Jornada de reflexió

Reflexiona:

Reflexió 1:

Reflexió 2:

Reflexió 3

Reflexió 4

E

Discoteca del centre de Barcelona. Feia cinc mesos que no podia sortir amb la tranquil·litat de no haver-me de llevar l'endemà per anar a treballar.

Qui menys esperava trobar-me era precisament E. Veure-la de la manera que la vaig veure em va causar una profunda impressió. El temps és cruel amb qui no fa bondat.

L'havia vist per última vegada el juny del 2005, tot just acabant segon de Batxillerat. És possiblement una de les persones més miserables que he conegut mai, sense exagerar. Com a companys de classe sempre ens vam odiar en la distància, encara que més que odi potser seria més precís parlar de menyspreu, senzillament. Era un cas força comú de prepotència absolutament sobredimensionada, molt per sobre de les seves possibilitats intel·lectuals, morals i encara que ella no s'ho cregui, pobreta, físiques. No tot són coses dolentes en ella, és clar. Me'n recordo, per exemple, com comentàvem amb els companys que als 14 anys ja xupava polles amb molta més destresa que no pas resolia problemes de matemàtiques o redactava textos. Cadascú fa la seva feina. Després sembla que la seva carrera, de sempre prometedora en aquest camp, ha estat veritablement meteòrica i ara juga una altra lliga, la primera, on es veu que paguen molt millor. Amb el temps s'anava fent més insuportable, però els pits li creixien a un ritme similar al de la seva estupidesa i així anava tirant i compensant. No vaig trobar mai cap noi que la respectés el més mínim i fins en algun moment inspirava una certa compassió, però una fugaç conversa amb ella de seguida hi posava remei i restablia les condicions inicials de menyspreu.

Un dels moments estel·lars de la seva carrera acadèmica fou quan va preguntar indignada al professor de filosofia, el gran JF, perquè li havia posat només un quatre. - Perquè he estat generós, E, molt generós, quatre punts generós, per ser exactes- li va respondre.

Tornar-la a veure m'ha dut al pensament tots aquests records d'una adolescència no del tot superada. A la seva cara s'hi llegia deseperació, la desperació de qui mira un món que es va pensar que era seu fa anys i veu només un món que li escup a la cara en el moment menys esperat. El maquillatge, usat en quantitats industrials, impedeix, això si, fer-se una idea més precisa de quina és la magnitud dels estralls que la vida i la droga han deixat en una fesomia en altres temps impol·luta i francament atractiva.

Avui ens hem saludat. L'escena no deixava de tenir un cert encant pels amants de les situacions incòmodes. Anys de menyspreu condensats en un parell de petons gèlids i dos què tals d'absoluta indiferència no dissimulada. La seva mirada malda per conservar encara l'altivesa, els aires de suficiència, d'una suficiència postissa i desesperada, que sembla demanar a cada instant aquella mínima comprensió, un gest de tendresa fins i tot. M'ha commogut, he de confessar.

Ulls vermells, mirada perduda, pas vacil·lant.

Més tard he sabut que l'amic Igor, l'admiradíssim Igor, li ha donat tota la tendresa que requeria en l'incomparable entorn dels labavos de la discoteca.

És angoixant mirar-la ara i veure, en la memòria, aquella nena que va començar primer d'ESO no fa tants anys, amb el seu estoig de Disney i les llibretes ben ordenades a la motxilla acabada de comprar, amb la il·lusió per fer els deures cada dia i sortir a comprar roba amb les amigues el dissabte a la tarda. Tota ella convertida en una dramàtica caricatura d'allò que volia ser i no serà mai. Encara no té 20 anys i la cocaina ha fet la resta.

On sóc?

El punt vermell representa la meva ubicació en l'espectre polític segons el test del think-tank nord-americà Advocates for Self-government.
També és veritat que no cal un test gaire sofisticat per arribar a la conclusió que sóc un llibertari sense matisos, que prescindeix de les més elementals consideracions pragmàtiques i que pretén solucionar-ho tot amb una sola màxima: més mercat i menys Estat. Coi de fanàtics.

Propostes curioses

Sembla que l'Artur Mas vol conquerir el vot de tots aquells propietaris que lloguen els seus pisos. Si no no s'entén la proposta estrella de la campanya de CiU: pagar el 50 % del lloguer a les parelles joves. La proposta tindrà principalment tres efectes:

Primer, un considerable augment dels preus del lloguer. Les parelles joves representen una part força important de la demanda de pisos de lloguer a Catalunya, per tant una modificació en la seva disposició a pagar tindrà efectes notables sobre el preu i la quantitat globals del mercat. I la modificació en la seva disposició a pagar és prou evident si s'introdueix la mesura de finançar-los amb diners de tots el 50 % del lloguer. Per simplificar-ho utilitzem quantitats fixes enlloc de percentatges: imaginem que el preu d'equilibri actual és de 600 € per un pis mitjà. Això vol dir que el govern donarà 300 € a cada parella que en llogui un. Molt bé, però resulta que els senyors que lloguen els pisos no són completament imbècils i saben reaccionar als canvis en l'entorn, com aquest. En economia diríem que la corba de demanda s'ha desplaçat a la dreta, és a dir, per cada preu donat la quantitat demandada serà superior. És òbvi que si abans a 600 € es volien llogar 10 pisos, ara els pisos que es voldran llogar a aquest preu seran els que abans es volien llogar a 300 € (recordem que dels 600 només n'hem de pagar 300, els altres els paga el contribuent) per tant molts més. Donat aquest increment de la quantitat demandada de pisos de lloguer, és de calaix que el preu final (percebut pels propietaris) augmentarà fins a tornar a equilibrar el mercat. El preu d'equilibri, doncs, passarà dels 600 a una quantitat entre 600 i 900, segons la sensibilitat de demandants i oferents al preu (elasticitat). Si, com sembla raonable pensar, la demanda és molt més elàstica que l'oferta (de pisos hi ha els que hi ha, per molt cars o baratos que es posin, en canvi a l'hora de llogar tens altres opcions: comprar, llogar en una altra localitat, etc), el preu pujarà pràcticament fins als 900 € i per tant els joves hauran de seguir pagant aproximadament el que ja pagaven abans (ja sé que no seria exactament així perquè no paguen una quantitat fixa sinó un percentatge, però la idea és la mateixa).

Segon: Tots aquells que vulguin llogar pisos i no compleixin la feliç condició de ser parelles joves renegaran d'Artur Mas i tota la seva família durant temps i temps. Resulta que a ells el preu els haurà augmentat gràcies a la genial idea del candidat però no rebran cap ajut del govern. Perquè si el preu del mercat puja, puja per tothom, tinguin o no ajuts.

Tercer: Els grans guanyadors, els que entraran a militar a CiU amb alegria i entusiasme seran, com ja us deveu imaginar, els propietaris dels pisos de lloguer. Que sense ser ni parelles ni joves ni fer res diferent que abans passaran a cobrar molts més diners pels seus pisos.

Conclusió: entre els contribuents i els no-parellesjoves acabarem transferint una important suma de diners a tots aquells que es dediquen a llogar els seus pisos, això sí, aconseguint que algunes parelles joves paguin una mica menys pel seu lloguer. Vols dir, Artur, que surt gaire a compte això?

Avui

La vida, pertorbació inútil de la calma del no-ser.

Fa un parell d'anys em va impactar molt la lectura de Schopenhauer. Aquesta definició, concretament, em va tenir especialment intrigat durant temps, però no deixava de mirar-me-la com una simple i elegant filigrana intel·lectual.
Amb el temps em temo que començo a copsar-la en tota la seva tràgica dimensió empírica i cada cop són menys els dies en què no hi penso un moment o altre.

Diners (II)

Dissabte, sopant, vaig exposar la meva 'teoria moral del diner', modèstia a part (la mateixa que ja vaig exposar aquí mateix). Vista la reacció dels comensals, es fa patent la necessitat de delimitar amb més precisió els contorns d'una afirmació tan fàcil de mal interpretar i manipular. Dic: donar euros a algú és una manera de certificar que aquest algú t'ha fet o donat quelcom que volies. Simplement això. Estem d'acord, suposo. No m'imagino algú pagant perquè el torturin, d'entrada.
Aquests euros, al seu torn, els has aconseguit perquè un tercer ha considerat també que li donaves (bé) o feies (servei) quelcom que volia (li proporcionaves utilitat o benestar) i així es va teixint una immensa teranyina d'intercanvis de difícil visualització. És l'esquelet de l'economia moderna (i de la de sempre, suposo) amb les articulacions lubricades amb aquests certificats (els diners) de validesa garantida.
Això és tot el que dic, res més: si guanyes diners és perquè emets benestar i això és difícilment discutible.
Aquí ve la fal·làcia primera que m'intenten col·locar per contestar-me - Home, Jordi, però hi ha gent que fa coses útils i desitjables (escriptors, filòsofs, altres artistes, etc) i no guanyen diners-
Bé, sí i què? No cal dir que això no té res a veure amb el que jo dic. Observem l'absurd següent: si guanyes un partit de futbol, has marcat com a mínim un gol. Resposta indignada: - Home, Jordi, però l'altre dia amb l'equip de la Facultat vam marcar 2 gols i no vam guanyar -
A veure si en entenem, jo no dic que si aportes benestar guanyis diners necessàriament, com no dic que si marques com a mínim un gol guanyes el partit, ens entenem suposo. La implicació només funciona en sentit invers. Lògica elemental.
És evident que hi ha persones que aporten grans coses a la societat i no perceben rendes estratosfèriques, però això no vol dir que els que sí que guanyen diners no hagin aportat utilitat efectiva a molta gent i en molta quantitat i això és senzillament el que jo dic, res més.

Com sou

Si no m'equivoco va ser Nietzsche qui va dir una cosa com ara: és difícil ser al costat dels amics quan tenen problemes, però és infinitament més difícil estar-hi quan tenen èxit.

Bé, dimecres passat ho vaig provar: un article ressaltant totes les meves suposades mancances, esbossant un perfil exageradament desolador de mi mateix, amb tot luxe de detall, ratllant en algun moment la sincera obscenitat. Sense pietat, sense autoindulgència. Va funcionar.

Encara m'imagino els somriures malèvols que a molts se'ls devien dibuixar a la cara, llegint una frase rere l'altre de flagell i automenyspreu.

Alguns em retreuen sovint la meva supèrbia, altres se senten agredits per la meva manera de parlar i d'explicar les coses. Sempre m'ha semblat un signe de feina ben feta, aquest despertar les ires de la mediocritat, de la massa espiritualment inerta que troba en la brillantor i l'èxit dels altres la seva pròpia desgràcia. Alguns només tenen oportunitat de somriure quan aquells del seu voltant mostren la seva feblesa, quan senten que algú els acompanya, encara que sigui de visita, en aquest pou fred i tenebrós de la gris i irrelevant existència on miren de passar el temps amb l'única companyia de la seva desolació.

Per tots vosaltres era l'article del dimecres, per regalar-vos el somriure que la vostra pròpia experiència us nega cada dia.

De res.

Amén

Sala-i-Martín acaba d'un tall net i precís amb la prestesa contradicció entre ser liberal i nacionalista:

"Un liberal vol reduir la influència de l'Estat sobre els individus. Un nacionalista vol compartir l'Estat amb un determinat grup de persones i no amb un altre. Per tant, primer s'escull el grup amb qui comparteixes allò públic i després que el tamany d'allò públic ha de ser el més petit possible. Dos plans diferents que no tenen res a veure, com ser gras i ser del Barça."

Avui a "La Vanguardia", enmig de l'entrevista a Josep Piqué.

Gràcies

Michael Schumacher va tancar ahir al Brasil la seva carrera a la Fórmula 1.
15 anys que quedaran a gravats a les ments de tots els aficionats del motor durant dècades i dècades. El pilot més important de la història deixa la Fórmula 1 radicalment diferent de com la va trobar aquell inesperat cap de setmana de setembre de 1991, al circuit belga de Spa-Francorchamps. Jo tenia 4 anys, ara en tinc 19. La meva vida conscient l'he passat seguint cada 15 dies els progressos del pilot alemany i la seva despedida m'impregna d'una inevitable sensació de final d'etapa, fins i tot personal. Al cap i a la fi és el pilot de la meva infantesa i adolescència, amb qui he crescut veient totes curses des del sofà de Torredembarra. Finalment em deixa. La vulneració d'aquest ordre immutable, de naturalesa pràcticament monàrquica, un substrat que no ha variat mentre jo passava del parvulari a la primària, de la primària a la secundària i fins a la Universitat. En el temps i en l'espai, perquè en qualsevol lloc del món era fàcil trobar-se amb algú i iniciar-se parlant de l'admiració pel Kàiser. Quantes amistats internacionals no han nascut, no s'han engendrat, per acte de la grandesa del pilot de Kerpen...
Cada 2 diumenges el ritual era el mateix i això sempre és tranquil·litzador: seure al sofà al migdia i emocionar-se amb l'èpica que Schumacher sempre dóna a les seves victòries, però també a les seves derrotes. Una cursa seva no deixa mai indiferent, sempre té un missatge, alguna cosa per explicar. Amb Alonso i companyia és diferent, guanyen com qui resol un problema de matemàtiques: només hi ha una solució, si la trobes bé i sinó t'has equivocat. Schumacher, tant si guanyava com si perdia, era el protagonista indiscutible de la cursa i poques cròniques recordo que no fossin un intent, simplement, d'explicar perquè havia o no havia guanyat Schumacher. Era ell qui fornia un esport com aquest de la necessaria dimensió moral que el salvava de la més absoluta banalitat. Ja veurem com ens en sortim ara.
Amb Schumacher també vaig tenir la possibilitat de publicar el primer text fora dels murs de l'estimat Estable, a la web del Salvador Sostres.
Gràcies Michael.

Mòbil

Imbècil també és qui té el mòbil lluny, en silenci o apagat. No saps mai quan rebràs la trucada que et salvarà el dia, la nit o la vida, així que no facis més el burro.
Imbècil també sóc jo, doncs.

No tenim remei

L'institut Cato, un think-tank liberal (els americans en diuen libertarian en oposició a liberal, que s'utilitza per referir-se a l'esquerra presumptament liberal en qüestions morals) acaba de publicar un estudi sobre la distribució del vot del col·lectiu liberal o llibertari dels Estats Units, la seva influència i el seu pes real en l'espectre polític nord-americà. També suggereix diverses explicacions per l'evident falta de mobilització i d'organització institucional dels adeptes a aquesta ideologia, com jo mateix.
No cal ser massa perspicaç per veure que algú genuinament liberal difícilment es dedicarà a montar partits i lobbies polítics, més que res perquè tenim altra feina. I dedicar la vida a una cosa en què no creus, o que creus un mal necessari i que cal minimitzar tot el possible, com l'Estat, no seria massa coherent.

Debat

Del debat d'aquesta nit, quatre coses:

Artur Mas: Home, Artur, calia que em recordéssis davant de tothom que ets de centreesquerra? Que CiU no és més que un partit socialdemòcrata qualsevol? Aquesta humiliació feia falta? No havíem quedat que no en parlaríem fins després de les eleccions, per no fer-me dubtar del meu vot? Mira que anava predisposat a votar-vos, però cada dia m'ho poses més complicat. Per compensar-ho amb el catalanisme aviat hauràs de proclamar l'Estat Català o no sortiran els números.

De totes maneres s'ha de dir que l'Artur Mas ha fet un gran paper al debat d'avui. És cert que l'únic debat d'una certa alçada que es podia establir era amb l'altre candidat no d'esquerres (de moment deixem-ho així), lògicament. I aquí el rival era d'entitat. Els atacs al tripartit, tot i ser senzills, han quedat ben travats. Entre Montilla i Mas, deixant a banda les ideologies, no hi ha discussió possible: Artur Mas.

José Montilla: comença a preocupar-me sincerament la possibilitat que aquest home arribi a presidir la Generalitat. Ja no només pel fet que sigui sociata, que ja se sap com està el país, sinó per ell personalment, per la incapacitat que ha demostrat una vegada rere l'altra durant el debat per dir res d'una mínima profunditat. Llegia o recitava tota l'estona quatre principis que li havien deixat preparats els capos del partit i prou, sense respondre directament a res i sense aclarir mai res, però no per astúcia, em temo, sinó per pura inutilitat. És molt gros que en tot el partit dels socialistes de Catalunya no hi hagi ni un sol membre que pugui ser millor candidat (i, esperem que no, president). No em puc imaginar el Pepe intenant una rèplica a l'Artur Mas al Parlament o negociant res amb cap altre polític espanyol. Francament alarmant, tocarà vigilar.

Josep Lluís Carod-Rovira: Hi era?

Josep Piqué: com sempre, el millor. Veient el debat, honestament no podria fer altra cosa que votar-lo. Després tenim això del catalanisme, d'Espanya, que ho complica tot.

La raó que tapa l'instint, com en tantes altres coses, i m'impedeix votar-lo.

L'únic dels presents que s'ha definit com de centredreta i liberal-conservador. Juntament amb Mas l'únic que s'eleva per sobre de la mediocritat imperant en la política catalana. Josep Piqué sempre dóna un toc d'alçada, sempre anima el debat amb la seva providencial agilitat i perspicàcia. M'encantaria poder-lo votar tranquil. Però és un preu més que hem de pagar per ser una nació ocupada.

Joan Saura: comunista.

Josep Cuní: Aprovat.

Folla't a la dreta!

Bé.
L'última dels comunistes d'Iniciativa és l'edició d'uns pamflets on es llegeix aquest agut eslògan: Folla't a la dreta!
D'acord, parlem-ne, però primer a veure què és això que ens volen fer exactament aquests, perquè la subtil exhortació no vol dir més que 'folla amb tu mateix ubicat a la dreta' i a mi que em diguin on exactament ho hem de fer ja em sembla excessiu, fins i tot pels marxista-leninistes d'Iniciativa. Sintaxi comunista, molt revolucionària tota ella. En sintaxi tradicional, però, aquest a la dreta és un circumstancial de lloc que no ofereix cap dubte, similar a dir: 'folla-te-la a casa meva' o 'situa't a l'esquerra, burro!'. Són molts anys d'educació pública dissenyada pels sociates i els fruits en forma de joves analfabets comencen a ser madurs i a punt per recollir.
Feta aquesta objecció reaccionària, el contingut del missatge (que deu ser Folla't la dreta!) no em sembla gens ofensiu. Com diu avui el Salvador Sostres: la dreta sóc jo i no m'ofenc. Jo tampoc. De fet, sempre ha estat molt habitual i benvingut el sexe interideològic, entès habitualment com: home d'ordre es folla femelles comunistes, sempre que siguin guapes, per descomptat, en hotels de luxe de capitals mundials, previ sopar a restaurants d'Estrella Michellin. No es pot dir que descobreixin res aquesta colla d'indocumentats. Una altra cosa és que cansats de l'endogamia de follar-se només companyes de partit, sempre molt diposades a tot, bé prou que ho sabem, els camarades hagin decidir provar coses noves, comportament molt propi d'aquest tipus de gent. Si és així, bé també.
De totes maneres la tieta Saura ja ha fet retirar l'anunci (no sé si per pudor gramatical o per l'habitual integrisme del políticament correcte) dels seus cadells procaços i tot torna a la grisor i l'encarcarament de les tradicionals campanyes electorals catalanes, que si no fos per gent com el David Madí amb el seu DVD o el Xavier Sala i les seves entrevistes genials, faria temps que haurien deixat d'interessar-me el més mínim.
I si no els importa, els deixo que tinc cita amb la companya Alexandra, de les joventuts del partit socialdemòcrata grec. Diuen que l'eslògan d'Iniciativa se l'ha pres molt a pit, ella. Fins demà.

Encara estem així?

La setmana passada encara havia de llegir a "La Vanguardia" un comentari sobre Bill Gates que serveix molt bé per il·lustrar l'estúpida concepció que es té generalment en ambients contrastadament estúpids sobre què vol dir fer-se ric. La idea és que Bill Gates ha fet la seva fortuna robant sense compassió a la resta de mortals. Això vol dir per aquestes lluminàries fer-se ric: robar. Piensa el ladrón que todos son de su condición. Que ells només puguin o sàpiguen fer-se rics robant dels pressupostos públics, a tots nosaltres en definitiva, no vol dir que aquesta sigui l'única ni la més habitual forma d'enriquir-se.
Ho exposaré de forma molt senzilla: la renda que obté algú al llarg de la seva vida és simplement la quantificació del benestar que aquest algú ha aportat a la humanitat. Punt. M'explico:
Un matí baixo a casa el veí del principal. Necessita que algú talli l'herba del jardí. No té temps, jo si. M'ofereixo per tallar-li l'herba i encabat em dóna un paper de color taronjós, formes arquitectòniques més aviat abstractes i un parell de xifres: 5 i 0. Popularment es coneix com un bitllet de 50 €. Això no és més que un certificat que ve a dir: el portador d'aquest document m'ha proporcionat benestar (utilitat en diuen els economistes) pel valor indicat, 50 € en aquest cas.
Surto de casa del veí amb pressa. A les 2 he de dinar en un restaurant del centre amb 3 amics i se'm fa tard. Dinem una vichissoise amb caviar i una cua de bou sublims. Arriba l'hora de pagar. El cap de sala s'acosta i em diu: - Sr. De la Torre, vostè acaba de menjar-se una cosa que algú altre ha produit per vostè, què ha fet vostè per algú altre? - He tallat l'herba del meu veí.- responc- Demostri-ho -. Li mostro el bitllet (que ja he definit com el certificat que ens expedeix aquell a qui hem produit benestar o utilitat) - Bé.
Doncs bé, si Bill Gates, Larry Page o Steve Jobs tenen muntanyes d'aquests paperets de coloraines (o simplement nombres de moltes xifres en un ordinador d'un Banc qualsevol) és simplement perquè molta gent ha expedit 'certificats de benestar' al seu favor, és a dir, és enorme el bé que han repartit entre els seus congèneres. Si voleu quantificar-lo, mireu la renda que han obtingut. Tan senzill com això.
No esteu fent servir un programa de Microsoft ara mateix? No heu buscat res a google avui? I gràcies a qui? A la caritat? Al govern? Al voluntariat? És molt més fàcil, tenen noms i cognoms: William H. Gates i Larry Page, respectivament. Gràcies, una vegada més.

Cura d'humilitat

Sovint no escric més que tonteries.
No entenc pràcticament res de la filosofia hegeliana que figura que estudio, encara que a classe faci cara d'interès crític.

Habitualment em costa hores resoldre problemes de teoria econòmica o de matemàtiques.

Fa anys que no milloro jugant a tennis i veig com van passant per davant els més joves. Altres esports, més val deixar-ho córrer.
Parlar de sexe és pura demagògia.
Davant la gent important acostumo a quedar-me en silenci, amb cara d'estúpid o les dues coses a la vegada.
No he llegit, si dic la veritat, res digne d'esment al llarg de la meva vida.
De música no en tinc ni idea i d'altres modalitats artístiques millor que ni les esmenti, no fos cas que m'equivoqués.
Discuteixo només amb gent que sé segur que en saben molt menys que jo, amb l'únic objectiu de demostrar una suposada (i per alguns acceptada) capacitat argumentativa. La majoria d'arguments que faig servir són falsos o parcialment manipulats. No resisitiren cap anàlisi seriós, això segur.
Sóc excepcionalment tímid.
No sé cuinar absolutament res.
No sé conduir.
La son m'impedeix molts dies anar a la Universitat.
A classe no em concentro pràcticament mai, la ment sempre ocupada amb qualsevol cosa menys el tema que s'explica. A casa tampoc.
Tinc bastanta facilitat per caure malament a la gent, per despertar hostilitat.
I em començo a preguntar, finalment, si serveixo per alguna cosa en concret.

En fi

El ridícul de Montilla ahir a la Vanguardia. Això és tot el que ens pot oferir com a president de la Generalitat: un home incapaç de respondre cap pregunta que no tingui prèviament pactada, incapaç d'enfrontar-se cara a cara amb les seves decisions i el seu passat, defugint la profunditat, escapant-se sempre per l'anècdota, pel legalisme. D'una mediocritat desesperant, tot ell. La impotència el porta a insultar l'entrevistador i abandonar l'entrevista al cap de 17 minuts. Un home acostumat als periodistes mansos amb els de la seva corda, a les preguntes pel lluiment, a les passejades pels mercats de Cornellà, als plens dels Ajuntaments del Baix Llobregat o de la Diputació de Barcelona, els Consells de les Ministres de ZP, en definitiva, un home que no s'ha hagut de barallar mai amb ningú d'una certa alçada intel·lectual, no ha jugat mai amb els grans. Arriba Sala-i-Martín i 17 minuts és tot el que pot resistir: "Toni, marxem", és l'única frase digne d'esment. Tota la resta una papilla intel·lectual insípida que només els paladars més gruixuts es podran empassar.

El segon Nobel d'Economia

L'economista Muhammad Yunus, premi Nobel de la Pau. Sort que de tant en tant els del comitè de la pau prenen alguna decisió sensata. Yunus ha engegat un ambiciós i exitós projecte de microcrèdits al sud-est asiàtic que ha posat el marc perquè milions de persones poguessin sortir, amb el seu esforç i el seu talent, de la misèria on es trobaven.

Confesso que sempre m'havia semblat una sonora estupidesa això del Premi Nobel de la Pau. Generalment, una excusa grollera per premiar algun pallasso internacional (Wangari Mathaii) o alguna organització supèrflua i corrupta (les Nacions Unides, per exemple) que suposadament han contribuit a la pau mundial, generalment enviant lladres (també funcionaris, a temps parcial) a fer la pilota a dictadors encara més corruptes mentre van inflant-se els números als comptes numerats dels bancs suïsos de tots dos (Kojo Annan, sinó Kofi directament). Amb les lògiques excepcions, evidentment, d'honrats servidors del bé comú que van rebre, sorprentment, el reconeixement del comitè, com és el cas del Secretari d'Estat Henry Kissinger (1973) o el primer ministre israelià Menachem Begin (1978).

Posats a donar premis tan ben vistos, tan tendres i sentimentals, també es podria atorgar el premi Nobel de l'Amor, el de l'Amistat, el de la Solidaritat, el de la Tolerància, o per sintetitzar-los tots en una sola àrea de la bondat, el Premi Nobel de l'Estupidesa.

De candidats no en faltarien.

Si ell ho diu

Quants veu llegir la magnífica entrevista d'ahir al professor Sala-i-Martín? Mal fet, doncs. Ara em veig obligat a citar alguns fragments que m'han cridat l'atenció.

Per començar, us anuncio la primera excepció a l'axioma fonamental del Nucli Dur, que us recordo per si de cas: el lliure mercat ho soluciona tot. L'única persona amb potestat per modificar aquest precepte radical, el professor Sala-i-Martín, així ho ha decidit i ho explicava de la següent manera, parlant sobre la producció d'idees.

"In the case of perfect competition, we will not get an optimal outcome because prices converge to marginal cost and, consequently, there is no surplus to pay for the initial research cost. Therefore, in a world of perfect competition, very few things will be invented! Adam Smith’s invisible hand does not work in the case of ideas."

Després del sotrac i una vegada aprovada la lleugera modificació dels estatuts fundacionals del nucli, el professor ens deixa respirar durant una llarga estona:

"Because we all know that, at the end of the day, the only way out of poverty is growth, and sustained growth can be generated only through markets."

None of the rich nations of the world has reached that position because of aid and debt forgiveness. They became rich through being successful market economies."

Sobre els imbècils que culpen la globalització i les multinacionals de la misèria de l'Àfrica:

"Is the problem of Africa that there is too much capital mobility and foreign direct investment? No. Not even Africans invest in Africa where private investment is less than 5 per cent of GDP.

So the idea that Africa suffers from too much trade is completely absurd."

Desigualtats. Algú potser recordarà un article aparegut recentment a l'Estable sota el suggerent títol: Desigualtat. Curioses coincidències, com s'encarreguen d'apuntar els apreciats comentaristes.

"Some people say that if you look across countries, inequality is increasing. That may be true, but it is not relevant for human welfare because looking at countries, rather than citizens, would give 700 times more weight to the farmer in Mozambique than to a Chinese peasant, simply because the former lives in a smaller country! We need to look at population-weighted measures of poverty and inequality, because China has 1.3 billion people and Mozambique has about 19 million people."

I finalment, l'orgasme et sorprèn tot parlant de redistribució de la riquesa, aturats i altres ganduls diversos:

"Imagine you have a situation where you have two brothers. One brother likes to work hard, the other does not like to work. One brother likes to study in order to improve his employment prospects, the other hates to study. They are both reasonable people. It just so happens that one of the brothers prefers to have as much free time as possible and spend his time walking on the beach, while the other works like crazy, and has a lot of material goods. In fact, they could be equally happy. Then along comes the government and guess what? It looks at the distribution of income, not happiness. It observes one rich brother and one very poor brother, as measured by income. So the government transfers some income from the rich brother to the poorer brother, who now ends up with leisure time, and similar income! Notice that, because the government cares about income as opposed to happiness, redistribution ends up creating more (not less) inequality."

El mestre

Conversa entre Brian Snowdon i Xavier Sala-i-Martín sobre creixement econòmic. Magistral:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/WEC_00220_00701_Snowdon.pdf

Mas i els joves

Avui ha vingut Artur Mas a la Universitat.
A tres quarts de 12 arribo al pati entre els dos edificis i de seguida em submergeixo en l'essència dels estudis universitaris catalans de principis del segle XXI: badar al carrer, sempre lluny de classes, biblioteques o qualsevol cosa susceptible de produir algun fruit intel·lectual, per petit que sigui. Una munió de gent escolta amb l'interès propi d'aquest tipus d'actes els avenços discursius del secretari general de la JNC, Jordi Cuminal, flanquejat per un Smart amb el lema "Volem lligar amb tu!", que d'ara endavant tindrem ocasió de veure sovint circulant pel territori amb la intenció, imagino que lleugerament ingènua, de captar vots per CiU. Els cartells amb el lema citat s'han anat escampant per la Universitat els darrers dies, tot i que fins ahir no en vaig saber l'autoria, no sense una certa decepció, si dic la veritat.
A les 12 arriba el candidat Artur, a peu i com sempre impecable.
Tothom va passant cap a l'aula habilitada, que presenta de seguida un problema no massa difícil de preveure: escassetat d'espai. 200 persones s'han d'encabir en una aula dissenyada per acollir-ne 100. Avui , per sorpresa dels lectors de l'Estable i sense que serveixi de precedent, no suggereixo el meu remei màgic per solucionar aquest problema. Pujar preus no és una opció. Vist que és impossible aconseguir una sala més gran, tothom s'ha de col·locar com pot, aprofitant tots els racons de l'aula i oferint un ràpid test de l'enginy i la perícia dels universitaris catalans. Sembla que passem amb nota, és a dir, sec.
Després d'una altra breu introducció del jove Cuminal, Artur Mas s'alça, agafa el micro i comença amb força. Se'l veu còmode, els últims anys el deuen haver curtit molt en l'art del discurs públic. Aquell encarcarament del principi sembla haver deixat pas a una admirable fluidesa i en ocasions fins s'insinua un cert encant, un magnetisme personal gens menyspreable. El preuat carisma sembla que va germinant. És fàcil escoltar-lo i seguir-lo, el seu discurs no és fa pesat i transmet una sensació de frescor i franquesa que molts polítics voldrien. També és veritat que l'ambient no és gens hostil, cosa relativament sorprenent pel que es veu habitualment amb polítics no-progressistes que gosen visitar els temples universitaris. I molt reconfortant de cara a l'1 de Novembre.
Els primers compassos els dedica als incidents d'ahir a Martorell. Condemna sense pal·liatius dels atacs físics i verbals als dirigents del PP que entraven a un acte electoral. Es veu que ordes d'independentistes i socialistes van decidir que Acebes i Piqué no tenien dret a ser al seu poble i a sobre amb la barra de titllar-los de fatxes. Em temo que això deu passar a pocs llocs del món occidental. No m'imagino els líders del partit Conservador britànic rebent aquestes càlides acollides quan visiten Escòcia. Però és clar, el Regne Unit ens va donar la Revolució Industrial i Escòcia Adam Smith. És un altre món.
La resta del míting-conferència el dedica bàsicament a ressaltar la condició catalanista i l'amor al país, al nostre país, que fan de CiU una força política diferent dins l'espectre polític català. Les contraposicions amb el PSC de Montilla són constants i al meu parer molt encertades. Les advertències als possibles votants d'ERC també són habituals i necessàries per evitar disgustos: "pots votar ERC pensant en la independència i acabar-te trobant Pepe Montilla" presidint una simple Comunitat Autònoma, perquè això i no altra cosa és el que aquest 'eficient' cordovès, primer d'Iznájar, Córdoba i més tard de Cornellà de Llobregat, Córdoba, pensa que és Catalunya.
Acabat el discurs és el torn dels estudiants, el gran perill d'acabar odiant tota la teva generació. Aquesta vegada tothom està a l'alçada. Un factor important deu ser que Joan Saura també era a la Pompeu a la mateixa hora i tota la claca comunista que habitualment assisteix a aquests actes polítics deu estar enfeinada bavejant darrera seu, alguns fins i tot acusant-lo de reformista o coses pitjors.
Les preguntes versen sobre temes diversos, però totes tenen el seu interès. És cert que es troba a faltar una mica de mala llet, que sempre anima aquestes trobades. Fins i tot l'última, sobre immigració, traspassa lleugerament els límits de la correcció política i és acollida amb grans aplaudiments pels assistents. Estupefacte, em quedo. Al final resultarà que no està tot perdut, el llarg hivern progressista pot acabar desembocant en la inesperada primavera liberal i no haurà estat tot en va, al cap i a la fi.

Acudit del dia

Les cames d'una militant socialista després d'un congrés, per fi juntes.

Senyors i esclaus

Tornant a Història Econòmica, avui parlàvem de l'organització social del segle XIII a l'Europa occidental. Entre considerable indignació i rebombori sonor s'ha anunciat el següent: el Senyor de les terres (the landlord, segons diuen a classe i no se m'acut com traduir sense caure en el ridícul), un noble que en posseia grans extensions, mantenia la següent relació d'intercanvi amb els camperols que les treballaven: ells pencaven, llauraven, collien i estaven obligats a donar-li un 10 % de la collita. A canvi aquest es comprometia a protegir-los i defensar-los i proporcionava una espècie d'estructura estatal que permetia impartir una certa justícia i conferia un ordre a les relacions socials existents. Bé, en sentir que un 10 % de la collita dels miserables camperols era expropiada directament pel malvat terratinent, de seguida alguns han arrufat el nas i ho han considerat inadmissible; esclavatge, he sentit fins i tot. Bé.
Dades: el tipus màxim marginal de l'impost de la renda a Espanya és avui en dia del 45 %.
El tipus únic de l'impost de societats a Espanya ara mateix és del 35 %.
L'IVA per productes normals a Espanya és del 16 %.
L'imposició directa sobre la renda a Espanya, per terme mitjà, és d'un 33 %. Assumint això, fem un simple càlcul: multipliquem la renda inicial bruta (1) per (1-0,33) i obtenim la renda disponible neta: aquest nombre serà el que podem destinar a consum, el multipliquem per (1-0,16) i trobem el valor del consum net que podrem realitzar. El resultat que ens queda és que de la renda inicial bruta (1) podem consumir per un valor de 0,55. Conclusió: El Senyor dels ministeris ens expolia de mitjana, cada any, un 45 % (1-55) de la nostra producció. Per cada euro que guanyem el Senyor Estat se n'emporta, de mitjana, 45 cèntims. I si guanyes molts euros encara molt més.
45 % vs 10 %. Res a dir, socialdemòcrates indignats?

Per economistes: Admeto que per construir el model he fet algunes simplificacions massa evidents (per vosaltres). Però això és el que fan bàsicament els economistes, així doncs poso la llista de tot allò que he assumit implícitament:
Riquesa inicial = 0, i.e. tota la despesa es cobreix amb la renda de l'any.
Estalvi = 0. Aquesta no era necessària per se, però si per simplificar-ho. També podríem parlar de l'impost sobre els rendiments del capital, però si tan us agraden aquestes coses us subscriviu a The Journal of Economic Theory i no molesteu més, que tenim feina aquí.

Nobel

Edmund Phelps, de la Universitat de Columbia, premi Nobel d'Economia 2006.

Dades rellevants: nord-americà.

Perquè li han donat? La veritat és que no n'havia sentit a parlar mai, però això diuen els de l'acadèmia sueca: http://nobelprize.org/nobel_prizes/economics/laureates/2006/ecoadv06.pdf

L'home té una web personal. És evident que el seu talent com a economista de primera línia supera de llarg la seva gràcia fent pàgines web: www.columbia.edu/~esp2

També escriu columnes per Project Syndicate des de fa un temps. N'he llegit alguna de raonablement interessant sobre el desastre europeu: http://www.project-syndicate.org/contributor/37

Per variar, cap dels pronòstics que s'havien fet no l'ha encertat ni de lluny: previsions d'economistes.

Nobels i estadístiques

Premis Nobel 2006 (ciències):

Física: John C. Mather Nacionalitat: Nord-americana
George F. Smoot Nacionalitat: Nord-americana

Química: Roger D. Kornberg Nacionalitat: Nord-americana

Medicina: Andrez Z. Fire Nacionalitat: Nord-americana
Craig C. Mello Nacionalitat: Nord-americana

Economia: Edmund Phelps Nacionalitat: Nord-americana

Si no em fallen els números això vindria a significar que el 100 % dels premis Nobels de ciències de l'any 2006 han estat atorgats a científics nascuts i formats als Estats Units d'Amèrica.
S'imaginen el dia en què Europa pugui arribar a ser tant súmmament ignorant, primitiva, estúpida i grollera, com són ara els americans a parer de la progressia elitista europea, per poder guanyar TOTS els premis nobels científics de l'any?

Una altre qüestió lamentable d'aquests premis Nobel deu ser, m'imagino, la terrible discriminació sexo-racial que transmet:

Física: John C. Mather Sexe: Masculí Raça: Blanca
George F. Smoot Sexe: Masculí Raça: Blanca

Química: Roger D. Kornberg Sexe: Masculí Raça: Blanca

Medicina: Andrez Z. Fire Sexe: Masculí Raça: Blanca
Craig C. Mello Sexe: Masculí Raça: Blanca

Economia: Edmund Phelps Sexe: Masculí Raça: Blanca


Sí, sí, fan bé d'indignar-se: el 100 % dels guardonats són homes i a sobre blancs. Un escàndol. Confio que les feministes de guàrdia posaran aviat el crit al cel i l'any que ve espero amb il·lusió les quotes que faran per fi justícia en un món sobradament conegut per la terrible discriminació de les minories que s'hi practica. Els neofeixistes, o pitjor encara i perdonin la grolleria, neoliberals, del comitè suec es veu que només tenen en compte citacions en les publicacions científiques de primer nivell i influències sobre altres investigacions. Tot mesures objectives, repugnant de veritat. Enlloc de premiar la compatibilització de la vida laboral i familiar, la contribució a la sostenibilitat en les seves publicacions o la contribució a fer un altre món possible, es dediquen a mirar estrictament la seva producció científica.
Ni que parléssim de ciència, per l'amor de Déu.

Ho sento

No tenia intenció de seguir cansant amb Hegel, però llegint un fragment de la seva Filosofia de la Naturalesa m'he vist obligat a compartir-ho amb els meus estimats lectors. Consti que abans he rigut una bona estona. Diu Hegel, ara disfressat de físic:
"El sonido es el cambio en la condición específica de segregación de las partes materiales y en la negación de esta condición; tan sólo una idealidad abstracta o ideal, por así decirlo, de esa especificación. Pero este cambio, en consecuencia, es inmediatamente, en sí mismo, la negación de la subsistencia específica material, que es, por lo tanto, la idealidad real de la gravedad y cohesión específica, es decir, el calor". (Si algú ha entès alguna cosa que envii urgentment un mail a jordi_delatorre@hotmail.com). No content amb això el Hegel-físic torna a embestir:
"El aumento de calor de los cuerpos en resonancia, semejante al que experimentan los cuerpos por el rozamiento, señala la aparición del calor que se origina, conceptualmente, junto con el sonido". El que sembla deduir-se d'aquesta última frase mitjanament intel·ligible és: "El aumento de calor de los cuerpos en resonancia,...es calor junto con sonido". M'equivoco?

Desigualtat

A Història Econòmica parlàvem l'altre dia de la desigualtat en la distribució de la renda al món. Interessant, però hi ha una cosa que sempre m'intriga molt quan ens alliçonen sobre això: l'obsessió dels economistes per utilitzar com a unitat bàsica d'estudi els països. És a dir, agafen un grup de països o continents, calculen per cadascun la renda mitjana (o mediana, poc importa aquí), el creixement econòmic i demogràfic, els comparen entre ells com si fossin cadascun un individu i descobreixen que les diferències, mirades així, han crescut. Alehop! ja tenim la conclusió: la desigualtat al món ha augmentat en les últimes dècades. Ni jo mateix m'atreviria amb un fal·làcia d'aquest calibre.
D'entrada és urgent fer una primera objecció, acceptant de moment la utilització de mitjanes a seques: què passa amb la població de cada país? Namíbia, amb 1,8 milions d'habitants, creix un 0,5 % i la Xina, amb 1.300 milions d'habitants, creix un 9%. Amb aquesta metodologia, el creixement mitjà seria d'un 4,75%. Una mica absurd, al meu parer. I molt més difícil reduir desigualtats si resulta que els 2 països pobres que més progressen, la Xina i la Índia, que sumen entre els 2 uns 2.000 milions de persones, no són més que 2 individus d'un univers de centenars, on es barregen i queden ràpidament anul·lats pels dramàtics casos d'infinitat de petits països africans.
Si tan els agrada utilitzar mesures sintètiques, com la mitjana, fem-ho bé: multipliquem el 9% xinès pels 1.300 milions de persones que l'han fet possible i el mateix amb el 0,5% namibià amb els 1,8 milions. Tornant a dividir pels 1301,8 milions de persones totals, surt un creixement mitjà personal del 8,988%. Déu n'hi do el canvi, tenint en compte que la realitat és exactament la mateixa.
Ara bé, qualsevol persona veurà de seguida que fins i tot amb aquest enfocament podem treure unes conclusions completament equivocades sobre la desigualtat. Utilitzant la mitjana d'un país per deduir com evoluciona la desigualtat de renda al món implica assumir una distribució interna absolutament uniforma. És a dir, cada xinès ha d'haver augmentat la seva renda en un 9% i cada namibià en un 0,5%. Si no és així no té cap sentit anunciar res sobre evolució de la desigualtat, perquè no podem saber-ho, no en tenim ni idea, ens falta informació. Quina? Fàcil: l'evolució de la distribució de la renda entre els individus dins del país. Perquè al cap i a la fi, el que de veritat deu importar, m'imagino, és la desigualtat entre individus i no entre entitats impersonals com els estats, no?
Imaginem que a la Xina el creixement del 9% és atribuïble, íntegrament, a l'1% més ric de la població, mentre la resta de xinesos veuen reduïda la seva renda lleument (no és el cas, evidentment). Quin sentit tindria parlar de reducció de la desigualtat en aquesta situació? El mateix que parlar d'un món cada vegada més pobre i desigual, com fan alguns dia si dia també: cap ni un.

Gran Premi del Japó

Merda.

Popper sobre Hegel

"Lo que denominamos principio, objetivo o destino, no es sino la esencia oculta sin desarrollar. Esto significa que todo lo que le ocurre a un hombre, una nación o un estado, debe considerarse proveniente de la esencia, de la cosa real, de la personalidad real que se pone de manifiesto en este hombre, nación o estado, lo cual lo explica por sí mismo. El destino de un hombre se halla inmediatamente relacionado con su propio ser" (molt perspicaç!), es algo, en verdad, contra lo cual puede luchar pero que forma parte, de hecho, de su propia vida".
Claro está que esta formulación de la teoria hegeliana del destino sólo se trata de una expresión retumbante de la perogrullada de que lo que le ocurre a un hombre no sólo depende de las circunstancias externas, sino también de él mismo, esto es, de la forma en que reacciona ante ellas. Pero al lector ingenuo le complace en extremo su capacidad para comprender y sentir la verdad de éstas profundidades de la sabiduría que exigen para su formulación la ayuda de palabras tan emocionantes como el "destino" y, especialmente "su propio ser".
"Aquello que existe sólo por sí mismo es...una mera potencialidad: no ha emergido todavía a la existencia...sólo mediante la actividad se actualiza la Idea".
De este modo, si deseo "emerger a la existencia" (deseo bien modesto por cierto), entonces debo "afirmar mi personalidad".
Esta teoría conduce a una nueva justificación de la esclavitud. Pues la afirmación del propio ser significa, en lo que a las relaciones con los demás se refiere, la tentativa de dominarlos. Hegel señala que todas las relaciones personales pueden reducirse, de este modo, a la relación fundamental de amo y esclavo, de dominación y sometimiento. Esta encantadora teoría de las relaciones personales tiene su contraparte, por supuesto, en la teoría hegeliana de las relaciones internacionales. Las naciones deben afirmar sus derechos sobre la Escena de la Historia y es su deber intentar la dominación del mundo.
Todas estas consecuencias historicistas de tan vasto alcance durmieron durante más de veinte siglos, "ocultas y latentes" en el esencialismo de Aristóteles.

Decisions difícils

L'angoixa de les decisions vitals, de les eleccions radicals que saps que marquen una fita en l'incert camí de la vida: finalment li ha tocat a ella, també. Als 22 anys ja és molt superior a totes les dones que he conegut fins ara i el gran drama és que sigui quina sigui la decisió ho farà excepcionalment bé. La certesa de l'èxit en qualsevol de dos camins donats dificulta enormement l'elecció i li dóna uns aires de tragèdia que distorsionen la recta avaluació de la situació. El preu puja, doncs. És molt més allò a què has de renunciar quan vals com ella val. Prendre decisions així, ho sé del cert, es pot convertir en un autèntic infern del qual a sobre no et pots queixar perquè saps la gran sort, el gran privilegi, que és poder-lo passar en aquest moment de la vida. Quants no podran afrontar mai aquesta decisió, simplement perquè no se'ls presentarà? Independentment del resultat final has guanyat, com sempre. Perseguint les il·lusions corres el risc, a vegades, de fer com el nen que córre i córre darrere el company i quan ja n'és al costat no sap com fer-s'ho per agafar-lo. El córrer passa a ser l'objectiu quan havia de ser simplement el mitjà. Segueixes corrent sense rumb, no t'atreveixes a parar i el viatge és simplement anar fent camí. Això deu anar més aviat per mi, de fet.
La teva generosa humanitat es mostra en les reticències, més enllà de les precaucions estrictament racionals, a incomplir un acord, trair un compromís previ. Admirable, també. Una garantia contra la crueltat que sempre és d'agrair.
Decidir és el verb de la llibertat. D'acord. Però la llibertat sovint no és cap ganga. I ho diu un liberal convençut. A vegades fins arribo a pensar que Sartre tenia una certa raó quan deia que "l'home està condemnat a ser lliure". Quantes nits d'angoixa no he passat suant, aixecant-me per obrir la finestra i provar d'absorvir la gèlida serenitat d'una matinada de gener? Incapaç de decidir, de definir-me, quantes vegades no he desitjat que la llibertat individual no fos més que un malson i que algú molt més enllà de la meva inseguretat vetllés per marcar-me, inflexible, el camí? El malson de la llibertat, sí, però quan et despertes, estimada, has de decidir.

Desconcert

Descartes va refundar l'operativa del coneixement humà amb el seu rebuig d'unes certeses prèviament establertes i el descobriment de la primera veritat universal digne, al seu parer, de ser acceptada com a tal: la de la seva pròpia existència com a substància pensant.
En un ordre més modest, el del meu pas per l'assignatura "Pensament contemporani I",
arribo a una certesa per mi equivalent en les implicacions, un punt de partida que ja des d'ara utilitzaré per seguir avançant en el camp del gran desconcert filosòfic: de Hegel no se n'aprofita res.

Els peatges

L'artilleria mediàtica progressista ha començat el seu bombardeig habitual de xifres i gràfics sobre inversió i més inversió dels governs socialistes (tots en aquest país), en preparació pel pas de la infanteria electoral pel terreny, que cada dia deuen veure més difícil d'aconseguir, de l'1 de novembre. Un dels clàssics, com és tradició, és el dels peatges i el mític rescat. És gros que per una cosa que fem bé en aquest país, tenir peatges, ens hagin d'amençar cada 2 o 3 anys d'eliminar-los. Una cosa està molt clara: algú ha de pagar el manteniment d'unes carreteres de circulació ràpida com són les autopistes. Estem d'acord que el servei "circular ràpidament d'un punt a l'altre del país" té un cost elevat i d'alguna manera s'ha de sufragar. El model del peatge consisteix, simplement, en fer recaure aquest cost sobre l'usuari del servei. És el model estàndard en tota mena de béns i serveis: si vull un cafè pago un euro, si vull un bitllet d'avió em connecto a Internet i poso el número de la meva targeta de crèdit i si vull circular per una autopista suïssa he de fer efectiu, tan bon punt passo la frontera, la quantitat que em demana un eficient empleat de les autopistes per col·locar-me un adhesiu al vidre del cotxe i poder circular per aquestes vies tan ben fetes. Senyors, algú ha de pagar tot el personal que es dedica al manteniment d'una infraestructura d'aquestes dimensions i les inversions necessàries pel seu bon funcionament, això no es pot negar.
Això de les autopistes grautïtes, doncs, és senzillament mentida. Imagini el lector que decideix convidar-me a sopar al Drolma, cosa que jo li agrairia en gran manera, paga els 400 € que li costarà l'àpat pels 2 i encabat em veu anant de taula en taula exclamant-me de la meravella que és això que un restaurant de tanta qualitat sigui...gratis. Perquè bé és cert que jo no he pagat res, no? Doncs així de gratis són les autopistes "sense peatge".
Rescatar peatges, doncs, no vol dir altra cosa que transferir el cost de l'usuari al contribuent. A partir d'ara no pagarem en funció dels desplaçaments que fem per autopista sinó en funció de la nostra renda (impostos directes) i del nostre consum general (impostos indirectes). Però pagar, com sempre, es paga igual. De fet, possiblement molt més encara, donat que amb el nou model només els contribuents a Catalunya hauríem de pagar per aquests peatges. Si un francès, un alemany o un marroquí (i no és poc habitual que les utilitzin aquests individus) circula per una autopista catalana, no haurà de fer front a cap cost pel que fa a l'autopista. Ara paga peatge com tothom. El cost pels catalans, doncs, serà com a mínim igual i amb una elevadíssima probabilitat superior.
Una altra implicació del nou model, si se'm permet recórrer una vegada més a la teoria microeconòmica de l'oferta i la demanda, serà l'encara major saturació de les autopistes en hores punta. Perquè estem d'acord que una baixada del preu provoca un augment de la demanda, no? Si l'ús de l'autopista passa a ser gratis, no cal ser gaire espavilat per veure que haurem de sortir amb més temps (hi haurà més gent disposada a circular per autopista, a cost zero) i una altra vegada estem amb el que deia ahir del cost del temps. Hi ha poques coses que tingui tan clares com el gran error que seria el famós rescat de les autopistes. Ara bé, també és veritat que d'un país que té el partit comunista al govern (ICV), si se li exigeix una mínima consistència no es pot mantenir ni un minut més un sistema tan encertat com el del peatge. És qüestió de coherència.

Resposta

"No és qüestió de paternalisme. És qüestió de dignitat humana. Si estiguessis en la situació de moltes famílies catalanes que d'un dia per l'altre es troben amb l'avi/s postrat/s a un llit, que depenen física, econòmica i emocionalment de tu, potser t'agradaria rebre aquesta ajuda. Si una família no arriba a cobrir aquestes despeses, seria millor que l'Estat deixes morir a aquests avis?"

El comentari anterior bé podria ser un fragment de qualsevol manual de lògica com a exemple de fal·làcies argumentatives encadenades, una rere l'altra.
Que si m'agradaria rebre aquesta ajuda? Evidentment. Que m'agradaria que tot lector de l'Estable enviés immediatament un xec per valor de 500 euros al seu estimat director? No cal dir-ho.
Així, usuari anònim (no és qüestió de paternalisme, però et faria res firmar la propera vegada, per simple dignitat humana?), el teu argument deu ser el següent: Voler que et passi una cosa i que aquella cosa sigui objectivament justa són dues maneres de dir el mateix. Hem de deduir, per tant, i per ser consistents amb el teu argument, que donat que vull que m'envieu la quantitat esmentada, que m'agradaria, si tu vols, se segueix que l'enviament de 500 € al director de l'Estable és una qüestió de justícia. Poses les coses molt fàcils, company. Quantes dones han estat injustes amb mi i jo sense saber-ho. Si el teu únic recurs per anul·lar el meu argument és que a mi m'agradaria que em donessin l'ajut més val que ho deixem córrer.
Després baixes ja al ventre, a la víscera: deixar morir als pobres avis. Entendridor i francament desagradable, això d'utilitzar uns avis patint com a granada contra mi.
L'únic que deixes clar, però, és que no has entès ni un borral del que dic ni de la filosofia liberal (que vindria ser, si fa no fa, el mateix). Et formularé la teva pregunta amb una petita variació, si m'ho permets (a part de corregir les faltes d'ortografia i sintaxi):
Si una família no arriba a cobrir aquestes despeses, seria millor que l'usuari anònim deixés morir aquests avis?
Si la moral és una qüestió individual, i l'Estat no és un individu sinó una entitat jurídica, una ficció sense consciència, sentits ni sentiments de cap tipus, i en canvi tu, usuari anònim, si que n'ets un, no és encara molt pitjor que tu, persona lliure que pot decidir què fa amb el seu temps i els seus diners, deixi morir aquests pobres avis enlloc de córrer a socorre'ls o donar els diners necessaris a la seva família? Tu tens consciència, l'Estat no.
Simplement dic que cadascú faci la seva feina. I preocupar-se pel benestar dels necessitats és feina teva i meva, estimat lector. Una altra cosa és que sigui més comode delegar-ho tot al Déu socialdemòcrata elevat als altars durant el segle XX, l'Estat, mentre comentem les bondats del govern progressista al bar de la cantonada, aliens i completament despreocupats pel patiment inenarrable de tantíssima gent.

Quan el Déu era un altre ja es practicava aquest tipus de fe cega. Un exemple: Es llançava algú al riu lligat de peus i mans dins un sac amb pedres. Si Déu el volia salvar ja el salvaria. Doncs que sigui l'Estat qui s'encarregui dels avis, que jo votant cada 4 anys ja faig prou. No?

Conceptes

L'Estat segueix expandint-se com un gas tòxic per esferes cada vegada més àmplies de la nostra existència, temible i imparable. Al Congrés acaben de perpetrar una nova llei orwelliana respecte les persones dependents. Com s'encarregava de titular avui "El Periódico", més de 300.000 persones en resultaran afectades (ells diuen beneficiades) a Catalunya. Ara resulta que l'Estat, quina sorpresa, es ficarà també a les llars per gestionar les nostres relacions amb els familiars dependents. A veure, si ja tenim un codi penal clar (al meu parer l'única llei fonamental que hauria d'existir) què cony hi ha de venir a fotre un funcionari de benestar social a casa meva per veure què fa la meva àvia, a quina hora menja i quan es dutxa? Evidentment la tractarem amb dignitat, com es mereix, i si no ho féssim ja vindria la policia a detenir-nos per maltractaments, és clar.
Aquesta desconfiança respecte l'individu, aquest paternalisme estatal, com digué el visionari Hayek fa més de 50 anys, és el camí de la servitud. Aquesta llei i els bilions d'euros que costarà són un pas més per convertir-nos a tots en empleats de l'Estat (transitòriament, fins que en siguem simples súbdits) i renunciar definitivament a la poca llibertat que encara conservem. Una vegada més l'Estat juga un paper que no li correspon. Quan encara no és capaç de fer allò que exclusivament ell pot i ha de fer: garantir la seguretat, la propietat privada i un sistema judicial eficaç i eficient, s'embarca en projectes faraònics i totalitàris, conseqüència inexcusable de les mentalitats progressistes-perfeccionistes dels polítics del país. Els socialdemòcrates (i perdonin l'oxímoron, que utilitzo per qüestions d'economia lingüística) prenten determinar tots i cadascun dels moviments i resultats de les accions humanes. No creuen en la nostra llibertat sinó en la seva intel·ligència, que tot ho vol ordenar d'acord amb els esquemes ultrarracionals que tenen al cap. Tenen un pla absolut, que vol controlar des dels pesos i mesures fins als àpats de la gent gran. I l'individu, valor absolut pels liberals, no és més que una eina al servei dels objectius comuns d'aquest Estat ontològic, una peça que s'ha de sotmetre i participar dels designis de l'omnipotent i totpoderós col·lectiu. És cert que molts d'ells no tenen, incialment, cap mala intenció. És veritat que segurament pensen que així contribueixen al bé comú. I és per això que no demano que se'ls posi immediatament a disposició judicial.
Però jo no crec que l'Estat hagi de treballar per cap bé comú ni tenir cap idea de cap a on ha d'anar la societat (suposant que tingui algun sentit això d'una societat avançant). No sóc progressista, ells sí. Per mi l'Estat és pura forma, entitat sense cap contingut moral. Una simple eina al servei de l'individu per dur a terme el seu pla de vida, sense cap objectiu ni cap voluntat de perfeccionament moral, terrenys que pertanyen exclusivament a l'àmbit de la decisió individual.
No és responsabilitat de l'Estat construir un món millor, sinó teva i meva, estimat lector.