat el crit al cel quan els socialistes, entre les condicions per atorgar el dret a vot als immigrants, inclouen, sense immutar-se, aquest obscur principi de la "reciprocitat".

Vostès diran.

Quebec

2008-07-10T13:42:00.002+02:00

Sóc a Montreal des de divendres al vespre. Quebec. Aquesta vegada no he creuat l'Atlàntic només per fer bullir l'olla a Manhattan de restaurant en restaurant amb corbates de barres i estrelles, ni per escriure pamflets antiecologistes per una fundació finançada per Exxon (aquesta és l'experiència que amb més orgull explicaré als meus fills, perquè prenguin exemple) i tampoc per anar a corroborar empíricament com perdem el temps a la universitat espanyola, com em tocava fer a Boston; ara treballaré i a sou d'un govern, com a bon economista liberal.

Al Quebec existeixen unes entitats públiques locals que es dediquen a proporcionar recursos a joves emprenedors que no tenen accés al crèdit bancari. Doncs bé, aquí em tenen. No s'espantin, segueixo pensant que és immoral que l'Estat s'encarregui de res més que no sigui la protecció dels drets de propietat, però vinc a veure què s'hi cou en aquestes oficines i sobretot què expliquen els emprenedors, si és que me'n deixen veure algun. És curiós això dels emprenedors: són la particula bàsica de l'economia productiva i la musa de les odes liberals a l'economia de mercat i en canvi no se m'acut un lloc on sigui més difícil trobar-ne algun que a les millors facultats d'economia del planeta. A mi mateix em fa una mandra que no se la poden imaginar començar a pensar en fer una empresa per satisfer els seus capritxos. Però el cas és que n'hi ha, costa de creure però és així.

De fet tot això ho explicava perquè tenia pendent parlar del tema aquest del dret a vot dels immigrants i quan fa cua a l'aeroport perquè una funcionària sense estudis superiors (com jo, de fet) li doni el vist-i-plau per entrar a treballar, un sempre es mira totes aquestes coses amb una perspectiva més...il·lustrada. Se m'ha fet tard, ho deixo per demà. Ja veuran com ens ho passarem molt bé, aquestes setmanes.

4 de Juliol

2008-07-04T06:00:00.008+02:00

Si em permeten l'originalitat...

"We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty, and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed. That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness."

Ja saben que no sóc gens partidari de l'exaltació del sentiment de pertinença a cap entitat col·lectiva (inclosos els Estats Units), però sempre que arriba el 4 de juliol faig una visita a rightwingstuff.com i no es poden imginar com em diverteixo. Els deixo amb una mostra dels ítems que m'han semblat més divertits:

En fi, que passin un bon dia de la Independència.