Reflexió

L'article d'avui em venia de gust fer-lo sobre quelcom d'una certa profunditat, defugir per un dia, encara que sigui poca estona, el femer socialdemòcrata de la política catalana per on cada dia hem d'emmerdar-nos els liberals.

M'adono que últimament recordo amb certa malencolia aquells moments de franquesa, d'honestedat intel·lectual: quan encara érem capaços d'analitzar les coses amb una mínima objectivitat, lluny dels propagandistes que més tard hem començat a semblar. Temps de ments encara no completament solidificades, instal·lats en un agnosticisme ideològic que encara ens conferia una certa credibilitat més enllà dels murs del Nucli Dur.

Del rigor kantià hem passat a la fe preil·lustrada per acabar descobrint que de fet nosaltres érem la llum contra les tenebres socialistes. Ben convençuts. El camí ha estat molt més plàcid i breu del què imaginàvem, però a vegades mires enrere i recordes que la gent no et veia com un simple pallasso que competeix per veure qui la diu més grossa. N'hi havia que fins i tot hi confiaven, en el nostre criteri raonablement informat. Ara ens divertim molt més.

Em fa por assemblar-me cada dia més a un simple socialista.

2006 mes a mes

Primera esquiada, 2 de gener

Dublín, 18 de febrer. Neix el Nucli Dur.

Els nostres diners, Brussel·les, 28 de Març.

Estrès a la universitat pública catalana, 15 d'Abril.

París, 17 de maig


El Bulli, 10 de juny


Londres, 21 de juliol. Un enamorat de BCN i un de Londres, d'esquerra a dreta.

El Tirsa, 3 d'Agost. White Christmas a ple estiu.

Lisboa/San Francisco, 20 d'Agost

Berlín, el Mur, la victòria, la Laia, 20 de setembre.

Entrevista Sala-i-Martín/Montilla, 12 d'octubre

1 de Novembre:
Deixo de creure en aquest país.

30 de desembre. Preparo això.

Lectures destacades 2006

El quadern gris, Josep Pla
Incerta glòria, Joan Sales
El gen egoísta, Richard Dawkins
Road to Serfdom, F.A. Hayek
El fusell del meu pare, Hiner Salem
Vanity Fair, W. M. Thackeray
Amsterdam, Ian McEwan
Crim i càstig, F. Dostoievski
Retrato del artista en 1956, J. Gil de Biedma
Yo acuso, Ayaan Hirse Ali
El banquer anarquista, Fernando Pessoa
Artículos de costumbres, Mariano José de Larra

On holiday (2)

"La diferència entre la mort i els impostos és que la mort no empitjora cada vegada que el Congrés es reuneix"

"Les coses funcionen al nostre país a pesar del govern, no gràcies a ell"

Will Rogers (1879-1935). Humorista nord-americà.

"La redistribució no és de rics a pobres sinó de grups desorganitzats a grups organitzats." [afegeixo jo: encara que fos de rics a pobres seria injusta]

"La pobresa, la misèria, les desigualtats i l'explotació mai no són la causa del comunisme i sempre, en canvi, la conseqüència."

Carlos Rodríguez Braun. Economista argentí.

"El punt de vista del govern sobre l'economia es pot reduir a unes poques frases curtes: Si es mou, posa-li impostos. Si segueix movent-se, regula'l. I si para de moure's, subsidia'l "

"La diferència entre una democràcia i una democràcia popular és la mateixa que existeix entre una camisa i una camisa de força"

Ronald Reagan. 40º President dels Estats Unis (1981-1989).

On holiday

Això ha dit A sobre mi aquest vespre.

"Sempre destrosses la part bonica de la vida"

S'accepten altres elogis, per acabar l'any!

Sort en tenim

Avui he renovat el Carnet d'Identitat. Observant la parsimoniosa ineficàcia de l'Administració a ple rendiment he somrigut, tranquil: Burocràcia ineficaç, el monstre multicèfal però patós. Sort en tenim.

Relats de l'esquerra catalana

CiU proposava la supressió de l'impost de successions, una mostra més del neoliberalisme de la formació catalanista, a parer de P.

P té 75 anys, jubilada, progressista de tota la vida. No vol votar Convergència perquè diu que són de dretes. P té un pis de 300 metres quadrats al centre de Barcelona, un xalet a la muntanya i diverses hectàrees de terrenys, propietat de la família des de sempre.

P és conscient que es fa gran i recentment ha decidit, prèvia consulta amb el gestor, donar la nua propietat de tot el patrimoni al seu únic fill. Ella es queda, per si de cas, amb l'ús de fruit.

I perquè tot aquest muntatge? Fàcil: per esquivar l'impost de successions.

Marginalisme i futbol

Prova de la importància dels conceptes marginals: l'heroi de París és Belletti, no Eto'o.

Dietari: Tarda amb XSM

Dia 24. A les tres a Semon. El d'avui és un dinar d'aquells que em tenen tot el matí nerviós: El Sostres em convida a dinar amb el seu amic Sala-i-Martín. Més tard vindrà el Jordi Graupera.
Amb gent més intel·ligent que jo m'hi sento incòmode, per norma general. No hi acostumo a dir gran cosa, per por al ridícul, i aquesta vegada no és una excepció. Tinc la sensació que qualsevol cosa que digui és per ell òbvia, un punt estúpida, redundant en el millor dels casos.
Per fer-ho més fàcil arribo uns minuts tard i he de començar disculpant-me. Vells trucs de l'escola De la Torre.
Al Xavier el vaig conèixer a l'estiu, anys d'admiració després d'haver-lo descobert. Al meu parer és un home enormement divertit, amb una creativitat exhorbitada. Per això és un dels millors economistes del món. Gràcia i creativitat. D'equacions paramètriques també te'n pot parlar qualsevol professor de l'Autònoma. La diferència del Xavier, crec jo, són les preguntes que s'inventa. Aquest és l'art que distingeix un economista genial de la resta. I aquí ell és l'artista world-class.

El dinar avança sobre dues certeses: l'amor a la llibertat i el foie amb ceps que encara queda quan arribo.
En concret: el dret a ensenyar els pits i el dret a no deixar que s'ensenyin al teu restaurant, per prenyada que estiguis; la naturalesa i causes de l'existència de José Montilla, el dret de la policia a identificar-te arbitràriament al mig del carrer, la puta vella comunista que en el fons tots portem a dins i surt de tant en tant per censurar els petits plaers de la vida, entrevistadors i entrevistats, Bin-Laden, pare Nöel, etc.
Acabat el dinar la tertúlia segueix a cop de gintònic al bar del Majestic. Tots menys el Salvador, que contra el que alguns pensen té feina a fer. Avui molta més que nosaltres.

El Jordi i el Xavier repassen una actualitat que francament sembla tenir una gràcia del tot inesperada vista pel nostre economista. Surten les famoses entrevistes, qualsevol anècdota és benvinguda. Trobo un punt de desproporció en sentir el Xavier parlar del Montilla: el cordobès no està a l'alçada de les atencions (més o menys despectives) del Catedràtic.

També m'explica la història de l'admiradíssim Greg Mankiw: amb 30 anys firma el primer contracte milionari (en dòlars) per un llibre de text, l'imprescindible Principles of Economics, que el va portar a donar l'assignatura d'introducció a l'economia (Econ-10) de Harvard, ara cèlebre.
I tot, és clar, sense oblidar en cap moment les misèries de la socialdemocràcia (jo sempre he dit que prefereixo un comunista convençut a un socialdemòcrata moderat, neutral, perdonavides). Ronda de rutina.

Sortim de l'hotel a quarts de nou del vespre, vaig directament a la festa de Nadal que celebrem cada any a casa de les meves cosines.

Algú em diu una manera millor per passar la tarda de la vigília de Nadal?

Bon Nadal

Contra el relativisme cultural: Bon Nadal.

Nozick

L'antídot contra Rawls té nom i cognoms: Robert Nozick. Confesso que no el vaig descobrir fins fa pocs mesos. Lectura obligatòria per tot liberal que es vulgui defensar amb solvència del munt de tòpics antiliberals que circulen disfressats de moralina barata. A l'Estable en sentireu a parlar sovint.

'Gravar amb impostos els beneficis del treball és igual que el treball forçat. Apoderar-se dels resultats del treball d'algú és equivalent a apoderar-se de les seves hores i ordenar-li realitzar activitats diverses"

Robert Nozick (1938-2002)

L'última vegada

Les Pompeufarres a "La Sal" són cada dia més insofribles. Resin perquè en el meu camí no s'hi creui avui ningú de la Comissió de Festes, no demano més.

I del sopar de classe a la "Vaca Paca" no cal ni parlar-ne. Deixant de banda el fet que no s'hauria d'entrar mai en un restaurant amb un nom com aquest si no és que tens el camió aparcat a la cantonada ( per qüestions d'higiene lingüística, senzillament), el concepte d'aquest tipus de bufets, all-you-can eats de baixa categoria, és el que en llenguatge d'assidu de la citada menjadora es coneix com a timo. El secret és justament la frase "all-you-can-eat". Fugin la propera vegada que ho vegin, a no ser que sigui gratis. Fer sopar un grup en un bufet lliure d'aquestes característiques és una barbaritat. Entenguem-nos: cadascú sap la gana que té i què li ve de gust; en un restaurant normal pagues en funció d'això i s'ha acabat. A Can Paca et carreguen un preu en funció de tot el que podries menjar, no del que vols menjar. Si tens molta gana potser et va bé (també cal ser completament indiferent al tema de la qualitat) i sinó no. Però si tota una classe hi va per imperatiu d'organització ens trobem que alguns acabem pagant 15 euros per quatre fulles d'enciam i un tall de pizza congelada.

Dèficit del consumidor?

Cròniques provincianes (sumari):

Apunts del dia a Madrid:

• Fred messetari a peu de pista, a les 7 del matí. Sota zero. Fantàstic. Tornen els guants i la bufanda, llargament enyorats.
• Madrid, el poble del costat de la Terminal 4.
• Els tràmits del Visat posen a prova la meva devoció pels Estats Units. Hores d'espera en una espècie de sala hermètica amb tot de gent comportant-se d'acord amb la coneguda i estudiada psicologia de sala d'espera. No tinc res per llegir ni per escoltar. A l'Ambaixada no s'hi pot entrar res. Estic durant hores a mercè de qualsevol il·luminat que decideixi donar-me conversa. I es demostra del tot inútil la meva cara de mala hòstia. Aguanto, estoic, la història de tres noies no-guapes de Salamanca i els seus plans nord-americans. Desconeixia que es pogués arribar a ser tan aclaparadorament pesat. Intento fer comentaris avorrits, previsibles, obvis, però tampoc no funciona. No sé com treure-me-les de sobre i en l'ambient d'aquella sala la situació és una mica angoixant, de veritat.
• Al sortir se'n van Castellana avall. Jo Castellana amunt.
• Dinar reparador al buffet de Semon, Capitán Haya 23, a cos de rei sense 'certificats d'utilitat' entremig. La generositat en aquest país té nom i cognom: Salvador Sostres.
• Després de dinar, llarga caminata digestiva per Castellana i Recoletos. Abans de tornar a l'aeoroport em ventilo la millor xocolata desfeta de l'any (amb xurros): Chocolateria San Ginés, tocant a la Plaza Mayor, entre Coloreros i San Ginés. Precisament on Valle-Inclán situava la Buñolería Modernista de 'Luces de Bohemia'.
• A l'avió em toca, just al costat, un matrimoni amb 2 fills petits, molt graciosos, encantadors, carones angelicals.
• No deixen de marranejar en tot el vol. N'acabo fins als collons.
• A quarts de 10 sóc a casa.

Història econòmica, versió weberiana

La doctrina catòlica deixava en mans exclusives dels sacerdots i autoritats eclesiàstiques la lectura i interpretació de la Bíblia, versió llatina. No s'acceptaven traduccions ni lectures individuals dels creients.
Un dels puntals de la Reforma Protestant era precisament la traducció del Llibre a les llengües vernacles per permetre a tothom accedir directament al contingut d'aquests textos i poder edificar la seva fe sobre una comprensió més sòlida i personal de les Escriptures.
Durant el segle XVI i XVII ja circulen pel món protestant (especialment Gran Bretanya) gran quantitat de Bíblies. Per llegir-les primer calia, lògicament, aprendre a llegir.
Es dispara l'alfabetització. Arriba la Revolució Industrial.

La Bíblia salva, almenys de la misèria.

Conjectura Weber-Hemingway sobre el creixement

People read the Bible, Industrial Revolution.

Avui

Aquest matí sóc entrevistat per funcionaris del Departament d'Estat a l'Ambaixada dels Estats Units a Madrid. Gran honor. Demà la crònica.

Curiós

'Demanem que el govern prengui l'obligació, sobre tot, de proveir els ciutadans amb les oportunitats adequades per guanyar-se la vida i tenir una ocupació.

No s'ha de permetre que les activitats dels individus xoquin amb els interessos de la comunitat, sinó que han de produir-se dins dels seus límits i ser per al bé de tots.

Exigim la fi del poder dels interessos financers.

Exigim la distribució dels beneficis de les grans empreses.

Estem convençuts que una recuperació permanent del nostre poble només es pot fonamentar en la victòria del bé comú sobre el bé individual. '

Programa del Partit Nazi d'Alemanya, aprovat a la convenció de Munich de 1920.

Paral·lelismes benvinguts.

No sóc l'únic

'Si el govern és incapaç de complir amb èxit una tasca que li pertoca com és recaptar impostos, com podem confiar-li tasques que s'escapen a la seva competència natural com són l'administració dels hospitals i les escoles?'

Xavier Sala-i-Martín

Fa unes setmanes vaig exposar aquest mateix dubte en termes molt similars. Desconeixia que la meva suggerència calcava aquesta formulació del Xavier.

Alguns reconeguts liberals, en privat, em van dir que el meu post era una autèntica barbaritat. Una aberració des de múltiples perspectives i que més valia que no ho digués gaire fort sinó volia fer més el ridícul.

M'agradarà veure la resposta quan li comenteu a ell aquesta opinió, molt respectable, no cal dir-ho.

Algú gosarà?

Examen de Teoria Econòmica

Existeix la sospita, encara no del tot generalitzada, que fóra potser necessària una significativa revisió a la baixa de la valoració que alguns de nosaltres, membres del Nucli Dur especialment, atribuim a les pròpies capacitats cognitives.

-'Que os creeis vosotros mu listos, vaya! Y no hay pa tanto'- Dirien altres autors.

Si Adam Smith aixequés el cap...

Veus aquesta línia que puja, puja i puja, Marçal? Representa l'evolució anual del Producte Mundial Brut entre els anys 1950 i 2004 valorada en dòlars del 2004. El PMB d'un any representa el valor de la riquesa creada al món només en aquell any. Com pots veure des de 1950 fins ara no només no hem parat de crear riquesa sinó que cada vegada n'hem creat més respecte l'any anterior (això últim amb l'excepció d'alguns períodes que anomenem recessions, però això ja ho entendràs un altre dia, no cal córrer). Et fa res explicar-me com s'ajusta això a la teva teoria segons la qual "la riquesa és la que és i no creix"?

TGV

Avui arriba el TGV a Tarragona. A 12 quilòmetres de Tarragona per ser més exactes. L'estació, batejada amb el nom de "Camp de Tarragona", l'han acabat construint al terme municipal de La Secuita després d'anys de negociacions entre Foment, Generalitat i Ajuntaments de la zona.

A diferència de l'avió, que uneix aeroports, normalment a distàncies considerables del centre de la ciutat, tenia entès que l'objectiu del TGV era unir grans nuclis urbans, repeteixo, NUCLIS urbans, amb el mínim temps possible. La gràcia d'aquest tren és precisament que t'havia de permetre, si per exemple sorties de Madrid, ser a l'estació d'Atocha (al centre) deu minuts abans de la sortida del tren i arribar, tres hores escasses més tard, al bell mig de Tarragona.

Existeix a Espanya aquesta dèria de negociar amb els alcaldes dels pobles i arribar a uns absurds consensos, equilibris de poder entre els diferents nivells de l'Estat, que acaben entorpint les grans decisions del país per satisfer els microinteressos d'una colla de polítics locals que no hi acostumen a veure més enllà del nas. Quan no requalifiquen terrenys o subhasten sòl públic per finançar-se (per finançar les despeses de l'Ajuntament, sent optimistes). El tema dels ajuntaments espanyols és tot un univers d'ineptitud, en el millor dels casos.

El cas és que avui arriba el TGV al bell mig del camp i no hi ha connexió ferroviària ni amb Tarragona capital ni amb cap dels pobles de la costa Daurada, que previsiblement seran els destins principals dels usuaris del tren. Per no haver-hi, avui no hi ha ni autobusos. Per retards en l'adjudicació del servei fins d'aquí un parell de dies no començarà a funcionar una línia de busos de la companyia Alsa que unirà l'estació amb Tarragona i altres municipis de la zona. Només taxis i cotxes particulars. Sempre queda l'opció de caminar, sinó: 2 hores 50 minuts de tren i 2 hores i mitja més caminant per arribar a una reunió a la plaça Imperial Tàrraco.

Benvinguts a l'Europa del segle XXI.

Update: sobre el tema de la proximitat en la presa de decisions públiques, recomano això.

Sort

"Ara bé, al món, per tant, hi ha la riquesa que hi ha, no més, i no creix". Aquesta frase és l'equivalent a dir: "La terra és plana". Mira Marçal, amb tot l'afecte per un fanàtic de la discussió política com jo, si et creus realment aquesta frase, poca cosa puc dir-te. És com intentar convèncer un creacionista ortodox de la teoria de l'evolució. Sincerament, sense el sarcasme que he utilitzat aquests dies, et recomano que estudiïs una mica d'economia. Intenta fer-ho sense prejudicis, això sí. Has demostrat una competència lingüística notable, no dubto que tens capacitat suficient per entendre la teoria econòmica més elemental, que t'impedirà dir barbaritats d'aquesta magnitud. A mi, francament, em resulten bastant indiferents les bestieses que puguis dir, però m'imagino que a tu et deu importar mínimament no fer el ridícul quan parles de qüestions econòmiques tan bàsiques si, com diuen, tens intenció de dedicar-te a la política. Per la meva banda, que tinguis sort. Ara, ja t'avanço que no penso donar-te cap més lliçó d'economia gratuïta (i estèril pel que he vist).
Sempre seràs ben rebut a l'Estable, no cal dir-ho.

Conceptes bàsics

Milton Friedman: 'l'única responsabilitat social de l'empresa és maximitzar beneficis'.

Existeix un prejudici molt generalitzat sobre la naturalesa del benefici empresarial: entendre'l com una mena de robatori a la societat. En virtut d'aquesta extravagant teoria, la societat disposa d'una dotació de riquesa, fixa, immutable i distribuida amb creixent injustícia (cada vegada més riquesa s'acumula en mans de menys gent, creuen alguns). Se segueix, per tant, que tothom que n'augmenta la seva ració necessariament l'està prenent a algú altre, és clar. I quan resulta que aquesta ració ja era superior a la de la majoria, l'enriquiment encara sembla més repugnant. D'aquí ve també la disculpa moral, més o menys dissimulada, als lladres de mansions de milionaris. Al cap i a la fi només desfan una injustícia prèvia.

T'has preguntat mai seriosament perquè Coca-Cola o Google guanyen els diners que guanyen?

Per respondre cal entendre que la frase de Friedman no era només per encabritar l'alta progressia occidental; lloable propòsit, d'altra banda.

A Coca-Cola què li interessa? Oprimir nens famolencs? Incrementar les desigualtats al planeta?En principi no veig perquè. Què en treuen els seus propietaris? Em decantaria més aviat per l'opció de guanyar tants diners com sigui possible.

I qui li pot donar els diners a Coca-Cola? Tu i jo. Però no li donarem perquè sí, almenys jo. Ens ha d'oferir alguna cosa que ens satisfaci, és a dir, hem d'estar disposats a canviar alguna cosa que posseim (una quantitat de diners és el més habitual) per allò que ells ofereixen. I si acceptem aquest canvi és fàcil deduir que ens agrada més allò que Coca-Cola ens dóna que no pas allò que hem donat a canvi. Seríem estúpids, d'altra manera. Per tant en cada transacció d'aquestes augmenta la nostra satisfacció (utilitat, en diuen els economistes), sinó no es produiria. Si Coca-Cola ven mil milions de llaunes cada any, aquest augment de satisfacció l'està proporcionant mil milions de vegades, a tantes persones com en comprin, que poden ser centenars de milions. No és poca cosa, si ho sumes. I bé, a un dòlar la llauna, ja estem parlant d'uns ingressos de mil milions de dòlars.

Lògicament els senyors de Coca-Cola, com tu i com jo, no canviaran una cosa per una altra de menor valor per ells. Per tant hi guanyen també en cada transacció, sinó no la farien. És aquest el crim? El gran crim és repartir satisfacció (felicitat, utilitat o com li volgueu dir) a milions de persones si tu també hi guanyes? Explica-m'ho la propera vegada que busquis informació al Google o engeguis un PC amb Windows. Si Microsoft o Google guanyen el dineral que guanyen és precisament perquè són capaços de satisfers els desitjos de milions de persones al món.

I satisfent de la millor manera possible aquests desitjos és com maximitzen els seus beneficis, no hi ha altra opció. Això volia dir el gran Friedman.

The MG Greatest Hits 2006 (1)

Nota: Per assistir a la sessió de flagel·lació d'avui diumenge es demana haver llegit el post anterior, 'Conceptes bàsics'

Com diu el programa que tots tenen a les mans, avui actua, en exclusiva per l'Estable, el Catedràtic Multidisciplinar Marçal Girbau, deixeble intel·lectual de...Marçal Girbau.

És fàcil que el coneguin per les sevs investigacions en àmbits tan diversos com la teoria econòmica avançada, la Gramàtica catalana, la Ñ, el Dret Constitucional o la insensibilitat congènita masculina i altres coses que no sabria ni anomenar. Les seves col·laboracions en prestigiosos mitjans digitals, com el blog de Marçal Girbau, són cèlebres també.

Avui ens parla d'un tema d'allò més interessant: Els mites de l'empresa pública.

Silenci, silenci, si us plau. Raül, guarda el tomàquet! Més tard, més tard, tot arribarà.

Les propostes de treball del senyor Girbau:

• 1. Nacionalitzar els següents sectors: energia, construcció, transports, telefonia i banca.
• 2. Nacionalitzar el sector ETC [etcètera], que pot voler dir, lògicament, qualsevol sector que decideixin aquests nois tan simpàtics de la JEV.
• 3. Crear unes quantes empreses de cada sector, totes propietat de l'Estat (Ex: 4 empreses de telefonia, un parell de transport ferroviari, 8 del sector ETC i etc).
• 4. Assignar un equip directiu a cadascuna amb l'objectiu de maximitzar els beneficis (de cada empresa).
• 5. Remunerar els directius en funció dels beneficis de la seva empresa.
• 6. Mitjançant Hisenda, expropiar tots els guanys d'aquests senyors que es considerin excessius.
• 7. L'Estat, com a propietari únic, s'emporta tots els beneficis de cada empresa.
• 8. 'El consum, tot sovint, va en funció de les capacitats adquisitives de cadascú'.
• 9. El Marçal Girbau és un geni.

Resposta per no economistes i no estudiants d'economia.

Aclariments inicials:

Els punts 1 i 2 plantegen importants dubtes ètics, més enllà de l'aberració econòmica que suposen. Nacionalitzar-ho, si no ho entenc malament, deu voler dir prendre-ho als seus propietaris actuals. En el cas de les empreses que esmentes això vol dir centenars de milers de petits accionistes. Robar, en definitiva.

El punt 3. Bé, seria bo saber com sabrà l'Estat quina és la quantitat òptima d'empreses (en el sector bancari, per exemple, no deu ser cosa fàcil).

El punt 4. Aquests directius d'on sortirien? Els designaria el govern directament? O l'Estat designaria un Consell d'Aministració? Però aquests consells d'Administració serien una representació del Parlament o bé quan parles de l'Estat et refereixes només al Govern, al poder executiu?

Els punt 6 fa inútil el 5. Digues-li a un nen que si fa els deures li donaràs un carmel però que li tornaràs a prendre abans que se'l pugui menjar.

El punt 7. Si clar, si és l'únic propietari s'ha d'emportar tots els beneficis. Un impost de societats del 100 % vindria a ser el mateix [I igualment aberrant, no cal dir-ho].

El punt 8, genial deducció, em porta directament al punt 9.

Resposta per estudiants d'economia, seriosament:

A nivell teòric, la proposta del senyor MG és insostenible: consisteix simplement en establir un oligopoli amb una peculiaritat; totes les empreses tenen el mateix propietari, l'Estat. Cosa intuitivament més aviat absurda. Perquè?

En aquest situació, la maximització dels beneficis de cadascuna de les empreses és incompatible amb la maximització del benefici agregat, que deu interessar si resulta que el propietari de totes elles és una mateixa entitat, l'Estat en aquest cas, que pretén obtenir el màxim de recursos per les seves polítiques socials. La demostració formal completa us l'estalvio, per òbvia. En línies generals: els models de Cournot o de Bertrand, els més versemblants per explicar el funcionament de l'oligopoli que proposa el Marçal, donen, tots dos, equilibris de Nash. Per entendre'ns: maximitzen el benefici de cada empresa donades les decisions de les altres, però no maximitzen el benefici agregat de totes (en aquest cas, el benefici que s'emportaria l'Estat per les seves estimades polítiques socials). En aquestes condicions, doncs, què hauria de fer l'Estat amb la seves múltiples empreses si vol maximitzar els recursos que n'obtindrà? Fàcil: produir com si fos...un monopoli.

En resum, la proposta Girbau és essencialment el mateix que establir un monopoli públic. I això no és cap novetat: Renfe, Correos, Telefonica, Iberia, etc. Els resultats d'aquestes genialitats esquerrano-falangistes han estat patits i coneguts per tothom, durant molts anys.

Resposta per economistes: prometo no fer-vos perdre més el temps.

Ara sí: tot vostre.

Air Madrid

Air Madrid suspèn la seva activitat.

El Ministeri de Foment, és a dir tu i jo, ha anunciat que es gastarà 5 milions d'euros per llogar avions i permetre als passatgers afectats (els que tenien bitllets d'avui en endavant) fer el seu trajecte.

Una autèntica barbaritat. Quan tu compres un bitllet d'anada i tornada de Buenos Aires per 350 euros ja has de saber que no tens les mateixes garanties que si compres un bitllet de primera classe amb Iberia o British Airways que te'n costa 2.000.

Hi ha bitllets que ofereixen unes garanties, d'altres que n'ofereixen menys i d'altres pràcticament cap; tu calcules el risc i en funció d'aquest i dels preus de cada opció prens la teva decisió. Com en qualsevol altre producte. Si compres un cotxe de segona mà per 500 euros, amb tots els tràmits legals requerits, i després no funciona, creus que l'Estat te'n pagarà un de nou?

Si vols pots emprendre accions legals contra qui te l'ha venut, o contra Air Madrid en aquest cas, però de cap manera l'Estat ha de finançar les conseqüències de les teves decisions de consum arriscades, em sembla a mi.

Quan compres un bitllet se t'ofereix la possibilitat de contractar una assegurança per incidències de qualsevol tipus, que lògicament has de pagar, com qualsevol assegurança. Entre els possibles esdeviments hi ha el cessament de l'activitat de la companyia. Quan compres un bitllet de British Airways la probabilitat que això es doni és neglible: no compris l'assegurança, no val la pena. Amb companyies de menys entitat és més fàcil que es doni, és un risc que assumeixes i si et sembla que val la pena contracta't una assegurança, que no és altra cosa que vendre el teu risc a un altre. Si no ho fas és que prefereixes assumir-lo tu, aquest risc, i el que no val és que després vingui papà-Estat i li pagui la gracieta al nen.

Responsabilitat individual, que ja som grandets.

Pinso de dissabte

Stephen Hawking deia fa temps que viatjar a través del temps no serà mai possible. La prova: no rebem turistes del futur.






Viatjar al passat és un niu de paradoxes: matar el teu avi abans que conegui la teva àvia.


O no, perquè si ho haguéssis fet no existiries, condició necessària per poder matar el teu avi.


És a dir, és impossible que algú viatgi al passat i mati un avantpassat directe perquè senzillament no pot existir aquest algú. Però si no pot existir és precisament perquè ell ho ha fet impossible, matant el seu avi. Com ho ha fet, si no existia?


Un bon merder per un dissabte gandul, també.

La pista de gel

Dues centes persones llisquen sense cap ordre ni concert sobre una pista de gel. Que tot vagi bé requereix milions de decisions simultànies.

Suposa que es volgués atribuir la responsabilitat del bé social sobre la pista a una autoritat central:

Poses un anunci a Internet: es busca cap de pista, requisits: Triple Ph.D. en Economia, Enginyeria Civil i Ètica. Reputació de Sant valorada, preferible procés de beatificació en marxa.

Bé. Contractes la persona al món, única m'imagino, que respongui a aquest perfil acadèmic, l'ubiques a una cabina amb visió sobre la pista i li proporciones un megàfon d'última generació.

Com és lògic has de garantir que efectivament els patinadors li faran cas al nostre superhome, sinó ja m'explicaràs. Com? Dos cents guardes, pel cap baix, amb bastons contundents: qui es desviï de les ordres, garrotada. No oblidem que ningú no pot decidir res sobre la pista. Tot és a les mans del Planificador. Tot.

- El del jersei blau: a l'esquerra. Frena. No tant. Descansa una estona. Torna-hi!-

- El de la gorra vermella: a la dreta! No, no ara cap a l'interior, vigila per darrera, frena! Vés a esmorzar-

-El dels pantalons mullats: no beguis tanta aigua o envia una sol·licitud la propera vegada que en tinguis ganes i ho estudiaré -

- x 200.

Gestionar informació. La clau per no omplir YouTube amb videos d'hòsties monumentals.

Anys de barbarie comunista ho avalen: surt més a compte contractar estudiants a temps parcial perquè vigilin l'entrada i deixar el geni de la planificació a Harvard. Ja decidiré jo si giro a la dreta o a l'esquerra, si no els importa.

Reformes al codi penal

No seria més senzill tipificar directament com a delicte la percepció de rendes superiors a una determinada quantitat o la possessió d'excés de riquesa?

Sonaria així, més o menys:

"El que percibiere rentas superiores a los cien mil euros anuales será castigado, como reo de avaricia, con la pena de prisión de diez a quince años y al resarcimiento económico pertinente"

"El que poseyere patrimonio de valor superior a los tres cientos mil euros será castigado, como reo de insolidaridad, con la pena de prisión de veinte a veinticinco años, al resarcimiento económico pertinente y a pagar una multa por daños a la colectividad, de cantidad aún por determinar".

I solucionat el tema Tous. Als albanokosovars, com a molt, se'ls podria acusar de prendre's la justícia pel seu compte.

El tema dels pisos buits també quedaria molt més clar.

Hemingway de Tous:

Defendió su mansión, ingresó en prisión.

Nova secció: 'Què pensa M.G. de...'

Per agafar idees sobre com parlar d' una cosa de la qual no entenc ni un borrall, he pensat que seria una bona idea visitar els articles sobre economia amb què el nostre amic, en Marçal Girbau, tot un mite en cercles liberals, ens obsequia periòdicament. Ell mateix els recomana, sense complexos.

'Digueu-me, senyors liberals, argumenteu-me d'on cony surten els diners. Si em sabeu dir el secret de la famosa frase "els diners creixen", us prometo que us llegiré d'una altra manera.'

Molt amable, Marçal. Jo, fidel a la teva escola de pensament, menysprearé els físics teòrics (els partidaris de la teoria de cordes, s'entén) fins que no m'expliquin què cony, sobretot cony, és la teoria de cordes. No hi ha dret.

Dit això ens recomanava un article seu al respecte. Els dos referents intel·lectuals d'aquest simpàtic líder de l'Esquerra Verda semblen ser la dona de John Stuart Mill i...Marçal Girbau.

Parlant amb amics liberals, hem convingut que aquests articles són un exemple fantàstic del munt de bestieses que la gent acostuma a creure's quan no entén absolutament res del funcionament d'una economia de mercat.

Pel seu altíssim valor pedagògic hem cregut oportú iniciar una nova sèrie d'articles aquí, a l'Estable, que portaran per títol: "Què pensa M. G. de...". S'ha de reconèixer que el nano s'expressa amb correcció, cosa que facilita en gran manera la comprensió dels seus textos (a diferència de la majoria dels seus correligionaris). No és res personal, lògicament, sinó un intent de radiografiar l'analfabetisme econòmic a què ens hem d'enfrontar cada dia.

En la línia de la savia tradició medieval d'exposar a l'escarni públic, fent ús de les cèlebres picotes, a determinats individus, iniciaré el col·loqui amb un resum de l'article (per no cansar l'audiència amb les filigranes que el noi té a bé d'oferir-nos) i una breu flagel·lació dialèctica del mateix. Acte seguit tothom serà lliure d'acarnissar-se amb l'encadenament de bestieses que acostuma a incloure-hi. Si voleu podeu portar els nens perquè ho presenciïn, d'acord amb l'encara més savia tradició de l'Oest de donar una bufetada a l'infant tan bon punt es penjava un malfactor, perquè se'n recordés tota la vida.

La primera sessió, el diumenge. Un gran dia per aquestes saludables activitats familiars.

Fins aleshores, camarada Girbau, no perdré més el temps contestant els teus articles i comentaris.

Sis paraules

Els editors de la revista Wired van convocar un concurs la setmana passada en honor d'Ernest Hemingway. El repte: crear històries ultracurtes, de només 6 paraules, com la de l'autor nord-americà:

'For sale: baby shoes, never worn'.

N'hi ha de brillants. N'aniré penjant de tant en tant. Avui la primera:

'Lie detector eyeglasses perfected: Civilization collapses'

Qui vulgui proposar-ne, endavant.

Dietari: dia d'examen

Quarts d'una del migdia. Sempre he estat partidari de dormir amb convenciment, sense mitges tintes, la nit abans d'un examen. Les altres nits també, ben mirat.

Cafè amb llet i tot de pastisseria hipercalòrica que la Mari, la minyona, ha pujat de bon matí.

Menjar greix s'ha convertit en tot un acte de reafirmació ideològica, últimament. De totes maneres no cal que avisi'n al psicoanalista, almenys per això.

Una de les meves il·lusions quotidianes és arribar al menjador i trobar-me l'escena d'una taula farcida de menges dolces i salades i en un racó tres diaris, per devorar juntament amb els aliments. És molt de la broma, ella, i avui també m'ha pujat 'El Periódico'. 'Ha mort el tirà', titula el degà de la premsa socialista barcelonina, valgui una vegada més la redundància. Avantatges d'aixecar-se tard, a part del descans extra: esmorzar pantagruèlic de calories i actualitat.

Abans de començar el tiberi, que servirà també de dinar, baixo a fer una mica d'exercici. Potser aviat ho hauré de deixar, això de l'esport; dependrà del Ministeri de Sanitat i la seva insistència contra la vida sedentària.

Esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un esclau, diuen. És evident que la dita es va espatllant coma enllà.

La premsa del dia: Pinochet. Avui és d'aquells dies especials. Em sorprenen les "Engrunes" del Joan Oliver, a l''Avui'. No para de parlar de xampany. Es confessa tot un admirador de Salvador Allende, a qui, a part de ser víctima d'un cop militar, no se li coneix cap altre mèrit digne d'esment, almenys jo. Un Lluís Companys xilè, em sembla a mi. Assassinats que honoren una vida i una obra per altra banda més aviat miserables.

A les dues començo la ronda per les meves webs de capçalera: Sostres, Mankiw, Marginal Revolution, Freakonomics, Bostrom, etc. Fins l'hora de marxar. L'article més intel·ligent sobre la mort de Pinochet, sens dubte, el del Sostres.

A les tres i deu ja sóc a l'aula corresponent, 40.250. Tothom assegut i a punt. Retard mínim. És emprenyador pujar al segon pis, tot sigui dit.

L'ambient dels exàmens és molt interessant. Un d'aquells moments que il·lustren amb precisió els límits dels examinands, els nostres marges morals. Ball de personalitats menys definides del que ens pensem i més del que convindria, segons com. No caldria que ningú es llegís les respostes: amb una certa perspicàcia, una capacitat d'observació mínimament refinada del nostre comportament en aquests moments, n'hi hauria prou per avaluar-nos, em sembla. També és veritat que és més difícil.

És una de les poques ocasions per veure estudiants histèrics, noies sobretot.

Nervis, angoixa, gent amunt i avall amb paperassa a les mans (apunts, sembla ser), dubtes in extremis, respostes dels amics també in extremis. És una mica absurd tot plegat, però per alguns deu ser com un ritual, aquest estrés preexamen. I ho respecto, després d'enfotre-me'n en la justa mesura.

Salvador Allende, l'heroi

Un apunt sobre l'heroi Salvador Allende.

President elegit pel poble xilè el 1970 (36,5 % del vot popular). Perfectament legítim, res a dir en aquest sentit.
El seu programa proposava un 'Camí cap al socialisme'. Què volia dir? Efectivament, no cal ser gaire creatiu: nacionalització d'indústries bàsiques, entre elles la banca, intervenció de l'Estat, intervenció de l'Estat i més intervenció de l'Estat. El legislatiu xilè es veu que no ho veia clar i el nostre heroi, lluny de deixar-se vèncer per l'adversitat, decidí prescindir-ne. La martingala que li ho permeté eren una mena de decrets de nacionalització de dubtosa legalitat.

Altres èxits del C.A.S: control de preus, racionament, creixement estratosfèric del deute públic, hiperinflació de 3 dígits (va decidir augmentar els salaris per llei i imprimir moneda a tort i a dret. L'horror de qualsevol simple estudiant de primer d'economia). Durant el seu mandat les vagues de tot tipus paralitzaven el país cada dos per tres.
Al currículum d'Allende també hi figurava un profund i reconegut antisemitisme.
L'11 de Setembre de 1973 la resistència al cop militar es va concentrar, pràcticament en exclusiva, al Palau de la Moneda: concretament Allende i el seu equip.

Algú recorda quan els mateixos serbis van fer fora Slobodan Milosevic del poder?

Augusto Pinochet, el monstre

Segons l'index que publica anualment The Economist, avui hi ha al món 29 estats que poden rebre la qualificació de completament democràtics (full democracies) i 53 de parcialment democràtics (flawed democracies). Al món s'hi compten 193 estats. (15 % de democràcies completes i 42 % entre completes i parcials).

Els 111 restants (58 %) són, en major o menor mesura, règims autoritaris. Com ho era, entre 1973 i 1990, el Xile d'Augusto Pinochet.

Per alguna raó, més o menys misteriosa, el general Pinochet va cridar notablement, i ha seguit cridant fins a la seva mort, l'atenció de les consciències occidentals, innegablement selectives amb els destinataris de la seva indignació, i sinó que ho preguntin a les víctimes dels règims africans (per cert, només un dels 29 que deia és al continent africà).

La sensació que tinc és que alguns han intentat convertir l'exdictador xilè en cap de turc de les dictadures del món (la norma més que l'excepció, no ho oblidem) passades, presents i futures, per poder-les jutjar totes d'un sol cop en la persona d'Augusto Pinochet i quedar-nos tots més tranquils.

Margaret Thatcher va dir de Pinochet que havia portat la llibertat i la democràcia a Xile.

Suposo que exagerava, influida per l'etern agraïment que el Regne Unit li deu a Pinochet per la guerra de les Malvines, com exageren els qui el comparen amb Hitler i Stalin; ara bé: el país que va deixar el general mort ahir era infinitament millor que el Xile que va patir el cop d'Estat l'any 1973. I ja sé que això ni justifica ni demostra res. Però també sé que és un fet. Com ho és que avui en dia Xile és l'enveja política i econòmica de llatinoamèrica.

Si voleu perseguir dictadors i tirans, no patiu perquè hagi mort Pinochet, feina no us en faltarà: de Pyongyang a L'Havana i no sobra el temps precisament.

A què ve tan d'enrenou per un dictador de segona que al cap i a la fi va deixar el poder pacíficament (cas únic) quan va perdre un referèndum sobre la seva continuitat?

Correcció política

Expressions tan genuines com 'treballar com un negre' o 'feina de xinos' corren el perill de desaparèixer. Hi havia, en altres temps, negres enlloc dels subsaharians (als europeus ens haurien de dir sobresaharians) o afroamericans, xinos enlloc de persones de l'extrem orient, moros enlloc de ciutadans de països del Nord d'Àfrica o gitanos i no aquesta ridícula expressió, acunyada recentment: 'persones d'ètnia gitana'. Ciutadans i no ciutadanes i ciutadans.

Persones més desafavorides? Deu voler dir pobres, suposo. Canviar aquestes expressions és propi de persones amb intel·ligència límit (per parlar amb el seu llenguatge). Entenguem-nos: si aquestes paraules han acabat tenint les connotacions negatives que tenen no és per cap característica intrínseca que posseeixin com a entitats independents del seu significat (sonoritat, morfologia, etc) sinó precisament per la realitat a què es referien, sovint desagradable. Si aquesta realitat no ha canviat és d'una esterilitat exasperant canviar els mots que utilitzem per referir-nos-hi. Les paraules són com la moneda, si no m'equivoco. Perdonin la meva deformació, però no puc evitar la comparació amb el govern que pretén enriquir el país imprimint més diner. Canviant el llenguatge no es canvien realitats però es fa cada vegada més difícil mantenir una conversa intel·ligible. Imprimint més moneda tampoc no es crea riquesa. Ara, inflació tanta com vulguin. Llegeixes l'Estatut i acabes amb un cap com un timbal de presidents, presidentes i ciutadanes i ciutadans. Inflació lingüística, en dic jo. I un pobre seguirà estant ben fotut per molt que en diguem persona més desafavorida o vagi pel món carregat de bitllets sense cap valor.

La famosa paradoxa de l'examen sorpresa

Professor:- La setmana que ve tindreu un examen sorpresa.-

Alumne espavilat: -Impossible, senyor professor-

Raonament de l'alumne: Si arriba dijous i no s'ha fet l'examen, sabrem que serà divendres i per tant ja no serà sorpresa. Si arribat dijous ja sabem que divendres no pot ser i arriba dimecres i no l'hem fet ja sabrem segur que serà dijous. Tampoc no pot ser el dijous, per tant. I el mateix passa amb el dimecres, el dimarts i el dilluns. No pot posar un examen sorpresa per la setmana que ve, s'hi posi com s'hi posi.

Arriba dimecres i el professor reparteix un examen davant la sorpresa dels alumnes. Especialment de l'espavilat.

Què falla?

Resposta (fiscus iudaicus)

Utilitat marginal decreixent del diner. És curiós observar com molts dels qui sovint menyspreen la teoria econòmica neoclàssica i en qüestionen gran part dels supòsits fonamentals s'aferren amb autèntica devoció a aquest cas particular de concavitat d'una funció d'utilitat univariant i la utilitzen com a base per la formulació d'una política fiscal adequada.

Recorda els adolescents ateus que esperen entre pregàries la nit de Reis. L'únic passatge de la Bíblia que deuen conèixer, ben segur.

Si exposo que per calcular la pol·lució òptima hem de contrastar la utilitat d'una activitat contamintant amb la desutilitat (cost) de les seves conseqüències ecològiques i trobar un equilibri, se m'acusa poc menys que de nihilista moral. Veritat sembla ser allò que està d'acord amb la ideologia progressista: no s'ha de contaminar, s'han de cobrar més impostos als rics.

Jo deia l'altre dia que no em sembla bé castigar un grup de població amb més impostos pel fet de formar-ne part. Per mi castigar especialment vol dir treure més utilitat als membres d'un subgrup d'individus que a un altre. Estem per la igualtat? Doncs que tothom renuncïi a la mateixa utilitat, cosa que ja implica que els rics paguin més diners, de fet. Si voleu una explicació més sofisticada, llegiu el següent post:

M'explico (per economistes)

Sigui U(m)=ln m la funció d'utilitat del diner. (u: utilitat, m: renda). La funció logaritme neperià és una funció univariant còncava, per tant la utilitat marginal del diner seria decreixent (U'(m) = 1/m), com us agrada, vaja. El gràfic s'assemblaria a aquest (renda a l'horitzontal, utilitat a la vertical).

Tenim un país amb 2 individus, un de ric i un de pobre. La renda del pobre és de 100 euros i la del ric és de 1.000 euros

Volem dissenyar un sistema impositiu just, estem d'acord. Estratègia a seguir?

Segons he entès, vosaltres creieu que perquè sigui just hem de treure la mateixa proporció d'utilitat a cadascú. Suposem que decidiu treure a cadascú un 10% de la seva utilitat. Algebraicament arribarieu a la següent conclusió: heu de cobrar-li un 37,2% de la seva renda a l'individu pobre i un 49,8% a l'individu ric. Feu els números, si voleu. Sobre aquests càlculs implícits descansa el sistema impostiu progressiu. Però estem d'acord que li esteu traient més utilitat a l'individu ric que al pobre (encara que la proporció, pel fet de tenir-ne més d'entrada, sigui la mateixa). Tornant a les funcions d'utilitat, estarem d'acord que la funció d'utilitat de la utilitat, per dir-ne d'alguna manera, no n'és de còncava (i la utilitat marginal de la utilitat, per tant, no és decreixent, és constant). U(u)=u --> U'(u)=1 En castellà en diuen perogrullada, d'això. Per entendre'ns, el perjudici per la pèrdua d'una unitat d'utilitat (no de diners) és exactament igual en un ric que en un pobre, per definició.

El que jo vull fer, per tant, és treure a tothom la mateixa quantitat d'utilitat. Suposeu que vull treure'ls-en 0,5 unitats. Fent els càlculs oportuns surt el següent: he de cobrar un 39 % de la seva renda al pobre i un 39 % al ric (amb algun decimal neglibible). En el cas que l'individu ric tingués una renda no de 1.000 sinó d'un milió d'euros, la proporció que li hauríem de treure seria també del 39%. I en el cas de mil milions d'euros? Un 39%, també. Feu els càlculs i ho veureu. D'això se'n diu sistema impositiu proporcional. Tothom ha de suportar la mateixa desutilitat efectiva pels impostos. D'això en dic justícia, jo. No es castiga a ningú en especial. Ara bé, el pobre paga 39 euros i el ric 390. Això volia dir quan ho comparava amb el fiscus iudaicus. No em sembla bé castigar especialment un subgrup de població amb els impostos. És just que pel fet de ser ric hagis de renunciar a més utilitat (això vol dir l'impost progressiu) quan pagues impostos? Per mi no. Entenc que és just que tothom renuncïi a la mateixa quantitat utilitat (cosa que ja implica que els rics paguin més, assumint la UMD del diner).

Dibuixos animats

A mi, personalment, em semblen molt més interessants els dibuixos animats de fa anys, quan encara tot s'hi valia, quan la correcció política no era la cotilla absurda a la creativitat en què s'ha convertit després; quan no existia, de fet. Els personatges que anaven a la presó, per exemple, es representaven sempre picant pedra fins a l'extenuació, sota un sol de justícia. Treballs forçats.

Sospito que aleshores no es buscava la lliçó moral rere cada vinyeta, com passa ara, però s'aconseguien introduir, subtilment, uns valors molt més solvents, amb uns somriures molt més instintius, primaris. L'important és que tenien més mala llet, eren més divertits. Es podia fer broma amb tartamuts (el Porky, per exemple) o amb els grassos i ningú no posava el crit al cel. Amb la publicitat es podia sentir la mítica cantarella de Cola Cao (Yo soy aquel negrito, del África tropical...) i enlloc d'una denúncia per racisme la gent es ventilava una bona tassa de Cola Cao calent.

Ara l'humor català, i més si és per nens, fa olor de desinfectant, de lleixiu barat, labavo d'hospital. Tot és tan inofensiu, asèptic, manso, que un enyora cada dia la mala bava que acompanyava els meus pares a l'hora d'esmorzar.

Tots ho crèiem

'Once upon a time, when he was still an innocent child, he believed that cleverness was the only yardstick that mattered, that as long as he was clever enough he would attain everything he desired. Going to university put him in his place. The university showed him he was not the cleverest, not by a long chalk. In real life all that he can do well, it appears, is to be miserable. In misery he is still top of the class.'

J.M. Coetzee, "Youth"

Molt familiar.

Fiscus iudaicus

El fiscus iudaicus, introduit per l'Emperador Vespasià l'any 70 d.C., era l'impost especial que tots els jueus havien de pagar a la Roma clàssica. En principi servia per finançar el temple de Júpiter a la capital de l'Imperi. Humiliant.

Tant el pagaven jueus de naixement com conversos i el zel en el seu cobrament era extremament rigorós. L'autor romà Suetoni recorda com en una ocasió els recaptadors de l'impost inspeccionaven el penis d'un home per comprovar si estava o no circumcidat i si l'home era, per tant, susceptible de ser gravat amb el fiscus iudaicus o no.

Una autèntica aberració, estarem d'acord. Ningú amb dos dits de front defensaria avui en dia la introducció d'un impost especial pels membres d'un subgrup de la població, o si voleu, que els membres de determinat subgrup paguin més impostos per ser-ho, ja siguin els jueus, els calbs, els llestos, els de dretes o els d'esquerres. Amb una sola excepció: els rics.

L'impost progressiu sobre la renda, introduit per la socialdemocràcia occidental, és, a la pràctica, un impost especial sobre tots els ciutadans amb rendes elevades. Us sembla una aberració?

Per què jo, pel fet de cobrar 20.000 € anuals, he de pagar només un 10 % de la meva renda i en canvi el director general de Telefonica, amb un sou de diversos milions d'Euros, n'ha de pagar el 45 %?

La idea del fiscus iudaicus és: si ets membre d'un determinat subgrup de població (els jueus) tenim dret a cobrar-te més impostos.

La idea del fisc socialdemòcrata és: si ets membre d'un determinat subgrup de població (els que perceben rendes elevades) tenim dret a cobrar-te més impostos. Diferències?

El primer que em respongui que la renda és elecció i ser jueu, en canvi, no ho pots escollir, guix al cap. Responc per endavant:

1. Resposta ex concessis: Si ser ric és qüestió d'elecció, també ho és necessàriament ser pobre (el seu complementari si parlem de conjunts). Per tant, quin sentit té aleshores la redistribució si els rics i els pobres ho són perquè així ho han escollit?

2. Resposta ad rem: el fiscus iudaicus també es cobrava als conversos al judaisme. Estarem d'acord que ho escollien ells això, no?

Una altra objecció pot venir per la via utilitarista: l'Estat necessita diners per fer coses que estem d'acord que eleven el benestar global (suposant que existeixi tal cosa) i l'única manera d'aconseguir-los és cobrant més als rics.

La meva resposta: Impost sobre el consum.

Més diferències entre el fiscus iudaicus i l'impost progressiu sobre la renda, sisplau, estic impacient.

Dilluns, més rutina

A dos quarts de dotze, amb l'Albert i el Carles ens trobem a la Pompeu. Havíem quedat a les deu. L'Albert i jo arribem amb pocs minuts de diferència, cada dia afinem més les nostres corbes de reacció. La simplicitat, la bellesa dels equilibris parcials. Parcials perquè el Carles s'espera des de fa una bona estona, és clar. De moment esmorzem. El bar es presenta inexplicablement desert i decidim convertir-lo en el campament base dels nostres projectes d'estudi, que gaudeixen de poca credibilitat entre els companys, pel que sembla.

Aquesta vegada, de cara als exàmens, hem pensat un sistema que ens ha semblat d'allò més eficient: cadascú s'especialitza en una matèria, es fa responsable d'aconseguir tot el material necessari i el posa a disposició dels altres. Recopilats tots els apunts, exercicis, llibres i altres gadgets útils per demostrar la nostra suficiència, sessió de fotocòpies. També hem dividit els dies en assignatures i l'expert de torn ha de dirigir la sessió, guiar-nos i no deixar-nos perdre el temps amb estupideses. Conscients que això últim deixaria fora de la nostra atenció gran part del temari requerit, relaxem per consens l'aplicació d'aquest principi.

A les dues hem donat solució a la meitat del temari de probabilitat, modèstia a part. Orgull, excitació per la demostració d'una pila de fórmules.

La tarda la tenim lliure. Cadascú treballa a casa pel seu compte.

A les deu tenim taula a Da Greco, com cada dilluns. Avui també ve la Mercè, amb ingènua puntualitat. Està de sort, aquesta vegada: a quarts d'onze ja serveixen la degustació de pastes.

Més tard passem al fonament ontològic de tanta comèdia: Brownie.

Durant el sopar el consens és unànime en un punt: no anirem a Canàries de viatge d'equador. Es parla de Praga, Estambul, Budapest o Amsterdam.

Amb la il·lusió de sempre convencem a la Mercè per ensenyar-li el Tirsa, la nostra cocteleria de capçalera. Després d'una inesperada excursió Hospitalet enllà, el Manel, el Bàrman, ens rep amb l'encant de sempre.

Per primera vegada no ens quedem a la barra, passem al reservat. I la millora és considerable, francament. El reservat del Tirsa és una saleta molt acollidora, amb uns sofàs marrons que donen la comoditat necessaria sense recordar massa el llit on alguns preferien estar a determinades hores de la matinada. Les copes i les hores flueixen amb placidesa fins que el Manel dóna per acabada la vetllada, passades les tres. Tot i la vacil·lació inicial, marxo convençut que la nostra cocteleria segueix sense decebre ningú que hi va.

Trobaré a faltar aquestes nits, aviat.

El meu govern

President: Jordi de la Torre i Anglada, per això és el meu govern.

Vice-president: Dick Cheney, que sempre molesta als progres euroamericans.

Conseller de Finances, Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martín. Tipus màxim de l'IRPF al 3 % i 90% dels funcionaris al carrer. Sempre que l'enganxeu de bon humor.

Conseller d'Interior: Donald Rumsfeld (en substitució d'Ariel Sharon, que el tenim de baixa). Això dels okupes, ja m'entenen.


Conseller de Relacions Exteriors: José María Aznar. L'enyorada diplomàcia de les Açores: la defensa dels valors occidentals. Idees clares, aliats solvents.

Conseller d'afers religiosos: Benet XVI. En reconeixement al magnífic discurs de Ratisbona.

Conseller de Justícia: Raül Alcon, ara que fa Dret, pobre.

Conseller d'Economia: Gregory Mankiw, el mestre. Tota l'economia que sé és cosa seva.

Conseller dels Mitjans de Comunicació: Salvador Sostres. Res més a dir.

Consellera de Cultura: Laia Pemán. Una dona culta al govern, només pot ser ella.

Conseller d'Educació: El meu aví Lluís. Professor de l'escola tradicional. Disciplina, poques òsties i conceptes clars.

Consellera d'Acció Social i Ciutadania: Dona #2#. Tranquils que és de broma, aquesta conselleria. Despatxos de cartró, telèfons de joguina. Res a fer.

Conseller d'Alimentació, Agricultura, i Acció Rural: Ronald McDonald. I a les escoles tan Big Mac com es vulgui.

Conseller d'Universitats, Innovació, i Empresa: Larry Summers. Expresident de la universitat de Harvard, cessat per insinuar que diferències genètiques podien explicar la infrarrepresentació de la dona en la investigació científica.

Consellera de Relacions Institucionals i Participació: Dona #3#. Una altra conselleria de broma, no patiu.

Conseller d'Habitatge: Albert Royan. Tot edificable. Punt.

Conseller de Medi Ambient: Guillem Laporta. Les bicicletes a casa, facin el favor. Centrals nuclears, transvassaments fluvials i persecució pública dels productes ecològics i/o biodegradables.

Conseller de Política Territorial i Obres Públiques: Florentino Pérez, que almenys sap de què va, això de la construcció.

Conseller de Sanitat: Hank McKinell (CEO de Pfizer). Per gestionar la privatització del sistema, simplement.

Polèmica

El doctor Paul Irwing, de la Universitat de Manchester, ha de ser un home molt valent. La seva especialitat és la psicologia organitzativa i el seu últim estudi l'ha fet sobre un tema tabú en el panorama científic actual: diferències de coeficient intel·lectual entre sexes.

Si obres la boca en un tema com aquest només pot ser per dir dues coses, a no ser que vulguis cremar eternament a les calderes de l'infern progressista i quedar immediatament inabilitat per ocupar qualsevol càrrec de responsabilitat a la indústria educativa (vegi's el cas de Larry Summers, a qui els seus comentaris al respecte li van costar la presidència de la universitat de Harvard):

'NO hi ha cap diferència, repeteixo: NO hi ha cap diferència', o bé: 'no hi ha cap diferència substancial però sí que és veritat que les dones presenten una lleugera superioritat pel que fa a les habilitats verbals.'

Tot el que no sigui això és pecat.

L'intrèpid professor britànic tècnicament no ha fet cap estudi, sinó un metaestudi. Ha analitzat 22 estudis sobre el tema, que prenien com a mostra, en conjunt, uns 20.000 estudiants universitaris de tot el món. Les conclusions més polèmiques:

Hi ha el doble d'homes que de dones amb un coeficient superior a 120.

Hi ha trenta (!) vegades més homes que dones amb un coeficient superior a 170.

El CI mitjà dels homes és 5 punts superior al de les dones.

Ja està dit, disculpin la grolleria. Tot i això, les dones acostumen a tenir més èxit acadèmic. Aquesta superioritat, però, es va reduint com més alt és el nivell: a l'escola no tenen rival, al primer grau universitari també aconsegueixen, en general, millors resultats (encara que en algunes disciplines ja no és així, sobretot en les ciències exactes i les enginyeries), a doctorat els millors acostumen a ser homes i a nivell de catedràtics (sobretot en disciplines científiques) el domini masculí és incontestable.

El professor no s'atreveix a aventurar-se en les causes d'aquestes diferències. De moment, és clar, ja l'han insultat des de diverses tribunes feministes. I el que li espera.

[Nota: tots aquells que pretenguin atacar-me a mi per la tesi del professor Irwing, estalvieu-vos la feina. No tinc ni idea de si és cert o no, jo, això que diu. Només comento un estudi el resultat del qual m'ha cridat l'atenció. Sembla futil haver-ho de dir a aquestes alçades, però vistos alguns comentaris i mails més val curar-se en salut]

Rutina

Rutina universitària, abans d'exàmens (divendres):

A les 11, Braves al Pikako. Mereixen una capítol a part. Discussió rutinària. No sé com passaríem sense la dosi diària de discussió sobre qualsevol absurditat econòmica amb els col·legues de professió. Sempre és interessant tenir el Carles, marxista ortodox. És un fet que nosaltres, els ultraliberals, si voleu, ens avenim molt més amb els comunistes convençuts que amb els socialdemòcrates moderats. Ho constato cada dia al Pikako. Al Parlament només hi hauria d'haver ultraliberals i comunistes del morro fort. Seria molt més distret, hi hauria un ambient molt més distès, saludable.

A la 1, aperitiu al Passeig Marítim. Sol radiant, màniga curta. Vistes d'una barcelonitat que m'evoca molts matins d'infantesa, principis dels noranta: el Port Olímpic, el mar, les palmeres, el telefèric, Montjuic. La Barcelona immediatament post-Olímpica. Tenia 6 anys i l'àvia em portava a aquests mateixos llocs, amb les mateixes vistes, la mateixa olor. Degoteig constant d'avions sobre el mar; fascinació infantil. Les mateixes preguntes de sempre: on van, àvia? D'on vénen? Penso en quan marxaré jo.

Berenar al Sampaka de Consell de Cent, temple de la xocolata al centre de Barcelona. Dono gràcies perquè existeixi un lloc així a la meva ciutat. Podria enclaustrar-m'hi sense conseqüències especialment greus, em sembla. Tot xocolata, tot seguretat.

Sopar a la Cerveseria d'Or. El lloc més aviat em molesta, molt soroll, poc espai, servei destraler. A l'estil del Heidelberg. Cervesa bona. Una Trappe ben aconseguida i mitja hora recordant Brussel·les i la mítica cerveseria Delirium Tremens, que vam visitar fa pocs mesos. Dues mil varietats de cervesa, una nit sencera amb una rere l'altra, i 1975 encara per provar. Borratxera còsmica i cap a l'aeroport de Charleroi. Low-cost life.

Aquest matí, Congrés de la JNC a Tarragona. Ens fem grans.

No estic sol

Alguns han qüestionat el meu atreviment, conscientment exagerat, de considerar la biologia evolutiva i la microeconomia com essencialment la mateixa cosa. De totes maneres no us penseu que és una il·luminació només meva això:

'To read the real thing in evolution - to read, say, John Maynard Smith's 'Evolution and the Theory of Games', or William Hamilton's new book of collected papers, 'Narrow Roads in Gene Land', is a startling experience to someone whose previous idea of evolution comes from magazine articles and popular books. The field does not look at all like the stories. What it does look like, to a remarkable degree, is - dare I say it? - neoclassical economics.

And it offers very little comfort to those who want a refuge from the harsh discipline of maximization and equilibrium.' Paul Krugman

Fins i tot un neokeynesià com Krugman, columnista habitual del New York Times i molt estimat per l'esquerra nord-americana i la mundial que el coneix, es mostra fascinat per les similituds entre les dues disciplines.

Stephen Gordon, a Economist's view, també en diu alguna cosa:

'If you are familiar with economics and start reading evolutionary biology in earnest - and presumably vice versa - you quickly realize that these are sister fields. They actually have a remarkable amount in common, not only in terms of the kind of questions they ask and the methods they use, but in terms of the way they relate to and are perceived by the rest of the world.'

'The analogy even bears some straining: Economics and evolution are both driven by an 'invisible hand' of decentralized interactions between selfish agents, and both sciences are susceptible to interpretations that fall prey to the naturalistic fallacy: If it happens in the market, then it is good. If it happens in nature, then it is good. Neither inference holds, of course, and so we remain free to make normative statements about how best to regulate markets or how to lead a moral life.'

Disseny intel·ligent

Continuant amb el tema de la biologia evolutiva i l'economia, una comparació:

Heu provat mai d'explicar els rudiments de la teoria de l'evolució a un creacionista?

[Simplificant: els creacionistes són del parer que la nostra existència en la forma present és producte del disseny, dels plans meticulosos, d'una Intel·ligència Superior (Déu, per exemple)]

Els antiglobalització i altres pallassos equivalents acostumen a parlar d'una mena d'Intel·ligència Ordenadora (maligna en aquest cas), a la qual donen noms com "Capitalisme Internacional", "Transnacionals", "Poders Econòmics", "Interessos econòmics opacs", "Poders fàctics", etc.
Quan es reuneixen per esbatussar-se amb uns assalariats de classe mitjana-baixa (que anomenaré, per simplificar, policia), és fàcil sentir com atribueixen la responsabilitat de dissenyar el pervers funcionament del sistema econòmic global i les terribles desigualtats que semblen conviure-hi a aquests Genis Malignes de l'economia mundial, de naturalesa més aviat abstracte, si dic la veritat.
Heu provat mai d'explicar-los com funciona el mercat?

Divisió del treball: jo seguiré explicant l'evolució als creacionistes, que és més agrait. Sort.