Política exterior

Es veu que a la cimera per "refundar el capitalisme" no hi han convidat al diputat més espavilat del PSOE...i es veu que hi han convidat als líders de països de la talla d'Argentina, Sudàfrica, Indonesia o Turquia. D'això se'n diu política exterior, eh José Luis!

Però la pregunta és: de què et sorprens, José Luis?

Més sobre la crisi

Sento tantes bestieses, veig tanta alegria a la cara dels antiliberals de sempre, que em veig obligat a comentar alguna cosa més sobre la crisi:

Un estudi del Institute of Medicine diu que el 1999 van morir als Estats Units 98.000 persones a causa d'errors mèdics. Un altre estudi, de HealthGrades, identificava 195.000 morts als EUA per aquesta causa l'any 2004. Una veritable tragèdia, no els sembla? I tot per l'error d'uns individus educats, amb accés a la tecnologia més sofisticada i amb uns ingressos elevadíssims. A moltes universitats americanes, per exemple, els únics professors que cobren més que els de finances són els de medecina. I ara què? Condemnem la medecina moderna a la foguera? Tornem als xamans i als bruixots? Ens manifestem davant dels hospitals? Exigim que l'Estat posi un inspector a cada quiròfan?

Ara tornem als mercats financers. El que hi ha passat, essencialment, és que una bona pila de senyors s'han equivocat. Res més. Van sobrevalorar el valor d'uns actius i s'han trobat que ara tenen molt menys del que es pensaven. A més, al vendre i revendre els actius i els seus derivats per tot arreu, molts altres senyors al món tenen trossets d'aquests actius que valen molt menys del que tothom es pensava. I com que ningú no sap ben bé qui té què, per prudència elemental ningú no és gaire partidari de deixar diners al veí, no fos cas. De moment no entro en més detalls, l'important és quedar-se amb això: a la base de tot el merder hi ha l'error humà. Ni una conxorxa corporativa per dominar el món ni la llavor de la destrucció del sistema: uns senyors que s'equivoquen, com els policies, els metges, els bombers, els mestres i les secretàries ho fan cada dia de l'any.

Molt bé, dit això, ara toca inspeccionar algunes bajanades que he sentit. Comencem per aquestes tres, més endavanat ja en posaré més:

1. La crisi demostra que el capitalisme salvatge no funciona. Home, si la crisi demostra que el sistema actual no funciona (i jo crec que no és així), aleshores el que no funciona és la socialdemocràcia, perquè si vostès anomenen capitalisme salvatge a un món on el govern gasta la meitat del Producte Interior Brut, tinc curiositat per saber quina deu ser la diferència entre la seva idea de capitalisme moderat i la seva idea de maoisme ortodox.

2. No hi ha dret: quan els bancs tenen beneficis, se'ls queden tots ells i ara que tenen pèrdues ens les hem de carregar tots. Em pregunto si han sentit a parlar mai de l'impost de societats. Saben que a molts països s'acosta al 50% dels beneficis? Doncs recordin-ho quan diguin això de "quedars-se tots els beneficis".

3. Torna Keynes. Calla i aprèn economia.

Nobel

Ja tenim Nobel d'Economia 2008: Paul Krugman.

Així ho explica el comitè:

http://nobelprize.org/nobel_prizes/economics/laureates/2008/ecoadv08.pdf

http://nobelprize.org/nobel_prizes/economics/laureates/2008/info.pdf

Crisi

Els opinadors progres ja fa dies que fan soroll i embruten papers amb les seves idees sobre la crisi dels mercats financers. No cauré en el parany d'intentar explicar-los jo què passa, evidentment, perquè no en tinc ni idea. I si volen un consell, per a la majoria de vostès, especialment si no són economistes, és que no ho intentin entendre. No val la pena l'esforç (i els resultats serien, en la majoria de casos, ben incerts). És més complicat del que es pensen.

Però sobretot, no facin ni cas de ningú que en parli sense ser economista. No sé si se'n recorden d'aquell anunci que passava el govern fa uns anys, amb una peixatera recomanant medicaments a les clientes. El missatge venia a ser que cadascú hi entén d'unes coses i no d'altres...doncs això, oblidin tot el que hagin llegit sobre la naturalesa i causes de la crisi que no vingui d'un economista. I en aquest cas, igualment, molta precaució. Molta, perquè veig que fins i tot el Nobel Joseph Stiglitz es deixa portar per l'eufòria progre i l'altre dia comparava els problemes actuals en alguns mercats amb la caiguda del mur de Berlín.

En fi, el cas és que he sentit dir que aquesta crisi acaba d'una vegada per totes amb la ideologia del "lliure mercat" i que torna la regulació, l'Estat, la cosa pública, les agències governamentals, bla, bla... Bé, si és tan senzill com això, si una crisi financera permet condemnar a les calderes de l'infern al capitalisme, em pregunto què fa que tots aquests "intel·lectuals" no siguin anarquistes radicals després del tast que el segle XX ens ha ofert de les meravelles del poder governamental.

Història d'un esclau

Quan pensin amb l'Estat democràtic, no els farà cap mal recordar la "Història d'un esclau" de Robert Nozick...

Reflexionin atentament sobre cada evolució, de la 1 a la 9:

"1. Tenim un esclau completament a mercè dels capritxos d'un amo cruel. L'apallissa sovint, el fa treballar a les nits, etc.

2. L'amo és més amable i només l'apallissa per infraccions especificades de les seves normes (no complir les quotes de producció, etc). Dóna a l'esclau una mica de temps lliure.

3. L'amo té un grup d'esclaus i decideix com distribuir les coses entre ells (menjar, dormir, etc) seguints uns principis raonables (segons la necessitat, el mèrit, etc).

4. L'amo permet als esclaus quatre dies lliures i els requereix que treballin només tres dies cada setmana a la seva plantació.

5. L'amo permet als esclaus d'anar a treballar a la ciutat (o allà on vulguin) a canvi d'un salari. Només els exigeix que li enviin tres setenes parts d'aquest salari. També conserva la potestat de cridar-los a la plantació de nou si sorgeix alguna emergència que l'amenaça; i abaixar o apujar els tres setens que els exigeix del seu sou. També conserva el poder de restringir la participació dels seus esclaus en activitats perilloses que amenacin el seu retorn financer, per exemple: escalar muntanyes o fumar.

6. L'amo permet que tots els seus 10.000 esclaus, excepte tu, votin i prenguin decisions col·lectives. Hi ha discussions lliures i obertes i tenen el poder de determinar a quin ús posen el percentatge que decideixin quedar-se del sou de cadascun (el teu inclòs), quines activitats cal prohibir, etc.

[En aquest pas, si és irreversible, es pot considerar que es produeix un canvi d'amo: de l'anterior ara l'esclau passa tenir-ne 10.000.

7. Tot i que encara no pots votar, et donen la llibertat d'entrar a les discussions dels 10.000, intentar persuadir-los perquè adoptin polítiques i perquè et tractin a tu i a ells mateixos d'una determinada manera. Aleshores ells voten per decidir sobre les polítiques que cobreixen el gran abast del seus poders.

8. En reconeixement de les teves aportacions a la discussió, els 10.000 et permeten votar en cas d'empat. Després de la discussió poses el teu vot dins d'una papereta segellada i ells voten. En l'eventualitat que es produeixi un empat, obren el teu sobre i compten el teu vot. Encara no s'ha donat mai aquesta circumstància.

9. Llencen el teu vot amb el de tots els altres. Si estan empatats, el teu vot decideix. Si no, no té absolutament cap efecte sobre el resultat electoral.

I ara la pregunta és, quina transició del cas 1 al cas 9 fa que deixi de ser la història d'un esclau?"

Robert Nozick. Anarchy, State and Utopia.