Diumenges (2)

Diumenge és absolutament desolador passejar per Barcelona. Sort, almenys, del retrat que hem pogut llegir de bon matí a ca l'Estable, que salva una mica la misèria que ens espera la resta del dia.
Si a més tens l'extravagant idea de voler sopar a algun lloc presentable la desolació ja es converteix directament en dubte existencial. Val la pena seguir?
A quarts de 7 el Sampaka de Consell de Cent ja és tancat i barrat i la xocolata desfeta ben freda que portava tot el dia esperant entre trucada i trucada, l'esperança que em fa arribar fins les 6 de la tarda sense defallir, no és més que una idea fracassada i el que queda és només la impotència del nen que ha d'esperar a l'endemà per obrir el regal. D'acord, primer set perdut, comencem de nou: prendrem unes tapes a cal Carlos Abellán, a Diputació amb Pg. de Gràcia. Llums apagats, porta tancada. L'obscuritat més absoluta, el no-res. Ja tard acabem rendint-nos i confiant en les coses de tota la vida: Starbucks. Bé, un lloc que obre. Amèrica.
Es fa l'hora de reservar per sopar i amb l'Albert, el Raul i l'Alex diem d'anar a l'Abasolo. Només diem, és clar, perquè quan arriba l'hora de reservar consultem i resulta que també són de la penya del diumenge tancat. Deu ser que diumenge la gent no ha de sopar i la nostra joventut ens impedia saber-ho. Ignorants de nosaltres, sempre havíem practicat l'estrany costum de menjar com qualsevol altre dia. El Caelis i l'Isidre tampoc ens atendrien, en el cas que decidíssim prescindir de racionalitats econòmiques limitadores de la creativitat i del bon gust. Ja vençuts, enfilem cap a Casa Fernández, portant entre tots la creu de saber que ens clavaran 45 € per menjar-ne 20. Alemenys tenen la decència d'obrir avui i això també es paga.
Ous amb foie, bistec de tonyina i el consuetudinari postre de xocolata pretenen justificar, tot i un servei d'una lentitud que arriba a fer-se curiosa, un preu de restaurant d'alt nivell.
Passem una nit agradable i paguem religiosament, però no podem deixar de mirar al cel i preguntar-nos perquè ens les fan aquestes coses, qui és que es va inventar això de tancar els diumenges. Si als hospitals hi són 24 h i l'assistència a la carretera també la fem sempre que volen, no veig perquè no tenim els restaurants i locals diversos oberts cada dia, sent com és que no perquè sigui diumenge deixem la gent de necessitar sopar.

Diumenge

Diumenges

Una certa disciplina és imprescindible per aconseguir alguna cosa, per tirar endavant qualsevol idea que valgui la pena. Tot i que només amb disciplina, evidentment, no anem enlloc. Una noia grassa, lletja i molt intel·ligent, en fi, ja sabem què passa, que està molt bé pels altres. Ara bé, també s’agraeix que la noia guapa tingui un cervell mínimament operatiu, sinó arriba un moment que te’n canses. Doncs bé, el cas és que he decidit imposar-me una certa disciplina, unes normes si voleu, per escriure aquí. Per començar, els diumenges faré sempre el retrat d’algun personatge que em sembli interessant, serà algú famós o algú que conegui, però la idea és practicar el retrat personal amb una certa regularitat. D’acord, principalment ho faig per entrenar-me, però confio que algun o altre us interessarà mínimament i espero anar millorant amb el temps. Em sap greu pels primers, que els tocarà el rebre com aquell a qui l’atén el metge novell, però necessitem practicar i disseccionar per arribar algun dia a operar amb els grans. Potser seria una bona idea començar, com els estudiants de medecina, amb personatges morts però a casa sempre hem estat molt agosarats i tenim molta fe en la joventut, així que endavant. Si no, dilluns serà un altre dia.

Bernie

Bernie Ecclestone, president de la FOA (Formula One Association)

Nascut a Suffolk, Anglaterra, el 1930. Pare pescador, mare a casa. L’home en si és baixet i de complexió fràgil. La cara recorda un paper rebregat, diries que s’ha passat la vida mirant el sol de cara. La intensitat i la forma de les arrugues al voltant dels ulls li donen sempre una aparença de màxima concentració i sembla tenir greus dificultats per somriure. Una cabellera abundant d’un blanc sense excusa corona un cap de dimensions en absoluta dissonància amb el seu metre seixanta d’alçada.
Per complir amb el ritual del vestir, una camisa blanca de cotó, uns pantalons negres i uns mocassins qualssevol fan el fet. Ni corbata ni accessoris prescindibles.
Aquest és, segons la revista Time, el 13è home més ric del Regne Unit, amb una fortuna aproximada de 2.200 milions de dòlars. En el món de la Fórmula 1 se’l coneix com “The Supremo” o “Mr. E” i no perquè si.
El jove Bernie de seguida destacà entre els seus companys de classe i no precisament per l’èxit acadèmic, que mai el va preocupar. Als 13 anys tenia clares dues coses: volia diners i adorava les motos. Com que mai ha estat home de perdre el temps, de seguida va tenir muntat un negoci de compra i venda de caramels, xocolatines, llaminadures, material escolar, apunts, etc. A l’escola es féu famós aviat, després al barri i finalment tota la ciutat n’havia sentit a parlar. Els diners o bé els reinvertia o bé organitzava, segons expliquen, festes memorables en hotels del centre de Londres, on no hi faltaven mai el xampany ni les noies, en tanta quantitat com fos necessària. La seva astúcia aviat va deixar petit el sistema educatiu públic de la Gran Bretanya i als 16 anys Ecclestone abandonà l’escola per dedicar-se a la seva passió: les motos. Primer aprenent l’ofici en un taller local, després amb el seu propi negoci de compra i venda de peces. Tant avançà en el món del motor que ben aviat posseïa equips de competició en campionats nacionals i més tard internacionals.
A principis dels setanta féu el salt definitiu a la primera divisió: compra l’equip Brabham de Fórmula 1. Un cop dins, de seguida s’adona que les coses no hi funcionaven bé i no podia fer altra cosa que posar-hi el que calgués perquè tot funcionés d’una altra manera. Ecclestone no és dels que es resignen a acceptar el que els ve donat com si fos una pedregada. Molts managers han estat excel·lents gestors d’equips de Fórmula 1, però sempre acceptant les condicions que existien. Bernie decidí que no n’hi havia prou i no va parar fins que va canviar l’esport de dalt a baix. Va agafar la responsabilitat de liderar la revolució dels equips contra la federació i va aconseguir passar de la possible desaparició d’una Fórmula 1 en franca decadència a convertir-la en un dels negocis més ben organitzats del món. No en tenia prou portant un equip, que decidí encarregar-se de tot l’esport i agafar les regnes de la FOA, la nova entitat que s’encarregaria, a partir del moment, de gestionar l’espectacle de la F1. També fou ell, per descomptat, qui la creà. Introduí una nova filosofia en un dels móns més tancats que hi ha, però és evident que si havia pogut amb els seus companys d’escola, no serien ara un obstacle una colla de britànics i francesos amb sobrepès sense cap idea interessant sobre què fer amb el seu esport.
Sovint l’acusen de mal educat, però de què realment pateix és d’una aguda intolerància a la imbecil·litat, a l’estupidesa ja sigui de col·legues, empleats o periodistes.
Al seu haver hi ha frases memorables: la primera que li recordo, la resposta a una periodista que se li dirigí en espanyol: “Crec que no val la pena parlar amb algú que no sap anglès”. Dels periodistes sempre ha deixat molt clar que no se’n fia i el moment àlgid d’aquesta actitud la tingué ara fa 2 anys. El director de la revista especialitzada F1 Racing, Matt Bishop, es disposava a entrevistar-lo quan Ecclestone plantificà dues gravadores sobre la taula i davant la sorpresa del periodista, li etzibà: “I know how you are all like, bastards: you never let the truth spoil a beautiful story”.
A Bernie Ecclestone també li vaig sentir la primera defensa decent de la monarquia. Fins al moment, mai no havia sentit ningú del meu voltant defensar aquesta institució amb l’aplom i la intel·ligència amb què ho va fer Mr. E aquell dia. Es pot dir que és ell qui me’n va convèncer, de les virtuts de la monarquia com a garantia d’un ordre i d’una estabilitat imprescindibles per al correcte funcionament de la democràcia i la llibertat.
Al cim del seu èxit i amb 70 anys, la rúbrica definitiva a una vida plena d’encerts i de saber fer les coses com s’han de fer: se’ns casa amb una top-model russa 30 anys més jove i encara té temps per deixar-nos en herència una fantàstica filla, amb qui, almenys a mi, no faria res complir el deure de l’espècie i tenir “The Supremo” com a sogre sempre fa il·lusió.

Vaga

3 d'agost de de 1981. Al voltant de 13.000 controladors aeris als Estats Units inicien una vaga després de llargues negociacions amb el govern Federal. Com és habitual volien cobrar més i treballar menys. La nació queda absolutament paralitzada i les pèrdues econòmiques són estratosfèriques. Aquí és on entra en joc la grandesa d'un president, Ronald Reagan en aquest cas. El millor president nord-americà del segle XX trobà una solució d'allò més raonable i eficaç: tots al carrer. En 48 hores 11.359 controladors aeris foren despedits i no només això, sinó que el propi President firmà una "lifetime ban" (prohibició vitalicia) per cadascun dels treballadors, amb la qual cosa no podrien ser recontractats mai més per la FAA (Federal Aviation Agency). Per acabar d'arreglar l'assumpte el secretari general del sindicat de controladors fou obligat, per un jutge federal, a pagar 1.000 $ (de 1981) per cada dia que durés la vaga, que fou declarada il·legal immediatament. Una allau de peticions inundà l'oficina federal de l'aviació i en pocs dies totes les places quedaren cobertes de nou, amb gent contenta de poder fer la feina en les condicions existents i sense exigències de nen malcriat. Una vegada més, el camí a seguir és l'americà, el de l'èxit. El que no es pot consentir és que un col·lectiu com els controladors, els treballadors de terra o els pilots prenguin com a hostatges, abusant del seu poder, els clients de l'aviació comercial que han pagat religiosament el seu bitllet. L'Estat ha de fer molt poques coses, acostumem a dir, però si una l'ha de fer i ben feta és garantir, per tots els mitjans, que els contractes es compliran i l'ordre s'imposarà, si cal per la força i despedint a qui faci falta. Dret a la vaga, d'acord, estúpid però què hi farem. Sempre que compleixi els requisits legals per prendre aquest nom i es garanteixin els serveis mínims, és clar. Si no això no és vaga, això és deixar l'empresa a l'estacada, no treballar perquè no et dóna la gana i quan et dóna la gana i ocasionar pèrdues incalculables a milions de persones que no tenen absolutament res a veure amb les teves reivindicacions. Ho pots fer, d'acord, només faltaria que fóssim esclaus, però accepta les conseqüències i que igual com tu tens dret a deixar tirada l'empresa quan et sembla, ells també tenen el dret a fotre't fora quan els sembli. És una simple qüestió de justícia. D'això que han fet avui al Prat, en altres èpoques se'n deia xantatge o segons com segrest, definit pel diccionari com retenir algú contra la seva voluntat. Un altre debat seria ja discutir si tenen o no raó per queixar-se aquests individus que avui han anul·lat completament l'aeroport de Barcelona, que a mi, ja ho avanço, em sembla que cap ni una. I és que no cal ser sempre originals, senyors: 1981.

Inauguració

És la il·lusió d'encetar un paquet, d'estrenar una joguina. La tens a les mans i no pots esperar ni un segon més, t'hi has de posar. Saps que tindràs tot el temps del món per gaudir-ne, que probablement te n'arribaràs a cansar, però avui i ara que no t'emprenyin, hi vols jugar.
L'Estable, doncs, es trasllada, s'ha traslladat per ser més exactes. Avui estrenem casa i amb la novetat espero que vingui tot allò que faltava al zulo que ens acollia fins ara. Em comprometo a actualitzar-lo cada dia, per molt que costi. Com diu sempre el tiet: si vols dedicar-te a escriure, escriu. Punt.
Com en qualsevol cosa, si de veritat la vols la pots aconseguir, però voler-la vol dir estar disposat a fer el que calgui per tenir-la. Escriure, segons diuen, no és cap regal: exigeix sacrifici, compromís, dedicació i els resultats són, moltes vegades, incerts. El més difícil és prendre la decisió, triar aquest camí i no un altre. Un cop fet, però, ja saps què et toca.
El camí és llarg i feixuc, però és aquest el que porta als teus somnis i no un altre. Aquest és el que has de seguir i deixar l'autopista per qui va a la platja, que si vols fer el cim són abruptes els camins que hi menen.
Que serveixi, aquest canvi de llar, com a rúbrica d'una decisió que com totes les importants és arriscada. Aquí comença un nou projecte i a tots els qui dieu que he canviat us dono la raó, he canviat perquè vull fer alguna cosa de veritat, ja n'hi ha prou de la covardia de deixar els somnis pel futur, de resignar-se a ser no el que sempre has volgut sinó el que creus que et portarà menys problemes. Contra la resignació, contra el deixar que dels teus somnis se n'encarreguin els altres. No et planyis de la teva covardia, si el que vols és escriure agafa el teclat i comença: el futur comença ara i aquí.

El xampany ha estat servit, senyors, alcin la copa i brindin amb mi. Benvinguts.