Déjà vu

Explica X. Tafunell, a la seva História Económica de la España Contemporánea, que a l'Espanya del segle XVIII... 'la extracción de cereales y otros alimentos fuera del distrito local -el alfoz que envuelve las poblaciones- estaba sometida a un estricto control para evitar crisis de subsistencia'.

Fins que a mitjans de segle ... 'los gobernantes tuvieron la desdichada ocurrencia de decretar el libre comercio en un tiempo de cosechas deficientes, no tan sólo en España sino en toda Europa. Las consiguientes alzas de los precios fueron atribuidas por la opinión publica a las operaciones de los especuladores. En 1766 se desató una furiosa reacción de las clases populares urbanas contra las medidas liberalizadoras (motín de Esquilache), que a duras penas puedo ser sofocada. Sectores de poderosos locales atizaron el sentimiento popular antiliberalizador, temiendo perder el control de los mercados. (...)

Penso en Seattle (1999), Gènova (2000), José Bové, els polítics socialistes europeus, els polítics comunistes francesos (valgui la redundància), els perfectos idiotas latinoamericanos, els professors de secundària espanyols, el moviment anti-globalització en general, els que bramen contra l'especulació, l'oposició al lliure comerç, els americans que culpen a la Xina i a la Índia de tots els mals presents i futurs que els amenacen ...i resulta que al cap i a la fi no és res de nou. Però una cosa em crida l'atenció: el 1766 hi havia realment una crisi (encara que no precisament a causa de la liberalització, sinó més aviat tot i la liberalització); en canvi el món no havia vist mai una època de prosperitat que s'acostés ni remotament a la que hem viscut durant les últimes dècades del segle XX i la primera del XXI. Quin és, doncs, el problema? Estupidesa pura i simple? Suggerències benvingudes.

Més Nobel

Al post anterior vaig suggerir una pregunta i molts han intentat respondre (gràcies). Hi ha dos tipus de respostes. La primera (equivocada) la sintetitza perfectament aquest comentari anònim:

'Negocis sense benefici d'altri? Drogues, prostitució, viatges per passar d'Africa a Europa? Els vols legals? El joc, que aprofita problemes com la ludopatia. Administrar els estalvis de gent de la tercera edat que no sap si els estafes...'

Zero. M'ha fet gràcia, especialment, el despropòsit que suposa considerar que la prostitució no és una activitat que tingui a veure amb servir a d'altres éssers humans. A mi no se m'acut un exemple més evident, precisament, de com es guanyen diners servint, satisfent (en un sentit prou evident) a d'altres éssers humans. Una altra qüestió, que no té res a veure amb la pregunta que jo feia, és si et sembla acceptable, i en quines condicions, per consideracions de dignitat humana, etc. No cal dir que a mi sí, però això és, com et deia, un altre debat.

La segona resposta, com ja apuntava el Nobel a l'entrevista, té aquesta forma:

'la industria farmacéutica (fins i tot en un entorn competitiu) té un incentiu en trobar i vendre medicaments que NO curin les enfermetats, sino que les aturin i cronifiquin, de manera que si deixes de prendre el medicament la malaltia ataqui de nou'.

Bé, aquí suposo que hi ha molt camp per investigar. Hi he estat pensant aquests dies i l'únic que els puc oferir són algunes idees que m'han semblat rellevants:

1. Segueix sent cert (o més popperianament, irrefutat fins al moment) que NO hi ha manera de guanyar diners que no tingui a veure amb servir a d'altres éssers humans, però la qüestió que adreça aquest exemple és, més aviat, aquesta: pensar només en maximitzar els beneficis és sempre la manera de maximitzar el servei a d'altres éssers humans? Perquè estem d'acord que aturar i cronificar una malaltia és també un servei als altres.

2. Instal·lats en la nova qüestió (i admeto que de fet el que explicava el premi Nobel anava més en aquesta línia que en l'anterior), intuitivament no veig tan clar que en un entorn competitiu les empreses no tinguin incentiu en trobar una cura definitiva a una malaltia. Al cap i a la fi, encara que prefereixin poder vendre tota la vida un medicament pal·liatiu enlloc de vendre una vegada un medicament definitiu, cada empresa preferirà ser ella la primera en descobrir i comercialitzar el medicament definitiu (i que no sigui una altra, amb la qual cosa també se'ls acabaria el negoci del pal·liatiu però no veurien un duro del definitiu), no?

Nobel?

'Si sólo piensas en los beneficios, dejas de preocuparte por servir a los seres humanos.' Richard J.Roberts, Premi Nobel de Medecina 1993, a La Contra de la Vanguardia d'avui. Es evident que ni tan sols una intel.ligencia i formacio tan solides com les d'aquest senyor vacunen contra la mes absoluta incomprensio del mecanisme elemental que mou l'economia de mercat. Suggereixo que m'expliqui una sola manera de fer-se ric (sense coaccionar ningu, es a dir, no val robar o atracar un banc) que no tingui a veure amb servir a d'altres essers humans. Amb una en tinc prou.

Un politic valent

Magnific post d'Inaki Anasagasti.

Per cert, al costat dret de la pantalla veuran un quadradet de color verd. Es tracta d'una iniciativa d'Amnistia Internacional (www.irrepressible.info) que he descobert precisament a traves del blog de l'Anasagasti. La idea es que tothom que tingui un blog o una pagina web pugui cedir un espai per la publicacio de noticies, articles, textos, etc. que hagin estat censurats pels governs de qualsevol pais del mon. M'ha semblat una bona idea i animo a tota la xarxa de bloggers liberals a sumar-s'hi i posar les coses mes dificils als governs que lluiten contra la llibertat i la creativitat individual.

Interns

Escenes estivals a DC...


[Pels socialistes i altra gent que no sap angles: No robis! El govern odia la competencia!]

Agència Alimentària

Un símbol del paper que a parer dels anti-liberals ha de tenir l'Estat en les societats modernes és aquest tinglado de les agències de certificació alimentària, seguretat en els medicaments o com vulguin dir-ne. L'Estat, lladren, ha de garantir al ciutadà que allò que compra al supermercat, a la farmàcia o al pakistanès de sota casa no li farà mal. Un punt important i polèmic és el dels medicaments, la potestat d'autoritzar la venda de nous medicaments. A tal efecte molts Estats contemporanis crien i alimenten monstres burocràtics com la FDA (Food and Drug Administration) o el ministeri de Sanitat i Consum (que en règims preil·lustrats com l'espanyol acostuma a servir per col·locar dones ministres; les de la quota, ja saben). A la Xina tenen l'Administració General de Supervisió de Qualitat i precisament la setmana passa era notícia perquè n'executaven el director general, un tal Zheng Xiaoyu.

Xiaoyu era un il·lustre buròcrata del govern comunista de la Xina i el cim de la seva carrera l'havia fet precisament com a director general de l'agència de qualitat en l'alimentació i els medicaments. Era l'home que, al cap i a la fi, decidia quins medicaments es posaven a la venda i quins no. Dos problemes que de seguida salten a la vista:

1. Baixar la guàrdia. Si l'Estat convenç al ciutadà que es fa responsable de la seguretat dels medicaments, hom baixarà la guàrdia i comprarà els medicaments autoritzatsn sense fer gaires més preguntes.

No vull desviar-me del tema, però és un cas similar a l'estafa de què ha estat víctima tota la meva generació: l'educació. L'Estat va fer creure en un moment donat que es feia responsable dels plans educatius i el resultat és que hem sortit de l'Institut amb una preparació netament deficient; tot per haver seguit (obligats) els plans educatius criminals de la LOGSE. Un dia ja en parlaré més en detall. (De totes maneres no perdem la perspectiva: som la generació més ben educada de la història, no en tinc cap dubte).

2. Suborn. Donades les circumstàncies, un xalet a la costa i un maletí carregat de dòlars poden ser arguments tan o més vàlids per l'autorització d'un medicament com un feix d'estadístiques robustes...els buròcrates comunistes, al cap i a la fi, tenen uns gustos previsiblement similars als de qualsevol empresari obscenament capitalista. Només difereixen en els mètodes: robar o produir, respectivament.

Resultat, en el cas de la Xina: durant anys el director de l'oficina s'ha dedicat a acceptar suborns de tot arreu on vinguessin i ha anat autoritzant medicaments que sense el segell de la seva oficina no s'haurien pogut vendre mai (perquè ningú no se n'hauria refiat). I el cas és que hi ha ara mateix a la Xina milers de persones amb seqüel·les permanents: des de nens sords de per vida a dones estèrils i, és clar, una pila de morts. Això sí, tot segellat per l'Estat. Dormin tranquils.

Semblar ser que la bola es va fer massa grossa i els buròcrates que encara manaven més que en Zheng van decidir que el més prudent era fer-lo passar per un exemple de mal funcionari i treure-se'l de sobre. El 10 de juliol passat li administraven la injecció letal en una presó de la Xina, per corrupte, diuen. Maleïts cínics, dic.

És evident que el problema no era en Zheng sinó el sistema estatista de certificació sanitària, però de moment veig poques possibilitats que apliquin la injecció letal a tot aquest tinglado criminal i de conseqüències funestes per l'individu. Un no perd mai l'esperança.

Jueves

Últimament els liberals tenim molta feina...deixaré la foto penjada fins que els buròcrates/jutges/censors reobrin la web de la revista Jueves (que val a dir que em sembla una revista horrible, tant en la forma com en el fons; vulgar, de pèssim gust i poquíssima gràcia).

De totes maneres ja els vaig explicar fa poc què en penso del dret a l'honor i altres artefactes que s'ha inventat l'Estat per fotre el nas a tot arreu. L'Estat només ha d'actuar (de moment, fins que trobem la manera de prescindir-ne definitivament) per evitar coaccions, és a dir, violacions de la propietat privada (que inclou, lògicament, la pròpia vida i la integritat física). L'honor, com explicava l'altre dia, no és cap característica inherent a l'individu que l'ostenta, sinó que resideix exclusivament en les ments de terceres persones, és una opinió sobre algú, punt. Com que ningú no posseix cap dret sobre la ment d'un altre ésser humà i és en aquesta ment on existeix l'honor, és evident que ningú no té dret a que l'Estat intervingui per garantir aquest teòric dret a l'honor. Els dibuixants de la revista El Jueves no semblen haver violat la propietat privada de ningú pel fet d'haver dibuixat (no fotografiat) dos individus mantenint relacions sexuals i per tant em sembla una aberració que es clausuri la revista i la web. No pretenc que això serveixi d'argument (perquè no té cap validesa com a tal) però: després amb quina cara alliçonarem als musulmans que s'encabriten perquè es fa sàtira de Mahoma?

Endavant

Desolador, per un català, veure com a Madrid les llibreries obren les portes a la 1 de la matinada per vendre el Harry Potter. També arriben (bones) notícies de Tel-Aviv, on algunes llibreries han desafiat les amenaces de sancions del mateix primer ministre si obrien durant el Sabat. La iniciativa individual contra les imposicions religioses i progressistes. No hi ha expressió més refinada de la civilització humana que l'acte de compra-venda lliure i pacífic, on i quan sigui. Que res ni ningú no pugui aturar mai el poder de la llibertat humana. La victòria, tard o d'hora, serà nostra.

Harry Potter

No cal dir que aquesta mateixa nit, després de la barbacoa dels divendres, faré cap a la Borders a buscar el meu exemplar de l'últim Harry Potter. La veritat és que no tenia intenció de fer-ho fins demà al matí, però aquesta tarda he entrat un moment a la web de La Vanguardia i he llegit que la Direcció General de Comerç (tots aquests noms em sonen terriblement a 1984) no ha autoritzat les llibreries de Barcelona a obrir a mitja nit per vendre el llibre. Ha anat just que no vomito. Faré la pallassada d'aquesta nit no perquè no pugui esperar 12 hores més a començar el llibre, lògicament, sinó perquè vistes com estan les coses a Catalunya m'ha semblat que no hi ha acte en favor de la llibertat que sigui prescindible per un català. A Boston acostumava a fer la compra de la setmana el diumenge a les 4 de la matinada i mentre pagava no deixava de pensar en el camí que al meu país li queda encara per recórrer. No cal dir que el problema no és que la DGdC no permeti a les llibreries obrir avui sinó que tingui el poder de fer-ho, que tingui dret, avui i sempre, a regular els horaris comercials. La veritat és que davant d'aquestes barbaritats em costa mantenir el to serè i moderadament desapassionat que intento imprimir als meus posts a l'Estable. M'agradaria que alguna llibreria seguís l'exemple del bar de Manhattan que desafia les absurdes lleis anti-tabac de Nova York i permet fumar als seus clients. Paguen la multa i punt. Si obren una col·lecta per pagar la multa de la llibreria que ho faci poden comptar amb el meu donatiu. Cada dia que llegeixo la premsa espanyola em torno menys liberal i més anarquista. Quin fàstic tot plegat.

Graciós

Observin la matrícula que Milton Friedman es va fer posar al seu Cadillac quan vivia a San Francisco. No és cap muntatge.

Noti's també la frase que destaca el periodista: "À quoi sert l'État? À rien!"
[Per què serveix l'Estat? Per res!]

Com s'ha de votar

Recordo un dia, fa anys, que un oncle meu preguntava si havíem de votar pensant en què és millor per cadascun de nosaltres o en què és millor per la societat en conjunt. En aquell moment em va semblar una pregunta molt complicada i des que me la va fer hi he anat pensant sovint. La meva intuició (la intuició d'un nen de 13 anys) era que la resposta correcta és que cal pensar en la societat en conjunt i no en els teus interessos egoistes. Personalment estava convençut del contrari, però ho atribuia (i no ho deia gaire fort) a la meva naturalesa especialment egoísta, que acostumava a molestar a molta gent. Amb els anys vaig elaborar una resposta un pèl més sofisticada: si cadascú vota segons els seus interessos, prevaldran els interessos de la majoria i segons entenia aleshores aquest era l'objectiu de la democràcia. Fins més endavant no vaig començar a copsar el simplisme excessiu d'aquesta resposta i em va tocar reformular la meva posició de nou.

La setmana passada vaig topar amb una aproximació a la pregunta que fins al moment (10 dies) em sembla definitiva:

El fet és que tu saps què et convé a tu, però no tens ni idea de què convé a la societat. Ni per casualitat. Ja sé que tothom es pensa que sap perfectament què convé i què no i com haurien de fer-se les coses perquè tot anés sobre rodes (és un fet conegut que tothom tendeix a sobrevalorar els seus coneixements, jo també) però permetin-me que dubti que la immensa majoria de ciutadans siguin capaços de computar la infinitat de variables que cal tenir en compte per calibrar un òptim social d'aquestes característiques (jo tampoc!). El més probable, desenganyem-nos, és que el ciutadà mitjà no sàpiga ni un borral d'economia i tingui doloroses dificultats per sintetitzar les idees dels filòsofs socials més rellevants o per expressar amb coherència i un mínim rigor els motius pels quals creu el que creu.

Diguéssim que si ja tens prou feina per saber què et convé a tu, no pretenguis decidir el teu vot en funció de què et penses que ens convé a tots. Més que res perquè no ho saps. Gràcies, no tinc cap dubte que ho feies amb bona intenció.

Nozick

'We are not in the position of children who have been given portions of pie by someone who now makes last-minute adjustments to rectify careless cutting. There is no central distribution, no person or group entitled to control all the resources, jointly deciding how they are to be doled out. What each person gets, he gets from others who give to him in exchange for something, or as a gift. In a free society, diverse persons control different resources, and new holdings arise out of the voluntary exchanges and actions of persons.'

Eco racisme

Vegin aquest cartellet col.locat en una carretera de l'estat de Missouri:


Coses de la febre per reduir el consum de petroli...

Comerç just

Aquesta tarda llegia al blog d'un excompany meu una lletania a favor de l'anomenat `comerç just'; defensava, entre d'altres coses, l'obligació de les empreses de pagar un `preu just´als productors de cafè del tercer món. Hi ha infinitat d'arguments que desacrediten el tinglado aquest del comerç just (per mi parlar de comerç just és com parlar d'aspiradores justes, però en fi, ja he perdut tota esperança d'aconseguir que aquests analfabets aprenguin a pensar amb rigor). Un parell de qüestions que sempre em venen a la ment quan sento bajanades d'aquestes:

1. El fet és que si realment els preus que es paguen als productors de cafè són excessivament baixos no cal que cap organisme internacional hi posi les grapes per arreglar-ho: altres empreses, d'aquestes plenes d'executius ambiciosos i sense compassió, es voldran apropiar d'aquests beneficis estratosfèrics que es queden els seuse col·legues d'altres empreses que s'hi dediquen. I fins i tot hi pot haver qui tingui la idea, vistos els baixos preus, de crear (!) una empresa que s'hi dediqui. Se'n diu competència, no sé si n'han sentit a parlar. Més demanda, puja el preu.

2. Si finalment els grups de pressió aconsegueixen que les empreses acabin pagant preus artificialment alts als productors de cafè (perquè ja hem vist que el lliure mercat precisament impedeix que es paguin preus artificialment baixos), comença a funcionar una de les lleis menys discutides de l'economia: puja el preu, augmenta l'oferta. És fàcil d'entendre: vostè viu a Etiopia i es dedica a fer de barber. S'anuncia que es pagarà el quilo de cafè al doble del que es pagava avui, vostè fa els seus càlculs i resulta que al nou preu li surt més a compte tancar la barberia i dedicar-se a plantar cafè a uns camps que té la família als afores d'Adis Abebba. Resultat: més cafè al mercat, però la mateixa demanda (en principi hauria de baixar, però en fi, suposem que les empreses redueixen efectivament el seu marge i compren la mateixa quantitat de cafè). Ah, i una barberia menys.

Quan arriba l'hora de vendre, com es decideix quin cafè es compra i quin no? El normal seria que el preu tornés a baixar fins a arribar al seu nivell d'equilibri, però els advocats del comerç just no ho permeten. De manera que d'alguna manera s'ha de discriminar, assignar drets de venda a uns i a d'altres no, etc. I ja es poden imaginar què passa...conflictes, guerres. Comerç just, en definitiva.

Dades

Puntualitzacio sobre el tema de la poligamia: alguns m'han comentat que al mon hi ha moltes mes dones que homes. D'entrada vaig pensar que tenia alguna possibilitat de ser cert, vist que es un fet que la dona te una esperanca de vida significativament superior a l'home (de totes maneres, pel que fa a aparellament, tindria poca rellevancia una abundancia relativa de femelles en edat no fertil). De manera que he consultat el CIA World Fact Book i be, com era previsible es absolutament fals que hi hagi mes dones que homes al mon. Poden consultar-ho vostes mateixos aqui.
Les ultimes dades, d'aquest mateix mes, indiquen que a la Terra hi viuen 6,602,224,175 persones, de les quals 3,323,608,139 son homes i 3,278,616,036 son dones. En percentatges: 50,34% de mascles i 49,66% de femelles. Paraula de la CIA.

[Escric des d'un teclat sense accents]

Grover Norquist

Avui acompanyo el president de la fundació a la reunió dels dimecres amb d'altres lobbystes i periodistes conservadors i libertarians. L'amfitrió és el senyor Grover Norquist, president de l'organització ultraliberal Americans for Tax Reform. Algunes perles d'en Grover:

'I don't want to abolish government. I simply want to reduce it to the size where I can drag it into the bathroom and drown it in the bathtub'.



'In the old days, George Wallace [el governador d'Alabama que es va col·locar a la porta d'una universitat per impedir l'entrada dels primers estudiants negres després de la desegregació] stood in the schoolhouse doorway and told children they could not come in. Today, the foes of school choice stand in the doorway and say: - You cannot get out!-

Grover Norquist és molt conegut per aquesta iniciativa.

Per cert, la seva organització celebra cada any el Government Cost Day, el dia de l'any en què els americans deixen de treballar per a l'Estat (ie: impostos) i comencen a treballar per a ells mateixos. Aquest any, segons els seus càlculs, el dia és precisament l'11 de juliol. Avui mateix. Feliç Government Cost Day a tothom.

Poligamia

L'altre dia parlàvem de la poligamia amb uns companys. Observo que quan comentes amb un mascle la idea de la poligamia és fàcil que se t'exciti amb la idea de tenir quatre dones per barba. Res de nou. Quan esmentes la mateixa idea a una dona és fàcil que et miri amb menyspreu i faci notar la repugnància que sent pel teu masclisme (o segons com per tu mateix). Algunes, les més perspicaces, aprofiten per fer pedagogia i t'expliquen que també podria ser al revés: uns quants homes per cada dona. I de seguida et miren amb aquella cara de tonto de la classe convençut que acaba d'entendre un concepte fonamental.

El cas és que la imatge d'un home amb quatre dones pot ser molt llaminera per la majoria d'homes però té una implicació funesta precisament per aquesta majoria d'homes: un 75% es quedaria sense parella. A dos velas, que diuen en castellà. Això vol dir que un home (racional) només pot preferir la poligàmia en dos casos: 1. Si està segur de ser relativament millor que la majoria o 2. Si creu que a partir d'ara naixeran 4 dones per cada home. Perquè tal com estan les coses, diguéssim que la nua i no sé si masclista realitat és que neixen, aproximadament, la mateixa quantitat d'homes que de dones i per tant, i a diferència del què passa amb la riquesa, si jo en tinc dues tu et quedes sense. Com que la segona possibilitat és de materialització dubtosa, almenys a curt termini, ens queda que només una quarta part dels mascles en trauria alguna cosa; les tres quartes parts restants (majoria) perdrien el que tenien (és a dir, una dona. D'acord que amb diferents graus de lletjor i obesitat).

I a part dels mascles alfa (minoria) qui hi guanya amb la poligàmia? La resposta és ridículament evident: la gran majoria de dones. Per demostrar-ho n'hi ha prou amb recórrer a la idea bàsica de la preferència revelada: si la dona pot (perquè la poligamia permet, no obliga) quedar-se amb un home per ella sola i en canvi decideix compartir un altre home amb tres dones més és perquè li agrada més, ho prefereix, hi surt guanyant. Si un 75% de dones passa d'estar-se amb un home a compartir-ne un altre amb 3 dones més vol dir que un 75% de dones està millor que abans. Si no no tenien perquè fer-ho, no ho oblidem. Diguéssim que prefereixen un quart d'un mascle alfa que tot un mascle epsilon, utilitzant la nomenclatura de Huxley.

En resum, no entenc com les feministes no surten al carrer a demanar la legalització immediata de la poligamia.

Drets positius

El professor Williams sobre els drets positius:

'Liberals (en el mal sentit de la paraula, ie: progres) love to talk about this or that human right, such as a right to health care, food or housing. That's a perverse usage of the term "right." A right, such as a right to free speech, imposes no obligation on another, except that of non-interference. The so-called right to health care, food or housing, whether a person can afford it or not, is something entirely different; it does impose an obligation on another.

If one person has a right to something he didn't produce, simultaneously and of necessity it means that some other person does not have right to something he did produce.'

Brillant.

Dret a l'honor

Avui m'ho preguntaven i aquesta és la meva resposta: el dret a l'honor és una tonteria. Del tot absurd. Els processos legals per difamació o per lesions a l'honor també em semblen una atrocitat inexplicable si no és des del punt de vista dels advocats que s'hi guanyen la vida. Tot plegat té a veure amb la concepció liberal de la societat (perdó) i els drets de l'individu, una visió que avui en dia no és precisament la dominant, let's face it, enlloc del món.

Ràpidament: l'únic dret que l'Estat ha de garantir és el de la propietat privada, que en sentit ampli inclou la pròpia vida, el cos i també, evidentment, la ment. Els teus pensaments, perdonin si tot plegat els sona una mica ridícul, són teus, són propietat teva i per tant no són de ningú més i ningú no hi pot exercir cap dret. L'Estat tampoc.

L'honor (o si volen, la reputació), em sembla a mi, no és un atribut inherent a l'individu que l'ostenta (com és el cas de l'alçada o dels seus testicles) sinó que existeix única i exclusivament en les ments dels individus del voltant (noti's que això que dic no té res a veure amb el solipsisme epistemològic). D'aquí ve que atorgar a l'individu el dret a l'honor és donar-li poder sobre la propietat d'altres individus i de passada conferir a l'Estat la potestat de violar i regular (perdó) aquesta propietat. Deixem l'abstracció filosòfica: si jo considero, per exemple, que un tal José Luis Rodríguez Zapatero és un mentider (pels motius que siguin, fonamentats o no) aquest pensament no és propietat del senyor ZP sinó meva i per tant puc fer amb aquest pensament el que em doni la gana (per exemple difondre'l) mentre no violi la propietat (en sentit ampli) de ningú, propietat que com he intentat explicar no inclou l'honor personal. Difondre un pensament meu sobre qualsevol persona, per equivocat que sigui o per molt que el pugui perjudicar, no és gaire diferent que ensenyar casa teva al primer vianant.

4 de juliol

Reflexió del 4 de juliol:
'Jo em quedo amb el que produeixo jo i vostè amb el que produeix vostè i si no li agrada digui'm quina part del que jo produeixo li pertany a vostè i perquè.'

Avui alguns dels meus col·legues també en parlen: un dia com avui de fa 231 anys el Continental Congress que reunia representats de les 13 colònies de la riba atlàntica de Nord-Amèrica va donar el vist-i-plau a un paperot d'en Thomas Jefferson que concloïa així, i aquest em sembla a mi el punt més emotiu i rellevant de la Declaració d'Independència, molt més que l'arenga igualitària del principi:
We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of these Colonies, solemnly publish and declare, That these united Colonies are, and of Right ought to be Free and Independent States.
La idea principal de la declaració, com el seu nom indica, és que passaven a ser independents de la corona britànica. Tota la fonamentació filosòfica que precedeix aquesta conclusió (allò de we hold these truths to be self-evident, bla, bla) i l'al·legat de greuges són molt elegants i segur que donen molt de si als estudiosos del tema, però interessa no oblidar el motiu de tot plegat: un grup de gent farta dels abusos diversos (especialment fiscals) del govern de Sa Majestat acaben decidint, no sense problemes interns i liderats per una elit intel·lectual devota dels liberals britànics (especialment de Locke), prescindir dels serveis de la Corona i a veure què passa. Suposo que a tot el merder pels impostos abusius cal reconeixer-li el mèrit d'haver plantat la llavor genètica de la profunda desconfiança que tenen els nord-americans cap a l'Estat. Els Estats Units van néixer contra l'Estat, contra el govern, contra els cobradors d'impostos, contra el despotisme governamental. Són la més gran nació de la terra perquè van néixer, precisament, perquè estaven farts de pagar impostos. I quin principi més noble que aquest?

Nota simpsoniana: la idea rere la festa del 4 de juliol és essencialment la de beure molta cervesa si ets jove i la d'organitzar una barbacoa decent si ja tens família.

Reciclar

La darrera genialitat del professor Caplan:

'Yes, separating newspapers saves paper. But it costs time. Why don't we recycle in our house? Because our time is worth more than a pile of newspaper.'

Caplan

Primer dia al món de les fundacions ideològiques americanes. El primer que m'ensenyen, empíricament, és que s'han acabat els texans i les camises per fora durant unes quantes setmanes: tothom circula amb atuells de rigorós oficinista. Els altres interns tenen la mateixa edat però de seguida es coneix que no són europeus precisament per la soltura amb què porten l'americana i la corbata amb 20 anys. Descobreixo amb satisfacció i sorpresa que l'agenda del dia inclou l'assistencia, a les 11 del mati, a la conferencia del professor Bryan Caplan a la Heritage Foundation. Bé. Del professor Caplan els n'he parlat alguna vegada (a la dreta tenen un link al seu blog, Econolog). El seu ultim llibre, The myth of the rational voter, és una autèntica perla de creativitat intel.lectual que ha servit de guia per la xerrada d'avui sobre l'actitud dels nord-americans davant del comerç internacional. El tema és d'actualitat aquests dies perquè precisament ahir expirava el mandat especial del president per negociar acords comercials amb altres paisos sense haver de demanar autorització al Congres. La idea més interessant que ha suggerit el professor de la George Mason: de la mateixa manera que la Reserva Federal, és a dir, un equip d'economistes experts en temes monetaris, s'encarrega de la política monetària dels Estats Units amb independència dels vaivens polítics washingtonians, no seria cap barbaritat que el mateix es fes amb la política comercial i la fiscal. Amb la política econòmica en general. És veritat que em sona una mica massa platònic, tot plegat.

District of Columbia

Calor, molta calor a la capital federal dels Estats Units. District of Columbia, m'agrada com sona. 8 hores de son plàcid (aquesta vegada des de Zurich) interromput només per un parell de snacks i la lectura intermitent d'Atlas Shrugged (confesso que després de 2000 pàgines, les 1000 de Fountainhead i les 1000 d'Atlas, se'm comencen a fer una mica pesats Ayn Rand i el seu egoisme racional) i una hora més pels tràmits d'immigració. El premi: Welcome to the United States. Venir a la capital sempre em fa gràcia. De fet Washington és la ciutat que em va presentar els EUA per primera vegada i en discussions amb col·legues ultraliberals salvatges que també gaudim de la feliç condició de proamericans impenitents, Washington i tot el que representa donen molt de si. Perquè al cap i a la fi no és més que una mastodòntica ostentació de poder públic, per bé que nord-americà. Quan insultem, amb periodicitat diària, Brussel·les i l'euroburocràcia que ofega la llibertat i la creativitat individual, bla, bla, sempre hi ha l'espavilat que surt amb el cas del District of Columbia i les inacabables avingudes curulles d'edificis oficials. I el cert és que Washington és una ciutat de geometria absolutament parisenca i de fet no és gens estrany, ni cap casualitat: Pierre Charles l'Enfant, nascut al barri de Les Gobelins de París i format a l'Academia Reial del Louvre, es va encarregar a finals del XVIII de la planificació minuciosa d'una superfície d'uns 200 quilòmetres quadrats entre els estats de Maryland i Virgínia que s'havia de convertir en la capital dels naixents Estats Units d'Amèrica.

Però en fi, avui no toca tornar a entrar en el debat sobre la mida òptima de l'Estat.

Pel que fa a mi, si els interessa, vinc a passar-hi unes setmanes col·laborant amb un think-tank de l'òrbita de l'American Enterprise Institute i la Heritage Foundation. Em dedicaré fonamentalment a l'anti-ecologisme. Ja els aniré explicant què em sembla el món dels think-tanks, un invent que a Europa no acaba de quallar. Algú havia de començar.