Diàlegs platònics

Chicago, divendres 20 d'abril, 2007. Tres estudiants passegen per Michigan Avenue, la Cinquena Avinguda del Midwest.

Observació: un motorista sense casc.

Diàleg:

I: Que bèstia, no porta casc!
Director: Pitjor per ell, em sembla una magnífica estampa de la llibertat.
I: Perdó?
D: Bé, [teoria liberal estàndard sobre l'aberració que suposa l'obligatorietat de portar casc].
I: Però és evident que hi ha gent irracional i és necessari que el govern els obligui a posar-se el casc. Els salva la vida.
D: Gent incapaç de prendre les decisions correctes per ella mateixa, vols dir?
I: Just.
D: Aleshores estaràs d'acord amb mi que aquests individus no haurien de poder votar tampoc, no?
I: Ets un fill de puta.
(...)

L'escola de Chicago

William R. Harper sempre havia pensat en Richard T. Ely per dirigir el departament d’economia política que la Universitat de Chicago es disposava a inaugurar a principis de 1892. Des que havia accedit a la presidència, el febrer de 1891 i persuadit a acceptar la responsabilitat pel multimilionari filàntrop que finançava el projecte, John D. Rockefeller, tenia en ment construir una universitat enfocada a la recerca i una de les seves primeres decisions fou la de constituir un departament independent, el primer a l’Amèrica del Nord, per la jove ciència econòmica.

Ely passava els seus dies (infeliços segons expliquen) com a professor associat a la universitat John Hopkins. Fou un dels joves economistes que el 1885 fundaren l’Associació Econòmica Americana (American Economic Association, AEA) i intel·lectualment era un deixeble dels mètodes i enfocaments de l’Escola Històrica Alemanya. Ell i els altres fundadors de l’AEA rebutjaven les teories Ricardianes, la doctrina del laissez-faire i eren crítics amb el paper de les grans corporacions. Rebutjaven l’ortodoxia econòmica i defensaven una mena de keynesianisme avant-la-lettre. Suposo que els hauria qualificat de socialdemòcrates, si me’ls haguessin presentat. El cas és que Harper intentava per tots els mitjans fitxar Ely pel nou departament, van passar mesos i les negociacions sempre s’encallaven en el mateix punt...ni més ni menys que les exigències financeres exhorbitades de Mr. Anti-capitalisme-corporatiu-Ely. Il·lustratiu.
La relació entre els dos homes anava de mal en pitjor i un dia de desembre de 1891 William Harper va conèixer el professor de la universitat de Cornell James Laughlin, un liberal ortodox recalcitrant, que acostumava a comparar la doctrina econòmica clàssica amb la Bíblia i considerava heretgia tota desviació del paradigma ricardià, especialment les tesis Elyanes. La llegenda explica que després d’un debat sobre economia monetària a Nova York, Harper i Laughlin es van passar la nit sencera passejant pels carrers de Manhattan, fins que a les cinc de la matinada el darrer va accedir a dirigir l’aviat cèlebre departament d’economia política de la Universitat de Chicago. La resta és història: homes com Knight, Viner, anys més tard Stigler i, no cal dir-ho, Milton Friedman, van acabar de donar forma a l’Escola de Chicago.

I així és com l’egoisme desmesurat d’un socialdemòcrata de manual va permetre el naixement del corrent liberal més important en el pensament econòmic del segle XX.

Tòpics

És fàcil sentir socialdemòcrates exclamar-se pel monopoli de què el capitalisme gaudeix des de finals del segle XXI, amb comptades i tràgiques excepcions (Corea del Nord, Cuba, França...). La majoria acostumen a acceptar-ne la superioritat, però sempre ho acompanyen d'una certa nostàlgia, nostàlgia de quan el capitalisme i el comunisme convivien i, en certa manera, competien (sempre m'ha semblat curiós que precisament ells enyorin tant la competència). La seva teoria és que l'existència del comunisme a la URSS suavitzava, d'alguna manera obligava el capitalisme a moderar els seus resultats més bèsties (noti's que utilitzo la seva terminologia) per fer-se més atractiu a les masses populars. Al desaparèixer la URSS aquesta restricció al capitalisme salvatge ja no hi és i, segons diuen, els especuladors campen al seu aire, les desigualtats no paren de créixer i el capitalisme ha perdut, en definitiva, aquesta figura que tant entusiasma als moderats (i afegeixo jo, més aviat limitadets): el rostre humà. No plorin.

He d'entendre que aquestes senyors també celebren que el veï apallissi la dona? Per allò de suavitzar els instints rebels de la seva pròpia esposa...

Naturalesa humana

Tarda de lectura i feina a casa, finestra oberta per gaudir de la primavera que finalment sembla que s'ha instal·lat a Nova Anglaterra. Concretament devoro un article de Steven Pinker al New York Times sobre les bases biològiques del comportament: cervell i consciència, cos i ànima, etc. És el tema que més m'interessa últimament, després de la supressió de l'Estat del Benestar. El cas és que a mig article en Chris, un dels meus companys de pis, entra parlant per telèfon, exultant: - Sí, sí, 88.000 dòlars nano! He guanyat 88.000 dòlars, bé encara falten 5 minuts perquè tanqui la Borsa però ja està fet- Trasbalsat, abandono immediatament l'última metàfora genial del catedràtic de Harvard i tot just el Chris despedia la trucada que el començo a interrogar sobre el que acabo de sentir.

Més tranquil, m'explica que es tracta d'una simulació que tenen amb els companys de la classe de finances. No són diners de veritat. Alleujament. Naturalesa humana.

Xinesos i grassos

Tenir por de l'acumulació de reserves de divises estrangeres a la Xina em sembla a mi com recelar dels grassos pel potencial que tenen de fer-te mal si, en un moment donat, decideixen deixar-se caure des d'un àtic just a sobre teu.

Perquè haurien de fer-ho? Doncs jo tampoc no veig els banquers xinesos, com els grassos de l'exemple, disposats a suicidar-se per arruinar a l'Oncle Sam o a la dòcil i aviat completament jubilada Europa.

Sant Jordi

Sant Jordi a Nova York. Arribo diumenge a la nit. Mentre passejo per la cinquena avinguda em ve al cap el seguent:
Popper explicava que un requisit indispensable perquè una proposició (1) pugui ser qualificada de científica (en sentit ampli: perquè indiqui, potencialment, alguna cosa rellevant sobre com és el món) és que sigui falsable, que sigui possible refutar-la empíricament. En aquest sentit, una sola observació (2) obligaria a rebutjar la teoria defensada fins al moment i provar amb una de nova fins que sigui també falsada per l'experiencia.

(1) La liberalització dels horaris comercials comportaria un centre de la ciutat desert, el comerc de proximitat deixaria d'existir, només les grans superfícies sobreviurien, etc.

(2) Manhattan, Diumenge 22 d'Abril, 2007.

Chicago

El director de l'Estable té previst arribar a Chicago avui al migdia. Desitjos de bon viatge, referències a Milton Friedman, insults i retrets benvinguts a la secció de comentaris.

Eudald Carbonell

El senyor Eudald Carbonell (arqueòleg d'un cert renom) fa por. Avui parlava a la Vanguardia de la necessitat de perseguir els enemics de l'espècie...que segons sembla són aquells que encara discuteixen sobre si estem o no destrossant el planeta. Una de les seves respostes, literal: 'Hemos de perseguir a los enemigos de la especie. Los que están al servicio de los intereses económicos (?) y que pasan por encima de los intereses de la especie'. Esgarrifós. L'entrevista és plena de barbaritats que permeten entreveure una mentalitat poc menys que feixista.

Consells per la tempesta

Davant la previsible tempesta progressista/anti-americana (valgui la redundància) que amenaça Europa i el món en general després de la matança de Virgínia, alguns consells pràctics:

1. Com en tota tempesta, meteorològiques incloses, compte amb els pendents relliscosos (slippery-slopes): que la Constitució reconegui el dret individual a posseir i portar armes de foc no implica que un sonat hagi d'entrar a un Campus i disparar contra tot bitxo vivent. De la mateixa manera que el dret a posseir vehicles de gamma alta que fàcilment poden quadriplicar els límits de velocitat no implica que un animal hagi de circular a 300 km/h en contra direcció per la I-95. Ja sé que és evident, però en tempestes com la que s'acosta pot passar qualsevol cosa.

2. Segueix sent molt més probable morir a causa d'un accident de trànsit anant cap a la Universitat que no pas víctima d'una arma de foc dins del Campus.

3. Pel que fa als EUA, aquestes setmanes que s'acosten seran, sense cap mena de dubte, les més segures als campus. Avui mateix la presència policial a la zona era significativament superior a l'habitual. Absurd; però és amb aquesta lògica ridícula que pren decisions (i sempre amb els nostres diners) l'estimat Leviatan. M'imagino que en qüestió d'una setmana, com a molt, tot tornarà a la normalitat.

4. No tinc dades, però la meva intuició és que els pertorbats estan uniformement distribuits al món Occidental (no tinc una intuició tan robusta pel que fa al món en general: vegi's Iraq, Palestina, etc). L'altre dia un va actuar als Estats Units, qualsevol dia es pot donar el cas a Europa. No, no crec que els Americans siguin més bèsties. Una matança d'aquest calibre no té precedents a les universitats americanes, de manera que el fet que no s'hagi donat a Europa una cosa així no implica gran cosa de cara al futur. Recordin el cas del pollastre excessivament inductivista que acaba a la cassola amb el coll doblegat.

5. No, no crec necessari portar armilla anti-bales a classe.

6. I sí, segueixo exactament igual de liberal que sempre.

Corbates

Dos executius d'un banc d'inversions de Londres es troben una tarda al Pub. Tots dos porten una corbata nova que els ha regalat la dona el dia abans per l'aniversari de noces i entre cervesa i cervesa comencen a discutir quina de les dues és més cara. Després d'un parell de cops de puny a l'estómac el barman els proposa el següent:

- Aneu a casa, busqueu la factura [sense que la dona us vegi] i la porteu. Aquell que resulti tenir la corbata més cara la regalarà a l'altre.

Els banquers, tots dos asos en probabilitat, s'ho pensen un moment i de seguida accedeixen al tracte.

Un pensa - Si la meva corbata és més cara (ara honestament...p=0.5), perdré $. Si la seva és més cara (p=0.5) guanyaré més de $! L'esperança és guanyar-hi, tracte fet.

I el mateix fa l'altre. L'esperança dels dos és guanyar-hi...falla alguna cosa?

[Noti's que no es té en compte el risc de perdre la dona com a conseqüència de donar la corbata que t'ha comprat el dia abans.]

Howard Roark

'I came here to say that I do not recognize anyone's right to one minute of my life. Nor to any part of my energy. Nor to any achievement of mine. No matter who makes the claim, how large their number or how great their need.'

Howard Roark adreçant-se al tribunal. The Fountainhead, Ayn Rand.

Abstenció

He comès l'error (pel que fa a les perspectives de participació) d'interessar-me, aquest matí, per la campanya que paguem de cara a les eleccions municipals de finals de maig. A la web de la Vanguardia he vist que els 6 candidats principals tenen una finestreta a la seva disposició, el blog dels alcaldables. No sé si s'hi han aventurat mai, però en tot cas val la pena fer-hi una ullada (una i prou, ja saben allò de l'escassetat del temps) per acabar de convèncer-se de la infinita mediocritat dels individus que pretenen fer-se amb l'alcaldia de Barcelona.

Els tres del tripartit... doncs en fi, en la seva línia: el tiet Hereu parla del foment de l'ús de la bicicleta com a prioritat de la seva política de mobilitat, la Maiol diu no sé què d'una ciutat ecològica [original, he pensat], de les persones [de qui si no?], etc. i el Portabella ofereix una arenga col·lectivista: fer Barcelona és cosa de tots, que vés a saber què deu voler dir.

De totes maneres el que més m'ha cabrejat és el Xavier Trias amb el seu Sóc socialdemòcrata. Quan ho he llegit ja he vist que tindria un diumenge lliure a finals de maig. A continuació oferia una arenga de Suècia [més originalitat] i de l'Estat del Benestar en general. A veure si ens entenem, senyor Trias: entenc que vostè sigui socialdemòcrata, al cap i a la fi mai no li he suposat una capacitat analítica excepcional, però tota aquesta propaganda per fer-se perdonar les etiquetes que sovint li posen (que si és de dretes, neoliberal, etc) ja comença a molestar una mica, si vol que li digui la veritat. Sembla que la campanya per gestionar l'Ajuntament de la capital giri al voltant de la simple demostració del fet que vostè no és de dretes. I vinga a insistir. Ha de dir-nos alguna cosa més, a part que vosté és socialdemòcrata i admirador de Suècia? Ho dic perquè pel que fa a la recollida de la brossa i a la gestió de la guàrdia urbana no acabo de veure la rellevància de les seves afinitats amb els polítics i la monarquia estocolmites.

L'abstenció, tal com pinten les coses avui, és l'única opció per un liberal.

Col·lectivisme

'Everything I said is contained in a single word: collectivism. And isn't that the God of our century? To act together. To think, together. To feel, together. To unite, to agree, to obey. To obey, to serve, to sacrifice. Divide and conquer, first. But then unite and rule. Remember the Roman Emperor who said he wished humanity had a single neck so he could cut it? We've taught men to unite. This makes one neck ready for one leash. We found the magic word: collectivism'.

The Fountainhead, Ayn Rand

Paul Wolfowitz

En Paul Wolfowitz sempre ha caigut antipàtic a la premsa progressista i als empleats cosmopolites o francesos del Banc Mundial i per extensió ovina als consumidors d'opinió progre a banda i banda de l'Atlàntic. Des que el president Bush el va proposar per presidir la institució no han parat de fer-li la vida impossible, qüestionant-li sempre tant les prioritats polítiques com la manera de gestionar el dia a dia del Banc. Una de les coses que no li perdonen és l'obsessió que té per la lluita contra la corrupció, tant dins del Banc com dins els països als quals deixa [ie.: regala als dirigents] diners.
De manera que ja es poden imaginar les cares de satisfacció, els somriures d'orella a orella que s'insinuaven rere els articles que la trepa d'opinadors habituals publicava avui sobre l'escàndol de la senyora Shaza Riza, la nòvia de l'encara president del Banc Mundial.

La història és la següent:

Primavera 2005. Bush proposa Wolfowitz per presidir el Banc Mundial. Després de l'esperada controvèrsia, se surt amb la seva i l'1 de juny l'ex sots-secretari de defensa pren possessió del seu nou càrrec. Mentre es negocia el contracte PW comunica la seva relació sentimental amb una empleada del Banc, Shaza Riza. El Consell de la institució designa un comitè amb l'objectiu de determinar possibles incompatiblitats, que acaba dictaminant que si Wolfowitz esdevé president la seva nòvia, que hi era des de feia anys, no pot ser-ne empleada. La solució a la qual s'arriba és la següent: Riza abandonarà el Banc per una feina menor al Departament d'Estat. El que ve a significar, de facto, el final de la seva carrera a l'organisme internacional. Segons alguns experts la Shaza podria haver demandat el Banc per acomiadament improcedent, però no ho fa perquè a l'acord per passar al Departament d'Estat s'hi inclou una clàusula, que fins ara no era pública, i segons sembla imposada pel mateix Wolfowitz: Shaha Riza continuaria cobrant un sou extraoficial del Banc Mundial, que segons informa el Financial Times s'ha vist incrementat per sobre del normal durant aquests dos anys. En total uns 190.000 dòlars anuals.

El fet és que aquest acord ha evitat al Banc una indemnització sucosa i/o un procés judicial per acomiadament improcedent, també costós. També els diré que em sembla un bajanada que una noia no pugui treballar a l'empresa que presideix el seu novio, però en fi. El fet és, també, que 190.000 dòlars anuals no compensen el final d'una carrera prometedora al BM. És molt possible que aquest tipus de pactes siguin el pa de cada dia en tot tipus d'empreses i organismes. Vegi's, per exemple, el cas del Barça, que ha estat anys pagant salaris de jugadors que jugaven a d'altres equips per excés de plantilla (Vitor Bahía, Saviola, Dani, etc). Possiblement és un problema més d'estètica que d'ètica. Però el fet inqüestionable és que en el fons a la premsa progressista i als empleats del Banc que ahir cridaven al Hall de l'edifici per la dimissió del president Wolfowitz poc els importa el cas de la Shaha; feia mesos que buscaven la manera de treure's de sobre un outsider al món de les relacions internacionals que els feia més nosa que servei pel desenvolupament de les seves pràctiques endogàmiques i sembla que finalment n'han trobat la manera. Felicitats.

Polítics valents

La diferència fonamental entre la política catalana i la nord-americana és l'exposició que els polítics estan disposats a assumir per les seves idees; el risc, si volen, de plantejar idees i principis amb els quals part de l'electorat pugui estar-hi en desacord sense necessitat de recórrer a segons interpretacions.

Tinc la sensació que a Amèrica hi ha més tolerància al risc de suscitar hostilitat, és a dir, més honestedat ideològica. A Catalunya és difícil llegir les propostes dels partits i detectar exactament què és el que no t'agrada. Sospito que un progre, si llegeix detingudament el programa del Partit Popular, ho tindria difícil per identificar els punts concrets que li generen, sense tenir en compte qui és que els proposa, l'hostilitat necessaria per negar-los el vot. El mateix em passa a mi amb gran part del programa dels socialistes. Una altra cosa és que ningú no se'ls creu; s'ha extés l'idea que no té cap mena de valor el que diguin o prometin els polítics. Si el PP proposa no sé quines ajudes als joves, com que tots sabem que són de dretes, no en fem cas, ens volen enganyar perquè els votem i després aplicar les seves veritables idees. Si Esquerra proposa donar facilitats a la creació d'empreses, com que tots sabem que són d'esquerres deu ser mentida, propaganda pura i dura per enganyar quatre liberals incauts.

Però el fet és que ben mirat tots vénen a dir el mateix i mai no surten d'uns límits ben definits sobre què es pot dir (a Europa totes les propostes s'encabeixen en el paradigma socialdemòcrata, de moment intocable) i com es pot dir (rigorosa correcció política).

Per això em criden l'atenció les paraules del candidat presidencial Rudolph Giuliani al Financial Times. Em criden l'atenció precisament per l'atreviment, pel risc que l'exalcalde assumeix quan afirma que celebra haver despedit 20.000 empleats públics de l'Ajuntament de Nova York o que pretén acabar amb un munt de programes federals si els nord-americans l'escullen President el 2008. Hi ha qui ho troba una barbaritat i motiu suficient per no votar mai al candidat republicà i en canvi molts ho consideren una prova de la seva idoneitat pel càrrec. Cadascú és lliure de contrastar les paraules del polític amb els seus principis ètics o amb què vulgui.

Un polític català no ho faria mai, precisament perquè són afirmacions que permeten un posicionament clar i diferenciat per part dels diferents segments de l'electorat. Aquí s'estilen més les generalitats benpensants i difícils de qüestionar siguin quines siguin les teves preferències. I al final només queda, a l'hora de votar, el prejudici; perquè al cap i a la fi de vot només en tenim un i d'una manera o altra ens hem de decidir.

Guanyar la partida

Els liberals tenim raó, aquest és l'axioma bàsic que convé no oblidar mentre estomaquem rates socialdemòcrates moderades o disfrutem d'una plàcida discussió civilitzada amb els nostres homòlegs fanàtics del Partit Comunista. A l'hora de discutir és important dibuixar les línies de joc, com més fortes millor: avui toca defensar l'equiparació entre socialdemocràcia i comunisme.

Per començar tothom, repeteixo, tothom que no respon amb un sí rotund a la pregunta: - Suprimiries l'Estat del Benestar?- és susceptible de ser qualificat de socialista durant la resta de la discussió. I en un estadi més avançat de la conversa de comunista i/o estalinista.
En aquest punt és interessant enriquir l'argumentació amb referències constants al Gulag i a Mao Zedong. Per mostrar un punt més d'erudició no és mala idea introduir alguna referència explícita als quatre milions de morts de la Cambodja de Pol Pot. També és un bon moment per començar a parlar de l'equació fonamental del càlcul liberal: comunisme=feixisme.

És normal que el rival protesti per la nostra suposada manipulació; toca citar Hayek i el seu Camí de Servitud. Si teniu davant un rival perspicaç que hagi llegit i entès l'obra de Hayek és possible que pretengui contraatacar desqualificant The Road to Serfdom al·legant que es tracta d'una llarga i avorrida fal·làcia (la del pendent relliscós, slippery-slope). Si arribem fins aquí ja ho tenim tot a punt per aplicar-li una mutatio controversiae a l'amic moderat i llestos. Com? Senzillament la idea és passar a rebatre-li la seva tesi particular sobre el llibre de Hayek, que amb una mínima gràcia (i assumint que dominem l'obra de l'austríac) guanyarem sense problemes. Si ho hem fet bé (i per obra i gràcia de la magnífica tècnica schopenhaueriana de la mutatio controversiae) semblarà que a l'aconseguir demostrar que el rival no té raó amb aquest atac concret a l'obra de Hayek, que ara ha passat a ser el motiu de controvèrsia... la veritat és que, com dèiem nosaltres, un socialdemòcrata és efectivament poca cosa menys que un estalinista! Que era el que d'entrada volíem demostrar. Missió complerta.

Leaving New York

No m'agrada marxar de Nova York. Deixar enrere Manhattan i enfilar la I-95 és trist, el moment que sempre tens l'esperança que no arribarà mentre passeges per la Cinquena Avinguda i els gratacels de l'illa et protegeixen de tot i de tothom; una muralla que saps que tu mateix hauràs d'abandonar per afrontar de nou la rutina del món, un món que sembla a una distància tranquil·litzadora quan aixeques el cap des de qualsevol dels carrers amablement numerats i tres-cents metres de genialitat arquitectònica t'indiquen el camí a les estrelles.

Confesso que sento una profunda enveja per tots aquells que caminen al meu costat i no pertanyen a l'efímera categoria de visitants; tots els individus, New Yorkers en diuen, que veuen Nova York a l'aixecar-se i no només quan els somnis, a la nit, hi menen sense escales.

Les últimes hores a la ciutat són el moment de prometre-li fidelitat, lleialtat i tornar tan aviat com el compte corrent ho permeti. Però des de la finestreta entel·lada de l'autobus, mentre em rendeixo per última vegada a la silueta de Manhattan, no deixo de pensar, amb una certa angoixa, en les promeses que vaig fer fa més de sis anys, mentre contemplava aquesta mateixa escena fascinat per dues torres immenses que gosaven alçar el cap sobre una ciutat que ja aleshores uns individus havien decidit convertir en màrtir de l'ira islàmica.

De totes maneres, Nova York segueix tan viva com sempre i quin dia millor que Pasqua per celebrar-ho?

Coherència

No m'agraden les botigues de souvenirs.

Nova York

El Nucli Dur passa la Setmana Santa a Manhattan.

Tot bé, gràcies.

Roma, Joan Pau II (5)

Sabem que si sortim del cercle on som ara, precisament el lloc on comença a reunir-se la gent per accedir demà al matí a la Plaça i formar part de la minoria privilegiada que assistirà en primera persona al que aviat començaran a anomenar funeral del segle, ens costarà molt tornar-hi a entrar. El cas és que tenim l'equipatge a la pensió, pensió que només hem contractat per una nit i exigeix que l'abandonem abans de les deu del matí. Definitivament no tenim altre remei que sortir i arribar tan ràpid com poguem a recollir les maletes i tornar encara més depressa a veure si som a temps de colar-nos com sigui entre la multitud que es disposa a passar la nit del lloro, ja sigui per qüestions de fe o per fornir d'anècdotes curioses els futurs relats als néts o a la web del Sostres.
Entaforats en un dels busos gratuïts que l'Ajuntament de Roma posa a disposició dels fidels per moure's amunt i avall de la ciutat, acompanyats per un nombre indubtablement excessiu dels esmentats fidels i les seves motxilles, ens plantem en un temps raonable a Santa Maria Maggiore i a la nostra nauseabunda pensió. Informem de la situació la russa mentre acarona un dels gats que corren pel pis. No cal dir que no ens permet canviar aquesta nit per la següent; l'únic que vol, si hem de marxar, és que li tornem la clau. Com que ni el local ni la mestressa no inspiren cap mena de confiança preferim deixar-ho córrer i fer el que diu. Agafem les bosses, deixem la clau i sortim al carrer amb la perspectiva de passar dos dies i dues nits a Roma sense habitació, llit, euros, ni res que se li assembli.

Integritat

'He hired a sensitive poet to cover baseball games. He hired an art expert to handle financial views. He got a socialist to defend factory owners and a conservative to champion labor. He forced an atheist to write on the glories of religion. He made a disciplined scientist proclaim the superiority of mystical intuition over the scientific method. He gave a great symphony conductor a munificent yearly income, for no work at all, on the sole condition that he never conduct an orchestra again.

His procedure evolved into a simple formula. When a newspaperman received an invitation to call on Wynand, he took it as an insult to his journalistic integrity, but he came to the appointment. He came, prepared to deliver a set of offensive conditions on which he would accept the job, if at all. Wynand began the interview by stating the salary he would pay. Then he added: -You might wish, of course, to discuss other conditions...- and seeing the swallowing movement of the man's throat, concluded: -No? Fine. Report to me on Monday-.

The Fountainhead, Ayn Rand.

La feina del periodista

Fa un parell de setmanes passejava per Los Angeles amb uns amics amants del cinema que es morien de ganes de visitar els estudis de la Metro, a Hollywood. A la porta del complex ens van informar de la necessitat d'abonar 80 dòlars per persona pel tour estandard d'una hora. Tots vam estar d'acord en concloure que la nostra posició a la corba de demanda d'aquest particular servei quedava notablement a la dreta del punt d'equilibri feliçment establert pel mercat. Que era massa car, si volen.

A mi no m'acabava de convèncer la idea que ens quedéssim tots sense veure els estudis i de seguida se'm va acudir una possible solució, que vaig exposar als altres sis viatgers amb tota la innocència que el cinisme permet: - Entre tots em pagueu l'entrada només a mi i jo després us ho explico amb tot luxe de detall i em pregunteu tot el que volgueu, fins i tot-.

Els companys no van encaixar la proposta amb massa entusiasme, tot s'ha de dir; de fet tinc la sensació que no van acabar de copsar la lògica subjacent a la meva idea i el cas és que la van rebutjar amb tot tipus de comentaris degradants i només alguna concessió a l'originalitat.

He d'entendre que tampoc no compren diaris?

Desigualtat i utilitat

És freqüent sentir com remuga la progressia occidental pel drama de les desigualtats, que 'cada vegada són més grans', etc. De totes maneres, és acceptat més o menys per tothom que la humanitat, i això inclou els més rics però també els més pobres, gaudeix avui de molta més riquesa que fa mil, cent o cinquanta anys. A vegades costa fer-ho entendre, però en fi, a Galileu també li qüestionaven moltes coses, segurament menys evidents.

Si fan una mica de memòria se'n recordaran de tota aquella història de la utilitat marginal decreixent del diner i les implicacions que permetien a alguns justificar la progressivitat de l'impost de la renda per maximitzar la utilitat global (diguéssim que la situació post-robatori, tot i no ser Pareto superior, sí que seria superior en el sentit de Kaldor-Hicks).

Molt bé, tenim que un increment de renda implica una increment d'utilitat superior com més baix és el nivell inicial (de renda). Sembla plausible pensar que donar mil euros a un homeless suposa una diferència a la seva vida molt més substancial que la que li suposa a Bill Gates ingressar un milió de dòlars més.

Conclusió: l'augment de riquesa dels més pobres, encara que alguns mantinguin que la desigualtat en unitats monetàries creix (i tampoc aquí no hi ha consens), ha comportat un augment d'utilitat molt superior per aquests que no pas pels que ja eren rics i és fàcil pensar, per tant, que la desigualtat efectiva, calculada com la diferència en els nivells de benestar real, no ha parat de reduir-se des que tenim ús de raó. La conclusió teòrica sembla consistent amb una intuició que tinc, almenys jo, i que m'inclina a pensar que la diferència entre el meu nivell de benestar i el del senyor Gates és molt menys important que la que existia fa 200 anys entre l'home més ric de la terra i l'individu que ocupava la meva posició exacta a la distribució de la població en funció de la renda.

Potser al cap i a la fi havíem menyspreat el poder de la UMD per corroborar les nostres tesis més optimistes.

New York

'I would give the greatest sunset in the world for one sight of New York's skyline. The sky over New York and the will of man made visible. What other religion do we need? And then people tell me about pilgrimages to some dank pesthole in a jungle where they go to do homage to a crumbling temple, to a leering stone monster with a pot belly, created by some leprous savage. Is it beauty and genius they want to see? Do they seek a sense of the sublime? Let them come to New York, stand on the shore of the Hudson, look and kneel.'


Gail Wynand in The Fountainhead, by Ayn Rand.